...

"(...) Lo que vea un hombre desde determinada cumbre, será tan diferente de lo que vea otro como lo son ambos entre sí." H.D. Thoreau









Atlas, Coldplay

-  disconnected -

Europa? Hola?

“Si en esta jungla de intereses que es la tierra decís que hay algo bueno, que serían los entusiasmos por el ideal, yo pregunto: ¿qué ideales? Porquè luego sois los primeros en romperle la cabeza y tratar de delincuente a quien no tiene vuestro ideal”. C. Pavese

Ja fa anys que vaig començar a perdre aquest saníssim interès en tot això del procés independentista, en la política en general. Sé molt bé com va anar tot plegat: un dia em vaig llevar pensant en que potser m'estava passant, que m'estava preocupant en excés del que em rodejava oblidant-me del que jo era, del que hi havia en el més immediat al meu voltant. Per a què podia servir o fins on podia arribar a servir un paio com jo, no ho tenia massa clar, però em va semblar una bona pregunta, tan bàsica, tan crucial, tan a la vista, que senzillament feu trontollar els ciments sobre els que m'havia alçat durant trenta-tres anys. La penya com jo, sabeu, sempre està llesta per saltar a la jugular de qualsevol greuge rebut. Som com molles. Si anys enrere creia haver equivocat la professió, ara ja no ho creia. Estava on havia d'estar: jo era el pallasso genial, ella era la que me n''havia fet adonar, d'això. La majoria de la gent frisa per sortir de casa a la mínima oportunitat. Jo no. Jo estava fet per estar per casa, per sortir a passejar en ratllar-me, per ocupar-me dels mínims comuns múltiples del dia a dia i establir cert ordre entre tot el caos en favor de tercers.

Què passa amb això? Que al començament, et sembla que no t'omple. Jo formava part d'aquella tribu de gent sentida però alhora perduda. Un perdut, un penjat, un home entre dos mons, un home trepitjant amb els peus dos mons, amb la línia que els separava sota les pilotes. Jo era un idiota que es mirava al mirall i no veia res més que dubtes. Costa de fer-se'n a la idea d'aquestes coses, però què cony, també costa un imperi assaltar amb igualtat de justícia els nostres propis errors, ja siguin aquests reals o imaginaris, ja siguin en pretèrit imperfecte o en pressent continuu.

Ara però, vull matisar totes aquestes afirmacions inicials, tan xungues a priori en boca d'algú que va votar el que va votar i encara ara es considera a si mateix prou independentista com per anar-se'n a dormir al seu col·legi electoral la nit abans de l'1 d'Octubre. Tot i que més que dormir, el que vaig fer allà va ser maldormir i xerrar animadament amb tot de representants de velles i noves generacions que van endur-se la màrfega i el sac de dormir per uns principis que m'agradaria elogiar.

I ara, benvinguda sigui la solitud! La gaudeixo quasi tant com el segon cafè a la taula del menjador, amb la finestra oberta de bat a bat. I quin sol! Mireu: el primer que faig és pensar en què collons faré avui i precisament així és com recordo que el peixater de més abaix tenia les truites bé de preu i penso en comprar-n'hi tres. Tinc encara una mica de pernil a la nevera i encara queda crema de verdures, que agrada a tothom. Puré de patates? També, també en faré.

A la cua del peix, amb la música a les orelles, espero la tanda. Avui faré truites de riu amb all i pernil. Els auriculars bateguen sobre les meves orelles i no sé perquè ara em ve al cap una formula de temps passats: V= R*I. Sigui com sigui els auriculars nous que em van regalar són fenomenals, i entre el carquinyoli d'anit i els roncs que es veu que he fet aquesta nit, m'he alçat tan nou que el peu em va sol a la cua, i ja de tornada a casa taral·lejo la música que li poso al carrer avui. El meu dia a dia, siguem sincers, no sembla massa emocionant, però no el canviaria per res del món. La casa és buida, i quan a la fi la casa és buida és també quan em retrobo jo mateix. “

Faig els plats d'ahir, passo l'escombra pel menjador i recullo la roba bruta, però no en tinc prou com per a posar una rentadora. Potser a la tarda, potser demà. Qui sap? A quarts d'onze ho he acabat i em llenço al sofà, a escoltar la ràdio. La tertúlia però, no m'interessa, així que l'apago i esmorzo, m'assec al tron a ginyar i la cadena s'ho endú tot. Sota la dutxa torno a sentir-me buit, net, i em dic que sóc com qualsevol altre humà. Abans de votant, abans de ciutadà, permeteu-me considerar-me el més imperfecte dels humans sobre la clapa de la terra. Agraït d'això, Thoreau.

Obro les tres truites, els hi trec l'espinada i saltejo amb oli i pernil el suquet, que reservo. El portàtil riu sobre l'escriptori que tinc a l'habitació dels trastos. Tot sembla tan senzill, avui, ara, que em costa horrors d'asseure-m'hi. És cert que el procés és un corcó, una carrera de resistència per la que cal a vegades una fe cega. Fa l'efecte que ens compliquem la vida innecessàriament. Menjar, refugi, escalfor, alguna vestidura per cobrir-se les vergonyes i alguna cosa a fer. Però som nosaltres o no, els que ens ho compliquem?

Un humà imperfecte, un cor assegut al vàter, un cor i un cervellet espatllat assegut ara a l'escriptori. Imperfecció: gràcies per la confiança. I ara, sí, com a votant, què collons sóc? Perquè si hem de fer cas al que diu el govern central de Madrid, jo, la meva companya, els meus amics, família, coneguts, saludats i desconeguts som bitxos desconeguts. Potser pirates, potser corsaris, enemics a abatre, penya non-grata, un parell i mig de milions d'incomprensibles singularitats que no s'atenen a les fórmules empíriques de l'espai-temps constitucional, catalans “de mal”.

Val, molt bé senyors. Està molt bé tot això. Han dit la seva, han repartit desdeny i hòsties a tort i a dret, però ara ens toca a nosaltres, de posar-nos l'armilla d'artificiers i revisar una per una les pedres i mines que alguns escampen pel camí fresat. N'hi ha per triar i on remenar. No sé ni per on començar. “Is very difficult... Todo esto”, que diria el geni. Hi estic d'acord, plenament d'acord.

Els últims dies he sentit a dir fins i tot que ja no som ni bitxos, sinó rates, “ratitas”, o alguna cosa per l'estil. I qui collons ho ha dit això? Mireu, no vull ni saber-ho. M'aixeco de l'escriptori i m'arribo al bany. Sóc una rata? Aviam, no m'ho sembla pas. No en faig cara. Si algú pot dir-me això és ella, o ell. I si ho fos, no tindria igualment dret a existir, per molt rata que sigui?

No sé perquè recordo ara una alemanya, o era polaca? O, bé, una militant d'esquerres europea en una manifestació anti-feixista. D'això ja en fa temps. Es veu que a Europa, a França, a Alemanya, Polònia, etc, etc, el feixisme està berenant-se dia sí i dia també espai democràtic. La penya està preocupada, però la militant, en una entrevista venia a dir alguna cosa semblant a la arxi-famosa frase mal atribuïda a Voltaire:

“No estic d'acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”.

I ho coronava amb un raonament ben collonut que venia a dir que defensava el seu dret a existir però que s'exigia a si mateixa la responsabilitat de contestar-los amb arguments.

Un breu sobrevol per la xarxa em condueix a una militant sueca enfrontada tota sola a 300 militants feixistes. No sé si serà la mateixa, però s'entén ja per on vaig, no?

ENLLAÇ

Pebrots. Com amb el Barça, però aquí, ara. Això cal.

A la ràdio, no fa ni dos dies, si mal no recordo, es preguntava el locutor o bé un dels tertulians – no ho recordo exactament - com podia ser que aquí, a Espanya, no hagués prosperat el feixisme com sí ho ha anat fent a la resta d'Europa. La resposta d'un altre tertulià em feu agafar feredat: “Es que aquí, aquest votant, ja el capitalitza el PP!”

