Bon any si no ens veiem

Li vaig dir, i llavors em va mirar. Va somriure'm un moment de res i de seguida va començar:
Reia. Hòstia sí reia, i com! Amb la boca oberta oberta: HA-HA-HA-HA-HAAAA!! Es doblegava endavant tot petant-te de riure i creuant els braços perquè el cor no se li sortís del pit. No podia recuperar tot l'aire que exhalava rient. Pensava que me l'havia carregat parlant-li seriosament. La hòstia com reia: semblava una hiena. Les seves rialles se sentirien al poble del costat, i a l'altre, i al de més enllà i acabarien per traspassar fronteres. Jo!, com reia la tia. Us ho juro. Reia, reia i reia i li queien més llàgrimes que no plorant. Pensava que es moriria allà mateix d'un atac i que en res començaria a treure escuma per la boca.
I ara jo podia triar entre riure o plorar. Evidentment que tenia ganes de plorar, però hagués estat molt patètic. Vaig decidir fotre'm a riure una estona amb ella. Primer ho vaig forçar, després em va anar sortint de forma natural. Així fins que vaig agafar embranzida i vaig acabar rient més i més i més de mi mateix i del que li havia dit. No com ella, clar, però en definitiva rient, sanament rient tots dos.
Potser tard o d'hora pararia, i llavors hi pensaria. Li vaig dir:
- No fot puta gràcia! T'ho deia de debò!
I encara ara riu, la molt...

Passa de llarg

El dia que torna
ho fa abrigat;
sense pressa i
passa a passa,
amb les botes lligades i
la boca tancada,
els ulls oberts i
l'orella parada.

La pols del temps
ha negat els rials,
que entre solcs i piles
ha podrit fulles
marcit els homes
i apagat ses llars,
esquerdat façanes
i el món silenciat.

S'arrauleix dins l'abric
l'home que torna i
amb els ulls oberts;
gris benzina respira
per boca tancada
i ensuma la sal que oxida
la Vila verda florint-se.

Amb la sal es mescla
la pols del temps,
se li enganxa al rostre i
li enceta la pell.

Finestres abaixades i
silenciosos portals;
i a les places ermes
- sobre seu surant -
silents núvols blancs,
sense manilles ni destí
que van solcant i volant, el cel,
allà dalt.

Amb els ulls oberts i
la boca tancada
camina l'home que passa de llarg
que s'endú amb el rostre la pols i la sal,
a la butxaca el gris i el verd i el blau i el blanc,
no mira enrere l'home que torna
i segueix endavant
amb uns núvols allà, flotant
sota el blau del cel
allà dalt.

Marca blanca

Ella és la que en sap més de comprar, de triar, d'economitzar. Ull crític, però ell n'ha d'aprendre igual i per això ara hi van plegats. Ell preferiria fins i tot planxar abans que passar-se un divendres al vespre fent cua al supermercat. Sap que el seu interès per aprendre a comprar és descafeïnat, per això l'aguditzar l'enginy escrutant els productes als prestatges l'esgota tant com la mirada de raig X dels super-herois. Al començament li pregunta fins i tot quins iogurts agafa, si els de sempre que tant li agraden a ella de la fruita esbocinadeta - i que tampoc li semblen tan cars -, o bé els d'oferta aquells, els de marca blanca. Perquè, no vindrà d'aquí no?
Però ella li diu que agafi els de marca blanca, doncs les marques més conegudes sempre es cobren el nom. A més, recorda, amor, que no és per gust que t'has acabat d'esborrar del gimnàs al que ja mai anaves, que tampoc és que ella mateixa no s'hagi de canviar l'abric vell aquell que ja sap no abriga una merda i que li faci gràcia d'esperar a les rebaixes. Doncs com tothom ells dos estan reduint despeses, i ja veurem, ja veurem aquest any, què passa amb la paga de Nadal. Aviam que no tinguin regal de reis avançats i que el cap d'un o l'altra no rodoli allà on treballen. A ells, que són dels que encara estan de sort.
Ara han après que recordar-se d'apagar tots els llums abans de sortir de casa o apagar l'aixeta mentre ell s'afaita o no banyar-se sinó dutxar-set té premi cada mes o cada dos mesos. A més que a la fi han après a re-programar el coi de termòstat per endarrerir l'hora en que la calefacció s'endega. Ell surt també cada matí una mica abans per evitar les autopistes. Vint dies sense pagar 6,78 per quaranta-tres quilòmetres d'anar i tornar també es noten. Ella – que treballa més a prop i ja no té cotxe -, pica el bitllet un dia sí un dia no. Si mai veu el revisor canvia de vagó, com quan estudiava a la facultat i els diners que li donaven a casa els feia servir per a d'altres coses. I encara que tingui l'edat que té, i encara que li bategui com una bomba i li estigui a punt d'esclatar, fa el cor fort i sempre se n'empesca alguna amb aquella cara de bona nena de no haver trencat mai un plat. Aquella cara que ja no és ben bé de nena i que no porta ja ni trenes i que fa una llarga llarga llarga temporada que no passa per la perruqueria. Aquella cara amable més de mare ja que no de companya i que li diu que agafi els iogurts de marca blanca.
Així que ell deixa dins el carro el paquet de iogurts marca blanca. Dubta si agafar-ne un altre paquet. Als llargs passadissos del supermercat sota els fluorescents tot és ple de marques blanques. Els mateixos metres quadrats de prestatgeries de sempre han de cedir espai ara a productes que es fan la competència entre ells. Però ell se n'oblida. Empeny el carro i travessa el passadís mentre se'n va mirant el contingut: macarrons, verdures congelades, iogurts, formatge, embotit, galetes i cereals; suavitzant, detergent, crema hidratant, gel, pasta de dents, xampú i pastilles de sabó; cacau en pols, cafè, sucre, pa de motllo i mongetes, llentia ràpida, filets de peix congelat i carn envasada... “Marca blanca, marca blanca, marca blanca i més marca blanca”, pensa ell, abans de xocar.
Un xoc tímid, però amb el carro d'una dona de campionat. Fa “Oh”, i ella “Ups!” perquè tots dos miraven allà on no tocava. Cap dels dos sap ben bé de qui és la culpa. Ell li fa una repassada ràpida amb la vista d'home emparellat: Texans justos amagant carn, abric negre fins a mitja cuixa, prominències respectables com a pits, cabellera enrinxolada brillant i escumosa, una bufanda de camí a la ullada als seus llavis vermells i sucosos, una piga al damunt una comissura, els ulls blaus rere les amples pestanyes i, rere el seu rostre d'òpera prima l'altre rostre, el de l'altra dona, el de la seva dona que com d'altres es mira el sobtat accident de metall com qui es mira un cotxe circular que acaba de tocar el clàxon: passivitat. Ella s'està col·locant els guants amb els que triarà la verdura. No s'ha adonat del - ara sí -, concentrat escaneig i incisiva atenció d'ell.
Perdó – diu ell.
Perdona – fa ella.
I la dona passa de llarg i se'n va allà al fons de les neveres dels làctics. Ell s'atura per mirar un formatge que no comprarà i comprova a una banda amb el formatget a les mans que la seva dona segueix arrencant les bosses de plàstic i segueix d'esquenes havent-se oblidat de l'accident. Vista a l'altra banda, AR: llargues passes de llargues i carnoses cames caminant i movent el cul sota una cascada de cabells embravits regalimant-li fins a la cintureta de l'abric ajustat que se'n va a la secció dels iogurts.
I llavors torna a la seva dona, la que li correspon allà, amb els guants transparents a les mans comprovant un a un els tomàquets i les cebes, les pastanagues i les taronges i les peres; tot triant. Se la mira i remira dins aquell abric seu de fa més de dos anys i que no abriga una merda. Li mira els cabells llisos recollits en una cua, la bossa de mà immensa aquella penjada de l'espatlla imitació de tous que va comprar, les botes altes “tan bé de preu” que a la fi va trobar doncs el sabater ja s'ha jubilat, aquelles arracades de sempre, la cara de sempre com un mapa nou que a mesura de plegar i desplegar ja s'està arrugant i la pell de les mans esquerdada.
I dirigeix de nou la mirada a la nevera dels làctics. Unes mans fines, sense guants, colrades de sol, sense anell que miren i trient amb gràcia entre els iogurts de fruita esbocinada de marca. Al seu carro colors de marca brillants. Ell es mira el seu, de carro: coloraines apagades. I per què n'hi diuen marca blanca, de tot això?, es pregunta. Què és una marca blanca?
La seva dona s'ha trobat amb els del tercer- primera i parla amb la veïna. També estan comprant, però a diferència d'ells aquests si que estan arreglats; fa uns mesos que han tancat el forn del barri que regentaven. Ara només hi queda la carnisseria al carrer, però tan cara que ningú hi va. Té els dies comptats. Ell, sí, cobra alguna cosa de l'estat, però res: misèria. Ella fa mitja jornada a algun lloc i a hores fa escales i replans, lavabos... Però cada vegada hi ha menys per netejar. La gent ja s'ho fa ella mateixa, com ells.
Pel marit d'aquesta noia tampoc ha passat desapercebuda la secció de làctics. S'excusa dient-li que se'n va a buscar els iogurts. Ella diu que val. El carro que ha deixat allà quiet és ple de coloraines de marca blanca. El tio en sap un niu. Ara fa pelis pirata. Un dia n'hi va comprar dues, però ho va fer més per quedar bé que perquè de debò li interessés. No ho tornarà a fer perquè el seu germà és aquell que encara té un videoclub, un negoci que fa cinc o sis anys que escora com un vaixell torpedinat. Només faltaria que el seu germà vingués algun dia a casa i li trobés el prestatge ple de còpies pirata del veí. Li donaria un atac de cor. No li daria temps a morir d'inanició.
Les dones parlen, ell s'avorreix. Al final li diu a la dona que se'n va a buscar un altre paquet de iogurts, que el límit marcat per la data de caducitat queda molt lluny i que val la pena agafar-ne un altre. Ella se'l mira amb ulls castanys i li somriu alhora que li diu “com vulguis”. Ell se'n torna cap a les neveres on hi ha els iogurts. El seu veí ja hi és, al costat de la cascada de rínxols amb llavis vermells. Fa veure que li costa molt de decidir quins iogurts ha de comprar. Es diuen:
“Ei, què tal, com anem?”
“Bé, bé, i tu, i vosaltres?”
“Anar-hi anant, tu...”.
Però no li perden ull, i acaba la circumstancial conversa. La dona tria els iogurts cars i els deixa al seu carro. Tots dos recorden Nuris, Martes, Laies i Judiths que han conegut en temps millors que el que viuen. La veuen allunyar-se. Recorden Montserrats i Ruths i Mars com femelles de primera línia de producció. Fores de sèrie ara lluny del seu abast.
El de les còpies pirata és el primer de fer via al seu carro i a la secció de verdures. Ell en canvi s'hi queda un moment més, i de lluny veu les dues dones aquelles a la fruiteria xerrant. Qui són? Mira al veí deixant els iogurts marca blanca al seu carro i recolzar-se desganat a aquest, al costat d'una d'elles. Aleshores se n'adona i torna a veure la seva dona allà, blanca, amb guants transparents i triant la fruita i la verdura. Mentre elles xerren ella palpa un tomàquet, un altre i un altre més i acaba per comprovar amb l'olfacte per si hi ha rastres d'alguna de podrida. La seva dona va despentinada, està grassa perquè només li falten quatre mesos i té la pell de color blanc malaltís i les galtes rosades. La seva dona no és la Ruth ni la Laia ni la Montse ni cap Judith que hagi conegut abans. La seva dona és ara com un record. Qui és aquesta? Qui és la seva dona? Que hi fa ell allà amb ella? Què hi fan tots dos allà? Què hi fa ell amb els iogurts aquells a les mans? La seva dona, els iogurts, són marca blanca. Mira el matrimoni del seu mateix bloc. Són un matrimoni també marca blanca. La seva dona abans no ho era, marca blanca. Però el temps l'ha fet així.
Mira enrere. La dona 10 ja no hi és, i ell camina envers la seva. Deixa el seu paquet de iogurts d'oferta al seu carro. Ella li diu sense mirar-lo que s'ha de passar per la bodega i també comprar pa al sortir. Ell diu que bé.
Sospira, mira enlaire. Es mira als miralls que hi disposat sobre els calaixos de la fruita i les verdures. I ell? Qui, què és ell? Ell també és una marca blanca? Merda. Per saber destriar entre el desitjable i l'acceptable n'has de saber. És una marca blanca? Ella en sap, d'anar a comprar, de triar, d'economitzar, d'estrènyer-se el cinturó, de tot això. Més que no ell. De fet, qui va triar a qui? Ell a ella o ella a ell? Ella a ell, segur. Ella va triar-lo a ell. Per què? També ell era una marca blanca?

desembre

"Si heu construït castells a l'aire, la vostra obra no ha de perdre's. És allà on li toca, ara només li heu de posar les bases". Thoreau.

