El camí gris

Estic bé. No sé com ha passat, com ha succeït, però per variar ho estic. Estic bé, molt i molt bé. Què passa, què ha passat?
M'hi fixo: Hi ha algú aquí al meu costat. Algú que ja conec i amb qui estic tombat mirant a una incerta pantalla glaçada que no es mou. M'abraça, juga amb mi i jo també. Ens abracem i ens besem i jo em sento bé que torni a ser aquí amb mi. Li passo les mans per la pell sense por. Es deixa tocar, i això significa alguna cosa estranya. Sento que estic tal i com he volgut estar des de fa molt de temps, perquè no hi ha ni vestigi ni indici que no ens haguem vist durant tants anys. Simplement estem bé l'un al costat de l'altra. No m'importa ni el seu passat ni a ella el meu. Bé, molt bé. Simplement tornem a estar tombats allà com abans i esperem, o no esperem res de res i només que restem així l'un al costat de l'altra.

Però, pel que es veu sí que esperem alguna cosa. Esperem amb un altre amic asseguts ara a un llarg banc de fusta entre altres bancades sota una gran carpa muntada per a l'ocasió. Una carpa brillant blanca per fora i que per dins és fosca. Hi ha unes vint bancades més i a cadascuna d'una punta a l'altra s'hi poden asseure quatre o cinc persones. El nostre amic és el que ens diu que hi som perquè ens han trucat per ser-hi. Ens diu que de seguida ens donaran el trofeu i que hem d'esperar allà fins que ens toqui. N'hi ha d'altres que han participat, però nosaltres l'hem guanyat. Algú ha fallat a favor nostre i això és una bona notícia perquè per regla general sempre ens fallaven en contra quan tots tres anàvem per lliure. Però ara ja no. Ara és a favor, sí, i abans de l'entrega es fa una mena de gala en directe que retransmeten per la ràdio.
De cop i volta em criden a mi, però no hi vull anar. Prefereixo estar allà assegut. No hi hagués pas vingut aquí si hagués sabut que em farien això. Perquè t'han de convertir en una mena de titella de festa?, em pregunto. Perquè t'hauries de donar a conèixer només per haver fet alguna cosa bé? Li dic al meu amic que hi vagi ell, però s'hi nega. Diu que hi haig d'anar jo.
I ella també insisteix i al final m'envien a les feres. Tothom hi ha de passar per això – em diuen – a dir-hi unes paraules. Només que tu tens la mala llet de ser el primer. Després aniran els altres. Bé, diuen que anirà bé. Al final cedeixo, més perquè s'acabin les pressions que perquè de debò ningú m'hagi convençut. I perquè no hi van ells?
En fi, que sóc allà al davant de la gent, totes aquelles cares mirant-me i jo sol i en directe amb el micròfon a la mà. Suo i estic neguitós i nerviós. Sempre que estic en una situació semblant tinc un 100% de possibilitats de cagar-la. No falla mai. El locutor em dóna pas. Em diu que parli i jo no sé pas ni si tinc res a dir. Bé finalment penso que el millor serà dir qualsevol cosa i improvisar, i em surt que:
“Bé, aquí estic, aquí estem...”, i just em quedo sense res més a dir.
Es veu que no ho he fet bé. Es veu que he dit alguna bajanada de les meves i hi ha alguna gent que s'endú les mans a la cara i jo tinc la sensació de que m'estic deixant alguna cosa important pel camí i ho deixo estar. Deixo també el micròfon i torno al meu lloc. La sala només és plena a la meitat perquè tampoc és un certamen tant important com per a omplir-la tota, però reconec a molts dels participants i em sento especialment bé de saber que aquesta vegada els hem guanyat.

Allà a la bancada ells em diuen que se'n van a prendre un cafè. “Millor que esperis aquí mentrestant”, diuen. I a mi em sembla bé la idea. És a dir que no m'importa, perquè hi confio, perquè confien, però misteriosament no he de passar massa estona allà entre tota aquella gent per saber del cert que cap d'ells em cau bé. Són avorrits, estirats i pedants. Són sangoneres, xucla-sangs, això és el que són, i al cap d'una estona començo a posar-m neguitós perquè ni ell ni ella tornen i ja ha passat molt, molt de temps. Jo no puc esperar allà sol. Començo a pensar que si ella se'n va del meu costat avui i com per casualitat no tornés ja mai més seria també la segona vegada que m'ho faria, i no vull pas aquesta segona vegada. Ara estic disposat a fer les coses bé. Ara que paro a pensar-hi ni tan sols recordo com recoi m'ho he fet anar per tenir-la allà altra vegada al meu costat. Només que recordo un camí, un camí gris i incert, ple d'entrebancs i decepcions a les que m'he abocat durant molt de temps. No ha estat fàcil travessar el camí gris, i que jo l'hagi travessat no significa que ho hagi de tornar a fer. Ni en somnis vull tornar al camí gris.
Així que decidit: me'n vaig. Però a la porta de sortida m'atura un home.
“On vas?, em diu. “Ep!, que falta ben poc perquè et toqui. Ep!, que em SEEeeeeentsss..?”.
I crida perquè he passat d'ell com de la santa merda. Ja em trobo corrents camí avall damunt l'asfalt. Surto i accelero el pas per tots els carrers del poble o la ciutat aquella que no conec. La busco a cada cantonada i plaça i carrer per inhòspit que sigui. La busco al restaurant totalment buit al que he sentit que anirien. Però, és clar, no hi és, ni als carrers ni al restaurant ni enlloc on la busqui. Molta gent, moltes persones però cap d'ells és ella ni és ell No hi són, no hi ha ningú més que un trist cambrer que llegeix avorrit els titulars d'un diari esportiu.

Segueixo corrent per la ciutat mentre el vespre i la fosca i el temps avancen sense perdó. No els trobo, no la trobo, merda! I al telèfon mòbil em truca algú que em parla amb veu d'amic i que ni tan sols sabia que ens coneguéssim: “Escolta Tu! Es pot saber què fas? Es pot saber on ets? Com no vinguis de seguida t'ho retiren val? Ho perds, em sents? Perds tot pel que has lluitat, ho perds TOT!”.
Penjo. Penso que es que potser ells ja hi són, que potser es que he sortit massa tard d'allà i ens hem creuat d'alguna manera i que no hem coincidit i jo refaig el camí en direcció a la carpa aquella. Però ara duc un llast important que m'alenteix el camí. Una motxilla. És una motxilla carregada de coses que no sé perquè haig de carregar i que se'm fan molt i molt pesades ara. Les cames em fallen, l'esquena se'm doblega i em fa mal. Puta motxilla! Sembla que hi dugui pedres i plom a dins. Em caldria descansar i aturar-me, però no hi ha temps, no hi ha gens de temps per a això!
Avanço amb penes i treballs en direcció allà dalt, a la carpa aquella on potser són ja esperant-me. Però és molt amunt i el camí fa una pujada de les que... Vaja, que em queda encara una bona enfilada i caminada i que les forces em fallen. No puc, no puc tot sol. Sí algú, si alguna cosa m'hi enfilés o em cridés o em fes el camí més fàcil...

I llavors ho veig: un autobús. El de la línia 17. Un autobús blau i platejat que en aquest precís moment està arrencant. No sé d'on ho he tret però recordo que aquell autobús va també just allà on jo he d'anar i corro per aconseguir-lo i em subjecto d'una porta que estranyament hi ha al darrere. L'autobús va molt i molt ràpid, cada vegada més. La porta és oberta dos dits i jo m'aferro d'aquesta mentre l'asfalt passa a gran velocitat sota els meus peus. La porta té una maneta que cal girar noranta graus per obrir-la. Però cal subjectar-la perquè es tanca ella mateixa. Miro a través del vidre i el conductor no para en cap instant tot i que em veu clarament pel retrovisor. Tampoc diu res. Tinc problemes per obrir la porta. Ningú m'ajuda tot i que m'han vist clarament tots els passatgers. És més, que fins i tot entre ells ara es dediquen a parlar del paio que hi ha al darrere de la porta, el darrer passatger com si fos quelcom normal això que hi hagi algú penjat allà al darrere com un llimac. Sí, com si ho veiessin cada dia, com si sabessin que sempre hi ha algú que espera al darrer moment per enfilar-se a l'autobús i que l'autobús no para mai ni tan sols en aquests casos d'extrema urgència. Es veu que això, aquí, és el més normal del món. Faig un primer intent per obrir la porta ara que sé com va. No ho aconsegueixo. Estic a punt de caure, de deixar-me caure. Relliscaré. Els braços em van perdent la força i no trigaré a caure.
Amb unes forces de reserva que ni tan sols em sabia ni sé ben bé d'on trec, a la segona, al final, la obro. M'hi foto a dins i llavors m'asseguro de si l'autobús va de debò allà on jo vull anar, perquè ara per ara va en direcció contraria.
Els viatgers em diuen que sí, però que l'autobús fa parades, unes parades de no res per recollir més passatgers. Val, ho accepto. Hi arribaré abans amb l'autobús que no si m'hi hagués enfilat sol, amb la motxilla aquella de plom. Per cert, i la motxilla? On és la puta motxilla ara? Per què ja no la duc?
Parades... Això és el que fan: parades, moltes i moltes parades sense cap mena de pressa ni sentit. Parades a estacions buides i ermes on la única companyia és el vent. Començo a posar-me frenètic de debò perquè el temps corre i se m'esmuny d'entre els dits. Em desespero quan ens allunyem per una llarga carretera gris en direcció contraria al meu objectiu i penso en saltar, però alhora sé que si salto tampoc hi arribaré a temps, i que ben probablement em mati. Ho he perdut, ho he perdut tot.

Llavors, no sé ben bé com acabo per reaparèixer a casa. S'han acabat les parades, s'ha esfumat l'autobús i són ja les vuit de la tarda i jo sé que l'espectacle s'ha acabat. Que he perdut però que torno a ser allà. Molt i molt lluny de l'objectiu al que podria haver arribat pels meus propis mitjans. Sé que d'alguna manera l'he cagat. Veig la família fent les coses que fan habitualment per la casa. Els hi vull dir que ho he aconseguit, que he estat a punt d'aconseguir-ho però que com sempre alguna cosa ha fallat al darrer sospir.
Però sé quina seria la resposta si els hi ho dic. No seria massa bo tornar-los a dir que ho he aconseguit però que a la darrera hora no he sabut recollir els fruits aquells que durant tant de temps he estat sembrant. Ells em dirien que: “Ja t'ho dèiem”, quelcom que no vull sentir ni esmentar.
Així que no els hi ho dic. No els hi dic res i callo, i em dedico a fer altra vegada el que sempre hi he fet allà. Penso en que he gastat molta, molta energia per a no res. Passarà un temps abans no pensi en alguna altra cosa per tornar-ho a intentar, abans no tingui altra vegada les forces necessàries. Però que caldrà pensar-ho igual. Les coses que vols mai no són rodones i perfectes, sinó que són quadrades i imperfectes. Tenen arestes, et tallen i se t'esmunyen a l'últim moment de les mans. T'ensorren. Un mal final és molt probable en el dia a dia. No és desitjable, però és més que probable. Ho he perdut tot.
I aleshores em desperto. Respiro alleujat. De debò de debò ja ho he fet. Sí, ja vaig superar el camí gris.