Al revés

25-06-2015

In extremis

Avui un borratxo
al que no vull conèixer
li ha salvat la vida
a un client decent
un al que diem
Barret de palla;
ha estat a això de 3/4 de dues
de la tarda
jo anava de camí
a una taula
amb un gaspatxo a la dreta
i un arròs mariner
a l'esquerra
quan he vist barret de palla
que s'havia aixecat
estava molt més blanc
del que és habitual
i he hagut de deixar els plats a la barra
en veure com li brillava
la barbeta i la papada
era el reflex de baba vomitada
duia els ulls molt oberts
i no parlava
s'assenyalava el coll
i amb dificultat de vell
les mans agitava.

I el borratxo li ha preguntat:
“Ei, què li passa?”
“ei, que estàs bé?”
“Escolta, que...
que...
que t'ofegues?”

Els dos cops de cap
fent que sí
han estat suficients
perquè el borratxo l'engrapés
per l'esquena
jo he notat com amb els dits
li resseguia les costelles;
el borratxo sabia bé
com es feia:
ha calculat la distància
de dos dits
sota el punt d'unió
de les costelles
i hi ha col·locat
el puny esquerre
i al damunt hi ha tancat
la seva mà dreta, ben ferma
i per uns moments ha fet
com si se l'estigués tirant
pel darrere
ha empentat
una vegada
sec
i una altra
més fort
més sec
i una altra
i una altra més
i una altra
i ja he perdut el compte
de quantes vegades
ho ha fet
fins que Barret de palla
ha fet “ahggghhh!”
i a la fi ha
respirat.

El borratxo l'agafava ara
per sota l'aixella
i se l'ha
mirat
i a la cara
li ha preguntat:
“Sí?
Sí?
N'estàs segur?
Sí?
Sí?
Creus que
ja ha
sortit?”

“Sí...!”
-cof-
“...Sí crec
que sí...”
-cof...
cof...
cof... -
feia
Barret de palla
visiblement alleujat
i fins i tot jo
he tornat a
respirar.

Un borratxo ha salvat avui
barret de palla.
Jo mateix he estat
qui li ha servit
dos cigalons de rom
i la canya
a dos quarts d'una
del matí.

Un borratxo ha salvat avui
barret de palla
i a mi m'ha tocat
d'endur-me'n a la cuina el plat
i al lluç la basca
sobre la salsa blanca
he vist la història de l'eventual
tragèdia de Barret de palla:
he vist les taques porpres
del vi negre que ha escopit
quan inútilment deu haver intentat
de tirar l'embús avall.

L'encarregat del restaurant
és qui s'ha emportat
visiblement avergonyit
altre cop a taula
Barret de palla
i els clients més propers
l'animaven:
“Au home que ja ha passat”
“Va home que no ha estat res”
“Podria passar-li a qualsevol això.”.
L'encarregat li ha preguntat
si de debò es trobava bé
si no volia que algú truqués
o si encara volia gelat
per fer tirar el mal tràngol avall
“Convida la casa”.

I Barret de palla li ha dit
“Que sí
i que no
i que moltes gràcies
cof, cof, cof...
per tot
de debò...”.


“No”,
ha dit l'encarregat
“si ja el tenim
per això a aquest noi aquí
perquè de cambrer
no val res, però
t'arregla els fluorescents
o l'aire condicionat
i de tan en tan
li ve la vena i
va i li salva la vida
a algú...”

Barret de palla
a la fi reia
i estossegava
reia i
estossegava
mentre l'encarregat se n'anava
i a mi m'ha dit:
“Ai noi,
que ja m'hi
veia...
Gràcies,
gràcies per tot
el que heu fet...”

“No si..
no he fet res.
Vaja, res que
qualsevol altre no...”

Una taula
em cridava
i tenia més postres
per fer
i després Barret de palla
m'ha convidat
i seguia estossegant
quan s'ha empassat el whisky
de quinze anys gola avall
i jo me l'he empassat
perquè sí
perquè sí
perquè sí
potser per la bella i vella tradició aquella
de brindar amb whisky per celebrar
que he trencat unes costelles
a un cos al que el cor
se li havia aturat,
brindar-li al sol
a maniobres de desembossament
el nom de la quals ja no recordo .

