I ara hi penso i penso en la sort que té ella de treballar allà a la llar d'infants. Bé, me n'alegro, és clar que me n'alegro perquè és la meva dona i contra tot pronòstic a ple segle XXI no m'ha plantat encara i ella pot estar amb sa filla, la nostra filla, i tant! Jo a ningú més que a la meva dona li confiaria la nena amb els ulls tancats. A la meva sogra no, per descomptat que aquella bruixa no. Ni tan sols a ma mare, amb qui vaig créixer i sé prou bé de quin peu calça. Però com dic, és clar que me n'alegro per ella, perquè a més d'estar amb ella també hi guanya calés amb el sacrifici, que prou falta fan. Estic content per ella. Es sent realitzada a menys d'un quilòmetre de casa i assoleix el doble objectiu de qualsevol dona d'avui dia: el de fer de mare alhora que produeix mensualment diners per pagar-nos el dret a viure i existir als que l'esperem a casa. Si només hagués aconseguit una d'aquestes dues coses sempre trobaria el típic o la típica que li endegaria que és una fracassada per no tenir-ho tot. No. Ella ho té ja tot, i té la sort que ningú li pot dir res d'això.
Però, mirant-me ara a mi, crec jo és inevitable que em pregunti quin és el meu paper en aquests temps. En què acompleixo i em realitzo jo aquí, mentrestant? Que què faig jo dieu? Doncs res, mireu, jo sóc aquí, vegetant. Jo m'estic aquí tot el dia, fent arrels a casa i fent els llits i passant l'escombra, penjant amb pinces de plàstic de colors els escanya-pets d'ella a l'estenedor de fora que jo mateix vaig instal·lar quan encara tenia feina i el meu principal paper a la casa era instal.lar coses, carregar pesos pesants i penjar cortines noves. Ara volto per la casa amb els pèls del meu pit aflorant per damunt un davantal rosa, un que em va petit i que té una maduixa estampada al davant.
Perquè jo era paleta, sí, un d'aquests. No manobre, no, sinó paleta. Oficial, de primera, sí. Feia plomades, alçava murs, i dirigia i corregia als manobres rapats els dilluns al matí quan arribaven passats i amb la ressaca de coca i pastilles del cap de setmana amb pantalons de l'exercit i ensenyant els músculs. Feia anar la paleta i apilava totxos, feia arcs, CONSTRUÏA coses, tot i no tenir cap més estudi que un ofici al que havia dedicat quasi vint anys. Ara però ja en tinc un de curs, el curs de manipulador d'aliments, que és el que primer ens vam treure quan ens vam quedar tots sense feina. El vaig fer aquí mateix al poble, l'any passat, per tractar inútilment d'introduït-me a l'hostaleria després que la construcció se n'anés en orris. Però, ja sabeu: a l'hostaleria tampoc hi volen ningú ara. Les coses estan fotudes.
Així que ara segueixo a casa. Els cap de setmana ella em deixa anar a veure el Barça i fer uns pòquers amb els companys de l'obra amb vides similars a la meva. Abans d'anar-me'n, però, li ho deixo tot fet. Nosaltres ens hi juguem cigarrets, o trucs de cuina, doncs no tenim diners. Estic atrapat a casa. M'estic professionalitzant. He aprés a cuinar alguna cosa més que no pizzes congelades i crispetes de microones. Amb unes lleugeres indicacions per començar i amb l'avorriment i solitud de les hores del dia com a companyes de viatge vaig començar a atrevir-me amb empedrats, amanides fredes d'arròs i vaig passar als macarrons, als fideus a la cassola, les sopes, cremes, saltejats i peixos i rostits al forn. La setmana passada, per exemple, vaig fer canelons. Em queden bé, i en vaig fer molts perquè vaig trobar la vedella d'oferta. La majoria els vaig congelar per tenir-los fets per Nadal. L'any passat em va resultar caòtic, sabeu? Jo, es que al començament no sabia ni com anava la vitroceràmica i el cafè del matí me l'escalfava al microones i m'enfilava el cotxe amb un entrepà embolicat en paper d'estany i me n'anava, fins al vespre, i m'oblidava de tot.