I aquí va quedar la cosa. Mare de déu! ¿No dóna que pensar, que els mateixos que t'acusen a tu de nazi – i alguns ens ho hem sentit a dir a la cara -, capitalitzi part o la totalitat d'aquest vot? Ve't-ho aquí potser, la resposta a la pregunta de “Per què els segueixen votant?”

Sigui com sigui el món, i deixant de banda aquest vol rasant per Europa amb la idea d'extreure'n respostes, accepto no ser el més adequat per jutjar-ho perquè, senzillament, he viscut desconnectat de la realitat massa temps. Mai m'han mancat les oportunitats ni les ganes per fer-me un carnet de militant qualsevol per llevar-me del deure de pensar per mi mateix. És més que probable que el que jo digui no siguin més que bajanades, però són les meves bajanades per bé o per mal, i cal acceptar que el més valuosos carnets que guardo a la cartera ara per ara no són sinó el de la biblioteca i el de manipulador d'aliments.

I ara digueu-me boig si voleu, per declarar-me anti-sistema i enemic del progrés si es que el progrés s'entén sempre com a un creixement indefinit que va de bracet amb un liberalisme econòmicament inhumà i insostenible a llarg plaç. Digueu-me boig també si afirmo que em sembla hipòcrita aquesta Unió Europea cada dia més i més allunyada dels seus ciutadans, que ens vol a tots bons minyons i calladets, mentre les grans esferes critiquen la manca de drets humans de la Xina, per exemple, o que atribueix a problemes interns el procés català o es rescaten bancs amb calés dels ciutadans quan s'havia promès no fer-ho, mentre es grava el sol, mentre ens preguntem ja no si nosaltres tindrem pensió, sinó si els nostres pares la tindran, la pensió. També em pregunto la clàssica: quan trigaran a cobrar-nos l'aire contaminat que respirem? És clar que ho heu sentit mil vegades, tot això, i que ja sembla redundant. També a mi m'ho sembla, redundant, però es que se'ns ha fet tan normal la injustícia diària que ja uns quants -no pocs- donen per fet que això és el que hi ha, que aixi són les coses i que provar de canviar-les sols que ens condueix a estimbar-nos contra la paret.

També jo he vist cargols que poc a poc, sense pressa, han escalat la paret i ara són a l'altra banda. També jo crec en els ideals nobles, però, “Quins ideals? Ve't-ho aquí on estem, nosaltres i Europa sencereta. Just el que tenim ara per ara, a grans traces, no és això?

Com recobrar la confiança en la política? Com tornar a dotar-nos, a nosaltres, homes i dones primer, ciutadans després, l'oportunitat de creure que els miracles neixen de la fe i no al revés, per dir-ho a la manera de Dostoievski? Com ho hem de fer, per fer-los entendre que tot comença amb el més immediat i d'aquí en amunt? Les coses poden canviar, o de debò estem atrapats? Treballem i callem com a bons ciutadans o posem el tema sobre la taula per anar endavant? Què som? Com de llarga volem la cadena i com d'ample el morrió?

El timbre. Merda. He d'obrir. M'he sortit del món per unes hores. Ara però, no tinc més temps. Obro. L'olla bull i s'ha de fer el puré. Quarts de dues. Sort que el crio ja torna sol... 

 música

Juny

Juny

Saps que està bé
aquest sortir de casa
enfrontant-te a l'estiu
amb ulleres fosques?
Me'n vaig al treball
a pas de ball
i està bé
tan la brisa fresca
que em llepa el clatell
com aquests mantells
de floretes taronges
que vas deixant
sobre el negre asfalt
està bé dur
un ampolla de sèrum
plena d'mp3's
directes a vena.

