Europa? Hola?

“Si en esta jungla de intereses que es la tierra decís que hay algo bueno, que serían los entusiasmos por el ideal, yo pregunto: ¿qué ideales? Porquè luego sois los primeros en romperle la cabeza y tratar de delincuente a quien no tiene vuestro ideal”. C. Pavese

Ja fa anys que vaig començar a perdre aquest saníssim interès en tot això del procés independentista, en la política en general. Sé molt bé com va anar tot plegat: un dia em vaig llevar pensant en que potser m'estava passant, que m'estava preocupant en excés del que em rodejava oblidant-me del que jo era, del que hi havia en el més immediat al meu voltant. Per a què podia servir o fins on podia arribar a servir un paio com jo, no ho tenia massa clar, però em va semblar una bona pregunta, tan bàsica, tan crucial, tan a la vista, que senzillament feu trontollar els ciments sobre els que m'havia alçat durant trenta-tres anys. La penya com jo, sabeu, sempre està llesta per saltar a la jugular de qualsevol greuge rebut. Som com molles. Si anys enrere creia haver equivocat la professió, ara ja no ho creia. Estava on havia d'estar: jo era el pallasso genial, ella era la que me n''havia fet adonar, d'això. La majoria de la gent frisa per sortir de casa a la mínima oportunitat. Jo no. Jo estava fet per estar per casa, per sortir a passejar en ratllar-me, per ocupar-me dels mínims comuns múltiples del dia a dia i establir cert ordre entre tot el caos en favor de tercers.

Què passa amb això? Que al començament, et sembla que no t'omple. Jo formava part d'aquella tribu de gent sentida però alhora perduda. Un perdut, un penjat, un home entre dos mons, un home trepitjant amb els peus dos mons, amb la línia que els separava sota les pilotes. Jo era un idiota que es mirava al mirall i no veia res més que dubtes. Costa de fer-se'n a la idea d'aquestes coses, però què cony, també costa un imperi assaltar amb igualtat de justícia els nostres propis errors, ja siguin aquests reals o imaginaris, ja siguin en pretèrit imperfecte o en pressent continuu.

Ara però, vull matisar totes aquestes afirmacions inicials, tan xungues a priori en boca d'algú que va votar el que va votar i encara ara es considera a si mateix prou independentista com per anar-se'n a dormir al seu col·legi electoral la nit abans de l'1 d'Octubre. Tot i que més que dormir, el que vaig fer allà va ser maldormir i xerrar animadament amb tot de representants de velles i noves generacions que van endur-se la màrfega i el sac de dormir per uns principis que m'agradaria elogiar.

I ara, benvinguda sigui la solitud! La gaudeixo quasi tant com el segon cafè a la taula del menjador, amb la finestra oberta de bat a bat. I quin sol! Mireu: el primer que faig és pensar en què collons faré avui i precisament així és com recordo que el peixater de més abaix tenia les truites bé de preu i penso en comprar-n'hi tres. Tinc encara una mica de pernil a la nevera i encara queda crema de verdures, que agrada a tothom. Puré de patates? També, també en faré.

A la cua del peix, amb la música a les orelles, espero la tanda. Avui faré truites de riu amb all i pernil. Els auriculars bateguen sobre les meves orelles i no sé perquè ara em ve al cap una formula de temps passats: V= R*I. Sigui com sigui els auriculars nous que em van regalar són fenomenals, i entre el carquinyoli d'anit i els roncs que es veu que he fet aquesta nit, m'he alçat tan nou que el peu em va sol a la cua, i ja de tornada a casa taral·lejo la música que li poso al carrer avui. El meu dia a dia, siguem sincers, no sembla massa emocionant, però no el canviaria per res del món. La casa és buida, i quan a la fi la casa és buida és també quan em retrobo jo mateix. “

Faig els plats d'ahir, passo l'escombra pel menjador i recullo la roba bruta, però no en tinc prou com per a posar una rentadora. Potser a la tarda, potser demà. Qui sap? A quarts d'onze ho he acabat i em llenço al sofà, a escoltar la ràdio. La tertúlia però, no m'interessa, així que l'apago i esmorzo, m'assec al tron a ginyar i la cadena s'ho endú tot. Sota la dutxa torno a sentir-me buit, net, i em dic que sóc com qualsevol altre humà. Abans de votant, abans de ciutadà, permeteu-me considerar-me el més imperfecte dels humans sobre la clapa de la terra. Agraït d'això, Thoreau.

Obro les tres truites, els hi trec l'espinada i saltejo amb oli i pernil el suquet, que reservo. El portàtil riu sobre l'escriptori que tinc a l'habitació dels trastos. Tot sembla tan senzill, avui, ara, que em costa horrors d'asseure-m'hi. És cert que el procés és un corcó, una carrera de resistència per la que cal a vegades una fe cega. Fa l'efecte que ens compliquem la vida innecessàriament. Menjar, refugi, escalfor, alguna vestidura per cobrir-se les vergonyes i alguna cosa a fer. Però som nosaltres o no, els que ens ho compliquem?

Un humà imperfecte, un cor assegut al vàter, un cor i un cervellet espatllat assegut ara a l'escriptori. Imperfecció: gràcies per la confiança. I ara, sí, com a votant, què collons sóc? Perquè si hem de fer cas al que diu el govern central de Madrid, jo, la meva companya, els meus amics, família, coneguts, saludats i desconeguts som bitxos desconeguts. Potser pirates, potser corsaris, enemics a abatre, penya non-grata, un parell i mig de milions d'incomprensibles singularitats que no s'atenen a les fórmules empíriques de l'espai-temps constitucional, catalans “de mal”.

Val, molt bé senyors. Està molt bé tot això. Han dit la seva, han repartit desdeny i hòsties a tort i a dret, però ara ens toca a nosaltres, de posar-nos l'armilla d'artificiers i revisar una per una les pedres i mines que alguns escampen pel camí fresat. N'hi ha per triar i on remenar. No sé ni per on començar. “Is very difficult... Todo esto”, que diria el geni. Hi estic d'acord, plenament d'acord.

Els últims dies he sentit a dir fins i tot que ja no som ni bitxos, sinó rates, “ratitas”, o alguna cosa per l'estil. I qui collons ho ha dit això? Mireu, no vull ni saber-ho. M'aixeco de l'escriptori i m'arribo al bany. Sóc una rata? Aviam, no m'ho sembla pas. No en faig cara. Si algú pot dir-me això és ella, o ell. I si ho fos, no tindria igualment dret a existir, per molt rata que sigui?

No sé perquè recordo ara una alemanya, o era polaca? O, bé, una militant d'esquerres europea en una manifestació anti-feixista. D'això ja en fa temps. Es veu que a Europa, a França, a Alemanya, Polònia, etc, etc, el feixisme està berenant-se dia sí i dia també espai democràtic. La penya està preocupada, però la militant, en una entrevista venia a dir alguna cosa semblant a la arxi-famosa frase mal atribuïda a Voltaire:

“No estic d'acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”.

I ho coronava amb un raonament ben collonut que venia a dir que defensava el seu dret a existir però que s'exigia a si mateixa la responsabilitat de contestar-los amb arguments.

Un breu sobrevol per la xarxa em condueix a una militant sueca enfrontada tota sola a 300 militants feixistes. No sé si serà la mateixa, però s'entén ja per on vaig, no?

ENLLAÇ

Pebrots. Com amb el Barça, però aquí, ara. Això cal.

A la ràdio, no fa ni dos dies, si mal no recordo, es preguntava el locutor o bé un dels tertulians – no ho recordo exactament - com podia ser que aquí, a Espanya, no hagués prosperat el feixisme com sí ho ha anat fent a la resta d'Europa. La resposta d'un altre tertulià em feu agafar feredat: “Es que aquí, aquest votant, ja el capitalitza el PP!”

I aquí va quedar la cosa. Mare de déu! ¿No dóna que pensar, que els mateixos que t'acusen a tu de nazi – i alguns ens ho hem sentit a dir a la cara -, capitalitzi part o la totalitat d'aquest vot? Ve't-ho aquí potser, la resposta a la pregunta de “Per què els segueixen votant?”

Sigui com sigui el món, i deixant de banda aquest vol rasant per Europa amb la idea d'extreure'n respostes, accepto no ser el més adequat per jutjar-ho perquè, senzillament, he viscut desconnectat de la realitat massa temps. Mai m'han mancat les oportunitats ni les ganes per fer-me un carnet de militant qualsevol per llevar-me del deure de pensar per mi mateix. És més que probable que el que jo digui no siguin més que bajanades, però són les meves bajanades per bé o per mal, i cal acceptar que el més valuosos carnets que guardo a la cartera ara per ara no són sinó el de la biblioteca i el de manipulador d'aliments.

I ara digueu-me boig si voleu, per declarar-me anti-sistema i enemic del progrés si es que el progrés s'entén sempre com a un creixement indefinit que va de bracet amb un liberalisme econòmicament inhumà i insostenible a llarg plaç. Digueu-me boig també si afirmo que em sembla hipòcrita aquesta Unió Europea cada dia més i més allunyada dels seus ciutadans, que ens vol a tots bons minyons i calladets, mentre les grans esferes critiquen la manca de drets humans de la Xina, per exemple, o que atribueix a problemes interns el procés català o es rescaten bancs amb calés dels ciutadans quan s'havia promès no fer-ho, mentre es grava el sol, mentre ens preguntem ja no si nosaltres tindrem pensió, sinó si els nostres pares la tindran, la pensió. També em pregunto la clàssica: quan trigaran a cobrar-nos l'aire contaminat que respirem? És clar que ho heu sentit mil vegades, tot això, i que ja sembla redundant. També a mi m'ho sembla, redundant, però es que se'ns ha fet tan normal la injustícia diària que ja uns quants -no pocs- donen per fet que això és el que hi ha, que aixi són les coses i que provar de canviar-les sols que ens condueix a estimbar-nos contra la paret.

També jo he vist cargols que poc a poc, sense pressa, han escalat la paret i ara són a l'altra banda. També jo crec en els ideals nobles, però, “Quins ideals? Ve't-ho aquí on estem, nosaltres i Europa sencereta. Just el que tenim ara per ara, a grans traces, no és això?

Com recobrar la confiança en la política? Com tornar a dotar-nos, a nosaltres, homes i dones primer, ciutadans després, l'oportunitat de creure que els miracles neixen de la fe i no al revés, per dir-ho a la manera de Dostoievski? Com ho hem de fer, per fer-los entendre que tot comença amb el més immediat i d'aquí en amunt? Les coses poden canviar, o de debò estem atrapats? Treballem i callem com a bons ciutadans o posem el tema sobre la taula per anar endavant? Què som? Com de llarga volem la cadena i com d'ample el morrió?

El timbre. Merda. He d'obrir. M'he sortit del món per unes hores. Ara però, no tinc més temps. Obro. L'olla bull i s'ha de fer el puré. Quarts de dues. Sort que el crio ja torna sol... 

 música