...

“Aun no he aprendido a vivir, lo sé, y me temo que no lo voy a hacer pronto. Me parece, no obstante, que a largo plazo las cosas corresponden a mi idea original, y que no corresponden en igual medida a ninguna otra cosa (...)” Thoreau


Aguanta!

Aquest mer fet
d'apagar el despertador
per comptes d'escanyar-lo
i estavellar-lo a
la puta paret
és la proesa més gran
de la que sóc capaç
ara per ara.

Això i
fer-me la vora
dels pantalons.

Digueu-me heroi.



Parèntesi

És un lloc tranquil
i públic, amb vistes
a mig camí del punt més alt
d'aquesta ciutat
on hi ha un cel de turons i terrats i balcons
aquí on es veu que algú va decidir
un dia de construir
una formosa paret que fa...
res; uns cinquanta o
seixanta metres de llarg
per cinc d'alçada
tot just un munt de pedres
i rocs amuntegats
l'un sobre l'altra
ben soldades
per fermíssim morter
pedres i còdols i més
pedres amb arestes,
o bé rodones
rugoses i
llises,
malgirbades pedres
al costat de les quals la penya
hi ha anat dibuixant
amb rotulador negre
i carabassa les vies
allà on tu has de col·locar
els dits i
les puntes dels peus.

És un bon lloc aquest
tan oblidat per tot déu que
amb prou feines hi passa mai ningú
tot just, de tan en tan
un corredor esbufegant
o potser un o dos
passejadors amb gossos
que treuen la llengua morada
als enamorats home-dona
o dona-dona i
home-home o
clar,
com la setmana passada
aquell parell de guiris perduts
preguntant-me,
posant a prova el meu anglès macarrònic
aviam, aviam que si van bé tot baixant
per trobar alguna parada
del metro o
el bus.

S'hi està bé aquí
t'hi pots estar prou temps seguit
callat i en silenci
sense que ningú t'emprenyi
assegut al terra i
sacsejant braços i mans,
bevent una mica d'aigua
i mirant-te el vespre escorant
rere una manta de turons rebregats
rere el que s'amaguen horitzons blaus.

Sovint la mirada se'm perd
en la roba estesa
que hi ha els teulats,
en les cadires de jardí,
i les caixes d'aire condicionat
que bé podrien ser
- em dic - fruits blancs
en aquest bosc de parabòliques
i de façanes sèpia i roses.

M'he fixat que, en general
hi ha certa inclinació
pels tendals verds
allà on esquitxos de pins i alzines,
i ametllers s'enfilen,
turó amunt fins arribar
aquí als meus peus.

Em mola l'ombra que fa
aquest garrofer sobre meu
tots dos tenim en comú
que els nostres fruits són tan verds
com la parella de lloros
que passen volant
pel meu davant
i que són increpats pels pardals locals
que es rebel·len a tothora cantant
contra la melodia de sofregit
que fa de fons aquesta ciutat.

“L'última”,
em dic aixecant-me
i espolsant-me.
“L'última”,
em repeteixo
tot encarant-me a la paret
amb les mans blanques.
“L'última”,
i així
forat a forat i
presa a presa
sento com passa la brisa
d'un any més,
l'última
que sofriré
arrapat a la vida
com un llimac
com el cargol que voldria
saltar aquesta paret
i desaparèixer
bosc enllà.


Tard o d'hora però
les forces fallen
i els músculs cremen
faig un mal pas i
caic
i sé que serà l'última i
m'assec a l'ombra
del garrofer
li dono l'esquena
a la condemnada paret;
un glopet d'aigua més
i un altre cigarret,
i altre cop m'he perdut
en els terrats vermells
i ja em veig saltant sobre tendals verds
es pot veure una càlida brisa
entre les branques de pins pinyoners
la mateixa que remou llunyana la palmera
traient al cap a un jardí llunyà
i res més,
res de res
es mou gens
sols un altre pardal aterrant
al capdamunt del garrofer
un altre que sento trinar
sobre el meu cap
i jo xumo i exhalo
permeto que el vent s'endugui
de mica en mica
una mica
d'aquest turment.

Reconquesta, reciclatge i reconstrucció

“El drama d'una vida sempre es pot expressar amb la metàfora de la pesantor. Diem que ens ha caigut un fardell damunt les espatlles. Portem aquest fardell, el suportem, o no el suportem, hi lluitem, perdem o guanyem. Però exactament, ¿què li havia passat, a la Sabina? (...) El seu drama no era pas el drama de la pesantor, sinó de la lleugeresa. El que li havia caigut al damunt, no era pas un fardell, sinó la insuportable lleugeresa de l'ésser. (...)
(...) sentia el buit al seu voltant. ¿I si aquest buit era precisament la fita de totes les seves traïcions?”.
M. Kundera

“El mayor temor del hombre reside en la expansión de la consciencia. Todo cuanto de espantoso, de horripilante, contiene la mitología, nace de ese miedo. «Vivamos en paz y armonía!», implora el hombre insignicante. Pero la ley del universo ordena que la paz y la armonía sólo pueden conquistarse mediante la lucha interior. El hombre insignificante se resiste a pagar el precio de esa clase de paz y armonía. La quiere lista para su uso, como un traje de confección.”
H. Miller


Ai senyor... I de què t'ha servit tanta guerra sinó per afiançar una nova posició des de la que seguir avançant? Sí, val: has trobat forces de flaquesa; sí, has demostrat valor baixant fins al fons de les tenebres i te n'has sortit. Sí noi/a, que ets fort i decidida... Sí-sí-sí, ja ho saps tu que vals el teu pes en or. Però, de debò et pensaves que no t'hi deixaries res, en aquesta empresa? Que et seria gratis, això d'anar espasa en mà acabant amb tot el que t'angoixava? Tant t'has s embriagat amb el cony de lluita que, en caure l'últim enemic, en rebentar l'últim edifici, t'has quedat esperpènticament glaçat. Te n'has adonat. Has mirat al teu voltant i t'has preguntat: Cony... Però... I ARA QUÈ? Ahaha-hà! Ho notes oi? Aquí està, el buit assolant-te.
I trobes a faltar... el què?
Més enemics a abatre?
Un refugi on amagar-te?
Cims més alts que conquistar?
Aquells boscos, les grans i il·luminades avingudes nocturnes dins teu per les que solies perdre't i meravellar-te?
No rei/na, no; tot això s'ha acabat. Ja mai serà el mateix. T'ho has carregat tot, de dalt a baix. Sols en queden runes de tot allò. Ara i aquí, tot sol i astorat de tu mateix embriagat de dubte et corre per l'esquena una esgarrifança. Ai sí, sí... i les llàgrimes. També n'hi ha, de llàgrimes. Té: aquí estan, rajant pels teus pòmuls ploriquejant. És la pèrdua això, saps? La destrucció de tot el que t'estimaves i el saber-te tu el culpable de la seva desaparició. Vas caure en el buit i vas decidir enfrontar-t'hi. Però, i què t'esperaves? Que així com així et cauria la gran resposta del cel? Que discerniries entre les runes un altre estel distant que perseguir en un horitzó llunyà? La resposta – és dur adonar-se'n - sempre ha estat amb tu, sota clau, ben amagada. Tan encegat estaves, tan meravellat per tot el que t'estimaves i tot el que eres que no has estat capaç de trobar-la fins que no has ensorrat tot el que et molestava a la vista i t'has adonat que, més enllà, no hi ha res.
I aquí estàs, sense més recompensa que aquest inhalar i exhalar sense entrebancs. Ai no, ai no! Què dius, que no hi ha pedra filosofal? Ni tan sols LA resposta? Cagum-Déu!
Bé, i ara, què et queda sinó la possibilitat de crear la TEVA resposta? Sols la teva resposta, ja ho saps, sí; la teva entre set-mil milions i pico de respostes més d'aquest recony de planeta. Crea-la. Fes un punt i a part. Passa pàgina. Capítol vint-i-novè: L'hora de la Reconstrucció.

Tants anys després, aquí va: el/la nostre/a prota havia tornat a casa fent fora tots els virus i troians que se l'havien fet seva. Però a costa de què? Doncs de reduir-ho tot a cendres. Tot, absolutament tot, havia desaparegut. Sí que havia guanyat la batalla, però aquí seguia l'etern miratge del passat sense el consol de poder-lo palpar. Sols un record. No havia recobrat ni recobraria mai la seva llar tal i com la recordava. Ara ho sabia. Molts anys abans havia estat assaltada, i ell s'havia exiliat i havia promès tornar per restablir l'ordre en el caos. Quina mena d'home seria de no haver complert la promesa? I quina mena d'home era ara que sentia tornar-se ben amarg aquell dolç de la venjança que tan havia anhelat? Què en quedava doncs ara, del que havia estat la seva llar? Quina mena de pau inquieta i angoixant era aquella que ara respirava?
Aquests i molts altres pensaments funests feien caure el/la nostre/a prota en una greu crisi existencial de tres parells d'ous. Què recony havia de fer ara que tot ho havia arrasat? Què li quedava ara en adonar-se de les monstruositats de les que havia estat capaç? Què havia de fer, fugir? Ai... i a on? Buscar-se noves aventures? Ai, i per què? Acceptar allò en que s'havia convertit i vendre les seves habilitats i fer-se mercenari a preu fet? Ai, quin esgarip... Fins i tot se li va passar pel cap – perquè no -, d'escriure'n una epopeia ben tràgica i així vagarejar eternament, eternament, eternament cantant-la mentre parava la mà a canvi d'aigua i pa.
Collons, què complicat tot plegat!, pensava el/la prota. Bé valia la pena de parar-s'ho a pensar un momentet, tot això mentre que es recobrava de la batalla tot fent una cervesa.
Així que feu saltar la xapa a l'ampolla amb l'espasa, va embeinar-la i va deixar que l'armadura es desprengués del seu cos ple de cicatrius. Es va asseure al terra i va beure.
Bevia. Bé, la cosa estava xunga, però què cony, no era allò a fi de comptes casa seva? Un altre glop. No era aquell espai buit i erm que ara en quedava la seva única llar? Va beure més. Altra vegada va caure en l'error de pensar en la monstruositat dels seus actes. Va gemegar una mica i tot en fer-ho, en mirar-se les seves mans grosses i fortes,tan ben entrenades i tacades de la sang negra d'aquella plaga ara vençuda. Els anys d'entrenament i els viatges les havien emplenat de durícies. Havia vençut, però la seva idea de restablir el perdut era senzillament, una quimera. Ai tu, cruel destí!, es va dir. Sí, havia estat capaç d'eradicar aquella plaga, però a quin preu!
Però no es va deixar-se endur per la desesperació. Gràcies a Baccus o qui sap a què, la contemplació d'aquelles dues mans feien gravitar ara un altre pensament ben diferent a la pena i l'auto-complaença dins seu:
I es que... No serien capaces aquelles mateixes mans de reconstruir-la? És a dir, la seva llar, el seu refugi. Per què no? Fet i fet, qui podia prohibir-li d'establir-s'hi de nou? Qui podia oposar-se al seu legítim dret de reconquesta? Qui podia negar-li ser amo i senyor de si mateix? Què més quedava a fer sinó?
Va fer un darrer glop a l'ampolla i va eructar. La va deixar dreta a terra, va alçar-se, va espolsar-se i va fer un cop d'ull al seu voltant. El que abans li havia semblat desesperant i irritant buit se li va aparèixer ara com una nova oportunitat, un nou i impol·lut full blanc sobre el que escriure. Sí senyor, decidit: aquí es quedava. Ai-ai-ai però, va pensar, quina feinada! Bé xaval, que no t'agafi mandra ara. Capítol vint-i-novè, havíem quedat: reconstrucció. I per fer-ho més emocionant, clar, vindran misèries i enganxades als dits, sequeres i pedregades i sempre sempre sempre sota l'amenaça d'una nova plaga. Però aviam, i què? On fou escrit, que el mal descansi? Que vinguin, sí, que vinguessin tots els mals. Se'ls va imaginar tots, i en imaginar-s'ho va treure de nou l'espasa i va cagar-se en sa puta mare alhora que segava el coll de l'ampolla.
Té, apa!