Un borratxo ha salvat avui
la vida d'un home decent.
I quan barret de palla ha sortit
he vist com li allargava un bitllet de cinc
“té noi,
no en tinc més
però pren-te'n un altre després”
i el borratxo li ha jurat que “sí, clar...”
però a tres quarts de cinc de la tarda
quan ja els clients havien rotat
i ens n'havíem oblidat una mica
de tot plegat
he sortir a defora
abans de servir-me el dinar
i rere el quiosc m'he trobat al borratxo fumant
i no ens hem dit res
sota el cel blau
torrant-nos sota el sol
sols admiràvem els cotxes
que seguien passant
i m'ha semblat bé
quan de la butxaca se n'ha tret
un bitllet de cinc arrugat
i amb l'encenedor
l'ha cremat.

No vull conèixer aquest home
no vull saber res del borratxo
que avui ha salvat la vida
d'un home decent
però crec que
alguna cosa
d'ell n'he après.



11-5-2015

Barret de palla

Veig Barret de palla
avançar en direcció contrària a la meva
per damunt la vorera.
Barret de palla és
un home que rondarà els setanta-cinc
amb la característica dificultat
dels d'aquesta edat per a moure's
amb certa gracilitat.

A Barret de palla li agraden
les amanides, les faves i els pèsols
i no li fa escarafalls a les
mongetes ni als cigrons amb
espinacs;
se sol demanar de primer
els dijous
la paella marinera
i un plat de fideuà sense all-i-oli
els dimarts.
De segons plats Barret de palla
es decanta pel peix fresc
- sigui quin sigui -
que haguem portat
li perd però
el frincandó els diumenges
i els calamarsons
amb all i julivert
que fa la mestressa
els divendres.

El noranta per cent dels dies
Barret de palla et demana gelat
de vainilla
tot i que de vegades se'n cansa
i et demana:
“què més hi ha?”
i és el moment en que
et tria un flam o
un iogurt o
una fruita
-preferiblement
maduixes -
A barret de palla li encanten
les maduixes
amb nata, suc de taronja o
soles.

Barret de palla té poques arrugues
i sempre arriba amb la Vanguàrdia
sota el braç
Barret de palla té
una mirada que una companya
va definir com a “trista i
apagada,
pobret...”
Jo crec que no
jo crec que és una mirada
d'aquelles que simplement li agrada
d'apartar-se més que
d'amagar-se
la mirada que fan
certs homes i dones
pels que el temps ja no passa.

Uns metres abans de trobar-nos
el veig dubtar en enfrontar-se
a la meva cara
així que sóc jo qui
el saludo:
“Ei, què tal
com va la
passejada?”

I ara sí Barret de palla
no en té cap dubte
i s'atura
i es treu el barret
i es passa la mà
per la rosada calva
tota tacada:
“Ep noi,
no t'havia conegut.
Que es que vas
a fer marxa?”

I jo em miro
d'una llambregada:
com sol passar
moltes vegades
ni tan sols Barret de palla
espera de trobar-se
professionals al seu servei
en pantalons curts, samarreta i
vambes blanques.
Com sol passar tothom et té posat
dins el quadre prefixat
de la seva vida.

“No
-li dic-
me'n vaig a esmorzar
perquè amb aquest solet que fa...”

I un cop mort
el tema “el temps
i la calor que fa”
Barret de palla em diu
que se'n va a veure
una amiga de la seva dona
que va caure
el marit mort
i viu tota sola a casa
i quan ja disparo l'alarma
em frena
em diu que no, que no, que està bé
però que no pot allargar el braç esquerre
i que li costa molt de posar-se dreta
el més petit dels seus fills
va anar-la a veure
abans d'ahir a la tarda
i ahir al matí
però dels altres dos
amb prou feines
els hi queda temps
per a ells.

