Let me tell you a story...

"No se puede dejar hundirse a un hombre que está ahogándose". H. Miller.

muntanya

Reconquesta, reciclatge i reconstrucció

“El drama d'una vida sempre es pot expressar amb la metàfora de la pesantor. Diem que ens ha caigut un fardell damunt les espatlles. Portem aquest fardell, el suportem, o no el suportem, hi lluitem, perdem o guanyem. Però exactament, ¿què li havia passat, a la Sabina? (...) El seu drama no era pas el drama de la pesantor, sinó de la lleugeresa. El que li havia caigut al damunt, no era pas un fardell, sinó la insuportable lleugeresa de l'ésser. (...)
(...) sentia el buit al seu voltant. ¿I si aquest buit era precisament la fita de totes les seves traïcions?”.
M. Kundera

“El mayor temor del hombre reside en la expansión de la consciencia. Todo cuanto de espantoso, de horripilante, contiene la mitología, nace de ese miedo. «Vivamos en paz y armonía!», implora el hombre insignicante. Pero la ley del universo ordena que la paz y la armonía sólo pueden conquistarse mediante la lucha interior. El hombre insignificante se resiste a pagar el precio de esa clase de paz y armonía. La quiere lista para su uso, como un traje de confección.”
H. Miller


Ai senyor... I de què t'ha servit tanta guerra sinó per afiançar una nova posició des de la que seguir avançant? Sí, val: has trobat forces de flaquesa; sí, has demostrat valor baixant fins al fons de les tenebres i te n'has sortit. Sí noi/a, que ets fort i decidida... Sí-sí-sí, ja ho saps tu que vals el teu pes en or. Però, de debò et pensaves que no t'hi deixaries res, en aquesta empresa? Que et seria gratis, això d'anar espasa en mà acabant amb tot el que t'angoixava? Tant t'has s embriagat amb el cony de lluita que, en caure l'últim enemic, en rebentar l'últim edifici, t'has quedat esperpènticament glaçat. Te n'has adonat. Has mirat al teu voltant i t'has preguntat: Cony... Però... I ARA QUÈ? Ahaha-hà! Ho notes oi? Aquí està, el buit assolant-te.
I trobes a faltar... el què?
Més enemics a abatre?
Un refugi on amagar-te?
Cims més alts que conquistar?
Aquells boscos, les grans i il·luminades avingudes nocturnes dins teu per les que solies perdre't i meravellar-te?
No rei/na, no; tot això s'ha acabat. Ja mai serà el mateix. T'ho has carregat tot, de dalt a baix. Sols en queden runes de tot allò. Ara i aquí, tot sol i astorat de tu mateix embriagat de dubte et corre per l'esquena una esgarrifança. Ai sí, sí... i les llàgrimes. També n'hi ha, de llàgrimes. Té: aquí estan, rajant pels teus pòmuls ploriquejant. És la pèrdua això, saps? La destrucció de tot el que t'estimaves i el saber-te tu el culpable de la seva desaparició. Vas caure en el buit i vas decidir enfrontar-t'hi. Però, i què t'esperaves? Que així com així et cauria la gran resposta del cel? Que discerniries entre les runes un altre estel distant que perseguir en un horitzó llunyà? La resposta – és dur adonar-se'n - sempre ha estat amb tu, sota clau, ben amagada. Tan encegat estaves, tan meravellat per tot el que t'estimaves i tot el que eres que no has estat capaç de trobar-la fins que no has ensorrat tot el que et molestava a la vista i t'has adonat que, més enllà, no hi ha res.
I aquí estàs, sense més recompensa que aquest inhalar i exhalar sense entrebancs. Ai no, ai no! Què dius, que no hi ha pedra filosofal? Ni tan sols LA resposta? Cagum-Déu!
Bé, i ara, què et queda sinó la possibilitat de crear la TEVA resposta? Sols la teva resposta, ja ho saps, sí; la teva entre set-mil milions i pico de respostes més d'aquest recony de planeta. Crea-la. Fes un punt i a part. Passa pàgina. Capítol vint-i-novè: L'hora de la Reconstrucció.

Tants anys després, aquí va: el/la nostre/a prota havia tornat a casa fent fora tots els virus i troians que se l'havien fet seva. Però a costa de què? Doncs de reduir-ho tot a cendres. Tot, absolutament tot, havia desaparegut. Sí que havia guanyat la batalla, però aquí seguia l'etern miratge del passat sense el consol de poder-lo palpar. Sols un record. No havia recobrat ni recobraria mai la seva llar tal i com la recordava. Ara ho sabia. Molts anys abans havia estat assaltada, i ell s'havia exiliat i havia promès tornar per restablir l'ordre en el caos. Quina mena d'home seria de no haver complert la promesa? I quina mena d'home era ara que sentia tornar-se ben amarg aquell dolç de la venjança que tan havia anhelat? Què en quedava doncs ara, del que havia estat la seva llar? Quina mena de pau inquieta i angoixant era aquella que ara respirava?
Aquests i molts altres pensaments funests feien caure el/la nostre/a prota en una greu crisi existencial de tres parells d'ous. Què recony havia de fer ara que tot ho havia arrasat? Què li quedava ara en adonar-se de les monstruositats de les que havia estat capaç? Què havia de fer, fugir? Ai... i a on? Buscar-se noves aventures? Ai, i per què? Acceptar allò en que s'havia convertit i vendre les seves habilitats i fer-se mercenari a preu fet? Ai, quin esgarip... Fins i tot se li va passar pel cap – perquè no -, d'escriure'n una epopeia ben tràgica i així vagarejar eternament, eternament, eternament cantant-la mentre parava la mà a canvi d'aigua i pa.
Collons, què complicat tot plegat!, pensava el/la prota. Bé valia la pena de parar-s'ho a pensar un momentet, tot això mentre que es recobrava de la batalla tot fent una cervesa.
Així que feu saltar la xapa a l'ampolla amb l'espasa, va embeinar-la i va deixar que l'armadura es desprengués del seu cos ple de cicatrius. Es va asseure al terra i va beure.
Bevia. Bé, la cosa estava xunga, però què cony, no era allò a fi de comptes casa seva? Un altre glop. No era aquell espai buit i erm que ara en quedava la seva única llar? Va beure més. Altra vegada va caure en l'error de pensar en la monstruositat dels seus actes. Va gemegar una mica i tot en fer-ho, en mirar-se les seves mans grosses i fortes,tan ben entrenades i tacades de la sang negra d'aquella plaga ara vençuda. Els anys d'entrenament i els viatges les havien emplenat de durícies. Havia vençut, però la seva idea de restablir el perdut era senzillament, una quimera. Ai tu, cruel destí!, es va dir. Sí, havia estat capaç d'eradicar aquella plaga, però a quin preu!
Però no es va deixar-se endur per la desesperació. Gràcies a Baccus o qui sap a què, la contemplació d'aquelles dues mans feien gravitar ara un altre pensament ben diferent a la pena i l'auto-complaença dins seu:
I es que... No serien capaces aquelles mateixes mans de reconstruir-la? És a dir, la seva llar, el seu refugi. Per què no? Fet i fet, qui podia prohibir-li d'establir-s'hi de nou? Qui podia oposar-se al seu legítim dret de reconquesta? Qui podia negar-li ser amo i senyor de si mateix? Què més quedava a fer sinó?
Va fer un darrer glop a l'ampolla i va eructar. La va deixar dreta a terra, va alçar-se, va espolsar-se i va fer un cop d'ull al seu voltant. El que abans li havia semblat desesperant i irritant buit se li va aparèixer ara com una nova oportunitat, un nou i impol·lut full blanc sobre el que escriure. Sí senyor, decidit: aquí es quedava. Ai-ai-ai però, va pensar, quina feinada! Bé xaval, que no t'agafi mandra ara. Capítol vint-i-novè, havíem quedat: reconstrucció. I per fer-ho més emocionant, clar, vindran misèries i enganxades als dits, sequeres i pedregades i sempre sempre sempre sota l'amenaça d'una nova plaga. Però aviam, i què? On fou escrit, que el mal descansi? Que vinguin, sí, que vinguessin tots els mals. Se'ls va imaginar tots, i en imaginar-s'ho va treure de nou l'espasa i va cagar-se en sa puta mare alhora que segava el coll de l'ampolla.
Té, apa!


Què emocionant la idea de que entre set-mil milions de respostes sols n'hi hagi una de vàlida: la pròpia, la de cadascú, la teva. El que desespera una mica, és clar, és que un cop la tens sigui com un full blanc amb res escrit. El camí fàcil és – sí, perquè negar-ho? -, agafar-ne una de prestada. Però desdenyar d'una presa fermament aferrada a la roca és com no aprofitar les vies que d'altres han obert abans. Eentre cella i cella hi tens el teu cim, així que tu tranqui, que no et quedaràs enganxat de qualsevol pedra. Amb folla persistència aniràs fent, miqueta a miqueta i passeta a passeta. Amb tanta penya al teu voltant, carai, ja ho saps que és força improbable obrir noves i espectaculars vies cada dia en aquest teu camí. No desesperis, alguna n'obriràs, però aferrar-te'n a un altra, ara per ara, no treu mèrit a la teva ascensió, a la teva construcció. La teva resposta, qui sap, potser mai arribi, però l'hauràs buscat. Ja li estàs cantant a la vida, l'estàs xiulant mentre piques pedra i subjectes travesses i veus els brots dels garrofers com neixen al teu jardí. Vas donar el teu SÍ a la vida ara fa molt de temps, sense adonar-te'n. La resposta d'un mateix és com l'infinit, és intuïda però indemostrable a ulls dels altres. Més val que no trobis mai l'última paraula. Creu-me. I qui sóc jo doncs per dir-li al de més abaix, al de més amunt, al que escala en la cara oposada de la muntanya o al que rega el jardí del costat com ha d'escalar, com ha de construir-se? Mira: per tu farà, xaval, nena, que jo tinc prou feina.
“Però cal certa destrucció...”, es veu que va dir Rimbaud. Sí, val. Però per què no se'n va sortir? Per què es va quedar aquí? Per què no passar al següent capítol? Per què no va reconstruir? Per què en abaixar l'espasa i la mirada no veié res més en els seus palmells? Per què no entregar-se, en cos i ànima? Per què no dir SÍ, senzillament? Sí, sempre, a pesar de i magrat tot. Sí, sí, sí...

El doble dels dobles

"La confusió crea l'art. Un excés de confusió produeix desequilibri". Anaïs Nin

No puc dormir. És una matinada calorosa de començaments d'Agost i el canguelo m'agafa desprevingut. M'aixeco del llit i surto al passadís per creuar de puntetes el menjador, on ronca el meu pare. Ja a la cuina obro la nevera, on veig que hi queda una cervesa. L'agafo i me l'enduc a l'habitació. L'obro. En faig un glop àvid i avar, i en abaixar-la i sostenir-la amb la mà m'adono que la mà dreta em tremola, talment com m'ho sol fer als migdies, quan vaig passadíssim de cafè. Deixo la llauna sobre la tauleta de niti, al costat dels currículums impresos, relligo un cigarret, l'encenc. Vaig bevent la cervesa, apago el llum i em torno a estirar, fumant entre la fosca, la finestra oberta.
Per intuïció, quan l'acabo, la llenço a la brossa tot apuntant entre la foscor. Sento com pica a la paret la llauna buida i cau sobre la moqueta. Apago el cigarret al cendrer i faig voltes a llit, moltes i moltes voltes. Finalment em decideixo per endegar la ràdio i passar emissores. A la primera notícies de vint-i-quatre hores que ja he sentit, a la segona programes-tertúlia repetits del migdia, a la tercera música clàssica i, a la quarta, sona un super-vendes català. A la darrera un paio parlant de la crisi. L'apago.
Segueixo fent voltes, Hi faig voltes, moltes voltes al llit. Endego la televisió, aviam què. Passo canals com qui remena sense interès una baralla de cartes. Em veig a mi mateix, un home aturat des de fa vuit mesos. Jordi allà, de matinada, amb la pantalla enfocant-lo acusadora, rient-se d'ell. No m'agrada sentir aquesta sensació, i m'aturo en els vídeos musicals i torno a donar-me la volta.
Una estona més tard segueixo sense dormir i sento una cançó nova. M'hi encaro i miro el videoclip. Quan acaba em poso boca-terrosa. Però boca-terrosa no hi estic bé i em torno a posar de panxa enlaire. Tinc calor, i em sembla increïble no haver-me'n adonat abans. A base de puntades de peu faig caure el llençol a terra.
Tanco els ulls per enèsima vegada aquesta nit, però la son segueix sense arribar perquè el meu cap no pot parar quiet. Fa voltes i voltes buscant una solució a tot el percal de la meva vida.
Com que evidentment, no apareix, torno a obrir els ulls, aviam què passa, però al sostre només hi ha la llum impresa i canviant dels vídeos musicals, i això em fa pensar en solitud, en depressió i en el món cruel.
Silencio la televisió i em poso de costat un altre cop, mirant cap a defora, a la finestra. Començo a pensar en tot el que hi ha al carrer aquest de ple estiu. Em pregunto per un moment si em vaig equivocar, si vaig decidir malament quan em vaig quedar sense feina fa vora vuit mesos.
Vuit mesos, ja? Faig comptes respecte a aquesta dada i m'adono que sí, que efectivament ja duc vuit mesos a l'atur, i que només me'n dos. És aterridor, la mort professional és aquí al costat i m'esgaripa tant la idea que sento altra vegada aquesta fulla glaçada i esmolada de la realitat que m'esventra les entranyes. Què he estat fent malament? He fet tot el que estava a les meves mans, no? Déu, penso: i què passarà un cop se m'hagin exhaurit aquests dos mesos, també? Què faré, com m'ho muntaré, quin serà el següent moviment a fer? Tindré opcions de fer tret de tirar-me a les vies?
2012, per Déu, Jordi, què has estat fent tot aquest temps?
No ho sé, merda.
La hòstia noi, on has estat?
No ho sé, ni puta idea, deixa'm en pau! Ni tan sols recordo el que vaig fer ahir...
¿I com és possible, noi?
No hi ha feina.
Com que no? Un home troba feina, si així ho vol.
Jo no n'he trobat.
Com? Per què, quan, qui, a on?
2012, el subconscient em tortura. La meva dignitat, abans un full de paper impol·lut i blanc on m'escrivia allò pel que estava disposat o no estava disposat a passar, imagino és ara com una bola de paper arrugada perduda a algun lloc. No me'n queda ni un bocí ja, de dignitat.
Agafo el despertador de la tauleta i observo que són dos quarts de tres de la matinada. Potser, si m'aixequés i fes alguna cosa, penso, m'agafaria la son. Vull anar a passar els darrers currículums demà. A la cartera em queden només vint euros. He de comprar tabac, un bitllet de tren i moure'm, no fos cas que demà fos EL dia.
Surto del llit i em poso dret una altra vegada. M'assec davant l'escriptori i obro la tapa del portàtil. Reviso el currículum una altra vegada. Ja no sé si ser sincer o mentir. Què vol, la gent que agafa currículums?
Obro un nou document i veig com parpelleja el punt on han de néixer les paraules. Teclejo el primer que em ve al cap i la frase pren forma sobre el blanc electrònic. Una frase barroera, de paraules desentrenades, idea difusa i que em recorda a quan solia emplenar fulls electrònics. Les frases que escrivim sempre brillen menys que les que imaginem un segon abans.
La rellegeixo amb atenció, la retoco d'aquí i l'escapço d'allà i l'allargo, l'escurço un xic, la torno a ampliar i li busco més claredat. Trobo un nom, i l'escric. Quan ho tinc fet recordo que ja havia escrit sobre aquest home mesos enrere.
De seguida em dóna la sensació que puc afegir-ne una segona, de frase, i així ho faig. Aquesta segona frase em fa pensar en una tercera de seguida, que també escric. La tercera em duu a una quarta i la quarta a la cinquena i, tot d'un plegat, quasi sense adonar-me'n, ja he premut l'enter i la barra torna a parpellejar demanant canya al segon paràgraf. M'animo i pico de mans sobre el meu cap. Potser el que em cal és buidar-me una mica.
Teclejo:


“Joan Escolà escrivia sempre sobre ell mateix tot i que s'auto-imposava per sanitat mental el no fer-ho gaire sovint. Això era així perquè inconscientment se n'adonava que no coneixia ningú prou profundament del que escriure, i també perquè de tota la gent que coneixia era molt millor no parlar-ne. Per això inventava altres persones que res tenien a veure amb el seu dia a dia. Podia fer-ho això, i a més així calia que ho fes. Hagués estat una tremenda vanitat - segons la seva opinió - el creure que podia escriure de la gent que coneixia així com així, perquè sabia ja molt bé que, per molt que creguis conèixer ningú, mai li arribaràs al molt de l'ós. Ni tan sols podem arribar al moll de l'ós de nosaltres mateixos.
Per fer-vos una idea del com era la seva vida diré que començava a escriure sempre a la tarda, i que sempre es saltava el sopar i que allargava el ritme del tecleig mentre que a fora el sol s'escorava fins desaparèixer rere els turons foscos de vesprada entrada. Arribava la nit i la matinada. Aquelles li semblaven a Joan Escolà les millors hores per escriure, hores en que el món s'apagava dolç i amb calma al seu voltant. En el mateix moment en que s'adonava que a fora el carrer els fanals ja eren encesos, ell premia l'interruptor de la làmpada que tenia sobre l'escriptori. La llum encesa era el senyal que havia arribat a la meitat de la jornada que s'havia auto-imposat vuit mesos enrere, el dia que va apuntar-se a l'atur i va saber que per molt que ho intentés no eren aquells temps per trobar una altra feina.
Però escrivís el que escrivís Joan escolà, l'escena sempre es repetia: acabava teclejant i divagant sobre sí mateix, sobre els seus dubtes existencials sobre el lloc que havia d'ocupar al món. Temes que en cert moment li semblaven interessants i que quan imprimia s'adonava no podien importar un rave a ningú i que acabava estripant i llençant a la brossa. Les hores se n'anaven, la fosca de nit s'accentuava fora, el vidre de la finestra reflectia la viva imatge d'en Joan il·luminat per la llum de la lampareta de nit, talment com passava al paper. Passaven els dies i les setmanes i, cada dia, a això de les dues d'hora fosca, gravava el document, tancava la tapa del portàtil i s'estirava al llit, badallant.
Allà estirat, abans d'adormir-se, s'adonava tot d'una que tenia gana, i pensava en els sopars als estómacs de la gent que ja s'havien acabat feia molta estona, quan s'havien reunit tots a taula i no s'havien dit res de res mentre que miraven les televisions endegades que a vegades ell mateix veia filtrant-se entre les finestres del carrer. Pensava en els cotxes dormint i reposant a tocar de vorera. Podia imaginar-se tot allò molt bé des d'allà el llit, i per confirmar les seves visions només li hagués calgut d'aixecar-se i fer-hi una ullada. Però no ho feia, doncs aquell era el millor moment del dia per a ell: quan amb els ulls tancats i amb la ment s'escrivia la seva pròpia història abans d'adormir-se, amb la ciutat terriblement callada a l'altra banda de la finestra, quan podia imaginar-se els veïns dormint al seu llit i mentalment escrivia sobre ells. S'imaginava frases i paràgrafs que lliguessin i quedessin bé per descriure'ls, i que es deia faria servir l'endemà d'inspiració. A partir d'aquestes frases arribaria a descobrir els seus somnis, les seves ambicions i els seus fracassos i minsos èxits per així dar profunditat a les històries que provava de parir. Amb els ulls tancats, moltes vegades, fins i tot n'escrivia les perversions. Pervertia amb la ment la caixera del supermercat, la cambrera, la que despatxava al forn...
I s'adormia. L'endemà seria un altre dia.

