L'única raó d'escriure és la de deixar testimoni. "Testimoni de què?", direu. Testimoni de que hi vam ser, res més. L'ornament m'és igual, i crec que ens hauria de ser igual, tot i que ara miris al voltant i sembli que tot siguin ornaments, falòrnies i pura façana. L'ornament, n'estic segur, és la puta trampa. No hi som per engalonar-vos aquest fons miserable en el que vam viure i encara ara vivim. Odiem, estimem, ens caguem a sobre i morirem. És el que hi ha. Se me'n fot com de bonic m'hagin deixat l'escenari o el te'l deixi jo ara perquè torni a ser cendres pels següents que vinguin. Tots cremem, tots serem cendres i tots muntem decorats que d'altres, després, bufaran per muntar el seu propi decorat. És trist, i bonic, segons com t'ho miris. És com és, és com ha de ser. Digues el que hagis de dir, sí, d'acord, però el que de debò et cremi, el que de debò et fa cendra, és el que fa vibrar. L'estètica, o la forma- va dir aquell -, apareix quan desapareix l'esperit. Sembla que estem envoltats d'estètica disfressada d'esperit. No discerneixo la vibració. On collons és el nervi sense la forma?
Mecagumdéu, sóc massa vell per a aquestes coses. Em foten mal els ronyons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada