Canet-Barcelona-Àmsterdam-Quito

Alguna cosa tocaria ben fons de ma mare quan la Martina i la Sofia se n'anaren al quiosc de l'aeroport, doncs els seus ulls clavats en la seva néta es van començar a emplenar de llàgrimes i sols uns segons després ja somicava.
- Ei, va-va... – li vaig dir, tota agafant-li la mà.
- Ostres mare... Això no.. -va fer en Robert, encongint-se.
El meu pare havia fet petar la llengua, desviat instintivament la mirada i va clavar el got de coca-cola sobre la taula del bar.
- Collons Maria! - va dir, amb aquest to agre que agafa quan ha esgotat la paciència -. No et sembla que ja n'hi ha prou?
Des del Nadal que no estàvem tots quatre junts, i no li havíem vist vessar ni una llàgrima a ma mare, en tot aquell temps, ni tan sols en saber que en Robert se n'anava. Però estàvem errats; el meu pare m'ho explicaria uns dies després:
«No, si mentre el teu germà era a Canet ella estava la mar de contenta, o ho semblava... Estava com quan ve la Martina, que perd el cul. El tractava com si tornés a tenir quatre anys: Que necessites res, rei? Què vols que faci demà per dinar? Ja has anat a veure a Tal o Pasqual? Vaig a comprar, que vols que et porti...No m'ho creia, t'ho ben juro. I cada dia venia amb una o altra història del fill d'un o de l'altre que també eren a l'altra punta del món. Londres, Berlín,Brasil, la Xina... Ja em diràs què se'ls hi perd allà! Però vaja, el que et dic, que a la que en Robert se'n torna a Barcelona la setmana passada, ja la vam tenir. Al matí, després d'esmorzar, em diu que no ve al taller, que no es troba bé. Què et passa?, li pregunto. Res en concret, que no es trobava bé. Aiaiai, jo ja me la temia. I què et penses? Encertada de ple tu, doncs quan torno al migdia me la trobo al sofà, amb els ulls com tomàquets i amb ganes de desfogar-se amb algú. I tu qui creus que va ser aquest algú? De què rius? Sí, a tu et fa molta gràcia, però qui et penses que rep ara que no hi sou cap dels dos? Doncs això, que em va deixar anar la cavalleria: Que com era que el deixava marxar, em diu. Què et sembla? Em vaig quedar de pedra. I continua: Que són set anys, Joan, set anys! I això si no canvien les lleis! Això si es que torna! I si no el veiem mai més? I si, i si, i si...
Que vagi a parlar amb els del banc. Va estar-hi dos dies seguits, amb això. Que poséssim a la venda el pàrquing, o que hipotequéssim la casa... Què et sembla? I després, clar que sí, més brams. Cada dia, a la mínima oportunitat. I l'especialitat de ta mare també, ja ho saps: Que què havia fet malament ella? Que en què s'havia equivocat... Em va preguntar que si era mala mare. Que no, collons, que no! Però no escoltava. No m'he tornat boig de miracle, entre el teu germà i ella! I suposo... Suposo que no me'n tindràs pas alguna de guardada tu ara, no?».
Se'm va escapar mig somriure. Li vaig jurar que no, que no en tenia cap de preparada... No encara, almenys...
I ell em va mirar, desitjant-me quelcom prou fotut que et pugui desitjar un pare sense fer-lo sentir massa culpable.

