Per a en Paco...
El teu llibre estava
tan atrotinat i
destrossat que
abans d'acabar el segon capítol
ja se'm desfeia
a les mans.
D'això en fa prop
d'un any i
no em perdono encara
aquest matí
sentir de tu a la ràdio
i tenir-te abandonat
a la sort d'un prestatge
just uns dies després
de retrobar-te
i creure't sols com a
papers grogosos amb
pega inútil encartonant-se
i trencant-se
en aquest passatge
de Barcelona.
Recupero un documental
que feien a la dos
parlen de tu
del nostre Bandini
de la lluita diària
pel ser
i esdevenir
aquesta lluita eterna
que trobo en els vagarejos incessants
entre llibreries de vell
de segona mà a Gràcia,
a carrer Londres
a carrer Mallorca i
Calàbria,
on lletraferits busquem
descatalogats Hemingways com
“París era una fiesta”
o els diaris complets de
l'Anaïs Nin,
algun Spinoza
i potser, uns quants Orwell's
i unes joies més
que – em dic ara -
caldria reeditar ja
de Sala.
Aquí estic jo
amb els
Julios
i els Gabi,s,
les Maries,
i les Jennys,
Washingtons i en
Farooq,
en Cristianne,
Phillipe,
Johnny,
Manuels...
El món sencer
passant al meu davant
per la cuina d'un
restaurant;
i jo, cec, amics
i jo, cec, amics
companys de l'ànima, ja ho sabeu
us dec la vida
per netejar calamarsons
i fer bullir l'olla
i saltejant colze amb colze
ara aquí i ara allà
ara aquí i ara allà
esbandint les restes dels plats i
trepitjant escarabats
digueu-me, siplau avui:
quan tindré jo l'habilitat
o el valor
o la cara prou girada
per fer-vos poètica la justícia
que us mereixeu?
que us mereixeu?
Em doneu permís,
per fer aparèixer els plats bruts
una nit més a l'ombra?
Seguim cagant-nos en
aquests pressumptuosos clients,
en el desdeny de les aparences
i bufant a l'amenaça del
“conozco a tu jefe?”
Digueu-me, amics:
sóc jo, conscient de la meva ceguesa
qui es mereix parlar per vosaltres?
Justícies poètiques
apart,
m'he perdut entre llunyans
cants de sirena.
Llibres que venen
i que se'n van de casa
per trobar-se a l'ara
entre les ombres de memòries perdudes
que injust pels oblidats!
-Mecagumdéu-
on podria ser aquesta
una oda?
L'oda dels abandonats a la cuneta
d'una pedregosa carretera?
Per què tothom
adora
la puta novetat?,
em pregunto avui.
Per què ningú
sap dar-li el pes
que es mereix
al nostre passat?
Per què la por
a fallar per tu mateix
no t'atabala
però sí la por a fallar-los
et petrifica al dits?
Enamorat de tu em quedo, Paco
ja no promesa
sinó fet, bon Bandini
de durícies fetes
a base de dur teclat, oh ànima tossuda
on ens busquem i
alguns ens trobem
els que guardem la tendresa
que cal entortolligar amb la ràbia
del dia a dia
resistents repartin llets i
trets des del darrere
de trinxeres alçades
amb llibres i
llibretes.
Les teves paraules
se m'aferren al prestatge
l'únic refugi
que val a la llarga
per tu, Paco, mestre,
seria l'ombra d'aquesta nova
Barcelona.
Els nostres pecats, em preguntes,
sí, potser els hem anat polint
una micona
però l'ombra sempre hi és
febril, intensa i fosca
com la nit que ens amanyaga
i en la que ens abandonem
mai prou intensa serà la meva flama
sense tu,
sense tu,
no ho serà per la senzillesa del teu vers
pelat, amarg i dolç
com la mort salada
dolça metzina que se'ns fa a dins
de tant estimar,
de tant d'odiar
de tant d'odiar
com voldria fer-me digne jo
i per a la Maria i la Carmen, amb gran i tímid amor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada