...

“Aun no he aprendido a vivir, lo sé, y me temo que no lo voy a hacer pronto. Me parece, no obstante, que a largo plazo las cosas corresponden a mi idea original, y que no corresponden en igual medida a ninguna otra cosa (...)” Thoreau


Aguanta!

Aquest mer fet
d'apagar el despertador
per comptes d'escanyar-lo
i estavellar-lo a
la puta paret
és la proesa més gran
de la que sóc capaç
ara per ara.

Això i
fer-me la vora
dels pantalons.

Digueu-me heroi.



Parèntesi

És un lloc tranquil
i públic, amb vistes
a mig camí del punt més alt
d'aquesta ciutat
on hi ha un cel de turons i terrats i balcons
aquí on es veu que algú va decidir
un dia de construir
una formosa paret que fa...
res; uns cinquanta o
seixanta metres de llarg
per cinc d'alçada
tot just un munt de pedres
i rocs amuntegats
l'un sobre l'altra
ben soldades
per fermíssim morter
pedres i còdols i més
pedres amb arestes,
o bé rodones
rugoses i
llises,
malgirbades pedres
al costat de les quals la penya
hi ha anat dibuixant
amb rotulador negre
i carabassa les vies
allà on tu has de col·locar
els dits i
les puntes dels peus.

És un bon lloc aquest
tan oblidat per tot déu que
amb prou feines hi passa mai ningú
tot just, de tan en tan
un corredor esbufegant
o potser un o dos
passejadors amb gossos
que treuen la llengua morada
als enamorats home-dona
o dona-dona i
home-home o
clar,
com la setmana passada
aquell parell de guiris perduts
preguntant-me,
posant a prova el meu anglès macarrònic
aviam, aviam que si van bé tot baixant
per trobar alguna parada
del metro o
el bus.

S'hi està bé aquí
t'hi pots estar prou temps seguit
callat i en silenci
sense que ningú t'emprenyi
assegut al terra i
sacsejant braços i mans,
bevent una mica d'aigua
i mirant-te el vespre escorant
rere una manta de turons rebregats
rere el que s'amaguen horitzons blaus.

Sovint la mirada se'm perd
en la roba estesa
que hi ha els teulats,
en les cadires de jardí,
i les caixes d'aire condicionat
que bé podrien ser
- em dic - fruits blancs
en aquest bosc de parabòliques
i de façanes sèpia i roses.

M'he fixat que, en general
hi ha certa inclinació
pels tendals verds
allà on esquitxos de pins i alzines,
i ametllers s'enfilen,
turó amunt fins arribar
aquí als meus peus.

Em mola l'ombra que fa
aquest garrofer sobre meu
tots dos tenim en comú
que els nostres fruits són tan verds
com la parella de lloros
que passen volant
pel meu davant
i que són increpats pels pardals locals
que es rebel·len a tothora cantant
contra la melodia de sofregit
que fa de fons aquesta ciutat.

“L'última”,
em dic aixecant-me
i espolsant-me.
“L'última”,
em repeteixo
tot encarant-me a la paret
amb les mans blanques.
“L'última”,
i així
forat a forat i
presa a presa
sento com passa la brisa
d'un any més,
l'última
que sofriré
arrapat a la vida
com un llimac
com el cargol que voldria
saltar aquesta paret
i desaparèixer
bosc enllà.


Tard o d'hora però
les forces fallen
i els músculs cremen
faig un mal pas i
caic
i sé que serà l'última i
m'assec a l'ombra
del garrofer
li dono l'esquena
a la condemnada paret;
un glopet d'aigua més
i un altre cigarret,
i altre cop m'he perdut
en els terrats vermells
i ja em veig saltant sobre tendals verds
es pot veure una càlida brisa
entre les branques de pins pinyoners
la mateixa que remou llunyana la palmera
traient al cap a un jardí llunyà
i res més,
res de res
es mou gens
sols un altre pardal aterrant
al capdamunt del garrofer
un altre que sento trinar
sobre el meu cap
i jo xumo i exhalo
permeto que el vent s'endugui
de mica en mica
una mica
d'aquest turment.