- perfecte -

Instants després de seure van deixar-li el cafè amb llet al davant. Ell va deixar caure sobre la mà parada de la cambrera la moneda de dos euros amb la que havia estat jugant. La cambrera li va somriure. En Joel havia robat la moneda de dos euros, però la cambrera no ho sabia i li va somriure igual en rebre-la. Va anar a buscar-li el canvi.
En Joel no va mirar el seu cul allunyar-se. En Joel va mirar-se el cafè amb llet just al seu davant. Li va semblar que era un cafè amb llet perfecte i sense errors. No es podia queixar d'això. L'escuma sobresortia mig dit per damunt la vora de la tassa i sobre l'escuma es fonien aquells grumolls de cacau en pols que a ell tan li agradaven. Grumolls que li recordaven al cacau en pols que prenia de petit a casa els seus pares. La tassa també s'assemblava a les que suposava encara tindrien els seus pares a casa. La tassa blanca jeia sobre el plat, i sobre el plat hi quedava prou espai per la cullera i els dos sobres allargassats de sucre. Un sobre de sucre se'l va guardar a la butxaca. El sucre evitava que el seu estomac es rebel·lés; el feia callar. Va agafar i estripar-ne l'altra, i el contingut refinat i granulat d'aquest va penetrar l'escuma recordant-li a un volcà a la tassa.
Llavors la cambrera va tornar i va deixar-li el canvi en un platet on també hi havia el rebut. El canvi eren vuitanta cèntims. Amb la cambrera en Joel hi havia parlat més de dues i tres i quatre vegades. Sobretot de cinema. Li agradava parlar amb ella de cinema. Li agradava la veu dolça de la cambrera parlant de cinema o de qualsevol cosa. En Joel li havia deixat propina més de dues i tres i quatre vegades per caure-li bé. Ella en tenia vint-i-quatre, en Joel vint-i-set. La cambrera duia arracades grans, en Joel no duia cap arracada. La cambrera es pintava els llavis d'un vermell fosc com el del vermell de la part baixa del símbol de “Lucky Strike” del paquet de tabac d'en Joel. La pell fina de la cambrera feia olor a gel d'herbes seductores. La pell damunt la que reposava el perfum d'herbes era pell del mateix color que agafava la llet al bolcar-hi dues cullerades de cacau en pols. Els cabells de la cambrera eren llargs i negres. Se'ls recollia sempre amb bastons japonesos els cabells aquells, molt foscos, molt llargs i que mai havia vist lliures i desplegats. També tenia una piga damunt el pòmul dret i la piga saltironava sempre que li parlava de cinema amb aquell accent portuguès amagat entre el català. La cambrera era quasi tant perfecte com el cafè amb llet. Almenys les natges que sempre mirava en Joel quan s'allunyava de la taula semblaven balancejar perfectes. Sempre li mirava les natges. Per ser del tot perfectes només els hi faltava que no tinguessin xicot. Tots els culs i natges del món amb cabells negres recollits en bastonets i amb llavis somrients pintats de vermell que en Joel veia eren quasi perfectes. Tots o quasi tots tenien xicot. En Joel coneixia al xicot de la cambrera. El xicot de la cambrera tenia cara de mosca. Tenia pinta d'home-mosca i també la rondava sempre com si ho fos. En Joel havia compartit dos mesos pupitre amb l'home mosca aquell. També ell tenia els cabells negres, però curts. En Joel però ja no mirava el cul de la xicota de l'home mosca, perquè era un cul quasi perfecte. En Joel esperava i només que mirava la tassa. Es deia a sí mateix que aquell era un cafè amb llet perfecte, sense errors evidents, un cafè com el cul de la xicota de l'home mosca.
En Joel va esclafar l'escuma del cafè amb llet amb el revés de la cullera d'acer inoxidable. Va remenar-lo sense pressa fins que l'escuma i el cacau van acabar pràcticament diluïts del tot. Aleshores va agafar la tassa i s'hi va escalfar un moment les mans. El va tastar. No era massa calent, i tampoc era massa fred. Era un cafè amb llet al punt, un cafè amb llet perfecte. Els vuitanta cèntims que la cambrera li havia deixat seguien al platet. Els va mirar. Va recordar que la moneda de dos euros amb que l'havia pagat era robada. El cafè amb llet era perfecte, però a en Joel li va semblar que fallava alguna cosa, que no era del tot bo. Els vuitanta cèntims de canvi sobre el platet eren robats. Es va acabar el cafè amb llet perfecte d'un glop.
Va alçar-se d'allà on era i va sortir a fora. Va dir-li a adéu a la cambrera i ell se'n va anar a buscar-se a fora entre l'hivern. No va tenir valor d'agafar els vuitanta cèntims. Caminava pels carrers amb les mans entaforades a les butxaques. A les butxaques hi va trobar alguna cosa que xisclava: un sobre de sucre. En Joel el va mirar. El sucre era robat, el sobre de sucre no l'havia pagat i xisclava, però les butxaques sí que les havia pagat.
Se'l va tornar a guardar. L'estomac li havia deixat de xisclar i en Joel caminava. I sense saber per què caminava i mentrestant anava pensant que: “Perfecte, perfecte...”.

Petjades al rocall

Jo era home d'interior i de terra ferma, però hi havia anat amb la idea de canviar d'aires un temps i desconnectar de tot el que ja coneixia. Era una nit d'estiu i allà estava jo ofegant-me o creient que m'ofegava entre vestits de nit i colzes de carn morena ballant frenètica, les empentes i la música electrònica, els flaixos i els llums de colors anant a tot drap.

Així que vaig sortir a fora amb la idea de respirar, i mentre me n'allunyava i deixava enrere la música i les veus vaig topar-me amb una llum blanca allà dalt, una que em redescobria un entorn ben diferent del del que cada dia vivia quan s'alçava el sol al matí, just quan els pescadors deien que les sirenes se'n tornaven a mar per no ser mai pescades. Era la lluna plena la que estava allà dalt clavada, allà dalt en un cel clar d'estiu sense estels que queia damunt les onades negres. D'allà on venia hi havia el poble i tota la línia aquella de bars, guinguetes i clubs de disseny on els estiuejants bevíem mojito rere mojito. Una mica més lluny podia veure les llums taronges i càlides del fanals del passeig de mar, les dels fars dels cotxes movent-se i aparcant i les dels rètols dels hotels dispersos, les dels restaurants i les terrasses i els bancs entre palmeres. I més lluny encara, al fons de tot: el port. Hi havia alguna altra gent caminant per allà a aquella hora, per aquella banda de platja.
Però a l'altra banda en canvi, no hi havia ningú. A l'altra banda no hi havia llum ni restaurants ni cotxes ni bars ni res. A l'altra banda només hi havia fosca i silenci sota la lluna. Una profunda i deliciosa nit que callava i suggeria marees de sorra negra de contorns brillants i blanquinosos. I al fons, molt al fons i molt més lluny davant les aigües fulgurants reflectint la lluna: un rocall; o potser era un espigó. No ho sabia. En fi, ja he dit que era home d'interior. Era un perfil fosc i negre on hi espetegaven silencioses les ones llunyanes fent escuma.

Vaig seguir caminant fins arribar a la llera. La sorra havia estat trepitjada i retrepitjada per tots nosaltres totes les hores de sol de tots els dies. I encara n'hi vindrien d'altres. Però les onades n'havien allisat la part que els hi corresponia i l'aigua salada havia planxat prou la sorra a la llera com per a descobrir-me unes empremtes que algú altre havia deixat feia res; un rastre, petjades que s'allunyaven en direcció al rocall de les ones silencioses i la fosca; la platja de silenci aquella amb la lluna impresa i tremolosa damunt l'aigua negra. Em va semblar bé; vaig descalçar-me i atansar-m'hi.
Vaig seguir les petjades. A una banda hi havia la mar, i a l'altra la mar de sorra fosca, la sorra negra aquella de contorns brillants. Com més m'allunyava de les guinguetes millor sentia la música d'aigua espetegant damunt la sorra. I més bé em sentia, millor respirava.
Al meu davant les onades esborraven les petjades que seguia cap al rocall. Vaig caminar una bona estona, molta estona sense cap mena de pressa fins que les petjades van desaparèixer del tot en arribar jo a l'espigó aquell. Ja faltava poc per l'alba, però just allà la vaig trobar: descalça i enfilada a la roca, arraulida i abraçant-se els genolls. Allà estava la propietària de les petjades: sobre la roca. No semblava difícil enfilar-s'hi. Era una noia mirant a la mar, o bé olorant-la, o bé escoltant-la o sentint-la o assaborint-la; no ho sé. Potser res d'això i tot a la vegada. Potser només s'estava allà i ja està. Potser només era una sirena.
I les ones s'estavellaven a les roques trencant el silenci com música improvisada. La olor de sal i de silenci, de fosca i de llum blanca de lluna. Ella em deuria sentir, doncs de sobte em vaig topar amb els seus ulls. No es va tallar gens: em va clavar la mirada sense cap mena de dubte. Em va costar no mirar a una altra banda, però vaig aguantar perquè em va resultar familiar. Em va semblar que ja l'havia vista altres vegades però que sense saber perquè tampoc li havia dit res. L'havia vist sí, però no la coneixia i ella tampoc em coneixia a mi. Mai ens havíem dit res l'un a l'altra i tampoc teníem res més en comú tret d'aparèixer allà aquella nit i haver seguit un camí diferent als dels altres a aquella hora. Tret de no ser amb la resta. I ni tan sols això, doncs jo només havia seguit unes petjades a la sorra i m'hi havia trobat. Qui sap si mai hagués anat al rocall si no hagués estat per les petjades?
Ella mirava, i jo callava i també mirava. Ella no sabia què dir, i jo menys. No sé si de debò calia dir alguna cosa. Llavors vaig témer el més natural del món: que ella no s'imaginés que jo fos una mena de degenerat o alguna cosa semblant. No ho sé: un assassí, un obsés, un perseguidor de petjades incertes a la llum de la lluna... No ho sé, això i més ets capaç d'imaginar infringeixes a ulls i imaginació d'aquells que no coneixes. Vaig témer això: que no es pensés qui sap què. Potser ella hi anava cada dia allà, o potser no. O potser sí i hi anava cada nit d'estiu i no només cada nit d'estiu, sinó cada nit de l'any perquè així respirava ella també, perquè també a ella li calia respirar i seria normal que ella em veiés com a un usurpador del seu espai i oxigen. Tot això em va passar fugaç pel cap en aquells escassos tres segons de mirades creuades. Per això crec jo que no vaig dir res, només que sense voler vaig balbucejar alguna cosa indesxifrable i amagar un somriure com si de cop i volta busqués una excusa per ser allà on potser no em tocava ser...
Però no, ella no va dir res. No va sortir corrents ni va cridar ni va semblar alarmar-se ni va somriure'm ni em va semblar tampoc que em mirés amb odi o repulsió. RES. Què sé jo. Simplement no es va moure d'allà on era i jo tampoc, i ella va tornar a mirar a la mar i jo vaig tranquil·litzar-me, asseure'm a la sorra i vaig fer el mateix. El cor m'anava fort fort doncs ah!, els ulls se me n'anaven allà on ella era. Les onades bramaven blanques sobre la mar negra i aquestes pentinaven la sorra. No hi havia vent, però repicaven igual. Jo em trobava allà quiet i parat i pensant, pensant en intentar entendre-ho i dir alguna cosa o entendre que potser no calia dir res. Pensant en si forçar o no la situació, en si estaria o no bé enfilar-me amb ella allà dalt i dir-li quelcom, no ho sé, fer quelcom i pensant – també - en si havia de preguntar-li què hi feia allà sola.
I em va semblar molt important per un moment el saber com es deia, què volia saber, què buscava; saber si hi anava sovint o era la primera vegada, de si hi havia més llocs als que anava de matinada, o de dia, així, sola...
Potser era un sirena. Potser es tornaria sirena amb els primers raigs de sol. Potser ella faria cap a mar i potser no en sabria mai més res. Però si no era això potser, segur que tard o d'hora ella baixaria d'allà dalt i se n'aniria per on havia vingut, per allà per on tots dos havíem arribat al rocall.
Bé, si no era el primer seria el segon. De qualsevol de les dues maneres estaria bé, així que em vaig quedar allà callat, observant, esperant a veure si compartíem alguna cosa, ni que fos el camí de tornada. Esperant a l'alba. Esperant a veure, a veure el què, a l'alba.

