no seré sol

Mai seria un sol
si això et fes ombra
abans, seria espurneta
flama de llumí humil
que per tu ara
- i sempre - crema.

Potser l'estel t'ha fet maleta
i a les fosques creus que et quedes
però junts trencarem la fosca
convertint-nos en bombetes.

poca feina

Dilluns gris

Ara plou
ara no
ara plou
ara no plou...
ara hi torna
i ara ja no...

Aquest cel de plom
que s'emprenya i
es calma quan li rota,
em fa pensar en tu,
i en quan no trobavem via més segura
que la d'anar arrambats a les façanes
sota les línies dels balcons.

Faré cap al refugi
que és la parada d'autobús,
i a la porta del bar, de nit
s'acabarà aquesta aventura
d'un dilluns gris.


* * * * * * *

Ho sento

El problema és
que sento,
sento massa
i si l'alegria m'omple
em brilla un sol al pit
que t'enlluerna.
Però si mai m'engoleix el dolor
són com crues agulles que
se'm claven endins,
amb un verí que escupo
a un esparadrap.


Ho sento, sí,
sento massa
fins i tot
- maleïda estampa -
el que no hauria de sentir,
oh,
sí...
ja ho sé...

"Ho sento.".


* * * * * * *

Verd i dolç

Quin plaer és aquest
que em donen els fruïts verds
del meu arbre imperfecte?

És el dolç de l'àcid
que encara avui mimo i rego,
el petit i xiroi matollet
que protegeixo de pedregades i
de gebrades i
de tempestes desfermades!

Però per a mi, ara,
què dolços!, que dolços
em semblen els seus fruïts!!
Sí, malgrat no poder vendre's,
sí, tot i no ser dolços per ningú més
que per mi mateix.


* * * * * * *

Lluna

A la vorera del xamfrà
m'enverino de nits
de fum i llum de lluna
Li pregunto per què,
per què t'hi assembles tant.

Rere meu els dits a un piano
invoca les notes mesclant-se
amb gemecs i cloqueigs
dels clients satisfets.
Aquests gripaus que amaguen els rots
mentre que piquen de mans.

I com pots ser tan lluny, cel?
Què deus fer ara?
Com et va?
A on et veuré,
una altra vegada?
I el pitjor:
A qui o què duràs de la mà?

Per què,
per què tan present
tan distant i
tant brillant?
Per què tant
com la lluna?


* * * * * * *

Al sostre
de la ciutat
no hi veig mai
ni un cony d'estel.
Sols aquest que
algú va clavar
algun dia a la teulada
d'una fàbrica de cervesa.

Però tu no ho seràs pas
un estel fugaç.

Brillaràs en cels de tardor
que ens guardem a dins els homes
amb pany i clau passats.

Si t'han tocat i anhelat
escridassat o sofert,
si t'han guarit o malferit o
adorat o – el millor -
estimat; encara ara
ho han de fer.

I ho fan,ho fan,
carai si ho fan;
d'amagat però ho fan.
- jo ho faig-.

S'ho conten per ells
en secret, s'encongeixen al llit
quan temen la nit i
et busquen al sostre
ara que pesen les mantes;
hi ha aquell estel llunyà
a algun lloc,
el que els tornava xics
als vells-nens aquests
que sols tu sabies fer brillar.

Cor poruc

L'escalfor que sentia era
la d'aquest cor que hibernava
al meu llitet de cendres.

Aquesta nit l'he remogut
“Tapa'm, tapa'm ximplet”,
m'ha dit, com sempre en veure'm
“No em despertis encara, ruc;
no si no hi és ella
i arriba amb fusta nova!
No si no veniu plegats
i m'alimenteu d'aquests versots
als que tu en dius poema!

I s'ha girat i
consumit un xic més;
emprenyat s'arraulia altre cop
als llençols grisos
aclucava els ullets i
desdenyava els meus somnis.

Però avui en tenia prou:
L'he destapat i
li he fotut una coça!
i després, d'un revés de la meva mà oberta
ha rodat fins a un racó de la llar.

L'he esbroncat com un boig:
“Surt d'aquí
Covard!
Surt d'aquí ara i lleva't,
cony de bandarra!”.

I a una cantonada, plorant estava
el meu cor despullat
es tapava les vergonyes
i he vist que els ulls
els tenia plens de lleganyes.

Primera porta

"Els errors són sempre inicials".
"Per què ens és desagradable un escriptor nou? Perquè no sabem evocar encara al seu voltant tot el quadre contemplatiu d'una societat a la que abandonar-nos confiats". Pavese

Era meravellós! Precisament el que necessitava: ser refusat. I a la fi ho tenia! Allà estava, oh sí!, brillant enfront els meus ulls oberts de bat a bat a la pantalla del portàtil: una nota de refús; un correu electrònic informant-me amb gran tacte i timidesa del no-encaix d'aquells 23 relats amb la seva línia editorial. Anys enrere m'hagués ensorrat i tancat a l'habitació i begut 12 cerveses seguides i fumat dos paquets seguits de Lucky Strike i maleït el món i desitjar sortir-me'n. Ara ja no. Havia picat a la porta i aquesta m'havia anat a parar als nassos, però jo esperaria al replà. El rotllo auto-destructiu ja no anava amb mi. No em desesperaria, que es desesperessin ells en veure'm somriure sota el nas, en sentir el meu cor bombar alegria pels carrers de la ciutat i la meva veu tronant rialles. Quin miracle, quin miracle el correu d'aquell dia! I arribava, a més, en el millor moment. Em carregava tant d'energia que el que vaig fer a continuació va ser sortir a comprar pa i una ampolla de Te gelat. En asseure'm altra vegada a l'escriptori, tramant ja una llarguíssima carta per la Laia, la vaig tornar a llegir i, amb la boca plena i en un atac de rauxa, se'm va acudir: li vaig passar el punter del ratolí pel damunt i copiar-la, vaig enganxar-la a l'editor de texts i llavors vaig imprimir-la. Fet això, amb quatre xinxetes la vaig clavar a la paret de l'habitació. La vaig observar sota la impertèrrita cara del bon Henry David, la vaig tornar a llegir una vegada més. Hi pintava molt i molt bé allà, la noteta. Era la dosi justa de combustible que em faltava per mantenir viva l'empenta dins meu. Necessitava el refús, la indiferència, el menyspreu... Era meravellós, acollonant, fantàstic! Havia fet un altre pas de gegant!

sant tornem-hi

"Així i tot, tal i com passa amb la majoria de les tasques difícils, el pitjor és començar. A un motor tan li és si l'endegues amb una clau o si has de donar-li voltes a la maneta; una vegada que ha arrencat, funcionarà igual d'una forma o d'altra. Això és el que em va passar ahir. Al començament les paraules van sortir entretallades, després en frases completes, i finalment com un autèntic torrent". Stephen King.