Veig que barret de palla
busca amb dificultat
sota la màniga llarga
un rellotge platejat
i de fons blanc
de busques que sí em semblen
velles i cansades.
I jo veig que són dos quarts i cinc
de dotze al meu mòbil
quan ja me n'allunyo
el veuré d'aquí a hora i mitja
si fa no fa
Barret de palla entrarà al meu torn
amb la Vanguàrdia sota el braç
i com sempre no haurà reservat
i com sempre jo li hauré guardat
la sis, la cinc o la u.
Barret de palla duu fins a l'estiu
una americana grisa o ocre
i el veig afable, tranquil i amigable
i és dels pocs tios o ties
que de debò em fan dubtar
-a vegades-
d'allunyar-me de la feina que faig
doncs ara fa un any
em va dir
els mossos van entrar-li a casa
els veïns havien trucat
als mossos alarmats
olorant-se maltracte
es van presentar
a la seva porta
interrogant-lo sobre
les trencadisses i els cops
les malediccions i
folls crits d'ella.

A mi Barret de palla
sempre m'ha semblat
un tio afable, correcte
i amb qui es pot parlar
del temps que no passa.
Però passa,
passen els dies i els mesos
i abans d'ahir vaig saber
que el company amb el que
a vegades s'asseia a dinar
i amb qui tant xerrava
-Cabells platejats -
ja està mort i enterrat.

Sé que Barret de palla
es fa ell mateix l'esmorzar
la rentadora i el sopar.
Sovint arriba amb una bosseta de plàstic blanc
on es transparenten navalles, pasta de dents i sabó Magno
Barret de palla sempre m'ha semblat
més un conegut,
un amic que ve a dinar
que un client al que li has
de donar de jalar.

“Després de 40 anys
vivint allà mateix...”
-em va dir amb ullets brillants Barret de Palla -
t'adones que ningú et coneix
realment
i que ni tan sols ho volen
fer. No saben el que és
conviure amb l'alzheimer.
Ja fa nou mesos que hi és
i encara no em sento amb cor
d'anar-la a veure...”

Abans d'asseure'm
a esmorzar
m'adono que realment
no el conec
però que admiro alguna cosa
de com porta tot l'assumpte Barret de palla
tota aquesta mescla de desesperació
i estoïcisme
no puc creure que sigui trista
ni apagada la seva mirada,
sinó quelcom semblant a
que per a ell ara
el temps no passa.

Sempre em demana gasosa
i vi negre Barret de palla,
de postres, si o sí, un gelat
però avui se li il·luminat la cara
quan no li he dit res
i s'ha trobat
les maduixes amb nata.

I demà mes

Avui podríem anar-nos-en
a casa aviat.
Són les 22:52 i
el partit s'ha acabat
tal i com s'esperava
el Barça ha guanyat
i el PSG tornarà a casa
a reflexionar
i a esperar
la següent
temporada.

El vuitanta per cent
dels clients
s'han aixecat,
a l'acte:
han pagat i
marxat
amb un somriure
dibuixat
entre l'escuradents
i les dents
i jo sento
l'estranya sensació
de sempre aquesta
de que avui podríem anar-nos-en
a casa aviat.

A les 23:37
entra un passerell
amb cara de guilla maldestre
seguit d'un búfal lletós
que es frega les dents
frenèticament
amb el dit índex.
Observen com retiro
les últimes tapes
de la vitrina expositora
que en Fernando
va embolicant a la cuina
amb paper albal.

La pregunta és
obligada:
“Què
voldran
els senyors?”

I els senyors
-si se'ls hi pot dir així -
voldrien sopar,
és clar.
Que és possible,
sopar?

“Quin greu
que em sap!
La cuina
ja està
tancada”.

Avui podríem anar-nos-en
-encara-
a casa aviat
Són les 23:45 quan
els hi serveixo
dues mitjanes estrella
contra la seva voluntat
- ells volien l'estrella Galícia
que és la cervesa de moda -,
i són les 23:47 quan
els hi deixo
les dues preuades
bosses de patates xips
al costat
de dues safatetes
d'olives farcides i
la darrera tapa
d'amanida russa
que ens queda
amb dues
forquilletes
i quatre bocins
de pa
- un detall de
la casa -.