Què emocionant la idea de que entre set-mil milions de respostes sols n'hi hagi una de vàlida: la pròpia, la de cadascú, la teva. El que desespera una mica, és clar, és que un cop la tens sigui com un full blanc amb res escrit. El camí fàcil és – sí, perquè negar-ho? -, agafar-ne una de prestada. Però desdenyar d'una presa fermament aferrada a la roca és com no aprofitar les vies que d'altres han obert abans. Eentre cella i cella hi tens el teu cim, així que tu tranqui, que no et quedaràs enganxat de qualsevol pedra. Amb folla persistència aniràs fent, miqueta a miqueta i passeta a passeta. Amb tanta penya al teu voltant, carai, ja ho saps que és força improbable obrir noves i espectaculars vies cada dia en aquest teu camí. No desesperis, alguna n'obriràs, però aferrar-te'n a un altra, ara per ara, no treu mèrit a la teva ascensió, a la teva construcció. La teva resposta, qui sap, potser mai arribi, però l'hauràs buscat. Ja li estàs cantant a la vida, l'estàs xiulant mentre piques pedra i subjectes travesses i veus els brots dels garrofers com neixen al teu jardí. Vas donar el teu SÍ a la vida ara fa molt de temps, sense adonar-te'n. La resposta d'un mateix és com l'infinit, és intuïda però indemostrable a ulls dels altres. Més val que no trobis mai l'última paraula. Creu-me. I qui sóc jo doncs per dir-li al de més abaix, al de més amunt, al que escala en la cara oposada de la muntanya o al que rega el jardí del costat com ha d'escalar, com ha de construir-se? Mira: per tu farà, xaval, nena, que jo tinc prou feina.
“Però cal certa destrucció...”, es veu que va dir Rimbaud. Sí, val. Però per què no se'n va sortir? Per què es va quedar aquí? Per què no passar al següent capítol? Per què no va reconstruir? Per què en abaixar l'espasa i la mirada no veié res més en els seus palmells? Per què no entregar-se, en cos i ànima? Per què no dir SÍ, senzillament? Sí, sempre, a pesar de i magrat tot. Sí, sí, sí...

27s

“Seguro que hay un camino que aún no
hemos imaginado.

¿quién puso este cerebro dentro de mí?

Grita
reclama
dice que hay una posibilidad.

No dirá
«no».”
Bukowski, "El amor es un perro del infierno."


“Qui va al desert és, sobretot, un resistent. El coratge que li cal no és pas per expandir-se, sinó per recollir-se i, així, poder resistir la duresa de les condicions exteriors. El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre's ell mateix i també, d'una manera molt especial, servir els altres. Que en cap cas es confongui amb la protesta fàcil i tòpica; la resistència sol ser discreta”.

"(...) On podia anar després d'haver pujat a la muntanya? Sabem molt bé que després d'haver fet els cims més alts no hi ha res com tornar a casa (al refugi). Però ¿i si no se'n té, de casa (o de refugi)? Haver estat allà dalt, amb el fred que cala fins al moll dels ossos i amb la cara tallada pel vent gèlid com si fos un seguit de navalles d'acer, i després... no tenir l'aixopluc i l'escalfor de la llar, a tot estirar un succedani. (...)"
Josep Mª Esquirol, "La resistència íntima".

Al revés

25-06-2015

In extremis

Avui un borratxo
al que no vull conèixer
li ha salvat la vida
a un client decent
un al que diem
Barret de palla;
ha estat a això de 3/4 de dues
de la tarda
jo anava de camí
a una taula
amb un gaspatxo a la dreta
i un arròs mariner
a l'esquerra
quan he vist barret de palla
que s'havia aixecat
estava molt més blanc
del que és habitual
i he hagut de deixar els plats a la barra
en veure com li brillava
la barbeta i la papada
era el reflex de baba vomitada
duia els ulls molt oberts
i no parlava
s'assenyalava el coll
i amb dificultat de vell
les mans agitava.

I el borratxo li ha preguntat:
“Ei, què li passa?”
“ei, que estàs bé?”
“Escolta, que...
que...
que t'ofegues?”

Els dos cops de cap
fent que sí
han estat suficients
perquè el borratxo l'engrapés
per l'esquena
jo he notat com amb els dits
li resseguia les costelles;
el borratxo sabia bé
com es feia:
ha calculat la distància
de dos dits
sota el punt d'unió
de les costelles
i hi ha col·locat
el puny esquerre
i al damunt hi ha tancat
la seva mà dreta, ben ferma
i per uns moments ha fet
com si se l'estigués tirant
pel darrere
ha empentat
una vegada
sec
i una altra
més fort
més sec
i una altra
i una altra més
i una altra
i ja he perdut el compte
de quantes vegades
ho ha fet
fins que Barret de palla
ha fet “ahggghhh!”
i a la fi ha
respirat.

El borratxo l'agafava ara
per sota l'aixella
i se l'ha
mirat
i a la cara
li ha preguntat:
“Sí?
Sí?
N'estàs segur?
Sí?
Sí?
Creus que
ja ha
sortit?”

“Sí...!”
-cof-
“...Sí crec
que sí...”
-cof...
cof...
cof... -
feia
Barret de palla
visiblement alleujat
i fins i tot jo
he tornat a
respirar.

Un borratxo ha salvat avui
barret de palla.
Jo mateix he estat
qui li ha servit
dos cigalons de rom
i la canya
a dos quarts d'una
del matí.

Un borratxo ha salvat avui
barret de palla
i a mi m'ha tocat
d'endur-me'n a la cuina el plat
i al lluç la basca
sobre la salsa blanca
he vist la història de l'eventual
tragèdia de Barret de palla:
he vist les taques porpres
del vi negre que ha escopit
quan inútilment deu haver intentat
de tirar l'embús avall.

L'encarregat del restaurant
és qui s'ha emportat
visiblement avergonyit
altre cop a taula
Barret de palla
i els clients més propers
l'animaven:
“Au home que ja ha passat”
“Va home que no ha estat res”
“Podria passar-li a qualsevol això.”.
L'encarregat li ha preguntat
si de debò es trobava bé
si no volia que algú truqués
o si encara volia gelat
per fer tirar el mal tràngol avall
“Convida la casa”.

I Barret de palla li ha dit
“Que sí
i que no
i que moltes gràcies
cof, cof, cof...
per tot
de debò...”.


“No”,
ha dit l'encarregat
“si ja el tenim
per això a aquest noi aquí
perquè de cambrer
no val res, però
t'arregla els fluorescents
o l'aire condicionat
i de tan en tan
li ve la vena i
va i li salva la vida
a algú...”

Barret de palla
a la fi reia
i estossegava
reia i
estossegava
mentre l'encarregat se n'anava
i a mi m'ha dit:
“Ai noi,
que ja m'hi
veia...
Gràcies,
gràcies per tot
el que heu fet...”

“No si..
no he fet res.
Vaja, res que
qualsevol altre no...”

Una taula
em cridava
i tenia més postres
per fer
i després Barret de palla
m'ha convidat
i seguia estossegant
quan s'ha empassat el whisky
de quinze anys gola avall
i jo me l'he empassat
perquè sí
perquè sí
perquè sí
potser per la bella i vella tradició aquella
de brindar amb whisky per celebrar
que he trencat unes costelles
a un cos al que el cor
se li havia aturat,
brindar-li al sol
a maniobres de desembossament
el nom de la quals ja no recordo .

Un borratxo ha salvat avui
la vida d'un home decent.
I quan barret de palla ha sortit
he vist com li allargava un bitllet de cinc
“té noi,
no en tinc més
però pren-te'n un altre després”
i el borratxo li ha jurat que “sí, clar...”
però a tres quarts de cinc de la tarda
quan ja els clients havien rotat
i ens n'havíem oblidat una mica
de tot plegat
he sortir a defora
abans de servir-me el dinar
i rere el quiosc m'he trobat al borratxo fumant
i no ens hem dit res
sota el cel blau
torrant-nos sota el sol
sols admiràvem els cotxes
que seguien passant
i m'ha semblat bé
quan de la butxaca se n'ha tret
un bitllet de cinc arrugat
i amb l'encenedor
l'ha cremat.

No vull conèixer aquest home
no vull saber res del borratxo
que avui ha salvat la vida
d'un home decent
però crec que
alguna cosa
d'ell n'he après.



11-5-2015

Barret de palla

Veig Barret de palla
avançar en direcció contrària a la meva
per damunt la vorera.
Barret de palla és
un home que rondarà els setanta-cinc
amb la característica dificultat
dels d'aquesta edat per a moure's
amb certa gracilitat.

A Barret de palla li agraden
les amanides, les faves i els pèsols
i no li fa escarafalls a les
mongetes ni als cigrons amb
espinacs;
se sol demanar de primer
els dijous
la paella marinera
i un plat de fideuà sense all-i-oli
els dimarts.
De segons plats Barret de palla
es decanta pel peix fresc
- sigui quin sigui -
que haguem portat
li perd però
el frincandó els diumenges
i els calamarsons
amb all i julivert
que fa la mestressa
els divendres.

El noranta per cent dels dies
Barret de palla et demana gelat
de vainilla
tot i que de vegades se'n cansa
i et demana:
“què més hi ha?”
i és el moment en que
et tria un flam o
un iogurt o
una fruita
-preferiblement
maduixes -
A barret de palla li encanten
les maduixes
amb nata, suc de taronja o
soles.

Barret de palla té poques arrugues
i sempre arriba amb la Vanguàrdia
sota el braç
Barret de palla té
una mirada que una companya
va definir com a “trista i
apagada,
pobret...”
Jo crec que no
jo crec que és una mirada
d'aquelles que simplement li agrada
d'apartar-se més que
d'amagar-se
la mirada que fan
certs homes i dones
pels que el temps ja no passa.

Uns metres abans de trobar-nos
el veig dubtar en enfrontar-se
a la meva cara
així que sóc jo qui
el saludo:
“Ei, què tal
com va la
passejada?”

I ara sí Barret de palla
no en té cap dubte
i s'atura
i es treu el barret
i es passa la mà
per la rosada calva
tota tacada:
“Ep noi,
no t'havia conegut.
Que es que vas
a fer marxa?”

I jo em miro
d'una llambregada:
com sol passar
moltes vegades
ni tan sols Barret de palla
espera de trobar-se
professionals al seu servei
en pantalons curts, samarreta i
vambes blanques.
Com sol passar tothom et té posat
dins el quadre prefixat
de la seva vida.

“No
-li dic-
me'n vaig a esmorzar
perquè amb aquest solet que fa...”

I un cop mort
el tema “el temps
i la calor que fa”
Barret de palla em diu
que se'n va a veure
una amiga de la seva dona
que va caure
el marit mort
i viu tota sola a casa
i quan ja disparo l'alarma
em frena
em diu que no, que no, que està bé
però que no pot allargar el braç esquerre
i que li costa molt de posar-se dreta
el més petit dels seus fills
va anar-la a veure
abans d'ahir a la tarda
i ahir al matí
però dels altres dos
amb prou feines
els hi queda temps
per a ells.

Veig que barret de palla
busca amb dificultat
sota la màniga llarga
un rellotge platejat
i de fons blanc
de busques que sí em semblen
velles i cansades.
I jo veig que són dos quarts i cinc
de dotze al meu mòbil
quan ja me n'allunyo
el veuré d'aquí a hora i mitja
si fa no fa
Barret de palla entrarà al meu torn
amb la Vanguàrdia sota el braç
i com sempre no haurà reservat
i com sempre jo li hauré guardat
la sis, la cinc o la u.
Barret de palla duu fins a l'estiu
una americana grisa o ocre
i el veig afable, tranquil i amigable
i és dels pocs tios o ties
que de debò em fan dubtar
-a vegades-
d'allunyar-me de la feina que faig
doncs ara fa un any
em va dir
els mossos van entrar-li a casa
els veïns havien trucat
als mossos alarmats
olorant-se maltracte
es van presentar
a la seva porta
interrogant-lo sobre
les trencadisses i els cops
les malediccions i
folls crits d'ella.

A mi Barret de palla
sempre m'ha semblat
un tio afable, correcte
i amb qui es pot parlar
del temps que no passa.
Però passa,
passen els dies i els mesos
i abans d'ahir vaig saber
que el company amb el que
a vegades s'asseia a dinar
i amb qui tant xerrava
-Cabells platejats -
ja està mort i enterrat.

Sé que Barret de palla
es fa ell mateix l'esmorzar
la rentadora i el sopar.
Sovint arriba amb una bosseta de plàstic blanc
on es transparenten navalles, pasta de dents i sabó Magno
Barret de palla sempre m'ha semblat
més un conegut,
un amic que ve a dinar
que un client al que li has
de donar de jalar.

“Després de 40 anys
vivint allà mateix...”
-em va dir amb ullets brillants Barret de Palla -
t'adones que ningú et coneix
realment
i que ni tan sols ho volen
fer. No saben el que és
conviure amb l'alzheimer.
Ja fa nou mesos que hi és
i encara no em sento amb cor
d'anar-la a veure...”

Abans d'asseure'm
a esmorzar
m'adono que realment
no el conec
però que admiro alguna cosa
de com porta tot l'assumpte Barret de palla
tota aquesta mescla de desesperació
i estoïcisme
no puc creure que sigui trista
ni apagada la seva mirada,
sinó quelcom semblant a
que per a ell ara
el temps no passa.