El camí gris

Estic bé. No sé com ha passat, com ha succeït, però per variar ho estic. Estic bé, molt i molt bé. Què passa, què ha passat?
M'hi fixo: Hi ha algú aquí al meu costat. Algú que ja conec i amb qui estic tombat mirant a una incerta pantalla glaçada que no es mou. M'abraça, juga amb mi i jo també. Ens abracem i ens besem i jo em sento bé que torni a ser aquí amb mi. Li passo les mans per la pell sense por. Es deixa tocar, i això significa alguna cosa estranya. Sento que estic tal i com he volgut estar des de fa molt de temps, perquè no hi ha ni vestigi ni indici que no ens haguem vist durant tants anys. Simplement estem bé l'un al costat de l'altra. No m'importa ni el seu passat ni a ella el meu. Bé, molt bé. Simplement tornem a estar tombats allà com abans i esperem, o no esperem res de res i només que restem així l'un al costat de l'altra.

Però, pel que es veu sí que esperem alguna cosa. Esperem amb un altre amic asseguts ara a un llarg banc de fusta entre altres bancades sota una gran carpa muntada per a l'ocasió. Una carpa brillant blanca per fora i que per dins és fosca. Hi ha unes vint bancades més i a cadascuna d'una punta a l'altra s'hi poden asseure quatre o cinc persones. El nostre amic és el que ens diu que hi som perquè ens han trucat per ser-hi. Ens diu que de seguida ens donaran el trofeu i que hem d'esperar allà fins que ens toqui. N'hi ha d'altres que han participat, però nosaltres l'hem guanyat. Algú ha fallat a favor nostre i això és una bona notícia perquè per regla general sempre ens fallaven en contra quan tots tres anàvem per lliure. Però ara ja no. Ara és a favor, sí, i abans de l'entrega es fa una mena de gala en directe que retransmeten per la ràdio.
De cop i volta em criden a mi, però no hi vull anar. Prefereixo estar allà assegut. No hi hagués pas vingut aquí si hagués sabut que em farien això. Perquè t'han de convertir en una mena de titella de festa?, em pregunto. Perquè t'hauries de donar a conèixer només per haver fet alguna cosa bé? Li dic al meu amic que hi vagi ell, però s'hi nega. Diu que hi haig d'anar jo.
I ella també insisteix i al final m'envien a les feres. Tothom hi ha de passar per això – em diuen – a dir-hi unes paraules. Només que tu tens la mala llet de ser el primer. Després aniran els altres. Bé, diuen que anirà bé. Al final cedeixo, més perquè s'acabin les pressions que perquè de debò ningú m'hagi convençut. I perquè no hi van ells?
En fi, que sóc allà al davant de la gent, totes aquelles cares mirant-me i jo sol i en directe amb el micròfon a la mà. Suo i estic neguitós i nerviós. Sempre que estic en una situació semblant tinc un 100% de possibilitats de cagar-la. No falla mai. El locutor em dóna pas. Em diu que parli i jo no sé pas ni si tinc res a dir. Bé finalment penso que el millor serà dir qualsevol cosa i improvisar, i em surt que:
“Bé, aquí estic, aquí estem...”, i just em quedo sense res més a dir.
Es veu que no ho he fet bé. Es veu que he dit alguna bajanada de les meves i hi ha alguna gent que s'endú les mans a la cara i jo tinc la sensació de que m'estic deixant alguna cosa important pel camí i ho deixo estar. Deixo també el micròfon i torno al meu lloc. La sala només és plena a la meitat perquè tampoc és un certamen tant important com per a omplir-la tota, però reconec a molts dels participants i em sento especialment bé de saber que aquesta vegada els hem guanyat.

Allà a la bancada ells em diuen que se'n van a prendre un cafè. “Millor que esperis aquí mentrestant”, diuen. I a mi em sembla bé la idea. És a dir que no m'importa, perquè hi confio, perquè confien, però misteriosament no he de passar massa estona allà entre tota aquella gent per saber del cert que cap d'ells em cau bé. Són avorrits, estirats i pedants. Són sangoneres, xucla-sangs, això és el que són, i al cap d'una estona començo a posar-m neguitós perquè ni ell ni ella tornen i ja ha passat molt, molt de temps. Jo no puc esperar allà sol. Començo a pensar que si ella se'n va del meu costat avui i com per casualitat no tornés ja mai més seria també la segona vegada que m'ho faria, i no vull pas aquesta segona vegada. Ara estic disposat a fer les coses bé. Ara que paro a pensar-hi ni tan sols recordo com recoi m'ho he fet anar per tenir-la allà altra vegada al meu costat. Només que recordo un camí, un camí gris i incert, ple d'entrebancs i decepcions a les que m'he abocat durant molt de temps. No ha estat fàcil travessar el camí gris, i que jo l'hagi travessat no significa que ho hagi de tornar a fer. Ni en somnis vull tornar al camí gris.
Així que decidit: me'n vaig. Però a la porta de sortida m'atura un home.
“On vas?, em diu. “Ep!, que falta ben poc perquè et toqui. Ep!, que em SEEeeeeentsss..?”.
I crida perquè he passat d'ell com de la santa merda. Ja em trobo corrents camí avall damunt l'asfalt. Surto i accelero el pas per tots els carrers del poble o la ciutat aquella que no conec. La busco a cada cantonada i plaça i carrer per inhòspit que sigui. La busco al restaurant totalment buit al que he sentit que anirien. Però, és clar, no hi és, ni als carrers ni al restaurant ni enlloc on la busqui. Molta gent, moltes persones però cap d'ells és ella ni és ell No hi són, no hi ha ningú més que un trist cambrer que llegeix avorrit els titulars d'un diari esportiu.

Segueixo corrent per la ciutat mentre el vespre i la fosca i el temps avancen sense perdó. No els trobo, no la trobo, merda! I al telèfon mòbil em truca algú que em parla amb veu d'amic i que ni tan sols sabia que ens coneguéssim: “Escolta Tu! Es pot saber què fas? Es pot saber on ets? Com no vinguis de seguida t'ho retiren val? Ho perds, em sents? Perds tot pel que has lluitat, ho perds TOT!”.
Penjo. Penso que es que potser ells ja hi són, que potser es que he sortit massa tard d'allà i ens hem creuat d'alguna manera i que no hem coincidit i jo refaig el camí en direcció a la carpa aquella. Però ara duc un llast important que m'alenteix el camí. Una motxilla. És una motxilla carregada de coses que no sé perquè haig de carregar i que se'm fan molt i molt pesades ara. Les cames em fallen, l'esquena se'm doblega i em fa mal. Puta motxilla! Sembla que hi dugui pedres i plom a dins. Em caldria descansar i aturar-me, però no hi ha temps, no hi ha gens de temps per a això!
Avanço amb penes i treballs en direcció allà dalt, a la carpa aquella on potser són ja esperant-me. Però és molt amunt i el camí fa una pujada de les que... Vaja, que em queda encara una bona enfilada i caminada i que les forces em fallen. No puc, no puc tot sol. Sí algú, si alguna cosa m'hi enfilés o em cridés o em fes el camí més fàcil...

I llavors ho veig: un autobús. El de la línia 17. Un autobús blau i platejat que en aquest precís moment està arrencant. No sé d'on ho he tret però recordo que aquell autobús va també just allà on jo he d'anar i corro per aconseguir-lo i em subjecto d'una porta que estranyament hi ha al darrere. L'autobús va molt i molt ràpid, cada vegada més. La porta és oberta dos dits i jo m'aferro d'aquesta mentre l'asfalt passa a gran velocitat sota els meus peus. La porta té una maneta que cal girar noranta graus per obrir-la. Però cal subjectar-la perquè es tanca ella mateixa. Miro a través del vidre i el conductor no para en cap instant tot i que em veu clarament pel retrovisor. Tampoc diu res. Tinc problemes per obrir la porta. Ningú m'ajuda tot i que m'han vist clarament tots els passatgers. És més, que fins i tot entre ells ara es dediquen a parlar del paio que hi ha al darrere de la porta, el darrer passatger com si fos quelcom normal això que hi hagi algú penjat allà al darrere com un llimac. Sí, com si ho veiessin cada dia, com si sabessin que sempre hi ha algú que espera al darrer moment per enfilar-se a l'autobús i que l'autobús no para mai ni tan sols en aquests casos d'extrema urgència. Es veu que això, aquí, és el més normal del món. Faig un primer intent per obrir la porta ara que sé com va. No ho aconsegueixo. Estic a punt de caure, de deixar-me caure. Relliscaré. Els braços em van perdent la força i no trigaré a caure.
Amb unes forces de reserva que ni tan sols em sabia ni sé ben bé d'on trec, a la segona, al final, la obro. M'hi foto a dins i llavors m'asseguro de si l'autobús va de debò allà on jo vull anar, perquè ara per ara va en direcció contraria.
Els viatgers em diuen que sí, però que l'autobús fa parades, unes parades de no res per recollir més passatgers. Val, ho accepto. Hi arribaré abans amb l'autobús que no si m'hi hagués enfilat sol, amb la motxilla aquella de plom. Per cert, i la motxilla? On és la puta motxilla ara? Per què ja no la duc?
Parades... Això és el que fan: parades, moltes i moltes parades sense cap mena de pressa ni sentit. Parades a estacions buides i ermes on la única companyia és el vent. Començo a posar-me frenètic de debò perquè el temps corre i se m'esmuny d'entre els dits. Em desespero quan ens allunyem per una llarga carretera gris en direcció contraria al meu objectiu i penso en saltar, però alhora sé que si salto tampoc hi arribaré a temps, i que ben probablement em mati. Ho he perdut, ho he perdut tot.

Llavors, no sé ben bé com acabo per reaparèixer a casa. S'han acabat les parades, s'ha esfumat l'autobús i són ja les vuit de la tarda i jo sé que l'espectacle s'ha acabat. Que he perdut però que torno a ser allà. Molt i molt lluny de l'objectiu al que podria haver arribat pels meus propis mitjans. Sé que d'alguna manera l'he cagat. Veig la família fent les coses que fan habitualment per la casa. Els hi vull dir que ho he aconseguit, que he estat a punt d'aconseguir-ho però que com sempre alguna cosa ha fallat al darrer sospir.
Però sé quina seria la resposta si els hi ho dic. No seria massa bo tornar-los a dir que ho he aconseguit però que a la darrera hora no he sabut recollir els fruits aquells que durant tant de temps he estat sembrant. Ells em dirien que: “Ja t'ho dèiem”, quelcom que no vull sentir ni esmentar.
Així que no els hi ho dic. No els hi dic res i callo, i em dedico a fer altra vegada el que sempre hi he fet allà. Penso en que he gastat molta, molta energia per a no res. Passarà un temps abans no pensi en alguna altra cosa per tornar-ho a intentar, abans no tingui altra vegada les forces necessàries. Però que caldrà pensar-ho igual. Les coses que vols mai no són rodones i perfectes, sinó que són quadrades i imperfectes. Tenen arestes, et tallen i se t'esmunyen a l'últim moment de les mans. T'ensorren. Un mal final és molt probable en el dia a dia. No és desitjable, però és més que probable. Ho he perdut tot.
I aleshores em desperto. Respiro alleujat. De debò de debò ja ho he fet. Sí, ja vaig superar el camí gris.

El volt de l'home-mosca

Per a Fante...


- Buf! Quina pudor de peix!
- Deixa'm estar, boja, monja, amant de Jesucrist! Deixa'm estar sol, tarada!
Ves-te'n i no contaminis més aquest santuari, aquest el meu centre de culte!
- Pobre, que foll que ets!
Jo li vaig ensenyar el puny des del meu llit i vaig maleïr. Al final va tancar la porta i se'n va anar. Més per cansament o per la flaire que perquè de debò jo m'hagués imposat a ella. Ma germana se les feia venir bé per menysprear-me, i a mi això em molestava. Vaig sentir com s'allunyava pel passadís. Gràcies a la gràcia de Déu totpoderós!

Era agradable estar sol altra vegada. Tot i això, no ho estava, o no del tot. Hi havia una mosca voltant per la meva habitació. Una d'aquelles mosques verdes i velles, grasses, estúpides. Era igual de molesta que un avi xisclant a la consulta quan veu el metge armat amb l'aparell d'exploració rectal. La senties allà on fos i per on volés. Quan desapareixia de la meva vista era prou sorollosa com per que la poguessis seguir només amb la oïda. Jo me la mirava i pensava que, en fi, mosca torracollons, mosca collonera, et sembla maco el que fas, eh, et sembla bé? Ja has sentit el que he dit abans: sóc escriptor, un gran escriptor, i em cal pau i tranquil·litat i tu et dediques a volar i a emprenyar-me amb el teu vol impertinent de carraca vella. Mereixes morir. Quan no és ma mare és ma germana, i quan no, ets tu. I jo et mataré, mosca, m'has sentit? Em mereixo un xic de respecte a la meva habitació. Ets al meu espai aeri. Espera a despistar-te un moment, mosca...
La mosca va parar. No la veia. Sabia que havia aterrat a algun lloc, però no a on. Vaig remoure'm damunt el llit i balancejar-me jo braços i cames incloses com si tingués alguna mena d'atac de bogeria. Al final va sortir d'allà on fos i la vaig veure enlairar-se al meu davant.
- ZZZZzzzzzzZZZZzzZZZzzzzz...
Jo la seguia amb la vista. Semblava intel·ligent el coi de mosca. Sense cervell, clar, però tot i així intel·ligent. Era una mosca avisada. Vella i peluda era una d'aquestes mosques que miraculosament s'han salvat dels clatellots de la vida. Una mosca que ha menjat molta merda, sí. Estava atenta a les meves mans i s'enlairava ràpid. Tot just n'alçava una que ella emprenia el vol i tornava a brunzir les seves brutes ales per la meva habitació, rient-se de mi.
Però no s'escaparia del gran Arturo no. Vaig estar-hi jugant una estona, deixant que es confiés i per dar-me jo prou temps a pensar. Llavors me'n vaig recordar, i vaig alçar-me del llit cagant llets. Vaig sortir a la terrassa on hi havia vist al matí l'esprai aquell. El vaig agafar i vaig tornar a l'habitació amb aquest a les mans i la vaig estar buscant. Vaig parar l'orella i llavors la vaig veure, sobrevolant sense cap mena de respecte un llibre de Nietzche, el mestre, el gran Nietzche. Com carai s'atrevia? M'hi vaig acostar poc a poc.
- S'ha acabat! Té, bruta!
La vaig atacar sense compassió.
L'esprai era per a formigues. Tan era. No posava res de mosques, però n'hi vaig buidar mig pot i al final li va fer alguna mena d'efecte. Semblava una mosca borratxa. Us n'adoneu? A sobre això! Abans no caigués la vaig aferrar amb el meu puny poderós sense arribar a esclafar-la. Somicava i implorava atrapada a dins. Brunzia amb les seves brutes ales a l'interior d'aquest, atrapada, desconsolada i implorant el perdó del puny del gran Arturo. Havia de decidir què fer amb ella. I això vaig fer:
Vaig llançar-la a terra i va rebotar contra aquest. Abans no s'alcés i es recuperés la vaig aixafar amb el peu. Fi de la història de la mosca.
Llavors vaig obrir la porta de la meva habitació amb cura, assegurant-me que cap d'aquelles dues boges amb les que em veia obligat a viure estigués a l'aguait.
El camp estava lliure.
Vaig baixar les escales i anar-me'n a fer un volt. Vaig aturar-me, endegar un cigarret i posar-me a caminar. L'havia de trobar com fos.

45 segons

Curt, suggerent, impactant. Paga la pena.

I farem milions

Per a en Buk...

L'home de cabells blancs i ulleres mastega croissant mentre amb els dits arrapa el diari per un costat, com si tingués por que algú li hagués de prendre. La dona que seu al seu costat mastega puça de pernil amb tomàquet mentre mira com se'n van els segons pel rellotge paret, gran com una paella. El “nen” amb barba i de prop de trenta del davant de l'home del diari i el croissant i la dona que mira passar el temps es beu el cafè amb llet en got tot de cop i torna a clavar la mirar a la tele endegada del diumenge al matí. La noia vestida amb jerseiet prim de ratlles i mocador vesteix de jerseiet prim i de ratlles, i està bona, i mira al racó entre l'home del croissant i el diari i jo penso en el jerseiet prim i en perversitats rere la pantalla.
Llavors veig que arriba en Robert. Entra i travessa mitja granja. S'atura a la barra, crida l'atenció a una de les noies i demana alguna cosa. Es posa altra vegada en marxa i obre la porta de la terrassa i surt i s'asseu davant meu.
- Fa fred – em diu -, però vull fumar.
Agafa un dels meus cigarrets. Prova amb un encenedor que es treu de la butxaca, però no li va. Llavors agafa el meu de damunt la taula. S'aixeca de cop, com si alguna cosa li hagués mossegat el cul i xiscla, frenètic:
- Una serp!
- Merda – faig, i també m'alço.
Mirem al racó on hem vist la serp. Però no ho és. És un mitjó recargolat i humit, acabat de sortir de la rentadora i que ha caigut de l'estenedor del pis del damunt. A les terrasses de les granges no n'hi ha pas, de serps. Són a la muntanya. A la muntanya sí que n'hi ha. A la muntanya hi ha escurçons. Els escurçons de les terrasses, els dels pobles van amb corbata i s'asseuen a escriptoris de bancs i d'ajuntaments. Tenen potes. Els escurçons humans s'asseuen a taules de terrassa per esmorzar, no maten el temps ni s'arrosseguen pel terra.
Ell recull l'encenedor que l'hi ha caigut. Tornem a seure. Jo trec un cigarret del paquet. Ell se l'encén. Jo li prenc l'encenedor de les mans perquè no se me'l quedi i m'encenc el meu.
- Sempre vens aquí? - pregunta.
- S'hi està bé.
- És un forat.
- Un forat acollidor.
- No com el d'una dona
- No, com el d'una dona no.
- Anirem a can Ricard aquesta tarda, a jugar. Vindràs?
- Espereu-m'hi asseguts.
- Què escrius?
Abaixo la tapa de l'ordinador. Me'l miro. “Res”, dic. Una vegada ja me la va jugar. Ell se n'oblida just quan una de les cambreres obre la porta de la terrassa. Deixa al seu davant un got de vidre petit amb cafè molt negre a dins. Un que fa olor de conyac o de whisky, o de licor. No ho sé. La cambrera se'n va i torna a tancar.
- Què fas ara? - em diu.
- Res, espero, escric. Totes tres coses.
- Està bé això. No defallir.
- I tant.
- Feina?
- Si en tingués no seria aquí.
- Ja, i de pasta, què tal?
- No en tinc massa, no.
- Jo tampoc. Però tu no tenies atur?
- Sí, atur de quatre anys contractat a mitja jornada.
- Però si feies més de setanta hores...
- Només els llepes i els que s'empassen polles tenen contracte complet. Si fas quaranta hores tens contracte de vint. Si en fas vuitanta potser te'l fan de quaranta, però no hi pots comptar massa.
- Ja, quina merda...
- Sí.
- Doncs n'hi té un de nou ara, de treballador. L'he vist. Un crio. Dinou anys. Feina bé n'ha de tenir.
- Té sort. Aquests són els que cobren poc i no es queixen. No pregunten i no es pregunten res tampoc. Són el futur
- Sí, suposo.
Entre el tendal i la tanca alta passa un avió que travessa el cel de desembre. Els pardals piolen des d'algun lloc. El sol va alçant-se. És diumenge i en Robert remena el seu cigaló i el tasta. Encara li crema. El deixa al platet i es passa la llengua pels llavis de garrí. Torna a començar:
- Jo estic fent un còmic – diu -. Farem milions.
- Tu no saps dibuixar. I amb l'euro és difícil de fer milions.
- Ja ho sé. Però me'l dibuixen. Jo escric la història, i farem milions...
- No es fan milions amb còmics. I amb llibres tampoc. Per fer milions has d'atracar algú, enganyar-lo. Fotre algú per guanyar tu. Xuclar-li la sang, menjar-te'l, matar-lo...
- Jo no ho sé fer això. Per això estic així.
- Ja. Per això estem així.
- Ja...
- I qui te'l dibuixa?
- Una noia, de vint-i-dos. Bufona, primeta, cabells negres i mirada andalusa. Sembla que t'hagi d'arrencar la pella a tires. Però de debò en sap, de dibuixar.
- Has fet res amb ella?
- No es deixa. Un tio fa anys... ja saps què vull dir. Ara té xicota.
- Merda. Sol passar...
- Sí, merda.. Així què, no vindràs al vespre?
- Passo de Cthulu i dels vostres elfs i de nans saltarins.
- Estaria bé. Almenys ens tornaríem a veure tots.
- Qui són tots?
- Ja saps: la Nuri, en Marc, en Ricard, tu, jo...
- Per mi us en podeu anar a la merda.
- Ets una amargat.
- És cert, però un amargat no-deprimit.
- Què tal va anar el concurs aquell?
- Com sempre. No el vaig guanyar.
- Bé, doncs a per el següent, no?
- Esperem.
Torna a agafar el gotet de Cafè amb licor. Se'n beu un terç. El torna a remenar. Mira per la cristallera a la granja. Mira els culs de les cambreres. Jo també, i m'empasso el que queda de la meva tassa. Els quatre membres de la taula aquells s'aixequen, s'abriguen, surten en direcció a la caixa, paguen i se'n van. En Robert es queda amb el jerseiet de ratlles. Jo també. Llavors n'entren uns altres que ocupen una altra taula. Ell apaga el cigarret al cendrer.
- Bé, me'n vaig – diu, i s'acaba el cigaló.
- A escriure?
- No, avui no en tinc ganes.
- Malament doncs.
- S'ha de saber parar.
- No ho crec. Jo no en sé
- Nosaltres farem milions...
- Quan els tinguis ja me'n deixaràs algun.
- Així, segur que no vindràs?
- Que no.
- Per què no?
- Perquè tinc que sortir-me'n.
- Un diumenge, te'n sortiràs?
- No se sap mai.
- Nosaltres farem milions...
- Ja.
Obre la porta, fot el camp. Jo torno a alçar la pantalla. Premo una tecla. La pantalla s'encén. Escric això. I mentrestant espero, amb la idea de sortir-me'n.

"Per acabar-ho d'adobar, tenia aquell petit fonògraf girant dins del meu cervell que no parava de fer sonar la mateixa tonada: no ho intentis, no ho intentis. Semblava una idea perfecta", Bukowski

blaus encants

Volia buscar-te aloja
allà al teu estany,
i et vaig veure mudar
de nits amb vestit de boira
rere la cortina d'aigua
del blau degotall.

Vaig trobar-te oh nimfa
sota la lluna alta i clara
i desitjar perdre les hores
i que aquestes fossin fosca,
de fantasies pres desitjava:
el veure't de nou espolsar-te
dels matins presa la rosada
a tons cabells humits i
no esperar arribessin segures
de Sant Joan les nits.

I vas descobrir-me goja
tot espiant-te d'amagat,
a tu que castigues atrevits
els ulls d'homes que per tu fas encuriosits,
els regales d'avellana una mirada
i sedueixes amb màgia d'encís.

I pel desig de veure't dona d'aigua
etern per tu se'm fa el desig;
et somnio nedar entre merles d'aigua
i esclau de tu em quedo a les nits
quan a l'estany hi brilla la lluna
i als encants de nimfa quedo sargit.

La transmutació

Va començar essent temporal, abans no trobés res. Recordo que abans de posar-m'hi jo tornava a casa, i ella duia el davantal i jo deia “Hmmm, de què fa olor, reina?”, i jo m'acostava, li engrapava una natja del cul i ella em feia “Au, deixa estar, golut, i para la taula!”.

I ara hi penso i penso en la sort que té ella de treballar allà a la llar d'infants. Bé, me n'alegro, és clar que me n'alegro perquè és la meva dona i contra tot pronòstic a ple segle XXI no m'ha plantat encara i ella pot estar amb sa filla, la nostra filla, i tant! Jo a ningú més que a la meva dona li confiaria la nena amb els ulls tancats. A la meva sogra no, per descomptat que aquella bruixa no. Ni tan sols a ma mare, amb qui vaig créixer i sé prou bé de quin peu calça. Però com dic, és clar que me n'alegro per ella, perquè a més d'estar amb ella també hi guanya calés amb el sacrifici, que prou falta fan. Estic content per ella. Es sent realitzada a menys d'un quilòmetre de casa i assoleix el doble objectiu de qualsevol dona d'avui dia: el de fer de mare alhora que produeix mensualment diners per pagar-nos el dret a viure i existir als que l'esperem a casa. Si només hagués aconseguit una d'aquestes dues coses sempre trobaria el típic o la típica que li endegaria que és una fracassada per no tenir-ho tot. No. Ella ho té ja tot, i té la sort que ningú li pot dir res d'això.
Però, mirant-me ara a mi, crec jo és inevitable que em pregunti quin és el meu paper en aquests temps. En què acompleixo i em realitzo jo aquí, mentrestant? Que què faig jo dieu? Doncs res, mireu, jo sóc aquí, vegetant. Jo m'estic aquí tot el dia, fent arrels a casa i fent els llits i passant l'escombra, penjant amb pinces de plàstic de colors els escanya-pets d'ella a l'estenedor de fora que jo mateix vaig instal·lar quan encara tenia feina i el meu principal paper a la casa era instal.lar coses, carregar pesos pesants i penjar cortines noves. Ara volto per la casa amb els pèls del meu pit aflorant per damunt un davantal rosa, un que em va petit i que té una maduixa estampada al davant.

Perquè jo era paleta, sí, un d'aquests. No manobre, no, sinó paleta. Oficial, de primera, sí. Feia plomades, alçava murs, i dirigia i corregia als manobres rapats els dilluns al matí quan arribaven passats i amb la ressaca de coca i pastilles del cap de setmana amb pantalons de l'exercit i ensenyant els músculs. Feia anar la paleta i apilava totxos, feia arcs, CONSTRUÏA coses, tot i no tenir cap més estudi que un ofici al que havia dedicat quasi vint anys. Ara però ja en tinc un de curs, el curs de manipulador d'aliments, que és el que primer ens vam treure quan ens vam quedar tots sense feina. El vaig fer aquí mateix al poble, l'any passat, per tractar inútilment d'introduït-me a l'hostaleria després que la construcció se n'anés en orris. Però, ja sabeu: a l'hostaleria tampoc hi volen ningú ara. Les coses estan fotudes.
Així que ara segueixo a casa. Els cap de setmana ella em deixa anar a veure el Barça i fer uns pòquers amb els companys de l'obra amb vides similars a la meva. Abans d'anar-me'n, però, li ho deixo tot fet. Nosaltres ens hi juguem cigarrets, o trucs de cuina, doncs no tenim diners. Estic atrapat a casa. M'estic professionalitzant. He aprés a cuinar alguna cosa més que no pizzes congelades i crispetes de microones. Amb unes lleugeres indicacions per començar i amb l'avorriment i solitud de les hores del dia com a companyes de viatge vaig començar a atrevir-me amb empedrats, amanides fredes d'arròs i vaig passar als macarrons, als fideus a la cassola, les sopes, cremes, saltejats i peixos i rostits al forn. La setmana passada, per exemple, vaig fer canelons. Em queden bé, i en vaig fer molts perquè vaig trobar la vedella d'oferta. La majoria els vaig congelar per tenir-los fets per Nadal. L'any passat em va resultar caòtic, sabeu? Jo, es que al començament no sabia ni com anava la vitroceràmica i el cafè del matí me l'escalfava al microones i m'enfilava el cotxe amb un entrepà embolicat en paper d'estany i me n'anava, fins al vespre, i m'oblidava de tot.
Però ja fa temps que no. Vaig aprendre a pelar patates sense deixar-me'n la meitat, vaig aprendre les bases dels bons sofregits, netejar el peix i filetejar el pollastre, a salar i a deixar reposar i reduir i deixar al punt. Faig crema de verdures. La faig amb els sobres d'amanida russa congelada – una bona base – i hi afegeixo llet, i mantega, i formatge ratllat, i crema de llet per espessir-la i espinacs per fer-la més sana. Em queda collonuda. L'haurieu de provar.
Recordo que les primeres vegades obria el sobre aquell amb el ganivet cromat. Recordo que a fora plovia o feia tempesta, o a mi m'ho semblava i que al fons hi tenia parlant-me la ràdio de la caixa d'eines oblidada al garatge, com quan era a l'obra. I entre tot aquest batibull tot es quedava estranyament en silenci, i jo em quedava amb el sobre aquell obert a una mà i amb l'altra el ganivet. Clavava la vista al ganivet. Va ser una mena de ritual malaltís. Mirava aquella llarga línia esmolada de la fulla cromada del ganivet esmolat brillant sota els fluorescents i em preguntava com seria l'efecte que sentiria - si ardent o glaçat -, però de ben segur esfereïdor que produïra al meu canell el contacte esmolat de la fulla. Imaginava com em travessaria abans de fit a fit el cervell la fiblada de dolor que sentiria, com es despertaria de cop per després apagar-se a la fi el meu sistema nerviós per deixar de pensar.

Fou un dur inici. Una etapa, res més. Suposo que ja m'he resignat, però cada setmana faig crema de verdures, doncs ens dura molt i a la meva dona li agrada molt com em queda. Em diu que sóc un cuiner excel·lent, que sóc l'enveja de les seves amigues. Així que cada setmana acabo per obrir en un moment o d'altra la bossa d'amanida russa congelada, i recordo perfectament que durant molt temps jo sentia aquell silenci a la cuina amb l'aigua bullint a la cassola i al fons se sentia el matinal de la ràdio i que a fora plovia i feia tempesta, que jo no tenia una paleta a les mans sinó un ganivet i un sobre de verdures congelades. I que estava allà sol, allà, fent tot allò pel que durant trenta-quatre anys ningú m'havia preparat ni m'havia imaginat em caldria bregar amb aquells pensaments com verí cremant-me a l'interior.
Ara, quan l'aigua bull i la ràdio em parla i quan a fora plou o fa sol o núvol i segueixo sol, obro igual la bossa d'amanida russa i l'aboco a la cassola, preparo la mantega, el formatge i la crema de llet, però ja no em quedo mirant el ganivet. El recordo, però no el miro. Inevitablement recordo que hi va haver una època en que me'l mirava. Sempre ho recordo. Sempre recordo que llavors vaig ser massa covard, o potser que vaig ser prou valent per no endegar-ho tot a rodar. No ho sé.

Va començar essent temporal, abans no trobés res. Però així portem ja anys. Però ella arriba puntualment a la una, doncs la nena es queda a menjar ja no a la llar d'infants on ella treballa, sinó al col·legi. Ara la sento cada dia arribar i la porta tancar-se, i jo duc el davantal que em va petit amb la maduixa i sento que ella fa: “Hmmm, de què fa olor, rei?”, i se m'acosta pel darrera i m'engrapa una natja del cul i jo li dic: “Deixa estar, goluda, i para la taula!”.

"“Una feina satisfactòria és una gran cosa en moments com aquest. Què hauria de fer jo? Anar a la botiga, obrir-la i passejar-m'hi?” Hornby

Filla,

et busco i t'escric perquè la facis tornar. Estic en un frenètic i malaltís estat d'angoixa. A una passa de la bogeria, sí, doncs encara ets al seu ventre i per tu pateixo. Ella se n'ha anat. Oh, esclar, sí, ja ho sé: dones!! Però es que aquesta dona és diferent: aquesta dona és capriciosa i fugissera. L'odio tant com l'estimo i desitjo. Per merèixer-me-la a ella i merèixer-te a tu tard o d'hora visc jo. Però arriba, se'n va, torna a venir, se'n torna anar; arriba, se'n va i torna a arribar. Cony, que jo en seré part també de tu! No tinc alguna mena de dret de pare, ni que sigui el de deixar de patir?
I l'estimo i molt en el fons crec que ella també a mi. Tu naixeràs un dia, i t'asseguro que no només a tu et doldran els entrebancs que a la vida t'esperen. Com els moments feliços, també els sotracs és millor passar-los acompanyats.

Però així és ta mare: capriciosa. Vull que ho sàpigues. Jo voldria tenir-te ara aquí i no lluny. Vull veure't créixer ara que encara no et conec. Vull tornar a sentir els teus copets al seu ventre quan plegats t'imaginem. Vull que torni i me'ls deixi escoltar. Vull que quan trenqui aigües es quedi per sempre, que ara torni i un dia puguis sortir de la impressora forta, feliç i preparada. Vull que tots dos anem a la copisteria per mudar-te i fer-te enquadernar. Oh filla!, obra mestra de ta mare inspiració: jo també en sóc part. Digues-li que torni! Vull fer-te de pare ara. Et vull veure créixer al seu ventre lentament i esperar que un dia, sola, t'escapis per enfrontar-te al món cruel, plorant jo com a pare i home que ha parit.

Bojos

Boig. Tothom ho és, però ningú s'ho creu. Jo m'ho crec de mi mateix, però m'han hagut de tancar com per a fer-m'ho creure més: sí, aquí estic, i estic boig.
- Es pot saber què feies, corrents despullat per tot l'hospital? - és el que em pregunta l'altre boig.
I millor no contestar. Ara no em ve de gust pensar-hi, en tot això d'aquest matí. A més que no ho recordo massa bé perquè duia uns dies dormint poc i tal.
- Tenia calor - contesto.
- Et senties presoner o alguna cosa així? Per què corries?
El tio vol menjar-me el coco. Vol fer-me creure el que no és. Em sembla que sí, que llavors em sentia presoner, o estava ofegat o el que sigui; però la qüestió, el quid de tot això vaja, és que aquest altre boig del meu davant és el psiquiatra, i si és el psiquiatra per què cony em pregunta el perquè? No hauria d'obviar-ho això del matí per provar de treure-m'ho del cap, perquè no hi pensi més? No hauria de pelar-li això i tranquil·litzar-me, fer-me veure les coses d'una altra manera, algo així?
- Vaig deixar-me el gas endegat de casa.
- La mare de Déu... Marc, la mare de... La mare que et va...
S'ajup a l'escriptori. Apunta amb aquesta lletra seva de metge o de psiquiatra o de ves a saber de què. Una lletra horrible, tota plena de faltes, ben segur. Potser sap que a casa no tenim gas, que anem amb vitro de fa uns anys i això és el que apunta: bogeria total, pèrdua del nord, distanciament de la realitat. Deu ser molt greu aquesta sortida de tema que li he disparat com per posar-se a escriure així. Els científics, els metges del coco ja ho són ja, així. A més, que em sembla que ho apunta en castellà el tio. No m'estranya, en tindrà uns cinquanta passats. És de la generació del meu pare, generació La Vanguardia, generació convergent... Putos espanyolots... El tio té unes entrades que déu ni do. El poc cabell que li queda a banda i banda damunt les orelles aflora blanc dessota el tint. L'he vist aquest matí arribar a l'hospital. Ve amb un BMW de la hòstia, però fa uns anys el vaig veure arribar amb un Mercedes biplaça. No me'n refio d'un metge que es compra aquesta mena de cotxes. El d'ara, el quatre per quatre, és blanc; llandes, seients de pell, matrícula de fa poc més d'un any... El cotxe li va com un guant. Tots dos són la viva imatge del triomfador d'avui dia que ha estudiat una carrera i diu haver treballat per als altres però que només el veus anant a sopars de cent euros per plat i amb cotxes nous cada dos per tres i el cap de setmana se'n va a la tercera residència perquè ja se n'ha cansat de la segona. En fi, segur que a dins hi escolta música clàssica, a més. D'aquesta rotllo psicòpata del segle XXI. Cants gregorians.
El tio segueix escrivint, i no sé perquè ara em ve al cap una frase, d'alguna peli, no recordo quina: Qui és més boig, el boig o el boig que segueix al boig? Aquesta frase. Quina peli era? La puta, no me'n recordo. Les pastilles, sí, les pastilles. En fi, no sé. Quina era? Ja, ja em vindrà... Tard o d'hora em tornarà el títol aquí a recepció. Llavors para d'escriure
- Tu et vols curar o no? - em diu.
- Jo? I tu, et vols curar?
Em mira. És la segona vegada que em mira així.
- Jo, de què m'haig de curar, jo, Marc? Vols que vingui amb tu, a la casa okupa aquella?
Ma mare n'està enamorada d'aquest nou doctor i de la seva torre a Premià de dalt. Mira-te'l, mireu-vos-el com em mira. Com si jo fos una merda a la que cal jutjar i comparar amb aquest detall de la casa okupa. Com si jo fos més boig que ell i la seva colla de poca-penes. Es veu que ha escrit llibres, el tio. M'ho ha dit ma mare. No sé quins, no sé de què, però si aquest és el nivell de conversa al que m'he d'aclimatar deuen tractar de temes d'aquests dels problemes de la societat d'avui dia: dels joves dispersos, sense ganes de fer res de la generació Nintendo i les xarxes socials i pantalons estripats i jerseis a ratlles. Joves del s. XXI. Segur que d'aquí a la clínica en treu el material per escriure'ls amb tot l'agre que li permeten les entranyes, segur. Mireu-vos-el com apunta, apunta i apunta... Li calen culpables, li calen pacients, li cal que les coses no vagin bé a la resta per sentir-se útil. A mi m'agradaria dir-li que es fotés les pastilletes que no em deixen pensar pel cul i que em torni el meu pedaç de vida. Però això podria perjudicar-me. També podria parlar-li d'en Humpry, per fer-lo dubtar i que em tanquessin i tenir menjar calentet i un llit segur tota la vida tancat. En Humpry és el meu amic imaginari. Un que m'he inventat i que sóc plenament conscient que no existeix i que per suposat no veig ni existeix ni res. Només me'l vaig inventar perquè inventar-se una cosa així és el súmmum de la bogeria, el que ells volen. És com per fer més gran la bola per tocar-li els collons. A vegades m'agradaria que existís en Humpry. M'esperaria a defora, arrossegant amb el remolc la meva moto, 20.000 euros que hauria tret d'algun lloc i un passaport fals i una mica de roba i un pis franc a algun lloc perdut al bosc... Tot això que cal per començar una nova vida i que ni jo ni ningú té i que tothom voldria per allunyar-se d'aquest món.
La primera vegada em va parlar de bipolaritat, d'esquizofrènia, de depressió i dels porros... Em pregunta quan de temps porto sense feina. No li sé dir. En tinc vint-i-quatre i ara ni tan sols recordo si he treballat mai. Totes les malalties mentals, crec jo, les ha portat el mateix món malalt en el que vivim. Per això ni els avis ni els besavis ni ningú de generacions anteriors patia coses semblants. És la tele les que les provoca, la merda de la tele i la merda de la política, els videojocs que et fan necessitar premis i noves armes a tothora, el facebook, els twitter's i els anuncis d'allarga-penis o infla-pits i solucions màgiques de reducció de pes a plena matinada. És el món en sí mateix el que et fa enfollir, perquè a ningú li agrada. Probablement jo sigui boig, però no més que ell que l'accepta. El món, tal i com està muntat, és el que ens duu a enfollir. No hi vaig venir pas de sèrie així amb problemes al món, jo. Us ho ben juro. És un procés que et desvia de la infància normal. Vaig tenir pares normals que no encara no s'han separat i que s'han enganyat mútuament, crisis passatgeres de diners, he tingut avies, avis i regals de nadal. Van estovar-me per ensenyar-me què no havia de fer i com no m'havia de comportar i van castigar-me a la meva habitació per després mirar cine de barrio els dissabtes a la tarda, el futbol, els programes del cor... Una vida, una família normal, vaja.
- M'ho dius o què, de què m'haig de curar?
Millor no dir-li-ho. Si li dius que el món està malalt és com negar-li que tu ho estàs i ell és qui decideix qui està malalt o no. No acusis mai de boig a qui t'acusa des ser-ho i té la força per fer-t'ho veure. Et durà de pet als problemes. Així que no, no li dic de què s'ha de curar. Que es curi ell solet, que és el llest i el savi.
- Explica'm què t'ha passat pel cap aquest matí, va. Parlem-ne. Què t'has imaginat?
A aquesta mena de prepotents els hi encanta escoltar a individuus com ara jo, perquè això els hi atorga certa superioritat moral amb el seu propi estatus. Es senten collonuts, però no els hi ho diguis pas això, no els hi facis creure que ells són el càncer que et devora.
Ens hi hem d'estar massa estona així, o què, Marc?
- No sóc perillós – dic finalment, no sé per què -. No faig mal a ningú. No cremo contenidors ni assalto res ni apallisso ningú ni robo... Res. Només vull que em deixeu en pau, a la meva bola. Plantaré naps, cols i pastanagues, i això no és dolent. N'hi ha que ho necessiten més això d'estar tancats.
I me'l miro i somric, i recordo que em fa mal el llavi i me'l toco. Quan m'escapava, aquest matí, el guàrdia de la porta m'ha colpejat.
- No, això no està malament. És ben digne. Però vull saber el per què t'atreu i el més important: què penses fer, on pensaves anar?
- M'havia quedat sense tabac i...
Cara de disgust altra vegada. No li agraden les bromes. Professional 100%.
- Tsk, tsk, tsk...
Sant-tornem-hi amb el boli i la llibreteta. En fi, d'aquí no en sortirem pas si no passo una mica pel tub. Millor fer el xai, el ximplet, el foll.... Mentre escriu va dient:
- Ets incapaç de trobar una feina, incapaç de mantenir-ne una quan la tens, incapaç d'actuar com un adult i de complir amb les obligacions, d'adaptar-te al món que t'envolta... No continues res, tot ho comences, res acabes... Tsk, tsk, tsk...
Modus operandi: Li diré de forma superflua coses que em preocupen sense apuntar ningú en concret. Li parlaré de la falta de comunicació a casa, de la falta de realització, em queixaré del món fent-me la víctima sense apuntar ni a especuladors ni a polítics ni a l'economia ni a la societat malalta. Li diré que vull tornar a estudiar. Psicologia, per exemple, que li molarà de sentir-ho. Li diré que vull tota la merda que ell té i que jo refuso sense qualificar-la literalment de “merda”. En fi, el malalt sóc jo, la víctima sóc jo, no? Si vull sortir d'aquí i sortir-me'n hauré de passar les dues o tres setmanes de rigor i anant a veure el psiquiatra dos o tres anys seguits aparentant una il·lusió desbordant per devorar vida i incorporar-me a la societat. Sí, això li diré. Li diré que ningú em comprèn, que m'he sentit sol molt de temps. Faré com que m'esfondro, deixaré caure alguna llàgrima per tota la misèria que ens envolta i li parlaré d'alguna xicota que em va deixar i que per a mi era molt important i mai vaig superar, de la falta de perspectiva dels joves d'avui dia i de com de fatal està tot això... Bla, bla, bla... Aparentar feblesa.
- Es que... - començo.
Em mira, i sap que preparo la meva defensa per les acusacions aquestes...
- Es que tot està fatal, saps? Tinc por, tinc molta por.
- Ara va, digues Marc, ànims... Ningú et dirà que serà fàcil, però arribarem al fons de tot...
- De tot?
- De tot.
Així que bé, començo a inventar-me el discurs dels bojos, el que ell vol sentir.

