Tot és un cercle

“Per a escriure cal estimar, i per a estimar cal comprendre”. John Fante.


"En ... verdad odio el cigarrillo.... en verdad ese maldito humo ... me hace llorar .." Nara Shikamaru

1

- Te'n recordes quan vaig sortir la primera vegada? Estava cagat de por, no ho havia fet mai, i jo... - agafa aire – Bueno, no en sabia, i per això et vaig demanar que vinguessis amb mi, la primera vegada, perquè et necessitava.... I després va venir el teu germà també, eh. Moltes vegades va venir en Robert. Te'n recordes, de quan hi anàvem, Robert?
I ell assenteix en silenci. Se'n recorda, clar que se'n recorda. I jo també me'n recordo, d'aquella primera vegada. El meu pare, la cara del meu pare sense guia que ara sortia al món a demanar una oportunitat i sols que rebia no's i no's sense pietat. El meu pare, el meu heroi petit i senzill i nerviüt, cada dia més vell obligat a sortir per matar el gegant tot sol.
- ... crec que necessitava suport per començar... Suposo... I el que em sap greu és que no us puc tornar el favor ara. Jo no te puc dir – em diu a mi - si és bo o no és bo, això que fas, perquè d'això no en sé gens jo. Però mira, a mi m'han dit que sí, i si de debò ho vols fer només et falta l'última empenteta, saps? Has d'anar a picar portes. Com jo vaig fer. Anar i picar portes, picar moltes i moltes portes que et clavaran als nassos. Saps què vull dir? Molts, molts i molts de no's, te n'enduràs....
Calla, silenci; pensa, recorda cada moment. I estic segur que se li apareixen a dins cada porta trucada, cada no rebut, cada dia tornant a casa amb els seus i amb l'única cosa que oferir-los que “Demà anirà millor”. I quan et dediques a recordar allò que una vegada vas sentir, ho tornes a sentir, i plores. A mi em passa sovint.
Però el meu pare no plora, no pot fer-ho davant nostre. Tot i que l'emoció és més forta que el control i en Robert i jo veiem com se li humitegen els ulls, tots tres del mateix color bru, i a mi de cop i volta em semblen els ulls més meravellosos que mai hagi vist a la vida, i jo no puc permetre que caps ulls meravellosos plorin, o no puc permetre almenys que aquests plorin sols, perquè són uns ulls que van plens d'empenta, de fortalesa, d'aquesta voluntat d'acer que és el llegat que ens quedarà a tots dos germans quan un dia s'acluquin definitivament i estiguem sols al món, quan ja no podem escrutar-los per veure'n-s'hi reflectits.
- No li ho digueu a la mare. No li ho digueu, però... Fins i tot... Fíns i tot vaig pensar en fer una bogeria. Vaig pensar en tirar-me al (...).
Li agafo la mà, som tots tres a la terrassa, després de dinar. La mare no hi és, ha anat a fer no sé què. Si hi fos ni tan sols ens hagués parlat de tot això. Ara el meu germà s'aixeca i l'ha abraçat per les espatlles. Jo reacciono i també m'aixeco, i amb l'altre braç lliure els faig meus a tots dos: al més petit i al més gran de la casa. Els meus dos herois lluitant en solitari la seva particular guerra al seu interior. El meu heroi gran que potser, sense voler, he fet pensar que l'havia substituït per algun mort el nom del qual ha estat escrit a la solapa d'un maleït llibre i que em sembla un heroi perfecte. Però tots dos som fills seus, sang de la seva sang, i si ens coneix de veritat sap que sols hi ha un heroi per nosaltres, i crec que per això plora: perquè ho sap. Perquè tenim molts guies a la vida als que anomenem herois, però d'herois de debò només tenim els imperfectes, els que ens fan mal, els que no ens comprenen – o ens comprenen massa bé -. Tres vaixells solitaris capejant la tempesta en una mar salvatge que és la vida, que es revolta sense avisar i t'estripa les veles que has trigat mitja vida a teixir. Tres pals majors que han cruixit i cruixen encara ara per la virulència d'aquesta tempesta que és la vida i que tots emprenem en solitari.

- Bé, és igual això ara – fa, estona després. I ara es dirigeix a mi -. El que vull dir és que sortia cada dia, i que cada dia em deien que no, que no i que no... No saps com arribava a casa cada dia de... de desfet. Però has d'anar a picar portes ja tu també. Has de ser valent, i quan et diguin que no, picar una altra porta, i després una altra més. Fins que arribi el sí.”