Però ja fa temps que no. Vaig aprendre a pelar patates sense deixar-me'n la meitat, vaig aprendre les bases dels bons sofregits, netejar el peix i filetejar el pollastre, a salar i a deixar reposar i reduir i deixar al punt. Faig crema de verdures. La faig amb els sobres d'amanida russa congelada – una bona base – i hi afegeixo llet, i mantega, i formatge ratllat, i crema de llet per espessir-la i espinacs per fer-la més sana. Em queda collonuda. L'haurieu de provar.
Recordo que les primeres vegades obria el sobre aquell amb el ganivet cromat. Recordo que a fora plovia o feia tempesta, o a mi m'ho semblava i que al fons hi tenia parlant-me la ràdio de la caixa d'eines oblidada al garatge, com quan era a l'obra. I entre tot aquest batibull tot es quedava estranyament en silenci, i jo em quedava amb el sobre aquell obert a una mà i amb l'altra el ganivet. Clavava la vista al ganivet. Va ser una mena de ritual malaltís. Mirava aquella llarga línia esmolada de la fulla cromada del ganivet esmolat brillant sota els fluorescents i em preguntava com seria l'efecte que sentiria - si ardent o glaçat -, però de ben segur esfereïdor que produïra al meu canell el contacte esmolat de la fulla. Imaginava com em travessaria abans de fit a fit el cervell la fiblada de dolor que sentiria, com es despertaria de cop per després apagar-se a la fi el meu sistema nerviós per deixar de pensar.
Fou un dur inici. Una etapa, res més. Suposo que ja m'he resignat, però cada setmana faig crema de verdures, doncs ens dura molt i a la meva dona li agrada molt com em queda. Em diu que sóc un cuiner excel·lent, que sóc l'enveja de les seves amigues. Així que cada setmana acabo per obrir en un moment o d'altra la bossa d'amanida russa congelada, i recordo perfectament que durant molt temps jo sentia aquell silenci a la cuina amb l'aigua bullint a la cassola i al fons se sentia el matinal de la ràdio i que a fora plovia i feia tempesta, que jo no tenia una paleta a les mans sinó un ganivet i un sobre de verdures congelades. I que estava allà sol, allà, fent tot allò pel que durant trenta-quatre anys ningú m'havia preparat ni m'havia imaginat em caldria bregar amb aquells pensaments com verí cremant-me a l'interior.
Ara, quan l'aigua bull i la ràdio em parla i quan a fora plou o fa sol o núvol i segueixo sol, obro igual la bossa d'amanida russa i l'aboco a la cassola, preparo la mantega, el formatge i la crema de llet, però ja no em quedo mirant el ganivet. El recordo, però no el miro. Inevitablement recordo que hi va haver una època en que me'l mirava. Sempre ho recordo. Sempre recordo que llavors vaig ser massa covard, o potser que vaig ser prou valent per no endegar-ho tot a rodar. No ho sé.
Va començar essent temporal, abans no trobés res. Però així portem ja anys. Però ella arriba puntualment a la una, doncs la nena es queda a menjar ja no a la llar d'infants on ella treballa, sinó al col·legi. Ara la sento cada dia arribar i la porta tancar-se, i jo duc el davantal que em va petit amb la maduixa i sento que ella fa: “Hmmm, de què fa olor, rei?”, i se m'acosta pel darrera i m'engrapa una natja del cul i jo li dic: “Deixa estar, goluda, i para la taula!”.
"“Una feina satisfactòria és una gran cosa en moments com aquest. Què hauria de fer jo? Anar a la botiga, obrir-la i passejar-m'hi?” Hornby
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada