Petjades al rocall

Jo era home d'interior i de terra ferma, però hi havia anat amb la idea de canviar d'aires un temps i desconnectar de tot el que ja coneixia. Era una nit d'estiu i allà estava jo ofegant-me o creient que m'ofegava entre vestits de nit i colzes de carn morena ballant frenètica, les empentes i la música electrònica, els flaixos i els llums de colors anant a tot drap.

Així que vaig sortir a fora amb la idea de respirar, i mentre me n'allunyava i deixava enrere la música i les veus vaig topar-me amb una llum blanca allà dalt, una que em redescobria un entorn ben diferent del del que cada dia vivia quan s'alçava el sol al matí, just quan els pescadors deien que les sirenes se'n tornaven a mar per no ser mai pescades. Era la lluna plena la que estava allà dalt clavada, allà dalt en un cel clar d'estiu sense estels que queia damunt les onades negres. D'allà on venia hi havia el poble i tota la línia aquella de bars, guinguetes i clubs de disseny on els estiuejants bevíem mojito rere mojito. Una mica més lluny podia veure les llums taronges i càlides del fanals del passeig de mar, les dels fars dels cotxes movent-se i aparcant i les dels rètols dels hotels dispersos, les dels restaurants i les terrasses i els bancs entre palmeres. I més lluny encara, al fons de tot: el port. Hi havia alguna altra gent caminant per allà a aquella hora, per aquella banda de platja.
Però a l'altra banda en canvi, no hi havia ningú. A l'altra banda no hi havia llum ni restaurants ni cotxes ni bars ni res. A l'altra banda només hi havia fosca i silenci sota la lluna. Una profunda i deliciosa nit que callava i suggeria marees de sorra negra de contorns brillants i blanquinosos. I al fons, molt al fons i molt més lluny davant les aigües fulgurants reflectint la lluna: un rocall; o potser era un espigó. No ho sabia. En fi, ja he dit que era home d'interior. Era un perfil fosc i negre on hi espetegaven silencioses les ones llunyanes fent escuma.

Vaig seguir caminant fins arribar a la llera. La sorra havia estat trepitjada i retrepitjada per tots nosaltres totes les hores de sol de tots els dies. I encara n'hi vindrien d'altres. Però les onades n'havien allisat la part que els hi corresponia i l'aigua salada havia planxat prou la sorra a la llera com per a descobrir-me unes empremtes que algú altre havia deixat feia res; un rastre, petjades que s'allunyaven en direcció al rocall de les ones silencioses i la fosca; la platja de silenci aquella amb la lluna impresa i tremolosa damunt l'aigua negra. Em va semblar bé; vaig descalçar-me i atansar-m'hi.
Vaig seguir les petjades. A una banda hi havia la mar, i a l'altra la mar de sorra fosca, la sorra negra aquella de contorns brillants. Com més m'allunyava de les guinguetes millor sentia la música d'aigua espetegant damunt la sorra. I més bé em sentia, millor respirava.
Al meu davant les onades esborraven les petjades que seguia cap al rocall. Vaig caminar una bona estona, molta estona sense cap mena de pressa fins que les petjades van desaparèixer del tot en arribar jo a l'espigó aquell. Ja faltava poc per l'alba, però just allà la vaig trobar: descalça i enfilada a la roca, arraulida i abraçant-se els genolls. Allà estava la propietària de les petjades: sobre la roca. No semblava difícil enfilar-s'hi. Era una noia mirant a la mar, o bé olorant-la, o bé escoltant-la o sentint-la o assaborint-la; no ho sé. Potser res d'això i tot a la vegada. Potser només s'estava allà i ja està. Potser només era una sirena.
I les ones s'estavellaven a les roques trencant el silenci com música improvisada. La olor de sal i de silenci, de fosca i de llum blanca de lluna. Ella em deuria sentir, doncs de sobte em vaig topar amb els seus ulls. No es va tallar gens: em va clavar la mirada sense cap mena de dubte. Em va costar no mirar a una altra banda, però vaig aguantar perquè em va resultar familiar. Em va semblar que ja l'havia vista altres vegades però que sense saber perquè tampoc li havia dit res. L'havia vist sí, però no la coneixia i ella tampoc em coneixia a mi. Mai ens havíem dit res l'un a l'altra i tampoc teníem res més en comú tret d'aparèixer allà aquella nit i haver seguit un camí diferent als dels altres a aquella hora. Tret de no ser amb la resta. I ni tan sols això, doncs jo només havia seguit unes petjades a la sorra i m'hi havia trobat. Qui sap si mai hagués anat al rocall si no hagués estat per les petjades?
Ella mirava, i jo callava i també mirava. Ella no sabia què dir, i jo menys. No sé si de debò calia dir alguna cosa. Llavors vaig témer el més natural del món: que ella no s'imaginés que jo fos una mena de degenerat o alguna cosa semblant. No ho sé: un assassí, un obsés, un perseguidor de petjades incertes a la llum de la lluna... No ho sé, això i més ets capaç d'imaginar infringeixes a ulls i imaginació d'aquells que no coneixes. Vaig témer això: que no es pensés qui sap què. Potser ella hi anava cada dia allà, o potser no. O potser sí i hi anava cada nit d'estiu i no només cada nit d'estiu, sinó cada nit de l'any perquè així respirava ella també, perquè també a ella li calia respirar i seria normal que ella em veiés com a un usurpador del seu espai i oxigen. Tot això em va passar fugaç pel cap en aquells escassos tres segons de mirades creuades. Per això crec jo que no vaig dir res, només que sense voler vaig balbucejar alguna cosa indesxifrable i amagar un somriure com si de cop i volta busqués una excusa per ser allà on potser no em tocava ser...
Però no, ella no va dir res. No va sortir corrents ni va cridar ni va semblar alarmar-se ni va somriure'm ni em va semblar tampoc que em mirés amb odi o repulsió. RES. Què sé jo. Simplement no es va moure d'allà on era i jo tampoc, i ella va tornar a mirar a la mar i jo vaig tranquil·litzar-me, asseure'm a la sorra i vaig fer el mateix. El cor m'anava fort fort doncs ah!, els ulls se me n'anaven allà on ella era. Les onades bramaven blanques sobre la mar negra i aquestes pentinaven la sorra. No hi havia vent, però repicaven igual. Jo em trobava allà quiet i parat i pensant, pensant en intentar entendre-ho i dir alguna cosa o entendre que potser no calia dir res. Pensant en si forçar o no la situació, en si estaria o no bé enfilar-me amb ella allà dalt i dir-li quelcom, no ho sé, fer quelcom i pensant – també - en si havia de preguntar-li què hi feia allà sola.
I em va semblar molt important per un moment el saber com es deia, què volia saber, què buscava; saber si hi anava sovint o era la primera vegada, de si hi havia més llocs als que anava de matinada, o de dia, així, sola...
Potser era un sirena. Potser es tornaria sirena amb els primers raigs de sol. Potser ella faria cap a mar i potser no en sabria mai més res. Però si no era això potser, segur que tard o d'hora ella baixaria d'allà dalt i se n'aniria per on havia vingut, per allà per on tots dos havíem arribat al rocall.
Bé, si no era el primer seria el segon. De qualsevol de les dues maneres estaria bé, així que em vaig quedar allà callat, observant, esperant a veure si compartíem alguna cosa, ni que fos el camí de tornada. Esperant a l'alba. Esperant a veure, a veure el què, a l'alba.