becaina

En obrir els ulls
em trobo un blau de setembre net
més enllà de la finestra oberta.
Un sol de vespres que s'encasta als edificis
allà on passeja la brisa que em desvetlla.

Les meves cames però,
no volen moure's
així que estiro el braç
que busca sempre la llibreta
dins la motxilla espatarrada al terra.

De seguida maula la gata,
que es lleva al meu costat
al capçal del sofà;
em mira amb ulls de llima
i l'escletxa d'iris negre
ara em pregunta:
"I ara què, és que no hi sóc jo, o què?"

No li contesto
i perquè no li contesto insisteix,
insisteix, insisteix i insisteix
com una dona, i ja no puc
sinó cedir al prec
i deixo el boli i
li allargo la mà
que rep cofoia
acluca els ulls
i somriu
satisfeta.

Al meu palmell roncs greus
i ella mou el cap a banda i banda
murri vol els meus dits arreu dels punts vitals
fins que se'n cansa,
quan jugant em clava les ungles,
i se'm treu del damunt
- senyal inequívoca
que ja en té prou -.

Dormita altra vegada la negra gata
i jo que me la miro i em dic:
què somniarà, la reina de l'esplanada de parquet,
aquesta reina de la casa?
Caçarà ratolins de cartró imaginaris
als racons foscos on m'aguaita de matinada?
O imaginarà potser que explora l'escala del bloc,
la que tant l'atreu com tem?

No ho sé,
no ho sabré,
però intueixo
que ja és feliç la tia
aquí tombada,
sense horaris
ni rellotge,
ni claus del pis
ni cotxe...

Per què complicar-ho?

Però a mi sí que em calen
unes claus per entrar i sortir,
i un xic d'empenta
per buscar el mòbil
i mirar el rellotge.

Qui és més llest doncs, la gata o jo?
Qui dels dos no simplifica
i es complica
quan veu el blau a defora,
un sol que s'apaga dolç,
i faria un altra cosa que no
mirar el rellotge?

...fffff... -m'alço -.