Fem l'escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l'escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:
el primer bes que se'ns doni als primers."
Papasseit
*
"(...) estamos aquí
para reirnos del destino
y vivir tan bien nuestra vida
que la muerte temblará
al recibirnos"
H.C. Bukowski
"(...) la verdad es que estamos comiendo panecillos con mantequilla
junto al fuego y no queremos que se nos moleste." Patrick O'Brian. "La
fragata Surprise".
* edi: l,entrada correspon al dv 29. El diabòlic telefon hi té a veure. *edi2: afegida una cita a posteriori, el 16/11/2017 .
"«A cuantos ri se encontrará aquel cerezo silvestre del mundo mundano?»
(Furumaru)
«Nube blanca, ahora mismo estoy aquí preguntándoselo a la flor.»
(Kisui)"
Hagakure
“Así es como hay que encararlo. No puedes abandonar la función sin más. El espectáculo debe continuar”. Irvine Welsh
"Així i tot, tal i com passa amb la majoria de les tasques difícils, el pitjor és començar. A un motor tan li és si l'endegues amb una clau o si has de donar-li voltes a la maneta; una vegada que ha arrencat, funcionarà igual d'una forma o d'altra. Això és el que em va passar ahir. Al començament les paraules van sortir entretallades, després en frases completes, i finalment com un autèntic torrent". Stephen King.
"(...) Ara tornava a gaudir d'aquells moments d'èxtasi que ja sabia que habitaven a algun racó del meu interior. El meu altre jo, aquell que havia estat coneixent durant tants anys i al que temia tant com admirava volia sortir altra vegada a jugar. Duia una gorra de capità i es barallava amb mi pel control del timó. Ja el sentia llevar-se al meu costat al matí i accentuar-se per qualsevol fotesa del dia. Parlava sol, escrivia un llibre a l'aire i es deixava anar.
“Hola, hola cafè soluble!”, deia. “Com estàs aquest matí? Al punt, ja ho veig. Si entres de bé a primera hora, en baixar per la gola!
“Ei tu, gata, gatota! Què fas gratant-me a la porta tan d'hora? Que no veus que visc una altra vegada? Que no sents com repica el teclat i ric tot sol? Però no, no sóc cap cabró. Passa passa, per favor. Et faré lloc. Hi ha lloc per a tu també a la meva habitació si sols et dediques a gratar capses de cartró i no a reclamar la meva mà. Ja arribarà la mà... En el seu moment.”
L'amanida del migdia: una meravella. El got de vi: manà dels déus. La dependenta del pa del matí ja m'ho veia a la cara. De feia dies em saludava dient: “Bon dia, què posem avui, xato/guapo/maco?”. Semblava no recordar que sempre demanava el mateix, i per això jo li somreia d'orella a orella i contestava:
"Res, mira: el de sempre."
Però ah!, i per dins meu el capità aquell, intoxicat, afamat de vida, romàntic i salvatge embravit per les onades que em manava li digués una altra cosa. Coses com ara:
“Espera, espera i ja veuràs, reina. Ara no puc, que tinc feina, però espera que d'aquí uns dies tornaré i et faré baixar la persiana. Escriurem un cartellet que resarà que aquell dia toca de fer inventari de barres i rodons de pa i croissantets i tot això... La gent no ho entendrà, i ja els tindrem picant a la persiana, i a la tonada dels seus punys sobre el metall posarem remei a la caldera bullent que ha de ser el teu entrecuix. Riu-te'n del forn! Espera, espera... Ja tornaré, ja tornaré, sí, en el seu moment... Però ara tinc feina!"
En fi, totes aquelles anades d'olla. Puntuals brots d'alegria que podien esdevenir-se a qualsevol lloc i a qualsevol moment. Tots els esdeveniments de la meva vida encaixaven ara a la perfecció: les fredes i les calentes a l'hora, la pròpia tebior de la vida. No hagués pogut matar aquell instint com no pots matar les ereccions matineres. Ja sabeu: cap entès sobre el tema et recomanarà d'ofegar-les a no ser que el teu objectiu sigui que et petin els ous i cantar amb veu de falset la resta dels teus dies. Si quan arriba la inspiració no t'hi poses, tot plegat acaba essent un mal de ventre existencial que arrossegues de per vida en el teu carretó de les decepcions. Però si cantes a l'alegria en aquest món gris i somicaire, deshumanitzat i estadista mentre que alhora carreteges les teves pròpies misèries, tot plegat esdevé d'una lluminositat boja, estranya i viva. No poden odiar-te, no ho entenen.
"Mireu-vos-el, guaiteu-lo, com va per la vida aquest carreter! Sentiu-lo com cantan entre tanta plana grisa i pessimistes! Sin n'és de feliç aquest pobre boig! És quasi entranyable... Com a mínim ens entreté, no? (...)”.
"En este mundo hay quienes ven el vacío de forma errónea como la no distinción de las cosas entre sí. Pero esto no es el verdadero vacío. Aquel que piense así tiene un espíritu confundido".
"Un bushi ha de aprender con certeza su camino y practicar también las demás artes. Y, sin la oscuridad en su camino, sin un espíritu confundido, ha de pulir mente y alma, sus dos espíritus; afilar el kan y el ken, sus dos miradas, y cuando las nubes se alejen dejando despejado el cielo de la confusión, entonces habrá de saber que ése es el verdadero vacío."
"En el vacío sólo existe el bien y no el mal.
El saber es. La lógica es. El camino es.
Y el espíritu es vacío."
Miyamoto Musashi
Li vaig dir, i llavors em va mirar. Va somriure'm un moment de res i de seguida va començar:
Reia. Hòstia sí reia, i com! Amb la boca oberta oberta: HA-HA-HA-HA-HAAAA!! Es doblegava endavant tot petant-te de riure i creuant els braços perquè el cor no se li sortís del pit. No podia recuperar tot l'aire que exhalava rient. Pensava que me l'havia carregat parlant-li seriosament. La hòstia com reia: semblava una hiena. Les seves rialles se sentirien al poble del costat, i a l'altre, i al de més enllà i acabarien per traspassar fronteres. Jo!, com reia la tia. Us ho juro. Reia, reia i reia i li queien més llàgrimes que no plorant. Pensava que es moriria allà mateix d'un atac i que en res començaria a treure escuma per la boca.
I ara jo podia triar entre riure o plorar. Evidentment que tenia ganes de plorar, però hagués estat molt patètic. Vaig decidir fotre'm a riure una estona amb ella. Primer ho vaig forçar, després em va anar sortint de forma natural. Així fins que vaig agafar embranzida i vaig acabar rient més i més i més de mi mateix i del que li havia dit. No com ella, clar, però en definitiva rient, sanament rient tots dos.
Potser tard o d'hora pararia, i llavors hi pensaria. Li vaig dir:
- No fot puta gràcia! T'ho deia de debò!
I encara ara riu, la molt...