Sempre em demana gasosa
i vi negre Barret de palla,
de postres, si o sí, un gelat
però avui se li il·luminat la cara
quan no li he dit res
i s'ha trobat
les maduixes amb nata.

Juny

Juny

Saps que està bé
aquest sortir de casa
enfrontant-te a l'estiu
amb ulleres fosques?
Me'n vaig al treball
a pas de ball
i està bé
tan la brisa fresca
que em llepa el clatell
com aquests mantells
de floretes taronges
que vas deixant
sobre el negre asfalt
està bé dur
un ampolla de sèrum
plena d'mp3's
directes a vena.

Quan creuo la plaça
noto un esclat inesperat
i reacciono a temps
i em sento viu
o prou viu
com per estar a temps
d'allargar el peu,
i trobar-me trepitjant
la pilota perduda
dels quatre xavals
que avui no tiren petards.

Un se m'ha quedat
mirant
i m'he sentit déu.
Saps, està bé
de tan en tan no preguntar-se
si podràs alçar-la
sinó trobant-te-la ja
aguantada enlaire
un i dos
i tres tocs
he fet
un i dos
i tres tocs
un i dos i tres
i quatre
abans d'abaixar-la,
i una virgueria entre les cames
que m'he marcat
abans de retornar-la
als autèntics déus
de taló.

Ei Juny,
saps què està bé?
Tenir prou sang freda
per ser el teu propi botxí
i trepitjar la fina línia
que separa vanitat i orgull
com per creure't un déu
que ara esternuda i segueix
com aquell qui res
gratar-se el colze
xumant i exhalant
i li somriu al sol de tarda
que hi ha entre les branques de plàtans
ser capaç d'arrencar-se del fons
un “gràcies” sincer
sentir-lo dels meus llavis
gràcies, gràcies mil a qui sigui
o al que sigui
per no haver-te entrebancat
com ja et va passar l'any passat
gràcies, gràcies mil
per no estampar-te un altre cop
una pilota a la cara
gràcies, gràcies mil
per no haver-te hagut de menjar
el puto cigarret una altra
puta vegada.

Juny saps
que està la mar de bé
tota aquesta folla energia solta
dels déus estampant pilotes
als murs de la plaça?
També jo cridaria com ells
també jo alçaria els braços com ells
i li faria una ona
als texans curts i arrapats
de les dues natges bambolejant-se
al meu davant
però això a ningú
amb dos peus al terra
li semblaria massa bé.

Està bé
ser capaç d'avançar
aquest gos salsitxa
que amb dificultat veig trotant
em sembla bé, em sembla bé
sentir tronant el rugit d'ós
que fa aquesta Harley
acabada d'arrencar
i la mirada de reüll que li regalat
el de la Ninja verda que hi ha
roncant com un gatet
oblidant-se del semàfor en verd.

Juny,
saps que està bé?
Sentir com l'oxigen que se t'enganxa
a cada globus roig sota la pell
caminar sota el bombardeig de mil petards
i veure l'home amb bermudes torçant
en direcció al carreró estret
amb un maletí de cartró
on hi ha escrit:
“Coques de Sant Joan”.

Juny,
saps què està bé?
Poder-te asseure a un portal
i enyorar-te dels llardons
del vi dolç i els pinyons,
les estovalles de quadres
de cals teus pares
tenir records dispersos
de la darrera revetlla de fa tres anys
mirades d'amics odiant-te
en vomitar mitja ampolla de JB.

Juny, saps què està bé?
Haver tingut set, nou i onze anys,
i enyorar ara les butllofes que em deixaven
les metxes i els petards
que esclataven a la plaça

Ei Juny
saps què em fa gràcia?
Que em recordis que
em cuso els pantalons i
les butxaques del pit
de les velles camises gastades
que em recordis les ofertes
del paper de vàter doble capa
i assenyalis les ampolles de cervesa
que em deixo als racons del pis.
Ei Juny
saps què em fa gràcia?
Que no te'n recordis
que fa uns minuts he estat
déu-nostre-senyor-fent-una-filigrana-
que-ni-en-Messi, xaval!
Que per ser món en la immensitat espacial
em recordis que la meva integritat
depèn de que tu no esclatis
en una tempesta solar.
Però mentre no ho facis
t'oblides Juny
que sóc massa lluny
perquè em puguis cremar
que sóc prou a tocar
per no morir congelat
que sóc en la distància justa
per posar-me a cantar
doncs jo he estat el déu
que ha programat els pols de la Terra
em remullo la cara al lavabo d'abaix
i faig cara de déu cansat
que no s'ha afaitat
però fa uns pocs minuts
jo he sentit la rialla tronant
del pintor de les aurores
que gargoteja en els pols
del món imperfecte
que jo he creat.



Menjar-te de dues en dues les seves croquetes, bicicletes i sotanes, i que et faci creure que ets tu el qui va guanyant: digues-li art. Ho ha de ser.-

Ets el primer
dels quinze-mil milions d'embolcalls
que imagino recobrint-te l'ànima
bombó.

Deixa que te'ls tregui jo
aquesta nit
i entrega-me'n un parell més
demà al matí,
voldré tornar a contemplar
el teu ball sensual
vull veure't desfent-te
dels pètals que protegeixen
el teu cor de licor
travessar amb tu els dies
enganyant-me els sentits
creure el fantasieig d'arribar-te un dia
al moll de l'os.

Deixa que et despulli avui
però fes-te durar, bombó,
regala'm un altre ball demà
doncs també jo sóc humà
menjo macarrons
i devoro il·lusions
i sempre em temptarà
el voler-ho tot.

Fes-te durar bombó
i a ningú més que tu
t'entreguis,
per tu tot sol és el dolç tresor
per tu sola el teu premi,
i deixa'm a mi el fantasieig
de ser el buscador que t'ha anhelat
de fer-me creure eternament
que cada dia m'acosto a l'essència,
et vull despullar una mica avui
i demà veure't dansar
ens trobarem al llit
i encara demà
seguir-te buscant.


Ja t'has divertit

Pel que més vulguis,
creu en un cel
i en un infern
creu i expressa't
com el malalt terminal
que en secret abriga encara
fe en els miracles
creu en canviar el món;
i cridar-ho
penja-ho
o publica-ho
-el que vulguis
el que puguis-
mentre encara sents
el foc als ulls
i la coïssor als dits
per tan boges paraules.

I ara,
un cop fet
aparta-te'n
no t'hi quedis massa
per aquí flotant
tingues prou seny amic
per xisclar
i anar-te'n,
per allunyar-te de les brases
per les que et deixes cremar;
sigues prou valent
per no endormiscar-te en la flonjor dels núvols
pels que et deixes emportar.

