Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alcohol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alcohol. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de maig del 2026

Vale, espera... Com anava tot això?


 

 L'única raó d'escriure és la de deixar testimoni. "Testimoni de què?", direu. Testimoni de que hi vam ser, res més. L'ornament m'és igual, i crec que ens hauria de ser igual, tot i que ara miris al voltant i sembli que tot siguin ornaments, falòrnies i pura façana. L'ornament, n'estic segur, és la puta trampa. No hi som per engalonar-vos aquest fons miserable en el que vam viure i encara ara vivim. Odiem, estimem, ens caguem a sobre i morirem. És el que hi ha. Se me'n fot com de bonic m'hagin deixat l'escenari o el te'l deixi jo ara perquè torni a ser cendres pels següents que vinguin. Tots cremem, tots serem cendres i tots muntem decorats que d'altres, després, bufaran per muntar el seu propi decorat. És trist, i bonic, segons com t'ho miris. És com és, és com ha de ser. Digues el que hagis de dir, sí, d'acord, però el que de debò et cremi, el que de debò et fa cendra, és el que fa vibrar. L'estètica, o la forma- va dir aquell -, apareix quan desapareix l'esperit. Sembla que estem envoltats d'estètica disfressada d'esperit. No discerneixo la vibració. On collons és el nervi sense la forma?

 Mecagumdéu, sóc massa vell per a aquestes coses. Em foten mal els ronyons.   

 

  

 

 

 

dissabte, 12 d’abril del 2014

Taxi

*****

Aquestes hores de nit
caigudes en morta inèrcia...
oh cel meu, mai seré jo
si preguntes
quan vesteixo una camisa
sols ara que barrino
tot sol de matinada
mort de cos però ple de vida.

*******

Oh Déu meu
en qui no crec,
i en qui penso
en carrerons sense sortida;
quina missió és aquesta
què em vas guardar
de sentir tant dur,
d'estimar tant
la dona en llunyania?

“Caducada” em deia
“sols un passat”, en teoria,
però quina missió, quina-missió és aquesta,
que em fas sentir que em crema
per ella endins la roja espina?



dimecres, 12 de març del 2014

desigs

Avui desitjava escriure't
un conte bonic
regalar-te una història prou digna
que et poguessis endur al llit.

Però ai noia, ai musa!
als dits no m'hi queda sinó aquest òxid
i aquest boli on hi creix verdet.
¿Com no estossegar jornades febrils
si sempre em vens a pleret?

Tractant-me amb píndoles de vida
m'he fet un alegre malalt
i el front em bull per tal d'esbrinar
perquè per tu - encara - el cor m'ha de cremar.




dissabte, 15 de febrer del 2014

distància

"«Recuerda que ya no soy tu mujer!»
Le encantaba soltarme eso, sabiendo que me incitaría a renovar mis esfuerzos, sabiendo que haría que mi mente y mis deseos se centrasen en el objeto prohibido: ella." Miller.



Sí, és una d'aquestes nits...
i QUÈ?

dimecres, 20 de novembre del 2013

poca feina


Dilluns gris

Ara plou
ara no
ara plou
ara no plou...
ara hi torna
i ara ja no...

Aquest cel de plom
que s'emprenya i
es calma quan li rota,
em fa pensar en tu,
i en quan no trobavem via més segura
que la d'anar arrambats a les façanes
sota les línies dels balcons.

Faré cap al refugi
que és la parada d'autobús,
i a la porta del bar, de nit
s'acabarà aquesta aventura
d'un dilluns gris.


* * * * * * *

Ho sento

El problema és
que sento,
sento massa
i si l'alegria m'omple
em brilla un sol al pit
que t'enlluerna.
Però si mai m'engoleix el dolor
són com crues agulles que
se'm claven endins,
amb un verí que escupo
a un esparadrap.


Ho sento, sí,
sento massa
fins i tot
- maleïda estampa -
el que no hauria de sentir,
oh,
sí...
ja ho sé...

"Ho sento.".


* * * * * * *

Verd i dolç

Quin plaer és aquest
que em donen els fruïts verds
del meu arbre imperfecte?

És el dolç de l'àcid
que encara avui mimo i rego,
el petit i xiroi matollet
que protegeixo de pedregades i
de gebrades i
de tempestes desfermades!

Però per a mi, ara,
què dolços!, que dolços
em semblen els seus fruïts!!
Sí, malgrat no poder vendre's,
sí, tot i no ser dolços per ningú més
que per mi mateix.


* * * * * * *

Lluna

A la vorera del xamfrà
m'enverino de nits
de fum i llum de lluna
Li pregunto per què,
per què t'hi assembles tant.

Rere meu els dits a un piano
invoca les notes mesclant-se
amb gemecs i cloqueigs
dels clients satisfets.
Aquests gripaus que amaguen els rots
mentre que piquen de mans.

I com pots ser tan lluny, cel?
Què deus fer ara?
Com et va?
A on et veuré,
una altra vegada?
I el pitjor:
A qui o què duràs de la mà?

Per què,
per què tan present
tan distant i
tant brillant?
Per què tant
com la lluna?


* * * * * * *

Al sostre
de la ciutat
no hi veig mai
ni un cony d'estel.
Sols aquest que
algú va clavar
algun dia a la teulada
d'una fàbrica de cervesa.

Però tu no ho seràs pas
un estel fugaç.

Brillaràs en cels de tardor
que ens guardem a dins els homes
amb pany i clau passats.

Si t'han tocat i anhelat
escridassat o sofert,
si t'han guarit o malferit o
adorat o – el millor -
estimat; encara ara
ho han de fer.

I ho fan,ho fan,
carai si ho fan;
d'amagat però ho fan.
- jo ho faig-.

S'ho conten per ells
en secret, s'encongeixen al llit
quan temen la nit i
et busquen al sostre
ara que pesen les mantes;
hi ha aquell estel llunyà
a algun lloc,
el que els tornava xics
als vells-nens aquests
que sols tu sabies fer brillar.