Anar a
una taula
on les mirades
dels clients
i els seus
moviments
en silenci mortal
sempre fa sentir-te
incòmode
si t'acabes de defensar
a capa i espasa
de l'acusació d'intrínseca maldat
i qüestionable moral
que segons ells tens
per no estar disposat
a dar-los de sopar
plats calentets
per “set minuts de merda”
que fa que la cuina
és tancada.

Avui podríem anar-nos-en
a casa aviat
però no és
fins les 00:41
que aconsegueixo
se'n vagin per allà
on han vingut
fa més d'una hora,
espai de temps
suficient
crec jo
per beure,
menjar
xisclar
sortir a defora
a fumar
cigarrets relligats
i permetre'ls
a cadascun d'ells
pel cap baix
tres viatges
a la tapa
del nostre lavabo
impecable.

El procediment normal
va per
etapes:
els hi atures
la televisió primer,
reculls les taules
i les cadires
de la terrassa
procurant obturar
estratègicament
el passadís
que condueix als lavabos
per acte seguit assetjar-los
amb l'escombra
i fins i tot els encercles
amb l'aigua sabonosa
Si mentrestant observes
que estan enganxats
al puto mòbil
sol haver-hi prou
amb desendollar
la seva comoditat
apagant el router.
I encara i així
t'has de negar
a vegades
a servir-los
dues mitjanes
i dues bosses
de patates
més
i esperes
esperes i
esperes
a que l'avorriment
de no tenir res més
a fer aquí
res més a
dir-se
els venci.

La teva arma
és estar ja
acostumat
a l'avorriment
ells no el poden
sofrir.


Avui podríem haver-nos-en
anat a casa aviat
em dic
a la 1:35
derrotat
al meu llit.
Però tan se val
això ara
si no pot ser
no pot ser
però sempre hi ha
un demà
per tornar-ho
a provar.

becaina

En obrir els ulls
em trobo un blau de setembre net
més enllà de la finestra oberta.
Un sol de vespres que s'encasta als edificis
allà on passeja la brisa que em desvetlla.

Les meves cames però,
no volen moure's
així que estiro el braç
que busca sempre la llibreta
dins la motxilla espatarrada al terra.

De seguida maula la gata,
que es lleva al meu costat
al capçal del sofà;
em mira amb ulls de llima
i l'escletxa d'iris negre
ara em pregunta:
"I ara què, és que no hi sóc jo, o què?"

No li contesto
i perquè no li contesto insisteix,
insisteix, insisteix i insisteix
com una dona, i ja no puc
sinó cedir al prec
i deixo el boli i
li allargo la mà
que rep cofoia
acluca els ulls
i somriu
satisfeta.

Al meu palmell roncs greus
i ella mou el cap a banda i banda
murri vol els meus dits arreu dels punts vitals
fins que se'n cansa,
quan jugant em clava les ungles,
i se'm treu del damunt
- senyal inequívoca
que ja en té prou -.

Dormita altra vegada la negra gata
i jo que me la miro i em dic:
què somniarà, la reina de l'esplanada de parquet,
aquesta reina de la casa?
Caçarà ratolins de cartró imaginaris
als racons foscos on m'aguaita de matinada?
O imaginarà potser que explora l'escala del bloc,
la que tant l'atreu com tem?

No ho sé,
no ho sabré,
però intueixo
que ja és feliç la tia
aquí tombada,
sense horaris
ni rellotge,
ni claus del pis
ni cotxe...

Per què complicar-ho?

Però a mi sí que em calen
unes claus per entrar i sortir,
i un xic d'empenta
per buscar el mòbil
i mirar el rellotge.

Qui és més llest doncs, la gata o jo?
Qui dels dos no simplifica
i es complica
quan veu el blau a defora,
un sol que s'apaga dolç,
i faria un altra cosa que no
mirar el rellotge?

...fffff... -m'alço -.

boletada

A Maria-Mercè Marçal:

“Gírgoles, Lleteroles, Rossinyols i Fredolics
Escarlets, Ous de reig, Pinetells i Rovellons
Palomes, Trompetes, els Surenys i els Camperols
Agulles, Camagrocs, Peus de rata i Mollerics”

Canta foll el boletaire, vers el bosc amb cistell buit...