Estanyols

Primer l'agitació: Tastar, olorar, saltar, treballar, riure, ballar i fer l'indi a tot arreu i amb tothom, sense excepció, sense jutjar res. Acció! ACCIÓ! Deixa que se t'endugui el corrent de la vida... Que t'arribin les fredes i les calentes; enganya, i sent-te enganyat també. Permet que et prometin i trenca les promeses. Aconsegueix una feina i rep el comiat improcedent amb dignitat. Mor-te, i surt del cau ressuscitat després, cada matí, mesos després... Sigues tu mateix i tampoc ho siguis del tot. Posa't màscares, sigues un pallasso avui, demà un banquer, un vagabund i un poeta, un polític per uns minuts. Prova-ho. Arrisca't. Viu. Tu ja saps qui ets.
Després, la pau. Però això és més difícil d'aconseguir. La pau pot ser també el temps, l'espai, el respecte, el sosteniment, l'ambient que cal per tancar el cercle de tot plegat... Alguns tenen la pau però no han permès que l'agitació entrés a les seves vides. Els hi falta el material en brut perquè es van asseure massa aviat a escriure sobre la vida, abans i tot de tastar-la. Però si has viscut, pots aplicar l'après: esprémer-te el cervell, recuperar llibretes que parlen de parades d'autobús, de quan havies fet dues cerveses de més, de quan anaves passat de feina, de quan no en tenies cap de feina. Paraules que brollaven com aigua tacada d'amor i de melangia, d'estrès i exultació; què hi ha de quan corries pel món sense ni un duro a la butxaca i eres feliç i de quan te'n sobraven i et senties buït? Recordes quan l'orgull et devorava i la humilitat t'enfonsava? Tenim baralles, tenim alegries amb amics i amigues i vam fer aventures eternes anant a buscar formatge ratllat i tomàquets per untar l'entrepà del matí o cuinant per primera vegada un arròs a la cubana... A fi de comptes, què més dóna la trivialitat del que vivim? Són mil moments àlgids, meravellosos, de crisi, de festa o casolans que algú ha sentit... Més senzills o més elaborats, què més dóna! Són les nostres proeses, són les nostres perletes vibrants a la fosca amb les que podem decidir fer-nos collarets brillants o guardar a la capseta amb pany. Són aquests mil torrents i rierols de paraules que han format l'estanyol que creix dins nostre i n'alimenta d'altres, que creix i creix i creix i sofreix sequeres, a vegades. L'aigua que s'agita o es calma segons el temps que fa al món. Com les persones, a vegades cristal·lí, a vegades tèrbol, però sempre tan complex! Tants torrents i filets d'aigua que ens nodreixen!
I quins són els torrents que alimenten l'estany del que ets? Quins vas refusar? Per què? Què vas aprendre?
Quins filets d'aigua deixes anar tu ara per alimentar d'altres estanys? Alimenten alguna cosa? Com ho fas per contenir la pressió d'aquesta presa que protegeix el teu estany? I per què la retens?
Acumulo aigua, acumulo anys. És força, és voluntat, és esperança... No refuso ni accepto. Deixo que arribi el que ha d'arribar. Avui tothom crida, i no cal cridar. N'hi hauria d'haver prou amb cantar. Però no vull cantar ara, ara sols vull xiular. Són aquests filets d'aigua que es filtren per les parets de la meva presa el que sentiu. Ja cantaré, algun dia. La presa és sòlida, però tampoc sóc boig. Algun dia caldrà de cantar.