L'anunci d'un altre vol la va fer reaccionar. Va mirar-nos i li vam dir que no, que no era el vol d'en Robert. L'atac de sanglots s'havia acabat i els plors s'apagaven. La seva mà, que fins llavors havia notat inerta entre la meva va deslliurar-se per agafar un mocador del paquet que el meu pare li allargava.
- Què, ja? Ja hem muntat el numeret? - li va dir el meu pare -.
- Tu calla - li vaig etzibar jo -.
Ma mare va buscar les mans d'en Robert. Les hi va agafar i vaig veure que les estrenyia amb força. Els ulls vells i cansats de ma mare miraven el meu germà. El meu pare era callat com una tomba ara. Ella va estirar els mocs cap amunt i dir:
- Vosaltres – i aleshores va agafar la meva mà també - sou l'únic que m'estimo al món...
Vaig mirar el meu pare, amb la mirada cota i resseguint amb l'índex els nusos d'imitació de fusta de la taula. Per uns segons ja no marit, ja no pare, sinó convidat de pedra, espectador no inclòs en el sac del que més s'estimava ma mare. Suposo que trenta-sis anys de matrimoni deuen d'acabar sempre una mica així: sense necessitar de mostrar o rebre constantment afirmacions d'amor o d'afecte. Encara i que ella ens parlava en plural, a tots dos, els seus ulls eren ara clavats en en Robert. Les seves paraules eren també les del meu pare silenciós. Tots dos ho sabíem. Eren diferents, actuaven diferent, i es desfogaven diferent, però en el fons sentien el mateix. El meu pare s'emprenya sempre com una mona i et mostra el costat més crític per tot. Orgullós, és capaç de no parlar-te durant setmanes o mesos. S'aparta del teu camí, sí, però des de l'altra punta del món a les teves esquenes pots sentir-ne els renecs. Ma mare no. Ma mare no deixa anar. És de la mena de mares que ofeguen els seus fills per excés d'abraçades i atenció. Si per ella fos sempre tindríem cinc anys, com la Martina. Sentida i amb llàgrima fàcil implora als sentiments històrics sense saber-ho. Et demana que sobretot, te l'escoltis doncs és la teva mare, la que et va parir, cuidar i alimentar i treure't la caca del cul quan eres nadó. I tot plegat acaba essent massa tragicòmic. Ja et canvies els calçotets cada dia? Si. Ja et rentes les dents? Collons, clar. I ja menges bé? Que síííí... I al final, després d'interminables hores així, te'n vas, plantant-la, o li penges el telèfon fart d'ella. Després et sents miserable i insensible, una deixalla humana. I és per això que el procés sempre s'acaba repetint, caient a la seva xarxa.
Ara ella provava de fer-li prometre a en Robert que s'ho arreglés per tornar abans si tot li anava bé. Ell feia que sí, que sí, que sí... La mà li suava i les llàgrimes tornaven a estar presents. El meu pare, resignat, sols va introduir un prec al meu germà: «Seny. Sobretot seny Robert. Sigues conscient... Que és un altre país. Que no és com aquí...». Llavors va callar, fent-li un lleuger cop de colze a ma mare perquè havia sentit els crits de la Martina ressonant ara per mig aeroport. Vaig girar-me i veure-la, corrent cap on érem tot brandant alguna mena de llibret rosa a les mans. La Sofia li anava al darrere, tot xino-xano.
- Aviam reina - va dir la meva mare, amagant els mocadors i canviant el to -, que t'ha comprat la mare? A veure, ensenya-m'ho. Ohhhh! Què és això? Que és L'Snoopy? Joan, mira, no és l'Snoopy aquest? Ensenya-li a l'avi, Martina, ensenya-li!
- Ohhh, què maco! - va dir ell, melindrós.
Me'l va ensenyar a mi també. Era un còmic de Peanuts.
- Ahà, ahà – vaig fer jo -. Peanuts, sí. Molt bé...
- Que no! Que és l'Snoopy!