Tot i que de debò ho desitjava, Bernat Loiola no era Joan Escolà, perquè a en Joan Escolà l'havia creat el mateix Bernat Loiola. Joan Escolà era el seu doble, un alter ego del que hagués volgut esdevenir ell mateix. Joan Escolà era un home arrauxat, decidit, animós i amb prou consciència del seu talent com per ser confiat i no dubtar de sí mateix. Joan Escolà era l'home que Bernat Loiola sempre hagués desitjar ser.
I ben mirat, encara i que compartissin algunes coses que els fessin gairebé idèntics – com la seva afició a la lectura o l'escriptura, a les cames llargues de les noies a l'estiu o a la cervesa doble malta sense pressa o als cigarrets de matinada -, no s'hi assemblaven gens ni mica. Treballaven tots dos a les mateixes hores, però a diferència d'en Bernat, Joan escurava fins a l'últim minut amb una confiança inusitada. Tots dos s'aturaven únicament per fer cafè, dinar i sortir a passejar. A partir de les sis de la tarda, el tecleig d'en Joan era l'únic tecleig constant i sonant que no parava mai. A diferència de Bernat Loiola, a en Joan no li feia pas por de prostituir la seva pròpia ànima sense contemplacions ni dubtes, no li feia por obrir-se al món. Bernat Loiola en canvi, sempre tenia por al “què diran”.
Bernat Loiola era irregular i temerós perquè temia que tot allò que escrivia fos massa semblant a sí mateix. No li agradava escriure sobre res seu, i contínuament s'aixecava de la cadira maleint la seva sort. Havia estat dotat clarament de geni amb les lletres, constància i cabuderia com el seu doble, i com ell sentia les paraules a dins seu bullint i desitjant de sortir, però mai li sortien amb l'enginy i la imaginació com les escrivia Joan Escolà. Bernat era un ésser massa moral, un ésser encallat, covard.
A Joan Escolà en canvi, no li importava gens ni mica deixar les coses clares i prostituir-se ell mateix. És més, era divertit, li agradava trobar-se sota l'atenta mirada de tothom. A Joan Escolà li agradaven tant la claredat com les giragonses en literatura, i era conscient que un escriptor havia de passar per força moltes hores sol amb sí mateix i que, per tan, mai viuria com viuria tant com una persona que mai s'assegués a contar històries. Les hores davant la pantalla li restaven vida, però no es torturava. Sabia el que volia i per això, quan anava faltat de material, buscava sempre en sí mateix. Havia de fer més amb menys, aquella era la clau. D'on se suposava que havia de treure el material, sinó?
A Bernat Loiola, en canvi, treure a passejar els fantasmes que li havien quedat a dins l'aterria més que els propis fantasmes.
Tots dos escriptors s'aturaven sovint per fer sonar la pedra de l'encenedor i continuar amb un cigarret penjant dels llavis. Bernat Loiola se'l fumava dret, passejant d'un costat i un altre de l'habitació, rumiant com encarar-ho. Havia de deixar de ser ell mateix, si de debò volia escriure.
Joan Escolà se'l fumava assegut, teclejant i tirant endavant el que tingués entre mans. La cendra li queia sobre el teclat perquè no podia parar i xumava i xumava sense ajudar-se ni tan sols dels dits, ocupats. No podia aturar el flux de les idees arribant al seu cap. Bernat Loiola xumava dret, se n'encenia un altre i de seguida pensava en càncer de pulmó, en arteries atrofiades i atacs de cor. Joan Escolà havia pensat alguna vegada en tot allò, però quan escrivia no hi pensava. No era el moment.
Tan Joan Escolà com Bernat Loiola revisaven les lletres que havien teixit sempre pels matins, quan respiraven aire nou i el cervell s'havia reiniciat. Joan Escolà sabia on xerricaven les paraules i les frases mal col·locades i les guixava i tatxava sense pietat. Bernat Loiola no sabia mai que calia suprimir de tot el que havia escrit ni què s'havia de conservar. Joan Escolà esborrava arxius de l'ordinador i omplia la brossa fins dalt. Bernat Loiola conservava tot el que feia per si qualsevol altre dia ho veia més clar.
Tots dos s'alçaven descalços de la cadira quan escrivien a plena matinada per anar a buscar beguda a la nevera. Joan Escolà ho feia sobre les rajoles fredes o sobre el parquet neutre d'un apartament barat – Bernat Loiola no havia decidit encara quin seria el terra que li instal·laria, a l'apartament d'en Joan, només sabia que a diferència d'ell en Joan vivia sol.
Bernat Loiola sempre posava els peus sobre la moqueta de la vella casa dels seus pares. Bernat Loiola s'havia quedat a casa per no haver de témer la fam, la misèria o la solitud.
Joan Escolà podia escriure de casa seva perquè se n'havia allunyat prou com per a fer-ho i se sentia lliure per fer-ho; Bernat Loiola no hi havia manera que trobés la manera d'escriure de la casa o de la família de la que formava part. Hi estava massa a prop encara.
Quan tots dos per la seva banda, tornaven a l'habitació després de visitar la nevera, amb l'esforç d'un dit els hi feia un estrèpit la llauna en obrir-se. Xarrupaven l'escuma en la silenciosa matinada i tots dos se la bevien sencera a l'escriptori mateix, aturant-se cinc o deu minuts abans de tornar-s'hi a posar. Només un d'ells no havia hagut de creuar el passadís de puntetes ni passar rere el sofà d'esquitllentes procurant no despertar son pare. Només un d'ells havia dat més importància vuit mesos enrere a la independència que a la seguretat. Tots dos tornaven a fumar mirant per la finestra. Quan ho feien, Bernat era l'únic que hi veia el carrer que havia vist tota la vida. Joan mirava per la finestra i veia un món nou que li excitava la imaginació.
Tots dos estaven en crisi, tots dos estaven a l'atur, però tan sols un dels dos sentia cada dia en les hores de sol, l'acusadora mirada de la família en la ruïna caient sobre seu demanant-li resultats immediats. Bernat Loiola esmorzava i dinava molt bé cada dia i ben acompanyat per aquells que creia en secret no l'entenien. Joan Escolà en canvi, semblava un pedant amargat. Sempre estava sol i havia trobat una granja prop de casa on els entrepans els deixaven a un euro. Feia vida a la granja, i per dinar es feia arròs bullit sense res més, sopa o fideus instantanis o bé es menjava peces de fruita per no perdre temps cuinant.
Tan Bernat com Joan esperaven que tothom estigués cansat de treballar abans de posar-s'hi ells mateixos. Escoltaven el carrer i imaginaven a tots els altres tornant a casa exhausts de treballar o desesperats de buscar una feina. Els veien talment a la pàgina emplenant-se, amb els nens agafats de la mà, amb les bosses carregades tornant del supermercat o amb la barra de pa per compartir amb la parella o fer entrepans als fills l'endemà. Hi havia mares, pares, àvis i àvies i nens i nenes. Tots dos sabien que hi havia mil possibilitats dins de cada llar, que alguns llegien el diari o un llibre, que d'altres jugaven a escacs o a les videoconsoles, que alguns es socialitzaven contant-se les coses que els hi havien passat, que d'altres es consolaven o se n'alegraven del que fos, que s'escridassaven, que se n'anaven a estendre la roba, que miraven la tele o navegaven per Internet, que avançaven el dinar de l'endemà o acabaven o ajudaven a fer els deures.
Quan per la immensa majoria arribava el punt i final del dia, començava el dia per a Joan i Bernat, asseguts a l'escriptori i pensant d'una forma o d'altra perquè tots ells eren com eren i perquè feien el que feien.
No ho semblava, però era una feina dura aquella d'escriure. Sembla fàcil sempre i quan només llegeixis el que d'altres han escrit, així havien començat tots dos. Però resulta que un món ben diferent es presentava quan erets tu qui s'asseia a escriure. Un bon lector no té perquè ser un bon escriptor, ni, clar, un bon escriptor un bon lector. Això ho sabien tots dos.
Tan en Joan com en Bernat sabien per experiència pròpia que moltes vegades escriure era, alhora que una necessitat, un malson pitjor que qualsevol feina estúpida de la que haguessin treballat abans. Això era així perquè escriure els hi importava, i aquelles feines ja eren tema mort. La mateixa inèrcia d'escriure t'atrapava, s'apoderava de tu i et feia sentir durant dies com si les forces et comencessin a fallar, com si estiguessis retenint amb els braços la mandíbula assedegada i tancant-se d'un monstre que se't volia cruspir viu. Això era ser escriptor. Ho odiaves i ho anhelaves alhora. Una droga.
I mentre que Joan Escolà no se'n penedia pas gens de la decisió que havia pres vuit mesos enrere, Bernat Loiola havia dubtat des del primer dia en el merder que s'havia fotut. Mentre que Joan Escolà confiava en ell mateix i estava segur que l'esforç per arriscar-se i fer-ho bé havia de tenir premi al final, Bernat es maltractava cada dia pensant en que havia estat perdent tots vuit mesos mirant en la direcció equivocada quan podria haver estat buscant feina. Tots dos escriptors havien pres una decisió important i crucial vuit mesos enrere. Les decisions eren les mateixes, però com que tots dos éren diferents, s'ho havien pres amb ànims també diferents i per això escrivien diferent.
Tots dos havien perdut la feina i havien dit de jugar-s'ho tot a una carta, però mentre que Joan teclejava cada dia agraint el temps que encara li quedava per obtenir el resultat esperat, Bernat Loiola treballava maleint tot el temps que havia passat sense estar mai segur de si havia trobat o no la tan somniada veta d'or que tots dos perseguien.
Bernat i Joan, tots dos havien nascut el mateix dia a la mateixa hora, al mateix hospital i de la mateixa mare. Tots dos dinaven al mateix carrer els diumenges a casa els pares i tots dos havien dormit a la mateixa habitació mitja vida, al mateix llit i s'asseien al mateix escriptori en la mateixa posició de sis a dues de la matinada, fumaven el mateix tabac i bevien la mateixa marca de cervesa. Però eren ben diferents.
Una altra diferència substancial entre ells dos era que, d'alguna manera, Bernat havia creat a en Joan. Joan era el seu doble, una invenció, una mentida, un somni, un desig tan poderós de ser com ell que havia necessitat de crear-lo.
Un patia perquè sabia que tota nit portava un demà sense esperança, l'altre era feliç de saber que tot demà podia ser un nou avui per tornar-s'hi a posar i seguir creient.
I així era, més o menys, com eren de semblants i diferents alhora, Joan Escolà i Bernat Loiola”.