Quan creuo la plaça
noto un esclat inesperat
i reacciono a temps
i em sento viu
o prou viu
com per estar a temps
d'allargar el peu,
i trobar-me trepitjant
la pilota perduda
dels quatre xavals
que avui no tiren petards.

Un se m'ha quedat
mirant
i m'he sentit déu.
Saps, està bé
de tan en tan no preguntar-se
si podràs alçar-la
sinó trobant-te-la ja
aguantada enlaire
un i dos
i tres tocs
he fet
un i dos
i tres tocs
un i dos i tres
i quatre
abans d'abaixar-la,
i una virgueria entre les cames
que m'he marcat
abans de retornar-la
als autèntics déus
de taló.

Ei Juny,
saps què està bé?
Tenir prou sang freda
per ser el teu propi botxí
i trepitjar la fina línia
que separa vanitat i orgull
com per creure't un déu
que ara esternuda i segueix
com aquell qui res
gratar-se el colze
xumant i exhalant
i li somriu al sol de tarda
que hi ha entre les branques de plàtans
ser capaç d'arrencar-se del fons
un “gràcies” sincer
sentir-lo dels meus llavis
gràcies, gràcies mil a qui sigui
o al que sigui
per no haver-te entrebancat
com ja et va passar l'any passat
gràcies, gràcies mil
per no estampar-te un altre cop
una pilota a la cara
gràcies, gràcies mil
per no haver-te hagut de menjar
el puto cigarret una altra
puta vegada.

Juny saps
que està la mar de bé
tota aquesta folla energia solta
dels déus estampant pilotes
als murs de la plaça?
També jo cridaria com ells
també jo alçaria els braços com ells
i li faria una ona
als texans curts i arrapats
de les dues natges bambolejant-se
al meu davant
però això a ningú
amb dos peus al terra
li semblaria massa bé.

Està bé
ser capaç d'avançar
aquest gos salsitxa
que amb dificultat veig trotant
em sembla bé, em sembla bé
sentir tronant el rugit d'ós
que fa aquesta Harley
acabada d'arrencar
i la mirada de reüll que li regalat
el de la Ninja verda que hi ha
roncant com un gatet
oblidant-se del semàfor en verd.

Juny,
saps que està bé?
Sentir com l'oxigen que se t'enganxa
a cada globus roig sota la pell
caminar sota el bombardeig de mil petards
i veure l'home amb bermudes torçant
en direcció al carreró estret
amb un maletí de cartró
on hi ha escrit:
“Coques de Sant Joan”.

Juny,
saps què està bé?
Poder-te asseure a un portal
i enyorar-te dels llardons
del vi dolç i els pinyons,
les estovalles de quadres
de cals teus pares
tenir records dispersos
de la darrera revetlla de fa tres anys
mirades d'amics odiant-te
en vomitar mitja ampolla de JB.

Juny, saps què està bé?
Haver tingut set, nou i onze anys,
i enyorar ara les butllofes que em deixaven
les metxes i els petards
que esclataven a la plaça

Ei Juny
saps què em fa gràcia?
Que em recordis que
em cuso els pantalons i
les butxaques del pit
de les velles camises gastades
que em recordis les ofertes
del paper de vàter doble capa
i assenyalis les ampolles de cervesa
que em deixo als racons del pis.
Ei Juny
saps què em fa gràcia?
Que no te'n recordis
que fa uns minuts he estat
déu-nostre-senyor-fent-una-filigrana-
que-ni-en-Messi, xaval!
Que per ser món en la immensitat espacial
em recordis que la meva integritat
depèn de que tu no esclatis
en una tempesta solar.
Però mentre no ho facis
t'oblides Juny
que sóc massa lluny
perquè em puguis cremar
que sóc prou a tocar
per no morir congelat
que sóc en la distància justa
per posar-me a cantar
doncs jo he estat el déu
que ha programat els pols de la Terra
em remullo la cara al lavabo d'abaix
i faig cara de déu cansat
que no s'ha afaitat
però fa uns pocs minuts
jo he sentit la rialla tronant
del pintor de les aurores
que gargoteja en els pols
del món imperfecte
que jo he creat.



