Lluny d'aquí seràs

metàfora: (f) Figura de dicció que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a manifestar-ne una altra que tingui una certa semblança amb aquella, sense que hi hagi un element que introdueixi formalment una comparació.

Estossego. Cap mot, cap paraula, ni una frase collonuda més que jo et puga regalar al escriure. Ni una sola idea, ni un senyal ni direcció. Res més se m'acudeix per quedar-me aquí i seguir esperant que apareguis. Em maten els calfreds que cada nit em sacsegen la ploma amb la que t'escric. Em devores, i els meus darrers paràgrafs no alimentaran ja res més que la llar de foc aquesta darrera nit. Vaig veure't ahir aquí quan notava que el tinter que em van donar s'esgotava. Vaig pensar en demanar-ne un altre, però ara penso que hi ha prou tinters i taules i cadires al món com per seguir restant aquí, en aquest clima al que per tu i en va he enrocat, aquí on he tractat d'adaptar-me. Tinc la motxilla enllestida a tocar de porta i a la llar els troncs esperen el darrer foc que els farà petar quan cremi els fulls que ara empleno. El llit m'oferirà el repòs de la darrera nit abans no foti el camp d'aquí. És l'únic que li manca a aquest cos febrós i malalt de tu, aquest que estossega a totes hores. No m'he rendit de perseguir-te, flor, jo no em rendeixo. Busco al diccionari què significa aquest verb. Rendir-se no existeix al meu vocabulari bàsic. Només que em canso de jugar. És hora d'anar a tocar el timbal per d'altres senderols i deixar que siguis tu qui noti la falta, qui no tingui qui la guaiti a totes hores. Ja va essent hora de passar a d'altres coses.
No és que en cap moment hagi dubtat que hi siguis, aquí entre la resta. No, no ho dubto. Hi ets, és clar que hi ets, però saps amagar-te prou bé entre l'esguard multitudinari dels vilatans emmascarats i amargar-me. Oh, que bé que ho fas això de camuflar-te, reina! Que bé que et camuflen els altres!

Com a la resta també a tu la por t'ha guanyat la partida. Aquest recony de por a silenci i que tant fantàsticament saben no esmentar els veïns que diuen viure al límit però que s'enfronten a cada nova primavera rere les màscares, amb tubs de plàstic per on respiren d'ampolles d'oxigen auto-complaent. Primaveres i tardors rere les màscares i entre les màscares. I rere els visors de cristall t'hauria de trobar jo, reina? Es que també tu t'has decidit a retroalimentar-te a través de les ampolles d'oxigen reciclat? Aquesta asèpsia m'ofega i la seguretat de la màscara m'irrita la pell. La meva pròpia por a no trobar-te m'obliga a deixar-te sola aquí i sortir.
No vull les ampolles, no vull la màscara. Tot solet m'he empassat aquí la vida a grans glopades d'aire, l'aire aquest que a tu t'acolloneix de respirar. Com un camaleó em mesclo en aquest merder de jardinets privats segueixo sense trobar-te a tu, flor. Cada dia em falta temps, cada dia allargo les hores buscant-te fins que vaig al bosc, allà on un dia entre el més salvatge et vaig trobar, allà on cada nit em sorprèn la lluna i el fred m'atrapa, allà on emmalalteixo i els calfreds s'apoderen de mi i m'obliguen a refugiar-me a casa, a reposar al llit alimentant la llar amb els versos cremats, abans no em refaig i torno a sortir a buscar-te entre els jardins calcats.

Tu no emmalalteixes com jo, flor. Tu has acceptat adaptar-te amb les ampolles d'oxigen reciclat. Tu tens seny, tu saps nedar i guardar la roba, tu tens sentint comú, tu saps enrocar-te quan la por a la jugada et paralitza. El teu error és esperar alguna cosa, el meu error és el de buscar-te a tu. Si esperes al mateix lloc no trobaràs res que no coneguis, però si busques el que no es deixa trobar et perdràs tota la resta. I jo et trobaré a un altre lloc, sense buscar-te més aquí on ets, així de gran és l'amor que per tu em batega a dins.
Ets ara el menyspreu per mi predicant al poble de les màscares, tot xiulant i podant el jardí. Camines entre les estacions de l'any amb atzurs ulls aclucats per la por. No vols veure com el temps canvia els colors del teu conte de fades. Les hores se'ns esmunyen, flor. Per tu farà, reina. Ja et cauran els pètals. No seré jo qui m'enrocaré en la teva jugada de les màscares. A mi tan m'és. Per tu va. He descobert que per molta quàntica i possibilitats que hi hagi al món, a mi, el resultat de l'equació em surt sempre igual: deixar-te estar aquí.

Ansio nous climes i afrontar les tempestes que el desdeny em portarà. Odia'm, flor, reina meva, amor impossible ocult a la vila de les màscares. Odia'm perquè jo no m'he rendit. T'he buscat aquí essent tu el somni que no s'ha deixat perseguir. Prou ho he intenta. Tan inhumà i immens s'ha fet dins meu el desig de tenir-te que ja més no el puc retenir. Tu seràs el mateix somni que les darreres hores fosques tindré aquesta nit, un somni que demà quan em llevi m'aplicaré a perseguir.
Alimentaré la llar amb la carta abans no me'n vagi al llit. Llegeix-la demà entres les cendres, sé que l'escoltaràs quan a fora et xiuli la brisa i quan al bosc ningú més et busqui de nits, quan sota la lluna blanca sentis com trons llunyans els repics dels timbals, quan ja ningú a la Vila et senti, quan tu et treguis la màscara i ensumis les notícies de pólvora que de mill batalles a les que planto cara el vent et dugui de mi, quan per buscar-te no em vegis ja més i quan de lluny recordis que busco i et buscaré, que per tota la vida resto armat de tu flor meva, del teu encís oh reina meva, obligant-me a anar-me'n, cansat de buscar-te més per aquí.