Després de tot això badallo, desfet, cansat. Em sembla més del mateix del que sempre escric, i de fet ho és. La brega contínua amb el mateix personatge dut a dos extrems diferents. Encara i que no ho vulgui, sempre surten els mateixos personatges: el cabró d'en Joan Escolà, rabiosament optimista i lliure i el tarat d'en Bernat, l'escriptor més pusil·lànime i mesell mai abans creat. Cap dels dos m'agrada.
Premo el símbol del disquet de la part alta i el processador em demana un nom. Hi poso “Els dobles” i tanco la tapa de l'ordinador. Me'n torno al llit, apago el llum i miro enlaire.
Al sostre hi veig ara el reflex dels fanals del carrer, i d'allà estant sento clar el xiuxiueig d'una televisió llunyana, una que algú s'ha deixat endegada per enèsima vegada. Irromp en la matinada el so d'un motor llunyà que s'acosta i acaba per inundar el barri al complet. És el so d'un cotxe que roda per la riera, a uns sis o set carrers de distància, calculo. Ara a cinc, ara a quatre, ara a tres...
El so rebota per les files de façanes de les cases i arriba fins on sóc. Se'n tornar a allunyar. És a un carrer, a dos, a tres... Se'n va. El sento fonent-se i mentrestant tanco els ulls i provo d'imaginar-me la marca del vehicle, el model, el dibuix dels pneumàtics lliscant sobre l'asfalt i si té o no té la itv passada. Haurà pagat l'impost de circulació?, em pregunto. Parlarà pel mòbil? Quina música durà posada? Estarà escoltant tertúlies o no duu res de res endegat?
A partir de totes aquestes dades podria fer-me una vaga idea de les particularitats del misteriós conductor rodant a aquestes intempestives hores. Em pregunto si a ell o a ella també li assalten tot sovint totes aquesta mena de preguntes de dement total quan no pot dormir a plena matinada o, si bé si ja les va tenir fa temps i les va acabar solucionant i posant-els-hi punt i final. Em pregunto si és una persona que ja s'ha llaurat un camp a la vida i ara recull o bé si és algú que tot just ha trobat ara el seu camí per anar al seu camp, si el va trobar fa res i tot just ara està sembrant. Em pregunto totes aquestes mandangues i també on collons anirà ara, de què va conduint a aquelles hores com un dement.
No sé perquè decideixo contestar-me que el cotxe és un Fiat de tres portes i vermell, ben igual que el meu. Em dic que el model és també un Punto, i a partir d'aquí ja és fàcil imaginar-se que deu tenir els pneumàtics tan o més desgastats que jo, i que no ha pagat ni l'assegurança ni la itv ni l'impost de circulació ni hòsties perquè no pot fer-ho. Com jo, no pot pagar res de res. És un home a l'atur, acabat, això està clar. A qui sinó a un home amb un punto vermell i pneumàtics gastats li agafa tot de sobte la imperiosa necessitat de sortir a fer un volt de nit? Bona explicació, em meravello del meu enginy. Jo també hi aniria, si tingués diners. També jo necessito evadir-me, com aquest, que aquesta matinada ha tingut que sortir perquè no podia més. Ha de tenir raons potents, no, per necessitar escampar la boira? Quines són aquestes raons? És clar que les condicions del cotxe no són les més adients. I si l'atura la policia què?
Ei, i si és en Joan Escolà? Sí, probablement sigui aquest tarambana. Té la meva mateixa edat, fuma el mateix que jo, beu la mateixa marca que jo però ell va tirar pel dret, el molt cabró. Vam néixer el mateix dia a la mateixa hora de la mateixa mare. Ha sortit aquesta nit amb el cotxe perquè li cal d'espolsar-se tota aquesta emoció que no el deixa dormir. Emoció? Per què emoció? Això està clar: avui s'ha quedat treballant fins més tard el tio. L'home va tenir una idea per escriure vuit mesos enrere. És un home vàlid, com en Miller, un home que al no ser destruït no n'hi va quedar una altra que confiar en sí mateix. Està escrivint i desenvolupant una idea i aposta fort trobant de cop i volta el gir final sensacional que li calia. Està tan satisfet que ell ha estat el primer d'agafar els darrers vint euros de la cartera i sortir a fer un volt. De debò, com l'odio, al fill de puta d'en Joan!
I mentre que penso això sento un altre motor, i claríssimament m'adono que és un altre fiat vermell que passa per la riera, de la mateixa cilindrada però conduït més lentament. El so creix i decreix progressivament fins que pren el seu punt màxim davant de casa i llavors, torna a allunyar-se, com ja ha fet el cotxe d'en Joan. Obro els ulls aterrit. Bernat? Ets tu, Bernat? Tu també has sortit de matinada? On collons vas? Què fas tu, ratllat de la puta vida?
Ara sí que no puc dormir. Endego el llum i m'assec al llit. Penso que podria fer com tots dos i anar a fer un volt. Com en Joan i en Bernat, vull dir, que no són res més que invencions meves en les que ara ja no puc deixar de pensar. Les meves pures invencions que em devoren ara. No podria jo ara agafar les claus del meu cotxe com han fet ells i anar-me'n a fer un volt nocturn? Ei, m'aniria molt bé. Jo també tinc un fiat Punto vermell i tampoc he pagat la itv ni l'assegurança i amb prou feines em queden pneumàtics. Tenim coses en comú tots tres. Per què no puc fer com ells dos? A mi també em van despatxar com ells, també estic lluitant, a la meva manera, i per això els currículums, doncs duc vuit mesos buscant feina per tot arreu.
Em torno a estirar. Tinc un cotxe com ell, però no hi tinc pas benzina al cotxe. Tinc el diposit ple, ple de teranyines. Encara em falten uns quants dies per cobrar l'atur i així potser tornar-n'hi a posar i poder així tornar a sortir a buscar feina, a passar més i més currículums que no fan més que malbaratar la tinta de la impressora que ells utilitzen per treure'n palles mentals. És dia quatre, o dia cinc ja, doncs és plena matinada. Com collons s'ho han fet tots dos, penso, en Joan i en Bernat - invencions meves - per carregar de benzina el cotxe? D'on han tret calés per la benzina els molt malparits? Què faran la resta de la setmana?