Però pel que més vulguis amic
no el matis mai del tot
aquest foll deliri
del foc cru
ni aquest desig
de cel net
te n'has de guardar un xic
per tu mateixa
per tu mateix
de l'aleteig de la màgia
capaç d'inflamar en tu
tot l'univers.
Accepta la gràcia
i els deliris de les febrades
fes-te'n un mapa secret
i amaga-te'l allà
on mai ningú te'l pugui arrabassar
és aquest teu repic de timbals
dins teu el desfibril.lador que
t'allunyarà de la mort amic
si tot d'una sents un dia
que estàs atrapat
abans d'hora en el cel
o a l'infern
i treu-te'l
de la butxaca
invoca'l
o es que no sents l'agonia
d'aquells que un dia
van deixar-lo caure
dins el contenidor del rebuig?

Un dia

“Requereix més d'un dia d'atenció el conèixer i posseir el valor d'un dia”. Thoreau



-Matí-



Qui sap?

No em deixaré res
perquè no espero tornar,
i per això m'invento
un sant esmorzar
a la maleta ja no m'hi cap
ni el dinar ni el sopar
i rere meu tanco
la porta del que fins ara
considerava llar.

Adéu me'n vaig,
adéu adéu-siau
me'n vaig!
Ha estat agradable
mentre ha durat
però torno a enyorar la llar
que inflamada m'enduc al sac,
de sostre, ja ho saps
me'n teixiré un fet de dies grisos i clars.
Allà a defora hi ha un sol d'estiu
pregonant que també hi ha hivern
jo ja he contat despullat
sota les tempestes de Maig
i ara vull sortir
a batejar altre cop estels.

Adéu adéu-siau
me'n vaig!
He estat feliç al teu costat
però perquè ho hauríem
d'allargar
i espatllar?
No m'esperis pas
en tornar
ah,
i per cert
ara que hi penso...
comprova que
no m'hagi deixat
com sempre
la llum i el gas
endegats...



-Migdia-


XXXX

Ja no els hi allargo
cap dels meus bolis
a tots aquests clients
que alcen el puny
i fan com que escriuen
quelcom inintel.ligible
en l'aire
des d'un racó
del menjador
sense forçar
les cordes vocals.

Dec d'estar
mort
doncs cap mort contesta
amb sarcasmes
els morts sols fan
allò que s'espera
d'ells
que és restar
morts
i dur-los
el compte.



-Tarda-



XXXX

Vet-ho o aquí
un borró de pols
que no coneixia;
vet-ho aquí
un mitjó brut parapetat-se
sota el meu llit;
vet-ho aquí els plats bruts
que he enganxat ballant
una sardana;
vet-ho aquí el forn
amagant un badall salvatge;
vet-ho aquí la colònia
d'escriptors morts
enfilant-se corrents als prestatges;
vet-ho aquí el meu paraigües
plorant la pluja a l'entrada;
vet-ho aquí l'escriptori sagnant
vet-ho aquí els bolis que estan cremant
els fulls din-A-4 raptats...

¿Però es pot saber
què collons feu
mentre sóc lluny de casa?



XXXX

“Deu d'estar
fent-se vell. Per això
es queixa tant
i diu que li fa mal tot i...”
sento que
xiuxiuegen
els óssos als músculs
que un altra tarda
tinc tirats pel sofà.

Obro un ull
i em desvetllo
i amb dificultat
m'incorporo
- el migdia ha estat
criminal -

Em paro a escoltar
atentament
i es fa un silenci
mortal,
puc sentir
fins i tot
cada segon de les busques
del despertador que tinc
a l'habitació
allà al fons
allà al fons
allà al fons...

Està
comunicant-se,
està
contestant
sabeu
què diu?

“Sí...
sí...
sí...
sí...
sí...”



XXXX

Regirant en el buirac
he retrobat la paraula
he besat la punta de pedra
i l'he col·locat a l'arc.

Sóc un troglodita
tensant aquest vers
sense sentit
sóc en Legolas
disparant una fletxa
rere l'altra
i mai no duc
ni una peça
de caça
a casa
m'atreu massa
el repte de la diana
si n'encerto
alguna
quasi-bé
puc dir
que s'ha tornat
poema.



-Vespre-


XXXX

Terror no és per mi
jo a les fosques
terror era i serà
jo enfront el plor
de l'altra
jo enfront
la seva fosca
jo i la meva
impotència
per trobar un viarany
una entrada
la porta
que m'hi dugués a dins.

Tanco el puny
sobre el meu pit
encara sento la ràbia
contra mi mateix
no vaig ser capaç
de quedar-me per a mi
tot el teu mar salat
vomitat al sofà.
Juro que m'hagués condemnat
i em condemnaria
per entrar-li a dins
seria el lampista
amb llanterna i caixa d'eines
a les entranyes
de tot un món
apagat
tan me faria el risc
d'alt voltatge.



-Nit-


Corrandes cerveseres

Voldria veure't
amb el dit al cul
aviam quina és
la ganyota que fas.

Li dic al gris cambrer:
“Ja està bé
ja està bé...”
i sento la melodia
de la caixa obrint-se
i tancant-se
i 35 cèntims més
caient al pot
una altra nit.

Amb la cervesa
fresca a defora
observo tots els clatells encarats
al verd-gespa de la pantalla gegant
Però que no
s'havia acabat ja
el puto futbol?

Sento com si
la punta del cigarret
em cremés del revés;
tinc foc als llavis
i bec més
per uns moments em sento temptat
d'imaginar-me un paradís
estable,
el viatge que em quedés
podria ser agradable
i planer.
Però sé que prefereixo
l'adrenalina de la muntanya russa.
Oh el cor al puny
quan l'acer et va alçant
tan temerosa i
lentament...
oh el meu estómac alliberat
i aguantat entre les dents
amb la gran baixada!

Més all-i-oli amb la botifarra avui
si-us-plau,
que ahir el meu estomac es retorçava
com un cau de serps
afamades.
Que no t'ho creus?
Que et donin hedonisme!
Veniu a mi mal rotllos,
que vull més queixals corcats,
més i més
costelles trencades i
espines clavades,
o no us he acabat per arrencar sempre
un tímid somriure de desdentat?

