I demà mes

Avui podríem anar-nos-en
a casa aviat.
Són les 22:52 i
el partit s'ha acabat
tal i com s'esperava
el Barça ha guanyat
i el PSG tornarà a casa
a reflexionar
i a esperar
la següent
temporada.

El vuitanta per cent
dels clients
s'han aixecat,
a l'acte:
han pagat i
marxat
amb un somriure
dibuixat
entre l'escuradents
i les dents
i jo sento
l'estranya sensació
de sempre aquesta
de que avui podríem anar-nos-en
a casa aviat.

A les 23:37
entra un passerell
amb cara de guilla maldestre
seguit d'un búfal lletós
que es frega les dents
frenèticament
amb el dit índex.
Observen com retiro
les últimes tapes
de la vitrina expositora
que en Fernando
va embolicant a la cuina
amb paper albal.

La pregunta és
obligada:
“Què
voldran
els senyors?”

I els senyors
-si se'ls hi pot dir així -
voldrien sopar,
és clar.
Que és possible,
sopar?

“Quin greu
que em sap!
La cuina
ja està
tancada”.

Avui podríem anar-nos-en
-encara-
a casa aviat
Són les 23:45 quan
els hi serveixo
dues mitjanes estrella
contra la seva voluntat
- ells volien l'estrella Galícia
que és la cervesa de moda -,
i són les 23:47 quan
els hi deixo
les dues preuades
bosses de patates xips
al costat
de dues safatetes
d'olives farcides i
la darrera tapa
d'amanida russa
que ens queda
amb dues
forquilletes
i quatre bocins
de pa
- un detall de
la casa -.

Anar a
una taula
on les mirades
dels clients
i els seus
moviments
en silenci mortal
sempre fa sentir-te
incòmode
si t'acabes de defensar
a capa i espasa
de l'acusació d'intrínseca maldat
i qüestionable moral
que segons ells tens
per no estar disposat
a dar-los de sopar
plats calentets
per “set minuts de merda”
que fa que la cuina
és tancada.

Avui podríem anar-nos-en
a casa aviat
però no és
fins les 00:41
que aconsegueixo
se'n vagin per allà
on han vingut
fa més d'una hora,
espai de temps
suficient
crec jo
per beure,
menjar
xisclar
sortir a defora
a fumar
cigarrets relligats
i permetre'ls
a cadascun d'ells
pel cap baix
tres viatges
a la tapa
del nostre lavabo
impecable.

El procediment normal
va per
etapes:
els hi atures
la televisió primer,
reculls les taules
i les cadires
de la terrassa
procurant obturar
estratègicament
el passadís
que condueix als lavabos
per acte seguit assetjar-los
amb l'escombra
i fins i tot els encercles
amb l'aigua sabonosa
Si mentrestant observes
que estan enganxats
al puto mòbil
sol haver-hi prou
amb desendollar
la seva comoditat
apagant el router.
I encara i així
t'has de negar
a vegades
a servir-los
dues mitjanes
i dues bosses
de patates
més
i esperes
esperes i
esperes
a que l'avorriment
de no tenir res més
a fer aquí
res més a
dir-se
els venci.

La teva arma
és estar ja
acostumat
a l'avorriment
ells no el poden
sofrir.


Avui podríem haver-nos-en
anat a casa aviat
em dic
a la 1:35
derrotat
al meu llit.
Però tan se val
això ara
si no pot ser
no pot ser
però sempre hi ha
un demà
per tornar-ho
a provar.