Menjar-te de dues en dues les seves croquetes, bicicletes i sotanes, i que et faci creure que ets tu el qui va guanyant: digues-li art. Ho ha de ser.-

Ets el primer
dels quinze-mil milions d'embolcalls
que imagino recobrint-te l'ànima
bombó.

Deixa que te'ls tregui jo
aquesta nit
i entrega-me'n un parell més
demà al matí,
voldré tornar a contemplar
el teu ball sensual
vull veure't desfent-te
dels pètals que protegeixen
el teu cor de licor
travessar amb tu els dies
enganyant-me els sentits
creure el fantasieig d'arribar-te un dia
al moll de l'os.

Deixa que et despulli avui
però fes-te durar, bombó,
regala'm un altre ball demà
doncs també jo sóc humà
menjo macarrons
i devoro il·lusions
i sempre em temptarà
el voler-ho tot.

Fes-te durar bombó
i a ningú més que tu
t'entreguis,
per tu tot sol és el dolç tresor
per tu sola el teu premi,
i deixa'm a mi el fantasieig
de ser el buscador que t'ha anhelat
de fer-me creure eternament
que cada dia m'acosto a l'essència,
et vull despullar una mica avui
i demà veure't dansar
ens trobarem al llit
i encara demà
seguir-te buscant.


Ja t'has divertit

Pel que més vulguis,
creu en un cel
i en un infern
creu i expressa't
com el malalt terminal
que en secret abriga encara
fe en els miracles
creu en canviar el món;
i cridar-ho
penja-ho
o publica-ho
-el que vulguis
el que puguis-
mentre encara sents
el foc als ulls
i la coïssor als dits
per tan boges paraules.

I ara,
un cop fet
aparta-te'n
no t'hi quedis massa
per aquí flotant
tingues prou seny amic
per xisclar
i anar-te'n,
per allunyar-te de les brases
per les que et deixes cremar;
sigues prou valent
per no endormiscar-te en la flonjor dels núvols
pels que et deixes emportar.

Però pel que més vulguis amic
no el matis mai del tot
aquest foll deliri
del foc cru
ni aquest desig
de cel net
te n'has de guardar un xic
per tu mateixa
per tu mateix
de l'aleteig de la màgia
capaç d'inflamar en tu
tot l'univers.
Accepta la gràcia
i els deliris de les febrades
fes-te'n un mapa secret
i amaga-te'l allà
on mai ningú te'l pugui arrabassar
és aquest teu repic de timbals
dins teu el desfibril.lador que
t'allunyarà de la mort amic
si tot d'una sents un dia
que estàs atrapat
abans d'hora en el cel
o a l'infern
i treu-te'l
de la butxaca
invoca'l
o es que no sents l'agonia
d'aquells que un dia
van deixar-lo caure
dins el contenidor del rebuig?

Postures irreconciliables

"Aquest és el problema amb la ciència. Tens un fotimer d'empiristes provant de descriure coses d'inimaginable meravella". Watterson

Ens bull
el cervell
però sols perquè
el cor batega;
és el mecanisme bàsic
de defensa:
el que no entén
el cor
ho envia
a la ment.

“Té...
tralalí-tralalà...
...aquí t'ho deixo
i ja
t'ho faràs!
Tralalí-i-
tralalà...”

Des del llindar
el fred analista
amb bata
observa allunyar-se
la irreflexiva criatura
saltant i cantant
despullada.
Obre la bústia
i en treu
un altre puto
encàrrec.

La majoria
de vegades
la solució és
ben fàcil:
s'ha de crear
un miratge,
un engany
que amb cura embolcalla
amb un llacet vermell
que el cor s'empassarà
com un bombó
farcit de whisky.
"Vet-'ho aquí!
-dirà -
Just el que trobava
a faltar!"

I la ment
se'n tornarà
a la seva torre
pixant-se de
riure
sota el seu
bigotet.

Algunes vegades
però
el problema
l'afer o
l'assumpte
no té una solució
tan clara
i baixa la ment
enfurrunyada i
amb les celles
cremades
els mil pisos
que el separen
del cor.
Avui ha guixat
“IRRESOLUBLE”
sobre el plec de papers
del nou o
vell problema
i els hi llença
a la cara
del cor
demanant-li
explicacions:

“Es pot saber
per què no pares
d'enviar-me merdes
que ni tan sols jo
puc resoldre?

És el torn
del cor,
i la resposta
d'aquest és
un altre cop aquest
exasperant
picar de mans,
aquest saltar
i ballar
mentre canta
una cançó
improvisada.

La ment
s'allunya
encabritada,
des d'aquí
se la pot veure
traient fum
per les orelles.

No he fet la cervesa de la nevera

El sòl tremola
sota el meu sofà
i les quatre parets retronen
al meu voltant
i jo obro els ulls
i comprovo que la làmpada
que es mou
i el sostre fals
que es retorça
de dolor.

Ja està, penso,
alçant-me del sofà
a la fi s'ha
acabat:
s'han equivocat
no serà a Xile nois,
sinó aquí
com a Haití
o al Japó
o el Nepal.
Sí sí,
aquí el tenim
en viu
i en directe
sense seguretat
ni hipocresia
ni cap necessitat
de pantalla plana.

Espero
la sacsejada
però m'he equivocat
doncs l'apartament,
el pis, el cau,
el refugi del guerrer,
el forat negre que s'empassa
cinc-cents euros cada mes
-n'hi dic de diferents
formes segons el dia
i el moment -
ressona ara
al COM
PÀS
COM
PÀS
COM
PÀS
PÀS
PÀS...
de la massa
del manobre
que treballa
al pis de dalt.

El terrabastall que m'ha sacsejat
i desvetllat fa dos segons
ha estat probablement
un sac de ciment
que els dos cafres aquests
al llarg de tota la setmana
van deixant caure
com sacs de patates
sobre el meu sostre.

M'assec al sofà
i encenc un cigarret
contemplant la brisa
entre les cortines de colors
la tarda de dimecres
que tinc festa
al COM
PÀS
COM
PÀS...
COM
PÀS...
dels cops
de massa.

Sento la boca pastosa
i apago el cigarret
recordo que tinc
una cervesa
a la nevera
i segons després sento
la simfonia descompassada
que fan un martell elèctric...
RA-CA-TA-CA-TA-CATÀ...
RA-CA-TA-CA-TA-CA-TÁ-CÁ....
i el disc
FSHÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍ....
....ÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍ
que talla les vares
d'acer sobre
el meu cap
FSHÍÍÍIÍÍ....NYÉÉÉÉÉÉÉÉÉ....
NYÉÉÉÉÉÉÉÉÉ....
com si fos
mantega.

Ens hi estem
cosa de
deu minuts
així:
(...) RA-CA-TA-CA-TA-CATÀ
Fshiíííííñiííííí -nyééééééééé-
Un dimecres normal
ells són
aquí dalt
currant
CATÀ-RA-CA-TA-CA-TA...
Nyéééééééééé...... RA-CA-TA-CA
CA-TÀ-TÀ....Nyèèèèèè (...)
Un dimecres festiu
jo sóc
aquí abaix
descansant.

Entens per què
no he fet la cervesa
de la nevera?
Entens què hi faig
al bar
aquesta tarda?
Entens per què
hi ha gent
que resa als Déus
i a l'univers
i a la física quàntica
els dimecres?
Entens perquè
hi ha gent capaç de somriure
si li dius
que ja s'ha acabat
el terrabastall
doncs he sentit
que el manobre
del pis de dalt
s'ha enganxat dos dits
al compàs
de la massa?