Fa cosa d'un mes, un dissabte, el meu pare se'n va en dur en Robert a fer el vermut. Havia posat en venda el pàrquing, li va dir. Potser no ho tindria enllestit aviat, però el seu fill no se n'aniria amb una mà al davant i l'altra al darrere. Des del Nadal que sabia que se n'anaven, i havia provat de dissuadir-lo, és clar, però no se n'havia sortit. Per part d'en Robert estava més que meditat i decidit. Sols en mancava l'execució. El que no sabia el meu pare i descobriria aquell dissabte és que no se n'anaven amb una mà al davant i l'altra al darrere precisament...
«(...)És molt fàcil. Per començar no has de tenir cap problema amb hisenda, i jo ja no en tinc cap. Després sols els hi has d'ensenyar la nòmina. Miren l'antiguitat i tot això, que estiguis al dia... Ells no saben que el mes següent plegaràs, clar, així que sols comproven que no tinguis comptes pendents enlloc i ja està: t'ho donen. Fins a tres-mil euros per compres. Nonono, no ho treus tot de cop, sinó poc a poc. En dos mesos o així, ho hem anat fent. Hem obert un compte a un banc d'Equador i ja ho tenim tot allà. Els quatre estalvis nostres i tot el que n'hem tret...».
El meu pare va esclatar aquell dia.
«Però què m'estàs dient Robert? Tu? Precisament tu, que ja ho has passat, que ja ho has patit, que ja saps com acaben tots aquests merders amb els bancs? Es que ens vols matar a disgustos? Te n'acabes de sortir, com aquell qui diu, i ara t'hi tornes a emmerdar? Collons noi!»
No va anar a millor la cosa quan en Robert li va dir que no passava res, que no n'hi havia per tant, que s'havia informat bé. Com que Informat? Sí, si no passes de certa quantitat, li va dir el meu germà, sols s'ha d'esperar. La llei diu que són set anys, i llavors el deute venç. Si tornes abans, doncs sí, miau, et poden enganxar, però entre tots dos no hem passat d'aquesta quantitat, sols ens hem fet tres targetes cadascun, a tres bancs diferents.
El meu pare, o l'ànima pobre però honrada del meu pare va udolar a la mort. Tres targetes cadascun!! Divuit-mil euros!!! Ni tan sols quan en Robert havia tornat, al dos-mil-deu, divorciat i amb un deute de vuit-cents-mil i pico euros per aquella torre de Sant Pol se les van tenir tan fortament. Segurament perquè amb tot allò encara va ser fàcil que ell hi trobés culpables, ja fos en la crisi o en la seva ex-dona. Qui ho sabia, que et podia passar? Qui ho podia controlar? Ningú. Però noi, això que heu fet és robar! Això és.. Com n'hi diuen? Premeditació... No! Prevaricació! O és igual... Ets un delinqüent Robert! Delinqüent!
Resultat: no es van parlar en dues setmanes, temps que ma mare va dedicar a fer canviar lenta però irremeiablement el punt de vista del meu pare. Li ho va fer veure: els bitllets estaven pagats, la decisió estava presa. Podia enrabiar-se, fotre totes les coces que volgués a la porta del cotxe, que se n'anirien igualment. I podia acomiadar-se'n serrant les dents i sense dir-li ni mitja paraula al seu fill o bé fent-li una abraçada tot creuant els dits. I per sort això darrer va decidir, abans no s'enfilessin tots tres a l'avió.

Jo vaig saber del seu pla molt abans que els meus pares. No sé perquè, es va pensar que a mi m'agradaria la idea. Va demanar-me'n què en pensava i què impotent amb les paraules vaig sentir-me aquell dia, doncs no vaig saber què dir-li. Quin tip de riure que es va fer! Era massa contradictori. Em sentia cabrejat i preocupat alhora que orgullós per aquella mostra de foll coratge. Ell no era Enric Duran, el Robin dels bancs, estava clar, però tampoc cap psicòpata sense escrúpols. No era Nietzche, ni Rosseau, Fromm, Kant ni Thoreau... I de res servia ara tot això. Simplificar sempre és temptador, i sovint inexacte. I per això em pregunto ara: pot ser de dolor i felicitat alhora la llàgrima que sentim córrer endins quan qui t'estimes és lliure però ja no hi és?


Dedicat a l'Edu i l'Albert, germans malgrat tot.