Bon any si no ens veiem

Li vaig dir, i llavors em va mirar. Va somriure'm un moment de res i de seguida va començar:
Reia. Hòstia sí reia, i com! Amb la boca oberta oberta: HA-HA-HA-HA-HAAAA!! Es doblegava endavant tot petant-te de riure i creuant els braços perquè el cor no se li sortís del pit. No podia recuperar tot l'aire que exhalava rient. Pensava que me l'havia carregat parlant-li seriosament. La hòstia com reia: semblava una hiena. Les seves rialles se sentirien al poble del costat, i a l'altre, i al de més enllà i acabarien per traspassar fronteres. Jo!, com reia la tia. Us ho juro. Reia, reia i reia i li queien més llàgrimes que no plorant. Pensava que es moriria allà mateix d'un atac i que en res començaria a treure escuma per la boca.
I ara jo podia triar entre riure o plorar. Evidentment que tenia ganes de plorar, però hagués estat molt patètic. Vaig decidir fotre'm a riure una estona amb ella. Primer ho vaig forçar, després em va anar sortint de forma natural. Així fins que vaig agafar embranzida i vaig acabar rient més i més i més de mi mateix i del que li havia dit. No com ella, clar, però en definitiva rient, sanament rient tots dos.
Potser tard o d'hora pararia, i llavors hi pensaria. Li vaig dir:
- No fot puta gràcia! T'ho deia de debò!
I encara ara riu, la molt...