"(...) Ara tornava a gaudir d'aquells moments d'èxtasi que ja sabia que habitaven a algun racó del meu interior. El meu altre jo, aquell que havia estat coneixent durant tants anys i al que temia tant com admirava volia sortir altra vegada a jugar. Duia una gorra de capità i es barallava amb mi pel control del timó. Ja el sentia llevar-se al meu costat al matí i accentuar-se per qualsevol fotesa del dia. Parlava sol, escrivia un llibre a l'aire i es deixava anar.
“Hola, hola cafè soluble!”, deia. “Com estàs aquest matí? Al punt, ja ho veig. Si entres de bé a primera hora, en baixar per la gola!
“Ei tu, gata, gatota! Què fas gratant-me a la porta tan d'hora? Que no veus que visc una altra vegada? Que no sents com repica el teclat i ric tot sol? Però no, no sóc cap cabró. Passa passa, per favor. Et faré lloc. Hi ha lloc per a tu també a la meva habitació si sols et dediques a gratar capses de cartró i no a reclamar la meva mà. Ja arribarà la mà... En el seu moment.”
L'amanida del migdia: una meravella. El got de vi: manà dels déus. La dependenta del pa del matí ja m'ho veia a la cara. De feia dies em saludava dient: “Bon dia, què posem avui, xato/guapo/maco?”. Semblava no recordar que sempre demanava el mateix, i per això jo li somreia d'orella a orella i contestava:
"Res, mira: el de sempre."
Però ah!, i per dins meu el capità aquell, intoxicat, afamat de vida, romàntic i salvatge embravit per les onades que em manava li digués una altra cosa. Coses com ara:
“Espera, espera i ja veuràs, reina. Ara no puc, que tinc feina, però espera que d'aquí uns dies tornaré i et faré baixar la persiana. Escriurem un cartellet que resarà que aquell dia toca de fer inventari de barres i rodons de pa i croissantets i tot això... La gent no ho entendrà, i ja els tindrem picant a la persiana, i a la tonada dels seus punys sobre el metall posarem remei a la caldera bullent que ha de ser el teu entrecuix. Riu-te'n del forn! Espera, espera... Ja tornaré, ja tornaré, sí, en el seu moment... Però ara tinc feina!"
En fi, totes aquelles anades d'olla. Puntuals brots d'alegria que podien esdevenir-se a qualsevol lloc i a qualsevol moment. Tots els esdeveniments de la meva vida encaixaven ara a la perfecció: les fredes i les calentes a l'hora, la pròpia tebior de la vida. No hagués pogut matar aquell instint com no pots matar les ereccions matineres. Ja sabeu: cap entès sobre el tema et recomanarà d'ofegar-les a no ser que el teu objectiu sigui que et petin els ous i cantar amb veu de falset la resta dels teus dies. Si quan arriba la inspiració no t'hi poses, tot plegat acaba essent un mal de ventre existencial que arrossegues de per vida en el teu carretó de les decepcions. Però si cantes a l'alegria en aquest món gris i somicaire, deshumanitzat i estadista mentre que alhora carreteges les teves pròpies misèries, tot plegat esdevé d'una lluminositat boja, estranya i viva. No poden odiar-te, no ho entenen.
"Mireu-vos-el, guaiteu-lo, com va per la vida aquest carreter! Sentiu-lo com cantan entre tanta plana grisa i pessimistes! Sin n'és de feliç aquest pobre boig! És quasi entranyable... Com a mínim ens entreté, no? (...)”.

brases

Si alguna cosa
em vaig guardar de tu
és la força aquesta
que sents que et torna
multiplicada per mil.

Si en alguna cosa
et vaig fer cas
va ser en creure que
l'amor crema
i crema i crema
fins tornar-te cendra i
consumir-te.

Però el més important – crec -
ho he après ja tot sol
aquí, remenant entre les cendres
del que havia estat amb tu:

He vist que hi ha prou brases
com per fer-nos patates al caliu,
o per encendre't un cigarret
o un nou foc que ens escalfi.
Un cremi i cremi
fins que ens reculliuna pala
i consumits, un dia,
se'ns endugui el vent.

Estanyols

Primer l'agitació: Tastar, olorar, saltar, treballar, riure, ballar i fer l'indi a tot arreu i amb tothom, sense excepció, sense jutjar res. Acció! ACCIÓ! Deixa que se t'endugui el corrent de la vida... Que t'arribin les fredes i les calentes; enganya, i sent-te enganyat també. Permet que et prometin i trenca les promeses. Aconsegueix una feina i rep el comiat improcedent amb dignitat. Mor-te, i surt del cau ressuscitat després, cada matí, mesos després... Sigues tu mateix i tampoc ho siguis del tot. Posa't màscares, sigues un pallasso avui, demà un banquer, un vagabund i un poeta, un polític per uns minuts. Prova-ho. Arrisca't. Viu. Tu ja saps qui ets.
Després, la pau. Però això és més difícil d'aconseguir. La pau pot ser també el temps, l'espai, el respecte, el sosteniment, l'ambient que cal per tancar el cercle de tot plegat... Alguns tenen la pau però no han permès que l'agitació entrés a les seves vides. Els hi falta el material en brut perquè es van asseure massa aviat a escriure sobre la vida, abans i tot de tastar-la. Però si has viscut, pots aplicar l'après: esprémer-te el cervell, recuperar llibretes que parlen de parades d'autobús, de quan havies fet dues cerveses de més, de quan anaves passat de feina, de quan no en tenies cap de feina. Paraules que brollaven com aigua tacada d'amor i de melangia, d'estrès i exultació; què hi ha de quan corries pel món sense ni un duro a la butxaca i eres feliç i de quan te'n sobraven i et senties buït? Recordes quan l'orgull et devorava i la humilitat t'enfonsava? Tenim baralles, tenim alegries amb amics i amigues i vam fer aventures eternes anant a buscar formatge ratllat i tomàquets per untar l'entrepà del matí o cuinant per primera vegada un arròs a la cubana... A fi de comptes, què més dóna la trivialitat del que vivim? Són mil moments àlgids, meravellosos, de crisi, de festa o casolans que algú ha sentit... Més senzills o més elaborats, què més dóna! Són les nostres proeses, són les nostres perletes vibrants a la fosca amb les que podem decidir fer-nos collarets brillants o guardar a la capseta amb pany. Són aquests mil torrents i rierols de paraules que han format l'estanyol que creix dins nostre i n'alimenta d'altres, que creix i creix i creix i sofreix sequeres, a vegades. L'aigua que s'agita o es calma segons el temps que fa al món. Com les persones, a vegades cristal·lí, a vegades tèrbol, però sempre tan complex! Tants torrents i filets d'aigua que ens nodreixen!
I quins són els torrents que alimenten l'estany del que ets? Quins vas refusar? Per què? Què vas aprendre?
Quins filets d'aigua deixes anar tu ara per alimentar d'altres estanys? Alimenten alguna cosa? Com ho fas per contenir la pressió d'aquesta presa que protegeix el teu estany? I per què la retens?
Acumulo aigua, acumulo anys. És força, és voluntat, és esperança... No refuso ni accepto. Deixo que arribi el que ha d'arribar. Avui tothom crida, i no cal cridar. N'hi hauria d'haver prou amb cantar. Però no vull cantar ara, ara sols vull xiular. Són aquests filets d'aigua que es filtren per les parets de la meva presa el que sentiu. Ja cantaré, algun dia. La presa és sòlida, però tampoc sóc boig. Algun dia caldrà de cantar.

XDDD

"Bueno, ¿y por qué no? Todo el mundo tenía ilusiones de una clase o de otra. También Mónica quería ser escritora. Todo el mundo se estaba haciendo escritor. ¡Escritor! ¡La leche, qué pueril parecía!" H. Miller.

Què puta...

Penseu en
qualsevol cosa
que ja no hi sigui
i que us faci mal...
-mal del debò,
vull dir
i no allò del que
tard i d'hora t'oblides
i ja està
s'ha acabat...
sinó allò que
t'obliga a recordar-te
ni que sigui de tan en tan
que has de canviar
que has de substituïr
que has de
!!dormir!!

...perquè es tracta
d'això que torna
i torna i torna i torna
sempre, SEMPRE
com en un bucle,
com en un cercle
endimoniat
malèfic... -

Penseu-hi un momentet
i contesteu:
Que és?
És una cosa?
És res material
allò en que heu pensat?
Era èxit,
eren calés
era un cotxe
era una casa...?
Si ho era,
si ho és,
aleshores sí,
ho sento,
ho sento molt
però esteu fotuts,
i MOLT més que jo...

Ah no,
que era una persona, oi?
Era això,
el que volieu dir
ara que hi penseu millor...
Eh que sí?

Llavors sí,
us comprenc,
ho comparteixo...
Vull dir que
també ho sento
i que és fotut
MOLT fotut
que no hi sigui
el que no es pot
posseïr...

I tot això,
a què ve?
- direu -.

Doncs al poc en que
pensava ara
tornant a casa
amb l'mp3
endollat
al cervell.

Em deia:
Carai!
Què puta que és
la vida,
no?
- i sota el nas
somreia -.

De monstres i cambrers

"Luego, en el medio del puente, por ejemplo, en medio de un paseo, en el medio siempre, ya fuera de un libro, una conversación o el acto del amor, volvía a tomar conciencia de que nunca había hecho lo que quería y por no haber hecho lo que quería se desarrolló dentro de mí esa creación que no era sino una planta obsesiva, una especie de vegetación coralina, que estaba expropiando todo, incluida la propia vida, hasta que la propia vida se convirtió en lo que se negaba, pero que constantemente se imponía, creando vida y matándola a un tiempo." H. Miller


1

Suposo que la majoria d'emigrants deuen de sentir el mateix que he sentit jo i molts altres els últims anys, però molt més accentuat, més inhumà, més insofrible. Una melangia que et rossega per dins i per la que cal tenir-ne un parell de ben posats per dur-la amb tu a tot arreu on vagis. Això que et corca per dins i que pot esdevenir mortal com més llarga és la distància que et separa dels teus o bé de l'entorn que el teu cor identifica com a “casa”. Perquè ja se sap que no és precisament el verí el que ens mata, a les persones, sinó la quantitat que n'ingerim. Posem pel cas que una dosi mortal d'un verí qualsevol fos de deu grams – per fer-ho rodó -; si un s'acostuma durant cert temps i diàriament a digerir-ne una quantitat sofrible – posem un gram – i amb el temps la vas augmentant a dos grams, a tres, quatre, cinc... -, a la llarga i amb el temps, el més probable és que el cos n'acabarà desenvolupant certa resistència, una certa tolerància. Et prepares per al dia que, quan de debò algú amb mala llet – o sense voler – et subministri la dosi mortal de verí que mataria a qualsevol home o dona, tu sobreviuràs. Perquè sols tu t'has entrenat a sobreposar-te al verí.
No sé perquè pensava en això fa uns dies, desenfilant el carrer taronja aquell amb la matinada sobre meu, tornant cap a casa. Havia estat una nit d'aquelles bones. I a la feina, un dia bo és quan la gent t'arriba ràpida i afamada i ni tan sols et dóna temps de pensar en res, quan sols hi ha temps d'actuar. Aleshores és quan em transformo en un autòmat. No tinc ni sento la necessitat de pensar o de plantejar-me res. El pensament racional pot arribar a paralitzar-te, però sense aquest tampoc comprendríem mai res del que fem o hauríem de fer. Si estem d'acord que qualsevol actitud a l'extrem és perniciosa, serà automàticament cert que tan verinosa és la racionalitat com la irracionalitat dutes a l'extrem.
És aquest precisament, segons el meu parer, l'estat descrit en el llibre del buit: aquest estat “ideal” del samurai que, havent après i practicat tots els diversos arts i oficis, cert dia aconsegueix aplicar-les sense ni tan sols “pensar que les està aplicant”.
I els bons cambrers de carrera apliquen el buit conscient o inconscientment. Quan la situació ho requereix no cal que pensin constantment en tot allò que li han ensenyat o ha après per si sol al llarg d'anys de carrera. Simplement es deixen fluir com l'aigua d'un torrent, de forma natural. Tan és si els hi agrada o no la feina, perquè és en aquest estat on trobes l'eficiència en qualsevol tasca que t'aventuris a fer. Has d'haver aconseguit prou experiència com per a exercir-la “sense pensar”. Fins i tot amb la literatura succeeix igual. Pot ser que els temes siguin més o menys interessants, però es veu d'hora lluny quan hem deixat que un escrit flueixi des de dins o hem preparat a consciència cada pas. No sóc jo qui descobreixi ara la sopa d'all, però li vaig fer cas a Bukowski en cert moment: “Llegiu Fante”, i Fante flueix, símplement.
Per això no crec que hi hagi massa diferència entre un samurai contra deu enemics que un cambrer enfrontant-se a un torn de vuit, nou i fins a deu taules. Una colla de tres o quatre cambrers ben avinguts i que en hora punta del menú afronten cent vuitanta adversaris que esperen de ser servits de forma tan excel·lent com si cadascun d'ells fossin “els únics”. Em sembla tan heroïc com la història dels tres-cents enfrontant-se a l'imperi Persa, sols que aquests últims han tingut més ressó. He viscut mitja vida en ambients d'aquests i crec que puc assegurar ja que em sento més a gust entre tota aquesta colla d'aparents desgraciats amb camisa per fora tacada i vambes negres que imiten sabates que no en un refinadíssim i ben pentinat i afaitat ambient sense arrugues però inert de vida. Pot semblar inhumana aquesta capacitat que tenen alguns per retenir comandes al cervell o per a recordar els gustos particulars de les desenes de cares anònimes que cada dia s'asseuen al seu torn. Pot semblar-nos que sigui un robot qui en acabat el segon plat ens el recull entre una pila que s'acaba d'endur de la taula del costat i ens diu:
- Avui de fruita hi ha melò o pinya natural... - perquè recorda que cada dia mengem fruita i passem dels pastissos o dels flams i gelats -.
O bé:
- Cafè curt com sempre?
O bé:
- Tallat descafeinat de màquina amb llet desnatada i natural i sacarina?
O bé:
- Avui, de “nou”, tenim fruits del bosc en gelatina de cava...
Pot semblar inhumà perquè et preguntes com el tio o tia SE'N RECORDA poc a poquet, per repetició, per inèrcia, per costum, per tedi – el que sigui -, de tot els nostres desitjos i dels de la taula del costat i de la de més enllà. És l'experiència la que actua aquí, com l'experiència de l'ebenista és la que fa passar el ribot amb art enfront la cara bocabadada de l'aprenent sols format a base de llibres de teoria.
L'autòmat que veus córrer amb més plats dels que li caben a les mans, que passa rere la barra direcció a la cuina i sols que diu: “ull que vaig!” per avisar al company o companya de que ara no és bon moment per girar-se perquè ell no s'aturarà.
El robot, en sortir de la cuina, s'atura. Es queda un moment palplantat enmig de la sala i es pregunta per dins: “Què m'estic deixant, què m'estic oblidant? Recordo que havia de...”.
No us ha passat mai, cambrers? I us n'heu d'anar cap al vostre torn, allà on actueu, i feu una ullada general i, sense que us diguin res, sols observant, ho recordeu:
“Ah sí!, els escuradents del burro de la X... O la maionesa del viatjant de la 4. O el vinagre de Mòdena de la tia de la u...”.
Ho fa just en el moment en que un altre client alça la mà, i tu t'hi acostes i et demana:
- Escolta noi/a, que tens X... que em pots portar Y... que saps Z?
Perquè a més d'un cambrer eficient aquest home o dona acaba per ser també un sociòleg de tantes cares diferents que veu al llarg del dia, un psicòleg per sofrir un caràcter X o Y i saber-lo conduir magistralment, un savi, un samurai que es guarda l'ànima a l'espasa esmolada, perquè la seva feina ara que és buit és la de recordar-se dels escuradents o del quètxup o, fins i tot, avançar-se uns segons en el temps i aventurar – i encertar – el que et demanarà a continuació la persona a la que estàs servint.
És per tot això que quan entro a treballar prefereixo mil vegades fer-ho saturat de feina que fer-ho amb tranquil·litat i esperar a aquesta arribi. Si tinc massa temps per pensar – miau! -, la cosa no acaba mai d'anar bé. Penso en les ulleres sota les conques dels ulls de la dona que ahir servia a la onze i en la seva mà desganada recolzant-se el cap, demanant mig entrepà del que amb prou feines va fer-ne dues queixalades, imagino en secret escenaris per castigar al prepotent de la 18 que em feia fer més viatges que un un burro, o bé imagino que ja ha arribat l'hora de plegar i que baixem la persiana i que em dedico a fer allò que ningú més farà per mi: ocupar-me de mi, servir-me a mi.

2

Acabat el servei i amb els de la cuina acomiadant-se i sortint per la porta, queden cinc taules. Quarts d'una i els clients romancegen agafats de les mans o escurant el xarrup d'herbes o la copa de brandy escalfada que els hi he servit fa deu minuts. La fan petar, i quan estem en aquest pla ens servim sempre una cervesa o un combinat. S'ha acabat la guerra, per avui, sembla que digui l'ambient que sura en l'aire net, sense fum. Sols ens queda esperar i recollir el camp de batalla per l'endemà. He estat a molts llocs i entre molta gent diferent durant molts i molts anys, gent bona i gent no tan bona amb la que o bé bevia d'amagat o bé els hagués escanyat allà mateix. Perquè si m'inflen durant massa estona els collons i no puc canviar d'ambient, sé el que em passa: un col.lapse intern que ofego mentalment per no fer barbaritats i em deprimeixo. Aleshores m'he d'evadir.
Ara però la canya de matinada, - o les dues o tres canyes, depèn del que trigui a fotre el camp la gent – sempre té bon gust. Me la prenc mentre que asseco coberts, preparo les pissarres per l'endemà o netegem la cafetera o fem les piques o pleguem tovallons. A l'altre lloc on vaig ser no ens deixaven prendre alcohol en acabar. Estava prohibit. Però com vaig dir una vegada, inventant-m'ho, “La universitat de Concord, Massachussets, recomana prendre's una canya en acabar el servei per desinhibir-te”. Com que no em tenien de tot per un idiota allà, es van creure fins i tot que hi havia una universitat, allà, però no van canviar la seva política d'empresa. Una política no-massa-humanista que va fer que quatre dels onze que érem fotéssim el camp en tres mesos.
Vaig a fer una ullada al menjador, i una de les de la taula set em demana un tallat. Faig que sí amb el cap i em sorprèn adonar-me'n que, tot i que ja n'hauré fet vint o trenta de tallats aquella nit – i servit quaranta cerveses, i sis ampolles de vi, i dues de cava, i refrescs, i aigues i centenars de plats...-, aquesta és la primera cosa que faig en el que m'adono del que faig, en que m'adono que jo sóc jo, que sóc conscient de cada passa per començar i acabar la tasca. Des del moment en que la paia aquella m'ha vist escrutant el menjador i ha alçat la mà i fent que sí amb el cap he promès que li serviria el seu desig fins que m'he trobat davant l'ordinador, on era en Robert i m'ha dit:
- Què vol la calentorra aquesta?
- Res, un tallat.
M'he girat, he tret el maneguet de la cafetera i he fet caure el marro cau amb un cop sec a la bossa d'escombraries. Des del molinet ha caigut la dosi de cafè sobre el filtre metàl·lic. L'he aplanat, l'he col·locat a la cafetera i l'he endegat. Al fons de la tassa blanca un filet de crema s'anava aigualint com s'aigualeix com més llarg fas el cafè. He tocat amb la mà la gerra metàl·lica, tèbia, i amb la banya de vapor de la cafetera l'he escalfat i, finalment, fet un xic d'escuma. Llavors he pensat en el que m'acabava de dir en Robert:
- Com que calentorra?
- No t'hi has fixat, com va?
No, no m'hi havia fixat. No havia tingut temps, o ganes de fixar-m'hi. Ara però, m'hi fixaré, li dic.
- Per què ho dius, però?
- Després t'ho explico...
Preparo el platet, la cullereta i el sucre a un costat de la tassa i me l'enduc. Aleshores, amb els sentits desperts, ho he vist: en tindrà cinquanta-i-pico-llargs, com l'amiga amb la que ha vingut a sopar i amb la que s'han cascat dues ampolles d'Abadia Retuerta i dos combinats després. Té el morè de finals d'estiu de l'addicta a la platja o als raig ultraviolats sota un vestit negre llarg amb un escot més que generós, exagerat en forma d'V. Arrugues als volts dels ulls marrons, pentinat de perruqueria de fa unes poques hores, arracades daurades i les mans velles, venoses. Les cames creuades i als peus, sabates de taló amples de moda, d'espart.
- Gràcies rei em – diu.
- No es mereixen... - dic, evitant-li els ulls.
I torno a la barra.

