Reconquesta, reciclatge i reconstrucció

“El drama d'una vida sempre es pot expressar amb la metàfora de la pesantor. Diem que ens ha caigut un fardell damunt les espatlles. Portem aquest fardell, el suportem, o no el suportem, hi lluitem, perdem o guanyem. Però exactament, ¿què li havia passat, a la Sabina? (...) El seu drama no era pas el drama de la pesantor, sinó de la lleugeresa. El que li havia caigut al damunt, no era pas un fardell, sinó la insuportable lleugeresa de l'ésser. (...)
(...) sentia el buit al seu voltant. ¿I si aquest buit era precisament la fita de totes les seves traïcions?”.
M. Kundera

“El mayor temor del hombre reside en la expansión de la consciencia. Todo cuanto de espantoso, de horripilante, contiene la mitología, nace de ese miedo. «Vivamos en paz y armonía!», implora el hombre insignicante. Pero la ley del universo ordena que la paz y la armonía sólo pueden conquistarse mediante la lucha interior. El hombre insignificante se resiste a pagar el precio de esa clase de paz y armonía. La quiere lista para su uso, como un traje de confección.”
H. Miller


Ai senyor... I de què t'ha servit tanta guerra sinó per afiançar una nova posició des de la que seguir avançant? Sí, val: has trobat forces de flaquesa; sí, has demostrat valor baixant fins al fons de les tenebres i te n'has sortit. Sí noi/a, que ets fort i decidida... Sí-sí-sí, ja ho saps tu que vals el teu pes en or. Però, de debò et pensaves que no t'hi deixaries res, en aquesta empresa? Que et seria gratis, això d'anar espasa en mà acabant amb tot el que t'angoixava? Tant t'has s embriagat amb el cony de lluita que, en caure l'últim enemic, en rebentar l'últim edifici, t'has quedat esperpènticament glaçat. Te n'has adonat. Has mirat al teu voltant i t'has preguntat: Cony... Però... I ARA QUÈ? Ahaha-hà! Ho notes oi? Aquí està, el buit assolant-te.
I trobes a faltar... el què?
Més enemics a abatre?
Un refugi on amagar-te?
Cims més alts que conquistar?
Aquells boscos, les grans i il·luminades avingudes nocturnes dins teu per les que solies perdre't i meravellar-te?
No rei/na, no; tot això s'ha acabat. Ja mai serà el mateix. T'ho has carregat tot, de dalt a baix. Sols en queden runes de tot allò. Ara i aquí, tot sol i astorat de tu mateix embriagat de dubte et corre per l'esquena una esgarrifança. Ai sí, sí... i les llàgrimes. També n'hi ha, de llàgrimes. Té: aquí estan, rajant pels teus pòmuls ploriquejant. És la pèrdua això, saps? La destrucció de tot el que t'estimaves i el saber-te tu el culpable de la seva desaparició. Vas caure en el buit i vas decidir enfrontar-t'hi. Però, i què t'esperaves? Que així com així et cauria la gran resposta del cel? Que discerniries entre les runes un altre estel distant que perseguir en un horitzó llunyà? La resposta – és dur adonar-se'n - sempre ha estat amb tu, sota clau, ben amagada. Tan encegat estaves, tan meravellat per tot el que t'estimaves i tot el que eres que no has estat capaç de trobar-la fins que no has ensorrat tot el que et molestava a la vista i t'has adonat que, més enllà, no hi ha res.
I aquí estàs, sense més recompensa que aquest inhalar i exhalar sense entrebancs. Ai no, ai no! Què dius, que no hi ha pedra filosofal? Ni tan sols LA resposta? Cagum-Déu!
Bé, i ara, què et queda sinó la possibilitat de crear la TEVA resposta? Sols la teva resposta, ja ho saps, sí; la teva entre set-mil milions i pico de respostes més d'aquest recony de planeta. Crea-la. Fes un punt i a part. Passa pàgina. Capítol vint-i-novè: L'hora de la Reconstrucció.

Tants anys després, aquí va: el/la nostre/a prota havia tornat a casa fent fora tots els virus i troians que se l'havien fet seva. Però a costa de què? Doncs de reduir-ho tot a cendres. Tot, absolutament tot, havia desaparegut. Sí que havia guanyat la batalla, però aquí seguia l'etern miratge del passat sense el consol de poder-lo palpar. Sols un record. No havia recobrat ni recobraria mai la seva llar tal i com la recordava. Ara ho sabia. Molts anys abans havia estat assaltada, i ell s'havia exiliat i havia promès tornar per restablir l'ordre en el caos. Quina mena d'home seria de no haver complert la promesa? I quina mena d'home era ara que sentia tornar-se ben amarg aquell dolç de la venjança que tan havia anhelat? Què en quedava doncs ara, del que havia estat la seva llar? Quina mena de pau inquieta i angoixant era aquella que ara respirava?
Aquests i molts altres pensaments funests feien caure el/la nostre/a prota en una greu crisi existencial de tres parells d'ous. Què recony havia de fer ara que tot ho havia arrasat? Què li quedava ara en adonar-se de les monstruositats de les que havia estat capaç? Què havia de fer, fugir? Ai... i a on? Buscar-se noves aventures? Ai, i per què? Acceptar allò en que s'havia convertit i vendre les seves habilitats i fer-se mercenari a preu fet? Ai, quin esgarip... Fins i tot se li va passar pel cap – perquè no -, d'escriure'n una epopeia ben tràgica i així vagarejar eternament, eternament, eternament cantant-la mentre parava la mà a canvi d'aigua i pa.
Collons, què complicat tot plegat!, pensava el/la prota. Bé valia la pena de parar-s'ho a pensar un momentet, tot això mentre que es recobrava de la batalla tot fent una cervesa.
Així que feu saltar la xapa a l'ampolla amb l'espasa, va embeinar-la i va deixar que l'armadura es desprengués del seu cos ple de cicatrius. Es va asseure al terra i va beure.
Bevia. Bé, la cosa estava xunga, però què cony, no era allò a fi de comptes casa seva? Un altre glop. No era aquell espai buit i erm que ara en quedava la seva única llar? Va beure més. Altra vegada va caure en l'error de pensar en la monstruositat dels seus actes. Va gemegar una mica i tot en fer-ho, en mirar-se les seves mans grosses i fortes,tan ben entrenades i tacades de la sang negra d'aquella plaga ara vençuda. Els anys d'entrenament i els viatges les havien emplenat de durícies. Havia vençut, però la seva idea de restablir el perdut era senzillament, una quimera. Ai tu, cruel destí!, es va dir. Sí, havia estat capaç d'eradicar aquella plaga, però a quin preu!
Però no es va deixar-se endur per la desesperació. Gràcies a Baccus o qui sap a què, la contemplació d'aquelles dues mans feien gravitar ara un altre pensament ben diferent a la pena i l'auto-complaença dins seu:
I es que... No serien capaces aquelles mateixes mans de reconstruir-la? És a dir, la seva llar, el seu refugi. Per què no? Fet i fet, qui podia prohibir-li d'establir-s'hi de nou? Qui podia oposar-se al seu legítim dret de reconquesta? Qui podia negar-li ser amo i senyor de si mateix? Què més quedava a fer sinó?
Va fer un darrer glop a l'ampolla i va eructar. La va deixar dreta a terra, va alçar-se, va espolsar-se i va fer un cop d'ull al seu voltant. El que abans li havia semblat desesperant i irritant buit se li va aparèixer ara com una nova oportunitat, un nou i impol·lut full blanc sobre el que escriure. Sí senyor, decidit: aquí es quedava. Ai-ai-ai però, va pensar, quina feinada! Bé xaval, que no t'agafi mandra ara. Capítol vint-i-novè, havíem quedat: reconstrucció. I per fer-ho més emocionant, clar, vindran misèries i enganxades als dits, sequeres i pedregades i sempre sempre sempre sota l'amenaça d'una nova plaga. Però aviam, i què? On fou escrit, que el mal descansi? Que vinguin, sí, que vinguessin tots els mals. Se'ls va imaginar tots, i en imaginar-s'ho va treure de nou l'espasa i va cagar-se en sa puta mare alhora que segava el coll de l'ampolla.
Té, apa!


Què emocionant la idea de que entre set-mil milions de respostes sols n'hi hagi una de vàlida: la pròpia, la de cadascú, la teva. El que desespera una mica, és clar, és que un cop la tens sigui com un full blanc amb res escrit. El camí fàcil és – sí, perquè negar-ho? -, agafar-ne una de prestada. Però desdenyar d'una presa fermament aferrada a la roca és com no aprofitar les vies que d'altres han obert abans. Eentre cella i cella hi tens el teu cim, així que tu tranqui, que no et quedaràs enganxat de qualsevol pedra. Amb folla persistència aniràs fent, miqueta a miqueta i passeta a passeta. Amb tanta penya al teu voltant, carai, ja ho saps que és força improbable obrir noves i espectaculars vies cada dia en aquest teu camí. No desesperis, alguna n'obriràs, però aferrar-te'n a un altra, ara per ara, no treu mèrit a la teva ascensió, a la teva construcció. La teva resposta, qui sap, potser mai arribi, però l'hauràs buscat. Ja li estàs cantant a la vida, l'estàs xiulant mentre piques pedra i subjectes travesses i veus els brots dels garrofers com neixen al teu jardí. Vas donar el teu SÍ a la vida ara fa molt de temps, sense adonar-te'n. La resposta d'un mateix és com l'infinit, és intuïda però indemostrable a ulls dels altres. Més val que no trobis mai l'última paraula. Creu-me. I qui sóc jo doncs per dir-li al de més abaix, al de més amunt, al que escala en la cara oposada de la muntanya o al que rega el jardí del costat com ha d'escalar, com ha de construir-se? Mira: per tu farà, xaval, nena, que jo tinc prou feina.
“Però cal certa destrucció...”, es veu que va dir Rimbaud. Sí, val. Però per què no se'n va sortir? Per què es va quedar aquí? Per què no passar al següent capítol? Per què no va reconstruir? Per què en abaixar l'espasa i la mirada no veié res més en els seus palmells? Per què no entregar-se, en cos i ànima? Per què no dir SÍ, senzillament? Sí, sempre, a pesar de i magrat tot. Sí, sí, sí...