M'amago sota el coixí, frustrat, pensant. Faig pressió amb aquest i amb les mans sobre el cap, com si me l'hagués d'esprémer. Rumio sobre què serà el que a mi se m'escapa, què els hi ha passat que ara se m'escapa. Perquè s'ha gastat els calés en Joan? Com pot en Bernat, el pessimista Bernat i sempre covar, fer el mateix? Ei, a mi també m'agradaria fer-ho, nois, però no teniu seny o què?
Sé que tinc vint euros a la cartera, els meus darrers vint euros. Si jo tinc vint euros ells tenen també vint euros. És així i no hi puc fer res més. Cadascú se'ls gasta com vol, però cada mes comencem tots tres amb els mateixos calés, fent el que sigui que fem cadascun. Jo, el que faré demà, serà comprar tabac, pagar-me un bitllet de tren per passar uns quants currículums més i no quedar-me aturat sense fer res de res. Ells dos, en Bernat i en Joan, no passen mai currículums. Un viu alegrement com si no hi hagués d'haver mai demà i s'ho rebenta tot d'un dia per l'altre, i el segon es consumeix en el passat que el devora i el futur que l'espera, patint fins per cada cigarret que es fuma. D'aquí a uns dies, quan cobri, hauré de comprar tinta per la impressora també, però per imprimir més currículums. És la via més directa per aconseguir algun dia passar la itv, pagar l'assegurança, comprar fulls blancs i tornar a intentar-ho, anar-se'n d'una vegada per totes de casa i començar a viure. Diners, diners, diners... sempre el coi de diners.
De cop me n'adono de tot. Merda. Surto de sota el coixí. Obro els ulls. Ja sé què ha passat, fills de puta, maleïts traïdors! Tots dos heu acabat d'escriure alguna cosa, oi? Oh, sí, oh sí sí sí! Heu acabat un llibre cadascú, oi, malparits? Tots dos us heu dedicat a escriure durant vuit mesos i us ha sortit bé. Cadascú dels dos ha escrit del que li faltava a l'altre. Un ha escrit de l'alegria de viure, de les oportunitats que se'ns presenten únicament una vegada a la vida, de la confiança, de l'esperança i de l'autoestima. L'altre cabró ha escrit sobre la por que ens fa viure, de les oportunitats que deixem córrer, dels dubtes de les persones, de la mancança d'esperances del món, de la inexistent autoestima que es torna una mort en vida quan no afrontem cada dia com una persona nova. Cadascun s'ha creat a l'altre!
Així que han escrit, els traïdors! Estan pletòrics, han acabat alguna cosa, un llibre?
Jo no he escrit, jo només he escrit currículums. Tots dos han escrit alguna cosa i han sortit ara amb els darrers vint euros a rebentar-se'ls, a celebrar-ho. Són feliços tots dos. Ja no pensen en demà, són feliços, feliços. Se n'han acabat sortint i ara ho celebren, els molt cabrons!
I jo? Doncs Jo aquí, vuit mesos després, sense haver escrit res més que currículums i aquest resum de les meves invencions passades. Els he sentit a tots dos clarament passar amb el cotxe i jo no he trobat cap feina. No n'hi ha pas, de feina. No faig res, no he fet res de res, he perdut el temps vuit mesos i ells, cadascú a la seva manera, l'han aprofitat. No vaig voler fer cas ni a en Joan ni a en Bernat. Tots dos dins meu em demanaven d'agafar ja el toro per les banyes, atrevir-me afer alguna cosa ja per comptes d'estar ben acomodat abans d'emprendre-la.
Ara tots dos s'allunyen de mi. Han agafat volada pròpia. Se'n van, se'ls empassa la nit, se m'escapen de les mans. Un i altre han emprès la seva vida després de mesos d'insistència. Avui és la seva nit. Aquí em deixen ara, sol i arruïnat, incapaç. Oh, jo us he creat, nanos! Per favor, torneu. Torneu a mi, cabrons!!

La llum dins teu

"And in the darkest night,
If my memory serves me right
I'll never turn back time
Forgetting you, but not the time".
Whatsername, Green Day