És l'encarregat més prometedor que m'he trobat en molts anys. Robert es diu, com el meu germà gran, però en aquest cas tots dos tenim la mateixa edat. A diferència de mi ell és gros com l'os iogui i d'aparença tranquil·la i calculada, però per dins ja m'he adonat que té tots aquells anys d'hostaleria ininterrompuda encastats a dins i que per això ha adquirit aquest noblíssim esperit crític i sarcàstic i cínic dels cambrers bons, dels que estan al cas de tot. Un home al que no se li passa mai ni una, amb prou mà esquerra per enfotre-se'n d'algun client que el tracta malament, l'ignora o li fa fer viatges en va. Ho fa sempre sense que se n'adonin que ho fa, però nosaltres sí que ens n'adonem. Tan sols n'he conegut tres jo, de genis d'aquesta mena: En Xavi Utzia – el meu segon amo -, en Joan “el ros” que vaig veure en primera persona com es cremava del tot després de vint anys, i ara a ell: Robert Pallà.
Ell però, no és de canyes sinó de combinats. Ell mateix va ser qui va proposar d'endreçar el prestatges dels licors de rere la barra - i així ho va fer - perquè li quedés a prop l'ampolla de Cutty Sark i la càmera no l'enganxés cada matinada en tancar. Em conta batalletes de quan tenia el restaurant a l'Empordà, i jo les escolto com si fos el meu pare o el meu avi que me les explica al llit, de xic, eclipsat, aterrit, rient com un boig. Ara no hi pot tornar però, a casa. Em va dir el meu cap un dia. “Deu al carnisser, al que li duia les begudes, al peixater...”.
- Si torno a casa em linxen - em confirma sempre, quan li pregunto sobre l'afer.
Voregem tots dos la mateixa edat. És, com els altres dos perdedors que ha contractat en Cesc, com el meu mateix germà gran ara fent de pagès, un home derrotats per l'època que li ha tocat viure. Un home que com jo, aprèn a base de patacades. Homes que es van creure que podrien pagar el crèdit a cinquanta anys, homes que no saps si de debò van pegar les seves parelles que no volien la custòdia compartida però sí rebre 1200 euros cada mes per part d'ells ara que estaven arruinats, sense feina i no eren ningú. Homes que van obrir i tancar fins a cinc persianes seguides i tancar-les mesos després només enduent-se'n els deutes. Homes que no podien pagar els deutes perquè no els hi pagaven la feina que feien, homes que van vendre's furgonetes i cotxes, homes desnonats que no poden tenir ara una nòmina sencera doncs a algun racó d'algun sistema informàtic hi diu que si cobren una nòmina sencera, els hi han d'expropiar el seixanta, setanta, vuitanta per cent... Tots aquests homes-fantasma tenallats pels bancs que els van temptar i que han rescatat ells mateixos però que no perdonen res. Tots aquests homes coneguts pel meu amo d'ara, un amic de poble que se'n recorda de qui són els homes vàlids que van pencar i que penquen encara com a burros sacrificats, aquests homes que no agafen la baixa mai, que fan deu i dotze hores perquè han de comprar sabates noves no per ells, sinó per aquells que cada any i mig creixen i canvien de número. Homes que paguen excursions i llibres d'escola, que somriuen amb un dia de festa a la setmana quan s'enduen a la dona a sopar al frankfurt. Homes humans als que de res els serveix aquest títol quan s'han equivocat i hi ha calés entremig.
I en Robert és un home d'aquests. Un home que tot i així, que el mes passat, o l'altre, quan tot el merder d'Egipte va tornar a captar les pàgines internacionals dels diaris, un migdia, a això de tres quarts d'una, va dir a les dues senyores que volien dinar:
- No... es que no tenim aquesta setmana de caldereta, senyora...
- Com que no – va fer una de les dues, la més guerrera, indignadíssima - El teu company – va fer, buscant-me, assenyalant-me a mi amb el cap -, em va dir que en fèieu cada cap de setmana! I hem vingut expressament a menjar-ne!
Tenia raó. Ara teníem cada setmana, de caldereta de llagosta. Les servíem en nècores buidades i la cobràvem quasi regalada si ho comparaves amb qualsevol restaurant dels bons. Ens venia molta gent el cap de setmana, pel coi de caldereta...
- Ja, però... senyora... - i en Robert va rumiar sols un segon i mig el què havia de dir -. Sap què passa? Que el marisc ens el porten d'Egipte... sap? Bé, ens el portaven, perquè és més barat allà... i, clar, ara, amb tot això de la guerra... això que està passant... han tancat fronteres i...
I, bé, jo l'escoltava amb els ulls com plats, i ho escoltava també en Josep i en Gonzalo, i en Cesc – el nostre cap -, i ja sabíem tots quatre que en Robert estava muntant un pollastre dels seus, un que seria digne per obrir una ampolla de cava després i ser recordada a totes hores. Però que ara havíem de deixar fer i aguantar amb el posat seriós de l'estatua que es creu la mentida que li estan contant a la punta del nas.
- ... i bé, que el majorista no ens ha dut el marisc. Clar, entengui que els primers fotuts som nosaltres. Com quedem nosaltres? Fatal. Ens surt moltíssim aquest plat! Però la setmana que ve ens en portaran una altra vegada, ja ho veurà... però ens ho portaran de Canadà... Eh Cesc, que l'has demanat al de Canadà el marisc, per la setmana que ve?
- Ehhmm... sí sí, clar... De Canadà, sí...
- Sí – va tallar en Josep, captant l'atenció i la mirada de la senyora -, perquè de Canadà no és de regadiu el marisc, sap? Allà el fan de secà, i encara i que esclatés una guerra, ja ho sap vostè, que el marisc de secà sempre n'hi ha. És una mica més car, però almenys ens ho assegurem i no ens fallarà mai.
- Sí, això mateix – va fer en Robert, esborrant el somriure que se li havia començat a dibuixar a la cara -. El de secà és més fiable. I Canadà no entrarà en guerra d'un dia per l'altre...
I l'amiga de la senyora indignada es va mirar la cara seriosa d'en Josep, l'altre pallasso de Canet que com jo treballa ara aquí. Tots quatre ben seriosos i respectuosos, vestits de negre i blanc i davantal vermell, atents fins que alguna cosa com aquesta no detona a dins nostre i algú la lia parda i ho emmerdem tot. Passa cada dos per tres.
- Ah sí, es que és molt dolenta la guerra, eh! - va dir, l'amiga de la dona indignada-que-ja-volia-anar-se'n-. Pobra gent...
- Sí...
- I tant...
- Ja ho pot ben dir...
- Sí sí.. - va decretar finalment la senyora indignada -. Clar que ho entenc home, no ho sabia!
En Cesc, el cap, havia d'entrar d'un moment a l'altre. Perquè allò se'n podia anar de mare. I va abandonar el segon pla i acostar-se a la taula, i en Josep i en Robert i en Gonzalo van girar-se a retirada donant-los l'esquena, aguantant-se aquell somriure de trolls de restaurant mentre es dirigien a la cuina per amagar-se, per esclatar a rialles mentre que en Cesc – ara que teniem l'excusa del marisc que s'havia oblidat de demanar -, els hi deia a taula a les senyores:
- Però veuen? També hi ha arròs amb llamàntol, si volen... I calamarsets amb all i julivert, que són frescos. Hi ha... Mira, el còctel de gambes... Molt recomanable. I hi ha...
Dos minuts més tard érem tots a la cuina, tothom ho sabia, i encara ara rèiem com hienes. Va entrar en Cesc:
- Sous uns cabrons! Quasi em pixo de riure malparits! Josep, com et patina, nano! De secà!
- De secà, saps! Marisc de secà! La puta que... I s'ho creien eh! S'ho creien! Ho has sentit: "Sí, sí, que es dolenta la guerra eh!"
- Hahahahaha!!
- Uh-uh-uuu!

I ara de nits, als migdies, gaudeixo de tota aquesta trepa i d'en Robert. A quarts de dues s'alça la dona de l'escot exagerat en V i fa esses al meu davant, direcció al lavabo. De gairell noto que em busca, però jo faig veure que m'interessa molt la repetició del penal injust contra l'Elx. En tornar se m'acosta i em diu:
- Porta'ns la nota maco...
- Ara mateix.
- I m'alço, però m'he d'aturar a l'acte quan diu:
- No em diràs que han marcat a l'últim minut?
- Psssí – li dic -. No ho he seguit, però es veu que sí. De penal injust. Ara sortia...
I encetem una discussió de futbol que ni em va ni em ve. Deu notar el meu somriure modelat a base d'anys d'adaptar-me a converses que ni em van ni em venen per milers de cares diferents a la que serveixo? Deu notar que només li segueixo la corrent quan li dic “Bé, a mi el futbol val, m'agrada, però tampoc em torna boig...”. Deu notar que jo sé que m'està buscant conversa expressament o que ho fa sense pensar perquè va farta de vi i calenta? Deu de saber que se m'ericen els pèls de punta quan salva el mig metre reglamentari que ens separa i em clava el pit dret al meu i jo ensumo – ara sí -, els deu litres de perfum que cobreixen la seva pell colrada i jo em faig enrere i li dic:
- Ara li duc... el compte.
- Molt bé rei...

- Doncs jo me la faria – diu en Robert segons després, quan em diu que a defora, quan ha anat a fumar fa una estona, ella també hi era i que se li ha posat igual que ara se m'ha posat a mi-. Va més calenta que la pipa d'un Indi -diu -. Es va separar, em va dir en Josep que li va comentar. Però el tio tenia pasta, i ara ella està folrada. Ara, que si te la fas no estic massa segur que sobrevisquis.
I no puc sinó riure d'imaginar-m'ho tot. Pitjo el botó per imprimir el compte i, ja de camí cap a la seva taula encara ric per sota el nas i penso en Henry Miller i en els collons que calien per fer-ho tal i com ho va fer ell, com ho han fet, en realitat, tant pocs: dir les coses tal i com ragen, sigui el que sigui, sigui el que hi hagi, el que notes per sobre del que vols dir sense importar-te el que diran. És per això pel que calen en realitat, el parell sobre la taula. Allò pel que et prepares mitja vida sense trobar certeses, orfe de llum; ho fas per encarar la que et quedarà després. Trobar el monstre dins teu i després viure el buit amb el tot restant per deixar de pensar finalment, per sentir més i no pensar tant... En realitat, per viure, no cal pensar. Pots convertir-te en un monstre, o pots ser un cambrer i viure sense haver comprès res de res i fins i tot morir-te per voler comprendre-ho tot. En realitat tot dóna igual, i aquesta és la clau: que tot dóna igual.

"Hi ha alguna cosa terrible i fascinant en la forma en que cau la nit al bosc, on l'arribada no queda mitigada pels llums de les cases ni dels cotxes ni dels carrers". Stephen King.

becaina

En obrir els ulls
em trobo un blau de setembre net
més enllà de la finestra oberta.
Un sol de vespres que s'encasta als edificis
allà on passeja la brisa que em desvetlla.

Les meves cames però,
no volen moure's
així que estiro el braç
que busca sempre la llibreta
dins la motxilla espatarrada al terra.

De seguida maula la gata,
que es lleva al meu costat
al capçal del sofà;
em mira amb ulls de llima
i l'escletxa d'iris negre
ara em pregunta:
"I ara què, és que no hi sóc jo, o què?"

No li contesto
i perquè no li contesto insisteix,
insisteix, insisteix i insisteix
com una dona, i ja no puc
sinó cedir al prec
i deixo el boli i
li allargo la mà
que rep cofoia
acluca els ulls
i somriu
satisfeta.

Al meu palmell roncs greus
i ella mou el cap a banda i banda
murri vol els meus dits arreu dels punts vitals
fins que se'n cansa,
quan jugant em clava les ungles,
i se'm treu del damunt
- senyal inequívoca
que ja en té prou -.

Dormita altra vegada la negra gata
i jo que me la miro i em dic:
què somniarà, la reina de l'esplanada de parquet,
aquesta reina de la casa?
Caçarà ratolins de cartró imaginaris
als racons foscos on m'aguaita de matinada?
O imaginarà potser que explora l'escala del bloc,
la que tant l'atreu com tem?

No ho sé,
no ho sabré,
però intueixo
que ja és feliç la tia
aquí tombada,
sense horaris
ni rellotge,
ni claus del pis
ni cotxe...

Per què complicar-ho?

Però a mi sí que em calen
unes claus per entrar i sortir,
i un xic d'empenta
per buscar el mòbil
i mirar el rellotge.

Qui és més llest doncs, la gata o jo?
Qui dels dos no simplifica
i es complica
quan veu el blau a defora,
un sol que s'apaga dolç,
i faria un altra cosa que no
mirar el rellotge?

...fffff... -m'alço -.

és el camí del buit...

"En este mundo hay quienes ven el vacío de forma errónea como la no distinción de las cosas entre sí. Pero esto no es el verdadero vacío. Aquel que piense así tiene un espíritu confundido".

"Un bushi ha de aprender con certeza su camino y practicar también las demás artes. Y, sin la oscuridad en su camino, sin un espíritu confundido, ha de pulir mente y alma, sus dos espíritus; afilar el kan y el ken, sus dos miradas, y cuando las nubes se alejen dejando despejado el cielo de la confusión, entonces habrá de saber que ése es el verdadero vacío."

"En el vacío sólo existe el bien y no el mal.
El saber es. La lógica es. El camino es.
Y el espíritu es vacío."

Miyamoto Musashi

Tot és un cercle

“Per a escriure cal estimar, i per a estimar cal comprendre”. John Fante.


"En ... verdad odio el cigarrillo.... en verdad ese maldito humo ... me hace llorar .." Nara Shikamaru