Primera porta

"Els errors són sempre inicials".
"Per què ens és desagradable un escriptor nou? Perquè no sabem evocar encara al seu voltant tot el quadre contemplatiu d'una societat a la que abandonar-nos confiats". Pavese

Era meravellós! Precisament el que necessitava: ser refusat. I a la fi ho tenia! Allà estava, oh sí!, brillant enfront els meus ulls oberts de bat a bat a la pantalla del portàtil: una nota de refús; un correu electrònic informant-me amb gran tacte i timidesa del no-encaix d'aquells 23 relats amb la seva línia editorial. Anys enrere m'hagués ensorrat i tancat a l'habitació i begut 12 cerveses seguides i fumat dos paquets seguits de Lucky Strike i maleït el món i desitjar sortir-me'n. Ara ja no. Havia picat a la porta i aquesta m'havia anat a parar als nassos, però jo esperaria al replà. El rotllo auto-destructiu ja no anava amb mi. No em desesperaria, que es desesperessin ells en veure'm somriure sota el nas, en sentir el meu cor bombar alegria pels carrers de la ciutat i la meva veu tronant rialles. Quin miracle, quin miracle el correu d'aquell dia! I arribava, a més, en el millor moment. Em carregava tant d'energia que el que vaig fer a continuació va ser sortir a comprar pa i una ampolla de Te gelat. En asseure'm altra vegada a l'escriptori, tramant ja una llarguíssima carta per la Laia, la vaig tornar a llegir i, amb la boca plena i en un atac de rauxa, se'm va acudir: li vaig passar el punter del ratolí pel damunt i copiar-la, vaig enganxar-la a l'editor de texts i llavors vaig imprimir-la. Fet això, amb quatre xinxetes la vaig clavar a la paret de l'habitació. La vaig observar sota la impertèrrita cara del bon Henry David, la vaig tornar a llegir una vegada més. Hi pintava molt i molt bé allà, la noteta. Era la dosi justa de combustible que em faltava per mantenir viva l'empenta dins meu. Necessitava el refús, la indiferència, el menyspreu... Era meravellós, acollonant, fantàstic! Havia fet un altre pas de gegant!

becaina

En obrir els ulls
em trobo un blau de setembre net
més enllà de la finestra oberta.
Un sol de vespres que s'encasta als edificis
allà on passeja la brisa que em desvetlla.

Les meves cames però,
no volen moure's
així que estiro el braç
que busca sempre la llibreta
dins la motxilla espatarrada al terra.

De seguida maula la gata,
que es lleva al meu costat
al capçal del sofà;
em mira amb ulls de llima
i l'escletxa d'iris negre
ara em pregunta:
"I ara què, és que no hi sóc jo, o què?"

No li contesto
i perquè no li contesto insisteix,
insisteix, insisteix i insisteix
com una dona, i ja no puc
sinó cedir al prec
i deixo el boli i
li allargo la mà
que rep cofoia
acluca els ulls
i somriu
satisfeta.

Al meu palmell roncs greus
i ella mou el cap a banda i banda
murri vol els meus dits arreu dels punts vitals
fins que se'n cansa,
quan jugant em clava les ungles,
i se'm treu del damunt
- senyal inequívoca
que ja en té prou -.

Dormita altra vegada la negra gata
i jo que me la miro i em dic:
què somniarà, la reina de l'esplanada de parquet,
aquesta reina de la casa?
Caçarà ratolins de cartró imaginaris
als racons foscos on m'aguaita de matinada?
O imaginarà potser que explora l'escala del bloc,
la que tant l'atreu com tem?

No ho sé,
no ho sabré,
però intueixo
que ja és feliç la tia
aquí tombada,
sense horaris
ni rellotge,
ni claus del pis
ni cotxe...

Per què complicar-ho?

Però a mi sí que em calen
unes claus per entrar i sortir,
i un xic d'empenta
per buscar el mòbil
i mirar el rellotge.

Qui és més llest doncs, la gata o jo?
Qui dels dos no simplifica
i es complica
quan veu el blau a defora,
un sol que s'apaga dolç,
i faria un altra cosa que no
mirar el rellotge?

...fffff... -m'alço -.