Les meves mans no prendran armes
però tinc els braços colrats
pel pes d'aquest escut
doncs jo he estat
un porter aturant un penal
que tothom cantava per l'escaire
jo he estat
l'ample espatlla d'un bomber
entrant a la teva vida en flames
i n'he rescatat un hàmster.
Jo he estat el cornut
que ha pagat més que el beure
jo sóc l'extra de cambrer
que sempre ha arriba tard
al restaurant rebentat.
De debò que no em vas veure
amb els 300 defensant el pas estret?
Jo era l'únic que duia el fènix
a l'escut dibuixat.



-Matinada-


Un rastre de gotetes una mica gore...

Arrenca't el cor
observa'l palpitar
al teu davant.
Oh per Déu!
Quin horror!
Fixa't com
de neguitosa es retorça
la indefensa criatura
dins el teu puny
poderós!
Oh, oh...
quin horror
quin puto
horror!
Acaba ja
amb la seva agonia
devora'l, bestia!
Es que no sents res
quan regalima calenta la sang
per les comissures
de la teva boca?
Es que no sents res
si veus que goteja
amb cada queixalada
des de la teva papada?

Fixa't!
Cau sobre aquest sòl
de paper quadriculat.
Què,
ja t'has quedat
satisfet?
Ara a dormir
apa,
que demà tot torna
a començar.

Postures irreconciliables

"Aquest és el problema amb la ciència. Tens un fotimer d'empiristes provant de descriure coses d'inimaginable meravella". Watterson

Ens bull
el cervell
però sols perquè
el cor batega;
és el mecanisme bàsic
de defensa:
el que no entén
el cor
ho envia
a la ment.

“Té...
tralalí-tralalà...
...aquí t'ho deixo
i ja
t'ho faràs!
Tralalí-i-
tralalà...”

Des del llindar
el fred analista
amb bata
observa allunyar-se
la irreflexiva criatura
saltant i cantant
despullada.
Obre la bústia
i en treu
un altre puto
encàrrec.

La majoria
de vegades
la solució és
ben fàcil:
s'ha de crear
un miratge,
un engany
que amb cura embolcalla
amb un llacet vermell
que el cor s'empassarà
com un bombó
farcit de whisky.
"Vet-'ho aquí!
-dirà -
Just el que trobava
a faltar!"

I la ment
se'n tornarà
a la seva torre
pixant-se de
riure
sota el seu
bigotet.

Algunes vegades
però
el problema
l'afer o
l'assumpte
no té una solució
tan clara
i baixa la ment
enfurrunyada i
amb les celles
cremades
els mil pisos
que el separen
del cor.
Avui ha guixat
“IRRESOLUBLE”
sobre el plec de papers
del nou o
vell problema
i els hi llença
a la cara
del cor
demanant-li
explicacions:

“Es pot saber
per què no pares
d'enviar-me merdes
que ni tan sols jo
puc resoldre?

És el torn
del cor,
i la resposta
d'aquest és
un altre cop aquest
exasperant
picar de mans,
aquest saltar
i ballar
mentre canta
una cançó
improvisada.

La ment
s'allunya
encabritada,
des d'aquí
se la pot veure
traient fum
per les orelles.

Vacances

“Te buscas problemas. Tal vez necesites sufrir. Sufrir nunca te matará, eso te lo aseguro. Pase lo que pase, saldrás adelante, siempre. Eres como un corcho en el agua. Se te empuja hasta el fondo y vuelves a la superfície. A veces me espanta, las profundidades hasta las que puedes hundirte”.
H. Miller.

“El monstruo nunca se encuentra allí dónde creemos que está. Lo realmente monstruoso es nuestra covardía y nuestra indolencia”
Thoreau




El navegant de la closca d'anou

Enfrontar-se al propi passat sense un propòsit clar és com navegar a la deriva en una closca d'anou; no ofegar-se en l'empresa és l'excepció a la regla. Si mai emprens aquest viatge més val que sàpigues què carai hi vas a buscar i tenir també una corda que poder estirar en cas que necessitis retornar a la superfície. Perdre's allà abaix és perdre's en un món de tenebres on no hi valen lleis ni normes. Allà abaix hi habiten tots el ventall de grisos que hi ha entre les meravelles i els pitjors malsons. Ple com és de fantasmes, fades i cants de sirena, l'abducció o l'embriaguesa eterna són riscos que cal tenir en compte a l'hora de traspassar la frontera. Aviam, ja duus prou oxigen? Sí. Tens torxes i bengales suficients? Sí-sí-sí... Val, ara recorda: la pràctica t'ha fet més fort que la majoria, però tota immersió, fins per al navegant més avesat, comporta el risc d'oblidar on rau el nostre límit. Ah, i espera! No t'oblidis de l'espasa!

Fa tres setmanes i mitja que em llevo d'hora i navego. El meu peculiar passatemps m'ofereix un immens plaer un cop assoleixo l'estat ideal, que se sol donar entre trenta o trenta-cinc minuts després de fer el cafè i el primer cigarret al menjador. Sol costar-me força de trobar-hi temps, a aquest passatemps, i la raó és ben senzilla: visitant amb freqüència el més immediat, ara necessito de baixar més fons, i a més fons més risc i més temps que necessites per desfer el camí fins la superfície amb garanties i sense efectes adversos. Per comparar-ho barroerament: és semblant a la immersió amb ampolles en el medi submarí: és més fàcil baixar i adaptar-t'hi que no sortir-ne. Et cal un procés de descompressió si no vols esclatar com una aglà enmig del no-res aquàtic. Però el risc s'ho val, per als que volen descobrir les meravelles d'aquest noranta per cent d'iceberg que s'amaga sota seu.
El desordre de tot l'emmagatzemat aquí abaix és, massa sovint, monstruós. T'hi trobes de tot. Des de papers, baguls plens d'arxius de veu, d'imatge, tacte i olors de tota mena. Hi ha objectes, paisatges, persones esborronades ací i allà, per tot arreu. Ahir mateix, per mera distracció vaig anar a petar fins a un menjador de Bilbao. Hi havia unes llaunes de cervesa plenes de burilles i per la finestra hi vaig descobrir, increïblement, una brillant fragata blanca i groga amarrada a la riba.
A vegades navego tres, cinc, deu o vint anys enrere d'alguna experiència vital precisament perquè he descobert que tres, cinc, deu o vint anys enrere no estava preparat per rebre-la, afrontar-la o aprendre d'aquesta. Si em veig capaç i amb temps per fer-hi alguna cosa, m'hi capbusso amb les eines i poso ordre, escombro, netejo i desenredo els nusos o me les tinc amb algun fantasmot o monstre que s'hagués quedat per allà pul·lulant. No sempre en surto ben parat, però l'emoció del combat s'ho val.
Jo crec que una experiència, si és de debò és nova i rica, sempre ens ha d'agafar una mica a contrapeu. Per exemple, heu provat mai de fer trampes a un videojoc? Jo sí. Guanyes, però el sabor de la victòria no és tan dolç si no has extret forces de la teva pròpia flaquesa. No aprèn res aquell que no s'encalla o no fracassa. Suposo que la diferència rau en quin és el teu objectiu a la vida: guanyar, comprendre-la o sentir-la. Fins i tot en aquells que diuen que la vida és simplement viure-la, sense marcar-se objectius, ja se n'han marcat un. Curiós, eh?
Bé, l'anhelada comprensió rau ara entre les ombres aparentment insondables que freqüento. M'enduc noves torxes de la superfície i il·lumino baguls i demés trastos que tots els dies de tots els anys de tota la meva vida he deixat guardats aquí abaix. Normalment, ja us dic, sols em dedico a regirar-hi i a posar un cert ordre. A vegades m'hi quedo una estona, més llarga o més curta, pres, melangiós o alegre. Sí, algunes vegades m'ha calgut estirar ràpidament la corda que em condueix a l'entrada per sortir-ne a cuita-corrents. I les presses no són mai bones conselleres.
Una altra cosa de la que n'he adonat és que com més temps passo aquí dalt, més s'enfonsen en mi els recòndits paratges que vull visitar. Més esforç cal a cada dia que passa, i més costós resulta aleshores immergir per rescatar-ne els tresors que hi guardo. Val que guanyes en experiència, però a més profunditat d'immersió, més temps de descompressió i més camí de tornada per refer i menys vida que gastar allà dalt.