1

- Te'n recordes quan vaig sortir la primera vegada? Estava cagat de por, no ho havia fet mai, i jo... - agafa aire – Bueno, no en sabia, i per això et vaig demanar que vinguessis amb mi, la primera vegada, perquè et necessitava.... I després va venir el teu germà també, eh. Moltes vegades va venir en Robert. Te'n recordes, de quan hi anàvem, Robert?
I ell assenteix en silenci. Se'n recorda, clar que se'n recorda. I jo també me'n recordo, d'aquella primera vegada. El meu pare, la cara del meu pare sense guia que ara sortia al món a demanar una oportunitat i sols que rebia no's i no's sense pietat. El meu pare, el meu heroi petit i senzill i nerviüt, cada dia més vell obligat a sortir per matar el gegant tot sol.
- ... crec que necessitava suport per començar... Suposo... I el que em sap greu és que no us puc tornar el favor ara. Jo no te puc dir – em diu a mi - si és bo o no és bo, això que fas, perquè d'això no en sé gens jo. Però mira, a mi m'han dit que sí, i si de debò ho vols fer només et falta l'última empenteta, saps? Has d'anar a picar portes. Com jo vaig fer. Anar i picar portes, picar moltes i moltes portes que et clavaran als nassos. Saps què vull dir? Molts, molts i molts de no's, te n'enduràs....
Calla, silenci; pensa, recorda cada moment. I estic segur que se li apareixen a dins cada porta trucada, cada no rebut, cada dia tornant a casa amb els seus i amb l'única cosa que oferir-los que “Demà anirà millor”. I quan et dediques a recordar allò que una vegada vas sentir, ho tornes a sentir, i plores. A mi em passa sovint.
Però el meu pare no plora, no pot fer-ho davant nostre. Tot i que l'emoció és més forta que el control i en Robert i jo veiem com se li humitegen els ulls, tots tres del mateix color bru, i a mi de cop i volta em semblen els ulls més meravellosos que mai hagi vist a la vida, i jo no puc permetre que caps ulls meravellosos plorin, o no puc permetre almenys que aquests plorin sols, perquè són uns ulls que van plens d'empenta, de fortalesa, d'aquesta voluntat d'acer que és el llegat que ens quedarà a tots dos germans quan un dia s'acluquin definitivament i estiguem sols al món, quan ja no podem escrutar-los per veure'n-s'hi reflectits.
- No li ho digueu a la mare. No li ho digueu, però... Fins i tot... Fíns i tot vaig pensar en fer una bogeria. Vaig pensar en tirar-me al (...).
Li agafo la mà, som tots tres a la terrassa, després de dinar. La mare no hi és, ha anat a fer no sé què. Si hi fos ni tan sols ens hagués parlat de tot això. Ara el meu germà s'aixeca i l'ha abraçat per les espatlles. Jo reacciono i també m'aixeco, i amb l'altre braç lliure els faig meus a tots dos: al més petit i al més gran de la casa. Els meus dos herois lluitant en solitari la seva particular guerra al seu interior. El meu heroi gran que potser, sense voler, he fet pensar que l'havia substituït per algun mort el nom del qual ha estat escrit a la solapa d'un maleït llibre i que em sembla un heroi perfecte. Però tots dos som fills seus, sang de la seva sang, i si ens coneix de veritat sap que sols hi ha un heroi per nosaltres, i crec que per això plora: perquè ho sap. Perquè tenim molts guies a la vida als que anomenem herois, però d'herois de debò només tenim els imperfectes, els que ens fan mal, els que no ens comprenen – o ens comprenen massa bé -. Tres vaixells solitaris capejant la tempesta en una mar salvatge que és la vida, que es revolta sense avisar i t'estripa les veles que has trigat mitja vida a teixir. Tres pals majors que han cruixit i cruixen encara ara per la virulència d'aquesta tempesta que és la vida i que tots emprenem en solitari.

- Bé, és igual això ara – fa, estona després. I ara es dirigeix a mi -. El que vull dir és que sortia cada dia, i que cada dia em deien que no, que no i que no... No saps com arribava a casa cada dia de... de desfet. Però has d'anar a picar portes ja tu també. Has de ser valent, i quan et diguin que no, picar una altra porta, i després una altra més. Fins que arribi el sí.”

2


Ho recordo, ho recordo bé aquest diumenge mentre que desenfilo la creu de tornada al poble. En fa anys ja, d'això: Eren dos homes, un pare i un fill enfilats al cotxe un matí gris direcció Girona, aparcant als afores del mercat d'un poblet a cinquanta quilòmetres de Canet. No ho sabia aleshores, però jo li estava fent de pare aquell dia, perquè ell era llavors el fill espantat sense el seu pare. El meu heroi buscant-se el dret a tirar endavant al costat d'algú que en silenci – perquè no sabia dir les coses - li estava dient:
“Jo et recolzo, jo t'estimo, encara i que estem en camins oposats. Jo t'estimo perquè sé el què sents, jo et recolzo perquè sé també que no és agradable. Sé que és dolorós, i perquè sé que és dolorós prefereixo mil vegades sentir el teu dolor amb tu, pare. Prefereixo patir jo, també, per arribar a ser tu un dia. Però no puc estar sempre al teu costat, encara i que et dolgui. El meu camí també és una tortura diària, encara i que sembli fàcil com fàcil em semblava el teu...”
Una lluita, un taller, un negoci fet aigües que ja va endegar el seu mateix pare, el seu propi heroi imperfecte renascut d'una fàbrica carbonitzada. L'única persona que va fer plorar el nostre pare mentre ens aferrava a tots dos aquell matí de Maig. El meu avi, el seu pare, el seu heroi imperfecte. L'home que amb un somriure als llavis, devorat pel càncer, se n'anà ara fa ja més de vint anys i, tot i així, al llit va dir:
“L'unica cosa que em sap greu és que us deixo a la ruïna”.
Però si ho hagués deixat tot fet al meu pare, tot lligat, l'estimaria més o menys? L'estimaria més, si no li hagués donat la oportunitat de ser un lluitador com va ser ell?

Baixo la muntanya de tornada al poble. La baixàvem amb el meu avi quan jo tenia sis o set anys, la baixàvem amb ma mare, amb el meu pare, i l'hem baixat amb el meu germà també. Primer pujàvem, després baixàvem. El meu avi encenia una petita foguera amb quatre branquillons de pi – doncs llavors encara se'n podia fer, de foc al bosc -. I ara em pregunto: De què parlàvem quan hi anàvem tots dos? De què somniàvem, quines històries em contava ell, què va alimentar-me d'ell que encara perdura en mi i en el meu pare, ara que no hi és? Quin sentit té per mi tot això quan la meva àvia me'n parla, de com era, del que feia, de com reaccionava a la vida? Quina empremta m'han deixat totes les persones que m'he trobat al llarg de la meva vida? Sols trobo una resposta: jo. Sóc el que sóc pel que he rebut de tots. Jo sóc aquest home feble, eternament temerós i alhora enamorat del mar brau que solca, amb el meu pal major cruixint a cada espetec d'onades i cada ràfega de vent endimoniada. Teixeixo noves veles sota la llum dels llampecs, calat fins als óssos sota l'aigua freda que el món em regala.
El cementiri és obert, i jo duc una campaneta blava que he arrencat del rial que desenfilàvem quan jo era xic. Miro el nínxol del meu avi, al seu costat el seu germà mort en un accident de la vida. Jo duc el nom del seu germà mort, i entre tots dos un espai buit que hauria d'haver ocupat en Martí – segurament, hem dit sempre, en alguna fosa comuna allà a l'Ebre o vés a saber on -. Mai va tornar, mai més se'n va saber res més. Ploro, ploro perquè feia molt que no venia aquí i no sé perquè ho he de fer. Ho prometo allà mateix: seré com ell, seré com el meu pare, en el meu propi camí, en el meu propi destí.
I després me'n vaig, i em sento alliberat. Tinc feina a fer – ho diu el meu pare -, i crec que tant bé com jo, sap que és fer-vos justícia a tots. He de tornar a Barcelona, a la meva creu. La ciutat em devora, però del primer a l'últim, amb temps, amb valor, sota la pluja, sol o acompanyat, trobaré la manera de fer-ho.



Dedicat a tu, Pep, i al teu pare.

amor

"Tots són així de valents. Però més tard comencen a parlar sols. I això no és dolent, el pitjor és quan comences a contestar-te". Kerouac

"Res t'ensenya més que el reorganitzar-te després de cada fracàs i seguir avançant. Tot i així, la majoria de la gent és víctima de la por. Temen tant el fracàs que fracassen.".
Charles Bukowski.

I vaig pensar en tu

"L'amor té dents que mosseguen; i les ferides mai cicatritzen. Cap paraula, cap combinació de paraules pot curar aquestes mossegades de l'amor. Però també el contrari és cert, i aquesta és la ironia. Si aquestes ferides tanquen, les paraules es moren amb elles." Stephen King.

No pensava en res, només en que per unes hores ja no havia de pensar en la feina que ara deixava enrere amb les mans a les butxaques. Ja no plovia, però vaig cordar-me fins dalt la cremallera de l'anorac perquè sentia el fred del carrer com navalles. Trepitjava l'asfalt humit i exhalava bafarades calentes d'alè afeblit. Vaig torçar, com sempre, en direcció nord-oest amb el cap acotat. Era una matinada normal a aquella ciutat normal per un carrer normal pel que jo passava cada dia. Sempre m'hi trobava el mateix: lloms brillants de cotxes aparcats sota llums taronges, els contenidors blaus, grocs, verds i marrons tots alineats; dues papereres i cruixents estores de fulles seques del plàtans fetes ara tot de piles xopes. Les portes dels blocs de pisos eren plenes d'ombres i de racons foscos. Costava imaginar-se que rere cada timbre hi havia una vida, una mena de nou nucli, estranys mons dels que mai en sabria res.
I llavors m'hi vaig fixar: el carrer era molt fosc, massa fosc, més fosc que de costum. Tots els fanals eren estranyament apagats aquella matinada.
No em va ser difícil però de guiar-me per les intermitències dels semàfors. Vaig arribar fins on tenia aparcat el cotxe, enfilar-m'hi i deixar la motxilla al seient de l'acompanyant. Vaig arrencar. Un semàfor em va fer l'alto pocs metres més enllà i llavors vaig pensar en tu. Va ser automàtic. El parabrises recollia el color vermell i semblava, com vas dir, un cel estelat fet de gotes de pluja. Quan aquestes es van posar verdes vaig passar-hi el neteja-parabrises. Totes van desaparèixer, però ja vaig saber que et quedaries amb mi tot el camí de tornada.
Al següent semàfor vaig mirar al seient del costat. No hi eres. Només hi havia aquella motxilla plena de roba bruta, llibres, llibretes ocupant ara el teu lloc buit.
La carretera era negra, freda, humida; inacabable. Quilòmetres i quilòmetres de fosca i solitària carretera amb alguns trams d'alts fanals encesos. Tot el camí et vaig sentir al meu costat. El fum del teu cigarret sortia pels tres dits de la teva finestra oberta. No paraves, em parlaves de qui viuria sota aquell llum perdut a un turó intuït a la llunyania, entre fosca. Imaginaves com eren i què feien, a què es dedicaven i perquè havien decidit viure allunyats de tot i tothom allà dalt; si per casualitat tindrien un gos o dos gats o si només hi havia, penjat a la tanca, un cartell de “Gos perillós”. Sense gos.
“Un gos diu molt de l'amo qui el porta”, deies, i això ho lligaves amb la roba que duia, amb el cotxe que conduïa la gent també. Un golf o un a3 negre i amb les llandes grosses i platejades amb els antiboira endegats i a 140 o 150 pel tercer carril havia de ser, quasi forçosament, d'un noi jove amb molts pardals al cap. Li quedaven tres anys i mig de lletra encara. I aquell més petitó? “Un Arosa era? Doncs això, l'Arosa...”; doncs d'algú que no li donava més importància al volant que el de ser un medi de transport. Potser una noia jove, o un avi.
“O algú sense massa diners”.
“O algú sense massa diners...”.
Les línies contínues i discontínues blanques sota els fars i et vas adormir. Vaig mirar-te, sense vambes, les cames estirades sobre el tablier. Sentia el teu cos nu sota el jersei de llana i la bufanda, la teva olor, el teu gust encara als llavis.
Tot el camí sol et vaig dur amb mi. “Bona nit”, “Bona nit”... A la cabina del peatge hi havia una dona aquella nit. Vaig deixar els diners justos sobre el seu palmell i, amb la punta dels dits vaig notar la calor que desprenia. Vaig imaginar-me el torró que seria l'habitacle en aquella nit freda. Els va deixar caure sobre alguna superfície metàl·lica i els va comptar. Havia vist el seu anell a la mà esquerra, i havia vist també que era molt més gran que tu i que els seus cabells eren negres i llargs i que els duia recollits amb una pinça al darrere. No se t'assemblava en res, tret de en l'escalfor del palmell, que em va fer mirar altra vegada a un costat.
Vaig aparcar prop de casa. Gotetes d'aigua s'envalentien fins crear aquella cortina als carrers negres del poble. Vaig caminar sota els balcons i obrir el barri, la segona porta, la del pis i entrar a casa. Vaig desvestir-me i, en posar-me al llit, a defora ja sonava la cançó d'una empesta.
Un llit estret per a mi tan acompanyat de tu aquella nit.
Pluja, solitud, i tot i així no era cap moment trist; però tampoc pletòric. Simplement estava allà, bé, normal; no em planyia de res, no me n'alegrava de res. Tot era allà i era igual, demà seria un altre dia i jo, en res, m'adormiria.
Em va agradar però pensar en tu. Em va agradar anar-me'n amb tu al llit. Ja no hi eres, no eres meva, no sabia què feies ni amb qui eres ni per on feies. Durant uns segons se'm va passar pel cap quelcom funest, com abans, ja ho saps, una cosa com ara que res del que feia ara tenia sentit sense tu; que cap llibre ni cap llibreta ni cap motxilla ni cap somni que ara tingués eren res comparats amb el record que de tu tenia. Vaig recordar com ho solia fer anys enrere, perquè també tu vas passar, com van passar aquells temps en que semblaves ser el meu somni. I no es que tu el fossis, el meu somni, sinó que el present és cada dia i sovint ens agafa amb la guàrdia abaixada. Dies d'aquests en que tot passat imperfecte ens sembla molt millor que el present en moviment.
Quan de tan en tan te m'apareixes sense avisar, sense trucar, no puc sinó agafar-te i gaudir-ho. Pensar en tu és com reviure el vell somni que vaig tenir, una bella etapa ja morta. Ara podria estimar un nou somni tant com vaig estimar-te a tu llavors. El més difícil no és estimar, sinó tenir aquell somni en el que creure, l'objectiu, la direcció, la fi, i mantenir-lo viu. Un foc encès eternament, una llum llunyana que ens guia. Si això trontolla mai, una nit de Novembre qualsevol pot semblar molt més freda, de carrerons més estrets i funests, més foscos, amb un asfalt més humit i traïdor.
Hi penso ara i veig les fulles als racons i el que em dic és que són totes com piles de temps i pols que trepitjo diàriament. Piles de records dels que m'hauria d'oblidar. Però no puc; cada cert temps m'ajupo i m'he de dedicar a remenar-les. Ara no en tinc prou amb una vida, n'he de viure moltes. He d'estar alhora al present i al passat si vull pensar en el futur. Si mai l'escalfor d'una mà en rememora una altra aquesta condueix a un dit assenyalant gotes de pluja vermelles; ho he de reviure. Llavors, si imagino que t'adorms, tanco els tres dits de finestra. Va ser un llarg viatge el de l'altre nit, un vivint un altre somni, un de mort. Vaig pensar en tu, i alhora no em va costar adormir-me.