Reflexió de merda

Fa dues setmanes vaig anar a un restaurant d'un poblet de les rodalies al que jo pensava seria una entrevista com d'altres. La propietària d'aquest li havia dit a un familiar meu que anava buscant un ajudant de cuina eficient, i el meu familiar va dir-li que – ve't-ho aquí – n'hi havia un, d'ajudant de cuina disponible i a l'atur, a casa, pensant en ser eficient.
Hi vaig anar doncs un dilluns a les set del vespre, em sembla recordar, doncs vaig haver de posar diners a la màquina de zona blava on vaig deixar aparcat el cotxe. Vaig acostar-me al restaurant abans de l'hora acordada, però ella no hi era. Vaig asseure'm al banc de dessota un plàtan i just quan començava a caure una fina pluja com d'aigua neu enganyosa de Novembre sobre el banc vaig guardar el Whitman de la biblioteca a la motxilla per amagar-me dessota un balcó. Llavors vaig veure que algú es movia rere la cristallera. Vaig picar la porta i ella ja hi era. A tres quarts d'onze tornaria a casa i el meu pare em preguntaria: “Què, que hi has anat?”, i jo li diria que sí, que “Ara en vinc”, i ell contestaria amb cara de ser molt lluny del món d'avui dia: “Què, ARA? Ara en vens?”, “Sí, ARA”, contestaria.
Ell es miraria el rellotge. “Dues hores i tres quarts!?”. faria ell, perplex. Sí, dues hores i tres quarts llevat dels cinc minuts de tornar-me'n i trobar aparcament just davant de casa.

I es que vam parlar de tot i de molt i de res. No sé de què, ara que m'ho paro a pensar. Vam començar parlant dels mal temps i la crisi, que és un tema molt actual amb el que encetar una conversa i saber que ens trobem al 2011. Era una dona ja gran, baixeta, morena, passats els seixanta i molt viva i atenta a tot i funcionant amb 98 octans com a mínim sinó amb querosè. El peixater a qui vaig suposar jo li comprava la va trucar mitja hora després d'arribar jo i sense haver sortir nosaltres encara de les presentacions i dels bolets que ens podríem trobar ara que feia dies que plovia. Compartíem l'afició d'anar a buscar bolets. Ella li va estar donant llargues, al peixater. Hi va estar bregant-hi més de deu minuts per desfer-se'n. Jo mirava mentrestant el restaurant: els mantells, les copes, els plats ovalats i quadrats de disseny, a la cristalleria parada i la barra nova i a les mil nyinyeries que ella m'havia dit li havia costat un ronyó i part de l'altre, allò que els cambrers li havien dit i recomanat calia comprar per estar al dia i aconseguir que tot fos “de disseny”. Al final abans no pengés vaig quedar-me eclipsat en una fotografia antiga al costat d'una furgoneta blanca, una C-15 rere un home a un prestatge entre les ampolles de cinc o sis varietats de vi negre exposades.
Ella va enviar al peixater i a la seva caixa d'orades “salvatges” frescament a passejar, doncs com va dir-me ella després de penjar “em volia col·locar el peix el dilluns, quan jo sempre li compro el dijous. No deu saber què fer-ne”. Després vaig saber que abans d'instal·lar-se allà amb el restaurant s'havia dedicat a assabentar-se curosament de quins eren i què oferien exactament els restaurants de la zona amb els que competiria. Se la veia segura del que parlava perquè podia explicar-te fins quins eren i què feien els cosins llunyans de la darrera ajudant de barra dels llocs on s'havia dedicat a fer espionatge industrial. Se'n sabia els menús, la qualitat o la no-qualitat del que oferien i les bones o males mans de fins al darrer cambrer que hi havia treballant. S'ho havia mirat tot amb lupa i afirmava clarament respecte del seu restaurant que, a ella “no li anava gens malament” ara per ara, doncs feia menys d'un any que havia obert i els números li sortien.
“Això ja és molt”, vaig dir-li jo.
Però també es queixava. Es queixava de que l'estiu era molt curt i que ja no hi havia tant de moviment com llavors. Això li va donar ales per lamentar-se també del típic cambrer que li robava calés de la caixa mesos enrere, d'algun ajudant que no li havia anat bé i que s'escaquejava de tot el que podia i també d'un treballador que per un tema familiar no havia pogut treballar finalment allà amb ella, un que coneixia de tota la vida i que sempre havia treballat per a ella. En fi, ara la seva principal preocupació era la d'obrir totes les hores possibles, també obrir a les nits per les que tenia un pla però que no sabia què tal aniria. Havia invertit molts diners en aquell lloc i calia buscar-li sortides, “esprémer-lo”. En sabia un niu de cuina, però també de números i de dirigir negoci. Es veia d'hora lluny per tot el que deia. Ella estava disposat a treballar més del que li aguantés el cos. Tenia aquella idea entre mans, o aquella còpia d'idea. Una cosa que havia sentit s'estava posant de moda a Barcelona i aprofitant que tenia clients d'alt poder adquisitiu que no li acostumava a fallar passo de dir perquè llavors se sabria el lloc. Vaja, total, que li calia algú que s'ocupés de la cuina a les nits mentre el restaurant es transformava per unes hores en una mena de bar de copes.
Però jo no tenia ni puta idea de fer el que ella em deia que calia fer si hi anava. I li ho vaig dir.

La darrera hora doncs vam estar parlant de temes més socials. Li vaig fer com de confident i psicòleg. Vaig sorprendre'm a mi mateix. Vaig saber que no dormia més de quatre hores i que per fer-ho s'ajudava de pastilles, que anava més estressada que la pipa d'un indi i que no somniava en res, que el seu marit - el de la foto de la furgoneta C15 - criava malves de feia més de deu anys i que se'n sentia molt de la soledat i demés coses que no estaria bé dir. Jo vaig anar lligant caps. Si estava tan enganxada a la feina i si com deia li parlava "al seu marit mort!!" cada nit quan se n'anava a dormir i també li deia “bon dia” al no-res o al seu esperit quan es llevava i es passava totes les hores lliures al restaurant, era perquè, simplement, no tenia res més i allò l'ajudava a “no pensar”.
Quan em va dir això li vaig comentar alguna cosa sobre el que havia llegit en algun moment en algun diari dies enrere, a la columna d'en Monzó em sembla recordar sobre el pare del pilot de GP1 mort darrerament. Una petició de “fer molta remor” en memòria del seu fill per recordar-lo. El que ho escrivia, fos o no en Monzó, venia a dir que per a ell/a era més aviat un mitjà per “no pensar-hi”. Ella va donar-li la volta al meu raonament per venir-me a dir que necessitem de fer alguna cosa per no pensar en les coses que ens fan mal. Jo li vaig contestar que si no hi penses quan toca sempre hi ha un dia que t'agafen de sorpresa. Ella va seguir cabuda amb la seva manera de veure-ho i allà es va acabar la cosa més o menys.

Total, que entre pitos i flautes vaig sortir d'allà com dic dues hores i tres quarts més tard, havent descobert més de la seva vida personal i de la meva que del que tractava del tot la feina o del que volia jo o el que necessitava ella. No vam parlar de sous, ni d'horaris, ni de responsabilitats, ni de res en concret llevat de dir-me els plats que feia i que jo evidentment no havia fet mai. Li vaig dir quatre veritats meves: que aprenia ràpid, que m'esforçava, que era complidor i que no m'escaquejava. Res més a banda del meu minso currículum de cuina. Es veia d'hora lluny que tot i demanar-me el número de telèfon i de preguntar-me si tenia transport i disponibilitat i tal el percentatge de possibilitats entre anar-hi o no a treballar rondaria el 10/90. Ho feia per compromís, i si mai em trucava molt probablement jo m'ho hauria pensat millor i li diria llavors que tenia altres coses a fer i que preferia cascar-me-la lentament a casa pensant en palles mentals i quan em preguntés el “què” li diria una mentida per no contar-li el que de debò pensava seria la meva sortida, perquè tampoc m'agradava que em prenguessin per més boig del que ja sabia que era.


I, en fi, que no sé perquè m'ha vingut aquest matí això. Potser perquè fa temps que no miro ni un puto diari per no amargar-me i hi he pensat fa una estona aquest matí quan nb'he vist tota la pila allà sobre el prestatge de la cafeteria, he pensat en quan i què fou el darrer que vaig parar-me a llegir i el perquè. M'ha sortit aquest article com el més fresc. Fresc de fa setmanes. Avui és un d'aquests estranys dies en que m'he fotut davant la pantalla sense saber ben bé on portaria el que escriuria i això és el que n'està sortint. La necessitat de la meva ment per nodrir-se ara de realitat pura i dura és completament nul·la. Demà hi ha eleccions al país veí i me n'he allunyat tant com n'ha estat possible. Em sembla que demà tornaré a posar alguna bretolada dins un sobre perquè aquest es transformi en vot nul. No sé què encara, no sé perquè ho faré tampoc. Simplement ja no m'interessa aquest circ d'avui dia que es diu política. Abans m'agradava merderjar per Internet i llegir-me opinions i diaris de tota mena per contrastar la diversitat d'opinions i saber – saber per saber de què queixar-me, és clar –. Saber de què i com i amb quina quantitat de merda està parit el món en el que visc. Ara ja no, perquè ja ho sé, o sóc tant idiota que em sembla que ja ho sé o perquè ja no m'interessa provar de saber-ne més. La informació se't va acumulant una damunt l'altra, i si tot el que tens són mals presagis i males notícies, no és gens sa. No ho sé, vaja. La situació política i econòmica m'interessa ara tant com que em treguin un queixal. De fet em sembla que m'interessaria més que em traguessin aquest queixal que em dóna pel sac de fa dies si no fos perquè la meva situació econòmica és lamentable i passo de deure-li al dentista. Sí, preferiria que m'arrenquessin un queixal, sí. Amb tots els rebots d'interferències informatives que m'arriben ara de tan en tan ja en tinc prou.
Per exemple - i deixant ara de banda el meu particular món per un moment -, ahir al vespre: Vaig anar a prendre un quinto al bar per passar l'estona després de fer de dependent substitut dues hores a una botigueta del meu barri. Hi havia més gent allà, però els únics que cridaven l'atenció eren un home amb el posat i les cames i la ment a mig camí de sortida que intercanviava opinions amb un altre d'amagat a un racó de taula rere una pantalla. Davant el segon n'hi havia un tercer, d'home; un que treia i organitzava pel·lícules pirata que el de la pantalla - entenia jo - tenia previst de comprar. Tots dos xerraven del món econòmic més a tocar, el d'aquí, de barri, el dels que toquem amb els peus a terra i a vegades veus passejant pel barri, prenent cervesa o cafès amb llet o pujant amb les bosses del supermercat a les mans o darreament baixant de la muntanya amb mig cistell de rovellons perquè no tenim res més a fer. El que estava assegut – de quaranta llargs i amb pinta de saber-ho tot - li deia al segon que duia ja tres anys sense feina, que calia prendre-s'ho bé i no obsessionar-s'hi doncs el segon li havia estat parlant de centenars de currículums que havia estat repartint durant més de tres mesos molt neguitós i apressat. A través dels meus cascs de música el sentia aconsellar-lo – al segon – de que s'ho prengués bé, amb calma, que s'hi esperés assegut i no es ratllés més, que tot estava perdut. El segon però li deia al primer que sense moure's no en trobaria mai de feina. Era una conversa d'aquestes. El tercer, mentrestant seguia organitzant pel·lícules, aliè a tot i al seu rotllo.
Excuses del segon: Que ja ho ha provat tot, que no troba res perquè no hi ha res. No deixa de tenir part de veritat. Mesos enrere quan jo entrava a infojobs i a infofeina n'hi havia algunes, de coses, però també hi havia pel cap baix cent candidats per fer d'ajudant de cambrer. Alguns filòlegs, economistes, amb la carrera d'empresarials i molts advocats. A mi em van trucar d'una de Lleida. Em va sortir el tret per la culata, però això és un altra història que ara no ve al cas.

