Primera porta

"Els errors són sempre inicials".
"Per què ens és desagradable un escriptor nou? Perquè no sabem evocar encara al seu voltant tot el quadre contemplatiu d'una societat a la que abandonar-nos confiats". Pavese

Era meravellós! Precisament el que necessitava: ser refusat. I a la fi ho tenia! Allà estava, oh sí!, brillant enfront els meus ulls oberts de bat a bat a la pantalla del portàtil: una nota de refús; un correu electrònic informant-me amb gran tacte i timidesa del no-encaix d'aquells 23 relats amb la seva línia editorial. Anys enrere m'hagués ensorrat i tancat a l'habitació i begut 12 cerveses seguides i fumat dos paquets seguits de Lucky Strike i maleït el món i desitjar sortir-me'n. Ara ja no. Havia picat a la porta i aquesta m'havia anat a parar als nassos, però jo esperaria al replà. El rotllo auto-destructiu ja no anava amb mi. No em desesperaria, que es desesperessin ells en veure'm somriure sota el nas, en sentir el meu cor bombar alegria pels carrers de la ciutat i la meva veu tronant rialles. Quin miracle, quin miracle el correu d'aquell dia! I arribava, a més, en el millor moment. Em carregava tant d'energia que el que vaig fer a continuació va ser sortir a comprar pa i una ampolla de Te gelat. En asseure'm altra vegada a l'escriptori, tramant ja una llarguíssima carta per la Laia, la vaig tornar a llegir i, amb la boca plena i en un atac de rauxa, se'm va acudir: li vaig passar el punter del ratolí pel damunt i copiar-la, vaig enganxar-la a l'editor de texts i llavors vaig imprimir-la. Fet això, amb quatre xinxetes la vaig clavar a la paret de l'habitació. La vaig observar sota la impertèrrita cara del bon Henry David, la vaig tornar a llegir una vegada més. Hi pintava molt i molt bé allà, la noteta. Era la dosi justa de combustible que em faltava per mantenir viva l'empenta dins meu. Necessitava el refús, la indiferència, el menyspreu... Era meravellós, acollonant, fantàstic! Havia fet un altre pas de gegant!

I també els dies clars

Tinc tots els petons quan arribes
quan sota el paraigües se senten
les gotes de pluja estavellar-se
i abans no arribem aquí i
jo et dic que els trons
imiten ara els batecs
d'un cor desitjant-te
també els dies clars.

Els tinc per mi quan plou
quan desferma pluja a
defora i la tempesta
congela el món,
quan s'atura
el temps i
en pausa i a
les fosques esperem
la riera et deixi tornar.

I me'n fas un més quan amaina
o quan sona el telèfon o bé
el rial ja no va desbocat
i te'n vas.

Jo et dic que vull també petons els dies clars
de llavis que ara només tinc amb pluja,
i xirois perdo sempre quan
el sol brilla alt i daurat
quan les rieres són seques,
i els núvols blancs suren
en un maleït cel blau.

Vull els petons de vespres de tardor
quan la pluja me'ls porta i noto busquen
la tempesta que no troben els dies clars.


Si només per mi són els teus llavis,
ni el temps ni el cel els pot parar,
els petons que la riera ens deixa
són els que em roba en dies clars
fart a casa, trucant-te, esperant-te,
el bord aquell que en dius marit.