Avui estic en plena immersió de prova en el meu vell cotxe. Quan n'obro la guantera en cau un llibre en blanc i alguns clips de cabell. Clips del cabell? Els recullo i els miro. De qui és això? Què hi fa aquí? I aquest llibre en blanc? L'obro, i fent de punt a una cita hi trobo una desena de fotos. Fotos meves, fotos d'ella. La cita diu...
Em sobresalto. L'alarma que contacta amb superfície reclama la meva atenció i contesto a l'acte.
- Hola, bon dia. Digues.
- Escolta, com ho tens si et vinc a buscar d'aquí a mitja hora? No ens funciona l'aire condicionat! L'aparell aquell, el quadradet, la caixeta... salta.
És el meu jefe. Miro el rellotge, encara amb el llibre, les fotos i el clip a les mans: passen set minuts de les deu del matí allà dalt.
- Què és, el magneto-tèrmic o el diferencial?
- No ho sé. Té un botó amb una T al costat de la palanca.
- És el diferencial! Ja t'ho vaig dir que s'havia de canviar!
- Ah! Bé, et passo a buscar d'aquí a una estona? O feies res important?
Per dins meu s'inflama un segon de còlera que extingeixo amb èxit. M'ho ha fet i m'ho farà mil vegades més, això d'irrompre en el pitjor moment. De fet té l'estranya particularitat d'irrompre, com un follet, sempre que trobo temps per a mi. Si traslladés els meus plans dels matins a les tardes, d'alguna forma el món conspiraria perquè em truqués a les tardes. Evidentment que a ell no li valen, les meves coses importants, ni explicacions de la mena “estic immers en la fosca tenebrosa dels meus somnis i malsons...”, ni “estic escrivint”, ni “m'estava fent una palla, cabró” ni “estava deixant-me endur per les pinzellades disperses dels núvols en el poderós blau del cel que es presenta ara a la meva finestra...”.
“Parides, parides Xavi!”, diria ell, “tu i les teves parides! Per què no em passes d'una vegada el número del teu camell?”.
Sospiro. Li dic que sí, clar, que quedem. Total, demà passat començo les anhelades vacances. Quinze dies per gaudir tal i com gaudeixen els que no guanyem prou com per pagar-nos un viatge senzillet. Així que navegaré en una closca d'anou, traslladaré tot el material d'immersió acumulat al llarg del temps sobre l'escriptori i viatjaré. Duc tres setmanes i mitja fent les immersions de prova i tot ha anat com la seda. Fins i tot tinc un pla amb la ruta per visitar tots i cadascun dels punts o centres neuràlgics. Jo sóc, alhora, el guia i el turista.
Descompressió: em dutxo, em serveixo un segon cafè i busco a l'armari la caixa d'eines. Quan penso en tancar-lo m'adono que al prestatge de dalt de tot hi ha una altra caixa, una de cartró vella i pansida. L'estiro, la deso al terra i amb les mans al damunt m'aturo. Dubto un moment abans de treure'n la tapa. Sento el cor em va depresa-depresa i que l'aire entra pesat als meus pulmons. Decideixo obrir-la. A dins hi ha un llibre en blanc, i no en recordo la cita. Hauria d'obrir-la? Obrir-la, no obrir-la...
L'obro.
Al meu davant el munt d'objectes em cauen a dins com una tempesta de llamps i trons. Tanco els ulls i clavo les mans dins la caixa, buscant el llibre. Sols vull el llibre, el puto llibre, la cita. Toco quelcom tou, alguna mena de peluix, i a dessota el llibre. L'estiro i encara ara, sentint la pressió de les parpelles fent pressió sobre els meus ulls, torno a tancar la caixa i la torno a desar dins l'armari.
Obro els ulls. El llibre és blanc i així mateix es titula: “En Blanc”. No hi ha cap foto entremig. En passo dues pàgines. Hi ha una cita:
“L'escrivim junts?”
El tanco, aterrit. El meu mòbil torna a sonar. És el meu cap. Obro l'armari i llenço el llibre a dins i despenjo.
- Ara baixo!





******

Perspectiva

Hi ha alguna cosa
insana i intrigant
alhora que
romàntica
en aquesta constant
de recerca i espera
d'algunes mirades
anhelant el somni en vida.

Com hi ha
quelcom d'insà
intrigant
alhora que
romàntic
en la complaent conformitat
dels que res diuen esperar
ni res cerquen,
i que al més immediat
torrent s'entreguen.

Però no és igualment
intrigant,
romàntic
aquest teu caminar
fent equilibris
sobre la tanca
que els dos mons separa?

Val que
probablement,
també serà insà,
o indigne,
però quin camí
no ho semblarà
des de la perspectiva
del que ja sent
per on vol caminar?