I no sé perquè ara penso en la dona aquesta i en el diari que un dia més no he agafat del prestatge de la cafeteria per no saber res. Un diari li ha caigut fa un moment a terra a una dona i una noia de bon veure li ha recollit. He aprofitat per mirar sota el mocador del coll però no hi ha hagut premi. Torno a la pantalla i penso en la dona aquella que suposadament m'havia de contractar l'altre dia, la que també em deia que més li hagués valgut jubilar-se i “invertir els diners que tenia en un pis per llogar o en eurobons”. Solemne bajanada... Bé, no dubto que la dona em passa la mà per la cara en hostaleria i en empresarials, però per descomptat ha perdut el mon de vista. Dubto que hi hagi ara mateix cap idiota que compri eurobons o inverteixi diners altra vegada en totxo com algun conegut que tinc que quan els llogaters txapen la botiga al local que els hi ha llogat o se li en van els inquilins dels pisos se'ls hi cau el món al damunt i no paren de queixar-se “d'on anirem a parar”. En fi, si hi ha cap home o dona que tingui dos dits de seny avui dia i que amb aquests dos dits hagi aconseguit conservar i guardar calés a ple 2011, dubto molt que es dediqui ara a invertir-los en unions monetàries o en bons d'estats de cap mena. Si jo tingués diners i no tingués ni seny ni vergonya del món en el que visc,ara invertiria en mercats després de treure'm el queixal, cosa que no sé si es pot fer. Invertiria en empreses de sanitat i d'educació ara que és palpable que s'han de carregar els pilars bàsics de la societat per alliberar-los i sortir del pas. Ara i a tothora la urgència és a Grècia, Itàlia, Portugal, Espanya i Irlanda escanyats pels mercats oberts d'Europa. Si es que s'ha d'invertir, més val ser realista: Quan el mercat falla són els estats qui el salven, i quan els bancs i les caixes peten per actuar inconscientment tot i els avisos d'alarma dels il·luminats de llavors, també són els estats qui les rescaten, a ells i als seus patètics directors i dirigents. Quan peten homes, dones o famílies o barriades o ciutats o països sencers de qualsevol estat o unió d'estats, a aquests no els salva ni déu ni sa mare. És clar que no invertiria en eurobons ni en lletres de l'estat ni tresor ni hòsties d'aquestes qui tingui diners i dos dits de seny i previsió de futur. Si algú té ara diners i fos un poca-vergonya fet i refet amb visió de futur, invertiria en mercats. No sortiria al carrer a queixar-se i manifestar-se de tota la merda que hi ha sota l'estora. Invertiria, però no en estats, sinó en mercat. Són els mercats els que tenen enganxats pels ous els estats que pensen que alliberant se'n sortiran. El futur, o el no-futur? Els mercats. Ras i curt.
Si demà - com tothom va dient - torna a sortir la dreta reaccionaria aquesta que a més ens donarà particularment pel cul aquí, encara més sector públic avançarà de nou cap a més retallades i cap a més privatització d'aquest mercat que tot ho pot i tot ho mana, fins que l'estat ja no s'ocupi de res més que de semblar ser-ho, ser una figura inútil enfront els ciutadans com ho és un monarca que no fa rres quan tot el pes del món d'avui dia – economia i mercats – recaigui altra vegada en persones a títol individual. I aquí s'acaba el conte. Perquè tot això ni tan sols que he escrit avui ni tan sols té sentit. És un merder de nassos per a un paperina com jo. Primer m'he d'ocupar de mi mateix, trobar feina, o inventar-me'n una potser, què sé jo...
Prou feina tinc ara no tenint-ne cap, de feina, com per posar-me a pensar al que pertoca pensar als altres i que tampoc poden o no deu voler solucionar. Qui mana aquí?, em pregunto jo. Per on s'ha d'agafar el timó de les coses? N'hi ha cap de timó? I si n'hi ha, qui el té agafat abans que els polítics diguin que l'agafaran quan ja sabem que no el poden agafar? I si de debò l'agafen, a qui donarà per cul tot això?
Ves quina reflexió de merda... Més m'hagués valgut anar-me'n altra vegada a buscar bolets.

Lluny d'aquí seràs

metàfora: (f) Figura de dicció que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a manifestar-ne una altra que tingui una certa semblança amb aquella, sense que hi hagi un element que introdueixi formalment una comparació.

Estossego. Cap mot, cap paraula, ni una frase collonuda més que jo et puga regalar al escriure. Ni una sola idea, ni un senyal ni direcció. Res més se m'acudeix per quedar-me aquí i seguir esperant que apareguis. Em maten els calfreds que cada nit em sacsegen la ploma amb la que t'escric. Em devores, i els meus darrers paràgrafs no alimentaran ja res més que la llar de foc aquesta darrera nit. Vaig veure't ahir aquí quan notava que el tinter que em van donar s'esgotava. Vaig pensar en demanar-ne un altre, però ara penso que hi ha prou tinters i taules i cadires al món com per seguir restant aquí, en aquest clima al que per tu i en va he enrocat, aquí on he tractat d'adaptar-me. Tinc la motxilla enllestida a tocar de porta i a la llar els troncs esperen el darrer foc que els farà petar quan cremi els fulls que ara empleno. El llit m'oferirà el repòs de la darrera nit abans no foti el camp d'aquí. És l'únic que li manca a aquest cos febrós i malalt de tu, aquest que estossega a totes hores. No m'he rendit de perseguir-te, flor, jo no em rendeixo. Busco al diccionari què significa aquest verb. Rendir-se no existeix al meu vocabulari bàsic. Només que em canso de jugar. És hora d'anar a tocar el timbal per d'altres senderols i deixar que siguis tu qui noti la falta, qui no tingui qui la guaiti a totes hores. Ja va essent hora de passar a d'altres coses.
No és que en cap moment hagi dubtat que hi siguis, aquí entre la resta. No, no ho dubto. Hi ets, és clar que hi ets, però saps amagar-te prou bé entre l'esguard multitudinari dels vilatans emmascarats i amargar-me. Oh, que bé que ho fas això de camuflar-te, reina! Que bé que et camuflen els altres!

Com a la resta també a tu la por t'ha guanyat la partida. Aquest recony de por a silenci i que tant fantàsticament saben no esmentar els veïns que diuen viure al límit però que s'enfronten a cada nova primavera rere les màscares, amb tubs de plàstic per on respiren d'ampolles d'oxigen auto-complaent. Primaveres i tardors rere les màscares i entre les màscares. I rere els visors de cristall t'hauria de trobar jo, reina? Es que també tu t'has decidit a retroalimentar-te a través de les ampolles d'oxigen reciclat? Aquesta asèpsia m'ofega i la seguretat de la màscara m'irrita la pell. La meva pròpia por a no trobar-te m'obliga a deixar-te sola aquí i sortir.
No vull les ampolles, no vull la màscara. Tot solet m'he empassat aquí la vida a grans glopades d'aire, l'aire aquest que a tu t'acolloneix de respirar. Com un camaleó em mesclo en aquest merder de jardinets privats segueixo sense trobar-te a tu, flor. Cada dia em falta temps, cada dia allargo les hores buscant-te fins que vaig al bosc, allà on un dia entre el més salvatge et vaig trobar, allà on cada nit em sorprèn la lluna i el fred m'atrapa, allà on emmalalteixo i els calfreds s'apoderen de mi i m'obliguen a refugiar-me a casa, a reposar al llit alimentant la llar amb els versos cremats, abans no em refaig i torno a sortir a buscar-te entre els jardins calcats.

Tu no emmalalteixes com jo, flor. Tu has acceptat adaptar-te amb les ampolles d'oxigen reciclat. Tu tens seny, tu saps nedar i guardar la roba, tu tens sentint comú, tu saps enrocar-te quan la por a la jugada et paralitza. El teu error és esperar alguna cosa, el meu error és el de buscar-te a tu. Si esperes al mateix lloc no trobaràs res que no coneguis, però si busques el que no es deixa trobar et perdràs tota la resta. I jo et trobaré a un altre lloc, sense buscar-te més aquí on ets, així de gran és l'amor que per tu em batega a dins.
Ets ara el menyspreu per mi predicant al poble de les màscares, tot xiulant i podant el jardí. Camines entre les estacions de l'any amb atzurs ulls aclucats per la por. No vols veure com el temps canvia els colors del teu conte de fades. Les hores se'ns esmunyen, flor. Per tu farà, reina. Ja et cauran els pètals. No seré jo qui m'enrocaré en la teva jugada de les màscares. A mi tan m'és. Per tu va. He descobert que per molta quàntica i possibilitats que hi hagi al món, a mi, el resultat de l'equació em surt sempre igual: deixar-te estar aquí.

Ansio nous climes i afrontar les tempestes que el desdeny em portarà. Odia'm, flor, reina meva, amor impossible ocult a la vila de les màscares. Odia'm perquè jo no m'he rendit. T'he buscat aquí essent tu el somni que no s'ha deixat perseguir. Prou ho he intenta. Tan inhumà i immens s'ha fet dins meu el desig de tenir-te que ja més no el puc retenir. Tu seràs el mateix somni que les darreres hores fosques tindré aquesta nit, un somni que demà quan em llevi m'aplicaré a perseguir.
Alimentaré la llar amb la carta abans no me'n vagi al llit. Llegeix-la demà entres les cendres, sé que l'escoltaràs quan a fora et xiuli la brisa i quan al bosc ningú més et busqui de nits, quan sota la lluna blanca sentis com trons llunyans els repics dels timbals, quan ja ningú a la Vila et senti, quan tu et treguis la màscara i ensumis les notícies de pólvora que de mill batalles a les que planto cara el vent et dugui de mi, quan per buscar-te no em vegis ja més i quan de lluny recordis que busco i et buscaré, que per tota la vida resto armat de tu flor meva, del teu encís oh reina meva, obligant-me a anar-me'n, cansat de buscar-te més per aquí.