poca feina

Dilluns gris

Ara plou
ara no
ara plou
ara no plou...
ara hi torna
i ara ja no...

Aquest cel de plom
que s'emprenya i
es calma quan li rota,
em fa pensar en tu,
i en quan no trobavem via més segura
que la d'anar arrambats a les façanes
sota les línies dels balcons.

Faré cap al refugi
que és la parada d'autobús,
i a la porta del bar, de nit
s'acabarà aquesta aventura
d'un dilluns gris.


* * * * * * *

Ho sento

El problema és
que sento,
sento massa
i si l'alegria m'omple
em brilla un sol al pit
que t'enlluerna.
Però si mai m'engoleix el dolor
són com crues agulles que
se'm claven endins,
amb un verí que escupo
a un esparadrap.


Ho sento, sí,
sento massa
fins i tot
- maleïda estampa -
el que no hauria de sentir,
oh,
sí...
ja ho sé...

"Ho sento.".


* * * * * * *

Verd i dolç

Quin plaer és aquest
que em donen els fruïts verds
del meu arbre imperfecte?

És el dolç de l'àcid
que encara avui mimo i rego,
el petit i xiroi matollet
que protegeixo de pedregades i
de gebrades i
de tempestes desfermades!

Però per a mi, ara,
què dolços!, que dolços
em semblen els seus fruïts!!
Sí, malgrat no poder vendre's,
sí, tot i no ser dolços per ningú més
que per mi mateix.


* * * * * * *

Lluna

A la vorera del xamfrà
m'enverino de nits
de fum i llum de lluna
Li pregunto per què,
per què t'hi assembles tant.

Rere meu els dits a un piano
invoca les notes mesclant-se
amb gemecs i cloqueigs
dels clients satisfets.
Aquests gripaus que amaguen els rots
mentre que piquen de mans.

I com pots ser tan lluny, cel?
Què deus fer ara?
Com et va?
A on et veuré,
una altra vegada?
I el pitjor:
A qui o què duràs de la mà?

Per què,
per què tan present
tan distant i
tant brillant?
Per què tant
com la lluna?


* * * * * * *

Al sostre
de la ciutat
no hi veig mai
ni un cony d'estel.
Sols aquest que
algú va clavar
algun dia a la teulada
d'una fàbrica de cervesa.

Però tu no ho seràs pas
un estel fugaç.

Brillaràs en cels de tardor
que ens guardem a dins els homes
amb pany i clau passats.

Si t'han tocat i anhelat
escridassat o sofert,
si t'han guarit o malferit o
adorat o – el millor -
estimat; encara ara
ho han de fer.

I ho fan,ho fan,
carai si ho fan;
d'amagat però ho fan.
- jo ho faig-.

S'ho conten per ells
en secret, s'encongeixen al llit
quan temen la nit i
et busquen al sostre
ara que pesen les mantes;
hi ha aquell estel llunyà
a algun lloc,
el que els tornava xics
als vells-nens aquests
que sols tu sabies fer brillar.