2


Ho recordo, ho recordo bé aquest diumenge mentre que desenfilo la creu de tornada al poble. En fa anys ja, d'això: Eren dos homes, un pare i un fill enfilats al cotxe un matí gris direcció Girona, aparcant als afores del mercat d'un poblet a cinquanta quilòmetres de Canet. No ho sabia aleshores, però jo li estava fent de pare aquell dia, perquè ell era llavors el fill espantat sense el seu pare. El meu heroi buscant-se el dret a tirar endavant al costat d'algú que en silenci – perquè no sabia dir les coses - li estava dient:
“Jo et recolzo, jo t'estimo, encara i que estem en camins oposats. Jo t'estimo perquè sé el què sents, jo et recolzo perquè sé també que no és agradable. Sé que és dolorós, i perquè sé que és dolorós prefereixo mil vegades sentir el teu dolor amb tu, pare. Prefereixo patir jo, també, per arribar a ser tu un dia. Però no puc estar sempre al teu costat, encara i que et dolgui. El meu camí també és una tortura diària, encara i que sembli fàcil com fàcil em semblava el teu...”
Una lluita, un taller, un negoci fet aigües que ja va endegar el seu mateix pare, el seu propi heroi imperfecte renascut d'una fàbrica carbonitzada. L'única persona que va fer plorar el nostre pare mentre ens aferrava a tots dos aquell matí de Maig. El meu avi, el seu pare, el seu heroi imperfecte. L'home que amb un somriure als llavis, devorat pel càncer, se n'anà ara fa ja més de vint anys i, tot i així, al llit va dir:
“L'unica cosa que em sap greu és que us deixo a la ruïna”.
Però si ho hagués deixat tot fet al meu pare, tot lligat, l'estimaria més o menys? L'estimaria més, si no li hagués donat la oportunitat de ser un lluitador com va ser ell?

Baixo la muntanya de tornada al poble. La baixàvem amb el meu avi quan jo tenia sis o set anys, la baixàvem amb ma mare, amb el meu pare, i l'hem baixat amb el meu germà també. Primer pujàvem, després baixàvem. El meu avi encenia una petita foguera amb quatre branquillons de pi – doncs llavors encara se'n podia fer, de foc al bosc -. I ara em pregunto: De què parlàvem quan hi anàvem tots dos? De què somniàvem, quines històries em contava ell, què va alimentar-me d'ell que encara perdura en mi i en el meu pare, ara que no hi és? Quin sentit té per mi tot això quan la meva àvia me'n parla, de com era, del que feia, de com reaccionava a la vida? Quina empremta m'han deixat totes les persones que m'he trobat al llarg de la meva vida? Sols trobo una resposta: jo. Sóc el que sóc pel que he rebut de tots. Jo sóc aquest home feble, eternament temerós i alhora enamorat del mar brau que solca, amb el meu pal major cruixint a cada espetec d'onades i cada ràfega de vent endimoniada. Teixeixo noves veles sota la llum dels llampecs, calat fins als óssos sota l'aigua freda que el món em regala.
El cementiri és obert, i jo duc una campaneta blava que he arrencat del rial que desenfilàvem quan jo era xic. Miro el nínxol del meu avi, al seu costat el seu germà mort en un accident de la vida. Jo duc el nom del seu germà mort, i entre tots dos un espai buit que hauria d'haver ocupat en Martí – segurament, hem dit sempre, en alguna fosa comuna allà a l'Ebre o vés a saber on -. Mai va tornar, mai més se'n va saber res més. Ploro, ploro perquè feia molt que no venia aquí i no sé perquè ho he de fer. Ho prometo allà mateix: seré com ell, seré com el meu pare, en el meu propi camí, en el meu propi destí.
I després me'n vaig, i em sento alliberat. Tinc feina a fer – ho diu el meu pare -, i crec que tant bé com jo, sap que és fer-vos justícia a tots. He de tornar a Barcelona, a la meva creu. La ciutat em devora, però del primer a l'últim, amb temps, amb valor, sota la pluja, sol o acompanyat, trobaré la manera de fer-ho.



Dedicat a tu, Pep, i al teu pare.