Va ser aquella nit. No et buscava perquè jo era un bard alcoholitzat sota els estels, amb el meu fanal màgic, les meves cançons i tot això. Però vaig veure una llum tentinejant dins la cova i vaig sentir curiositat: llum apagant-se. Vaja que si era curiós allò! Vaig anar a veure-ho i vaig descobrir que totes les bèsties t'envoltaven desgastant-te, fent-te cedir, perquè no eres una presa fàcil sinó de les resistents, de les que brillava amb llum pròpia sense necessitat de fanal. Aquestes són les més difícils per a elles, i totes elles s'havien confabulat per destruir-te i devorar-te, tal i com feien amb tots i totes les que brillaven massa per sí mateixes. La teva llum però s'estava apagant llavors, irremeiablement, com el darrer espurneig d'una espelma que es descoratja quan és assetjada.
Un a un, sense deixar-te respirar inundaven la nit i et murmuraven a l'orella, sobrevolant-te: “Cauràs”, deien, “Et devorarem!”, “Formaràs part de les ombres quan ho fem!”. Estaves exhausta i aterrida, era qüestió de temps i ho tenies tot perdut.
Va ser casualitat però que jo seguís el teu camí aquella nit. Una senyal. Jo no sortia mai de nit, però acabava de rebre un fanal nou i brillant com a recompensa per cantar una sèrie de gestes heroiques al poble del costat i duia el sarró ple de cerveses. Havia sentit que al següent poble hi havia festa major i allà és on anava. Llavors et vaig veure allà perduda, sola, i TAN brillant encara lluitant per seguir fent-ho... Vaig saber que els hi posaries difícil als molt malparits, i allò em va agradar. Tan de bo jo hagués tingut el mateix coratge, el mateix valor. Vaig saber que mentre brillessis un xic lluitaries, allargaries fins al límit el moment en que les ombres tot ho cobrissin i res els hi impedís de convertir-te a tu també en una ombra més com elles. Però els fotries una estona. Vaig girar-me, amb la idea d'anar-me'n. Era com aquelles faules que jo contava sobre éssers que mai es rendien: valor pur, llum pròpia. Era la primera vegada que ho veia a la realitat. Potser en faria una bona oda, et faria famosa, sí...
“Una bona oda?”, “famosa?” em vaig dir, aturant-me. Puto covard! Què coi et passa? Sempre escapant, sempre havent de brillar amb fanalet entre la puta i llarga ombra de la nit, sempre fugint dels problemes, sempre vivint així, merda, sense fer res per ningú...
Vaig mirar-te altra vegada, trobar-te amb la mirada cinc segons... quatre segons... tres segons... dos.. i un. Ens vam creuar amb les mirades. La teva mirada era transparent, nítida com la mar salada. Aquella mirada parlava i ho deia tot. Vas notar-me els dubtes i vas dir-me: Ves-te'n, au ves, deixa'm, que ja veig que ha arribat el meu moment, sé que ets un covard... Salva't tu.
Vaig mirar al meu fanal. Un fanal tan nou, tan lluminós, tan estúpid per algú que no tenia ni idea de brillar per sí mateix. No, no havia après a brillar. Per això duia fanal. Potser aquell fanal podria salvar-te si jo m'atrevia a...
Però calia sentir-les, de debò, les putes criatures fosques. Jo estava aterrit per les seves cares amargades i martiritzades, criatures de l'ombra assedegades de llum per devorar. Els seus ulls eren plens de competició odiosa de la fosca i fastigosa nit, com els ulls d'un assassí vermells i sanguinolents i cruels que ja no busquen més que sang, sang i més sang. Sang nova a totes hores. Eren com una esgarrifança a a plena nit quan ets al bosc sol, quan saps que alguna cosa està a punt de passar i el teu fanal és a punt d'apagar-se. Eren un udol fred i incert que sempre m'havia aterrit. No s'hi podia parlar amb aquella mena de criatures, ja ho sabia jo. Només hi havia dos llenguatges que entenguessin: el de la llum i el de les hòsties.
A una mà el fanal, a l'altra la birra encetada. El meu cor deia “ves-hi i ajuda-la”. El meu seny en canvi deia “fot el camp d'aquí, i cagant llets abans no es fixin en tu i et segueixin fins a apagar-te el fanal, que llavors has llepat”.
Bé, vaig fer-ne un glop, un de llarg. La teva mirada m'omplia de ganes de repartir cops de puny a tort i a dret al que t'envoltava i salvar-te, de demanar-los molt a-m-a-b-l-e-m-e-n-t i a base d'hòsties a les bèsties que guillessin. Podia posar-me la disfressa de dement-fill-de-puta més-boig-que-la-mare-que-em-va-parir quan volia espantar els nens amb les meves històries als pobles. Però allò no tenia massa mèrit ben mirat. Jo no m'havia enfrontat mai sol a les bèsties-devora-llums i devora-persones-lluminoses. Segons deien eren pitjors que els telefonistes bojos-i-sense-escrúpols aquells dels contes i les faules que jo m'inventava. El telefonista era una criatura diabòlica d'un altre món fantàstic, un d'horrible i que cada dia trucava a mil llars diferents a canvi del sou mínim interprofessional per vendre't alguna cosa que ni tan sols sabien ells què era. Una mica com les criatures fosques del nostre món real, el pitjor del pitjor. Criatures que devoraven els lluminosos i els no-lluminosos, als que se'ls hi apagava el fanal i a tot el que trobaven i sense saber ni perquè. Zombis-bestioles-dements. Eren els dolents de la història aquesta. Perquè estaven soles potser, amargades, assedegades de la llum que no tenien per sí mateixes. Sempre que els hi contava als nens aquelles històries dels telefonistes s'acollonien vius. Les seves mares deien que no els hi contés més allò, que parlés millor de les bèsties de la nit zombis que sinó els hi mullaven el llit, i la majoria dels nens, a més, en tornar a casa després de sentir a parlar dels telefonistes llençaven el telèfon pel balcó. Estaven fartes de comprar telèfons nous. La demència del telefonista era molt perillosa, molt contagiosa. Jo podia tornar-me dement com un telefonista si m'hi posava. Sabia que tenia aquesta demència dins meu, en algú racó, i que aquesta em podia dar forces...

Però Oh, aquella mirada teva... aquells cinc segons de somriure pesarós i els teus ulls pregant que et deixés sola van tenir l'efecte contrari en mi. Vaig enamorar-me de tu allà mateix. Brillaves amb llum pròpia tu, i jo també volia brillar com tu, brillar de valor per una vegada, encara i que no sabés massa bé com fer-ho ni per on començar.
“Bé, ja n'hi ha prou!” - vaig provar de dir a les besties, avançant-me unes passes cap on et trobaves tot desemparada i a punt d'apagar-te per sempre, a les últimes, i amb un escot d'aquí a allà abaix...
Cap va fer-me cas. S'apartaven de la llum del meu fanal perquè la temien, però jo era un pobre desgraciat rondaller cantaire que anava amb un fanalet de merda, clar. La meva arma: un fanalet. Puta merda d'història. Ni tan sols brillava per mi mateix i pel que es veu no m'havien de fer cas.
Ho tenia tot en contra, però jo era el prota d'aquella història, així qe vaig repetir:
“He dit que ja n'hi ha prou, MERDA!”
I vaig plantar els peus a terra en posició d'heroi, de gesta. Però
res: Res de res. Val, molt bé, vaig dir-me. Ja ho veureu.
Vaig acabar-me la cervesa d'un glop i mentre que en vigilava a un de gros i gras, molt lleig i en vol continuu descendent. Vaig acabar-me-la mentre calculava per on passaria. Li vaig llençar la llauna buida i el vaig tocar de ple a la closca. Va caure, sorpresa, i incorporar-se de seguida amb les seves brutes ales grises i negres i mirant-me cobejosa la rabiosa i pudent criatura, tot gratant-se el cap, ratllada, amb l'orgull ferit per un fabulador borratxo que llançava llaunes buides de cerveses. Aquell era jo: el que ni tan sols brillava per si mateix.
“I dóna gràcies que no era plena!”, vaig afegir.
Però em semblava molt poc càstig per als devoradors de llum, la veritat. Putes bestioles!
Després d'això va tornar a alçar-se i unir-se a les demés. Passava de mi! Tornaven a passar de mi els molt mamons. On s'és vist? Sí, és cert: no hi ha res pitjor que t'ignorin, sobretot les ties a una festa on tots els del gremi de fabulaires han lligat i tu no, o bé que no t'escoltin quan contes una història magnífica. És el pitjor insult per a algú que requereix que li prestin atenció per menjar. Les bèsties se'm rifaven, se'm prenien a broma. Val, molt bé, molt bé...

Vaig arribar fins on eres, reina. De a prop eres més guapa que de lluny. Els teus llavis eren sucosos, els teus ulls de mar brava demanaven guerra i l'escot... Oh l'escot! I la teva túnica verda com els infinits camps de gespa de les terres de l'Oest. I estaves tan indefensa, i jo que ja t'imaginava al lli... vull dir als meus braços quan tot hagués acabat...
Jo et vaig cedir el fanal i tu vas dir-me – seguint el guió habitual -:
“Oh no, no pots fer-ho això!”
“Clar que puc, només te'l deixo perquè me l'aguantis. Ho enllestiré ràpid. Ens n'anirem tots dos plegats quan això acabi, ja ho veuràs.”.
“...però... ”
“Res dona, tu deixa'm fer a mi!”
Vaig arremangar-me. Ja se m'havien inflat els putos ous de les putes bestioles devoradores de llum-menja-merdes.
Vaig començar amb el recital que em guardava per als dies de taverna plena, de quan no saps ben bé on estàs però saps que tampoc podràs pagar la ronda que has promès. N'hi havia més de cent de bestioles, més de mil, deu-mil pel cap baix, sense exagerar, clar. Però jo vinga a dar cops de puny dels meus, puntades de peu, els meus ganxos directes i els cops de cap i les mossegades que li vaig clavar a aquell malparit que es volia escapar... Els vaig enviar volant al fons de la cova, els hi vaig patejar a base de bé el seu puto cul caganer. Més de dos i de tres van acabar amb el cap esclafat sota les meves poderoses botes mentre jo, l'heroi, obria la meva darrera llauna. No vaig tenir pietat tampoc amb els laments dels més petits. Totes les bestioles petites fan gràcia al principi, i encara i que tu reina meva volies perdonar-los, ja et vaig dir que després es fan grans i que... Bé, van haver de morir també.
Podria haver acabat tant bé, la veritat, tota aquella història...

“Va, que ens n'anirem plegats sota la llum del fanalet reina! Serà la nit més romàntica de la teva vida. Amb premi al final!”
“... però...”
“Però què? Què passa? Ja has vist com un bard desconegut i per tan interessant i sense afaitar i aparentment covard que canta històries i poesia de poble en poble i que té pinta de hippy és en realitat un generós i gallard home que pensa en els altres abans que en ell mateix; venç els seus dimonis interiors i jugant-se la seva pròpia pell fa la demostració impossible davant la dama atonyinant-los a base de bé... I no estic tan malament, no? Hauries d'estar mullant les calcetes, reina!”
“Es que... tinc nòvio, saps?”
El problema de sempre. Ai senyor. Bé, totes ho diuen només perquè no es volen sentir culpables que ho diuen. Volen ser conquistades, rendir-se als teus braços. Això s'arregla ràpid amb quatre versos, el que passa és que estava tan cansat després de la baralla...
“Bé nena, no passa res. Jo no li diré res, i tampoc sóc gelós. Amb la recompensa que li correspon a l'heroi em conformo.”
“Que no, que no sóc d'aquesta mena jo... Què t'has pensat?”
Merda, es que només em passava a mi allò o què?
“Què vols dir? Ei, que t'he salvat, sóc un heroi! Que et deixo aquí eh!”
“No t'atreviràs!”
“Que no? Nena, no tens ni idea de com de roí i miserable puc arribar a ser... Va: dóna'm el fanal!”, li vaig dir, alhora que li prenia.
“QUÈ? No, dona-me'l tu, que m'has dit que me'l donaves!”
“Què cony t'haig d'haver donat!”, vam començar a forcejar tots dos, cadascú aferrant el seu trosset de fanal i estirant-lo.
“Me l'has donat!, Me l'has donat! Me l'has donat!”
“Ets una paranoica! No t'inventis coses que t'he dit que me l'aguantessis un moment només, per fotre-les-hi una pallissa a les bèsties que t'havien acorralat! Has vist mai res igual?”
“No, però com que no vull FOLLAR amb tu ara em vols matar deixant-me aquí sola i sense llum, no?”
“Aviam, que no cal follar, que amb una mamadeta em conformo jo...”
“OHHHH, seràs!”
“Però què cony us passa a totes collons: si no és res més que un intercanvi de fluids sense cap mal, de no res!”
“Farta estic que tots busqueu el mateix, interessats de merda, us odio!”
“Fart sí que estic jo que totes us penseu que els herois no són nihilistes i interessats. Si no hi ha premi al final de la història doncs que et salvi el teu puto nòvio, que segur que és un il·luminat que ara dorm al llit sol, amargat!”
Et vaig treure el fanal, nena.
“Ahà!”
“Va, parlem-ho, eh?”, vas dir, “Que si de cas... ”
“Tst, tst, tst... No, no. Vull garanties!”
“I jo també! Si t'ho faig jo guardo el fanal”
“Què? Que no has de fer servir les mans? A mi m'agraden els preliminars eh, que jo sóc molt romàntic!”
“Sóc molt bona amb una mà, ja ho veuràs. Tinc una tècnica secreta que al meu xicot li torna boig...”.
“Hmm, hmmm...” Ja te'm posaves com jo volia. “Val, val.. tinc curiositat per veure aquesta tècnica...”
“Val, d'acord, dóna-me'l primer o et quedes sense premi.¨
Oh coi, vas convèncer-me, i te'l vaig deixar. Tu vas agenollar-te tan lentament, amb el fanalet a les mans, i tan segura. Ja t'hi veia jo amb un altre fanalet a les mans. Vas tancar els ulls, com si anessis a plorar abans de començar. No m'agradava a mi aquell rotllo del somiqueig. Perdia la gràcia, i t'ho vaig dir:
“Au va reina posa-li una mica de bon humor que... ”
PUF!, el fanal es va apagar. De cop i volta. Quelcom se'n va anar ràpid, brillant. Em vaig quedar a les fosques, sol, amb els pantalons abaixats. Vaig sentir la fosca nit clamant venjança, entre les ombres de la cova.

Ara sóc una bèstia de la nit. Una d'aquelles que viu a les fosques. Pensava que t'hi trobaria aquí amb ells, però no, tu et vas salvar malparida. Ara jo sobrevolo els camps erms de la nit cercant viatgers amb fanals per devorar-los la llum. Espero trobar-te, no t'oblido. Busco la llum perquè sota la llum sempre hi ha víctimes que viatgen, les meves víctimes. Quan els fanals viatgen sols sempre hi ha la possibilitat que s'apaguin, més encara si hi som nosaltres al seu voltant assetjant-los, descoratjant-los, fent-los vessar el cor de dubtes i de terror fins a fer-los apagar. Els desanimem i els aterrim, i els fanals, clar, acaben dubtant i també i tentinegen. S'apaguen lentament. Sovint és una agonia, una lluita a mort que només podem guanyar nosaltres. Quan s'han apagat ataquem amb el camp lliure, i ja no hi tenen res a fer. Sóc un d'ells ara.
N'hi ha però que no duen fanal. N'hi ha que no els hi cal perquè es veu que brillen amb llum pròpia, com tu, traïdora, més que traïdora, que no sabia que eres lluminosa perquè et carregaves com una pila duracell, concentrant-te només tres segons i mig amb un fanalet a les mans. Pensava que això de la llum pròpia, la mandanga aquesta de brillar interiorment era més profund, més autèntic i no un simple intercanvi energètic.