un lloc al fons

Ens va dir que esperéssim, però no ho vam fer i aquí ens trobem ara, sortejant una cullera de plàstic transparent, llaunes abonyegades, ampolles de vidre, un bidó - ¡!, vell i de color marró rovell-, taps i bosses i embolcalls de plàstic mig soterrats, una tauleta de nit de premsat de fusta abandonada i una cadira de despatx i més d'un i de dos papers d'estany fets bola. Elements propis de muntanya a cinc quilòmetres del radi d'acció dels vilatans del poble, però cap rastre de bolets. Amb prou feines si n'hi ha de dolents, i els que hi ha són massa petits i joves i creixen entre fulles de tardor d'alzina damunt la terra negra, i això a ell li fa pensar el que sempre diu l'àvia, i ho diu: “Massa aviat encara, ni tan sols n'han sortit de dolents”. I tenen raó tots dos, l'un per sentir-ho dir i l'altra de saber-ho realment. Falten uns dies encara, una setmana potser per recollir alguna cosa, quatre trompetes per fer una truita, tres grapats de rossinyols ancorats als desnivells o algun bolet de porc, potser surenys o ous de reig o fredolics perduts de la mà de déu. De rovellons fa ANYS que no ens fotem les botes recollint-ne. No en guardo cap esperança.
I ell se'n va, perquè té feina i altres coses a fer. Jo li dic que em quedo doncs ni tinc feina ni res més a fer avui. “No trobaràs res”, em contesta referint-se als bolets. “Alguna cosa hi trobaré”, li dic jo conscient que ja no busco bolets. I ens acomiadem i jo surto a buscar-la.

A la motxilla el dinar, una navalla ínfima i vella i una ampolla d'aigua i la llibreta. A mà dreta el bastó i sostenint-lo de la nansa amb l'esquerra el meu cistell que seguirà buit. Descendeixo per un camí sorrós per on es marquen les roderes dels cotxes convertits en tolls d'aigua marronosa. Miro a banda i banda sense trobar-hi cap rastre de bolets primerencs. Tot just uns pets de monja o de lleó – ara no sé com n'hi diuen -, però massa joves com per fer-los petar amb la punta del bastó. Quan veig el primer racó – una desenfilada d'alzines velles i garrofers que s'enfila turó amunt i fa ombra intensa – sento bords i xiulets propers. M'aturo. Al meu davant i del camí serpentejant rere els arbres n'apareixen dos gossos. Un de mida mitjana i blanc, grisós, traient la llengua morada amb parsimònia. L'altre IMMENS i de color gos petaner típic, jove i amb collar vermell, esvelt i musculós i bord poderós, un desconfiat. Bordegen i salten els llots de davant meu i el desconfiat i jove se m'acosta a metre i mig i em borda, s'ajup un xic de les extremitats posteriors i es posa en postura amenaçadora. Li ensenyo la mà, per mostrar-li confiança, però no s'ho empassa i em borda més intensament. Llavors li dic: “Ta puta mare malparit”, sense moure'm gens ni mica.
De seguida, d'allà on han sortit apareix una noia de pantalons texans estripats i foradats i amb una dessuadora rotllo borrokilla. Diu un nom de dues síl·labes que no recordo – evidentment el nom del gos desconfiat-. Al blanc no cal cridar-lo, doncs tranquil·lament ensuma a una altra banda, a la seva bola.
- Tranquil. No mossega – diu la noia -. No ha mossegat mai a ningú.
És el mínim que espero dels gossos amb amo que se m'acosten: que no em mosseguin.
- Això diuen de tots...
- I si et mossega... - fa una pausa -. Fot-li bastonada.
- Déu me'n lliuri de provar-ho.
I res més. Ella l'agafa del collar i se l'endú. El gos se'm mira mentre ella se l'endú sense problemes. Obeeix i no torno a mirar enrere i entro a la desenfilada sense trobar-hi res més que petites motes taronges damunt la molsa i els grocs i marrons castanya i negre de l'estora de fulles mortes del sòl. Són els indicis dels bolets dolents que comencen a florir. “Una setmana”, em dic i quan m'assec amb la idea de dinar sento de parlar lluny però clar i desisteixo de la idea de fer-ho allà. Surto, tornant al camí per buscar el senderol que se'n va al sot aquell on sempre hi ha quelcom.

Deu minuts més tard arribo al fons del gorg humit, intensament verd a diferència de la resta del bosc. Aquí cada any hi trobo trompetes. Dels esbarzers veig una teranyina amb perles d'aigua preses que brillen amb la llum del dia i que tremolen centellejant. A tocar una altra, i al costat de les meves botes hi trobo trebols joves. M'ajupo i me'ls miro. Sempre que trobo trebols miro si n'hi ha un de quatre fulles, però mai n'he trobat cap. Si en trobés un me'l guardaria confiant que no s'assequés o es fes malbé. No ho sé, me'l guardaria d'alguna manera.
I al costat dels trebols dos bolets no-comestibles de barret grisós i tronc prim i negre. Cap rastre de bons i comestibles. Hi allargo la mà i entre les males herbes alguna cosa es mou tot de sobte sense deixar-se veure i calla de seguida. Un conill, una bestiola, el que sigui. Llevat d'això tot és tranquil com sempre aquí al fons. S'alça un au fosca que no discerneixo a uns metres d'on sóc i empren el vol i després m'assec, perquè no sento cap branca caure al fons ni partir-se res al pas de cap boletaire massa primerenc com jo ni cap conversa acostant-se, cap tret del camp de tir proper, cap moto de muntanya ni cap quad ni crits de cap mena i ni tan sols el típic avió creuant el cel i que sempre apareix en aquests moments. Silenci. Trec l'entrepà i clavo la vista a algun lloc que no recordo. Callo i penso que m'agradaria conèixer totes i cadascuna de les espècies verdes que tinc per aquí envoltant-me, descriure'n els colors i anomenar-les entre aquest silenci. Una aranya penja al meu davant d'algun lloc misteriós i s'enfila pel fil invisible.
D'algun lloc – potser a trenta o quaranta metres – s'hi posa un altre instrument: el vent silenciós que acarona centenars de fulles que dansen, recordant-me el silenci, recordant-me que aquí s'hi està bé, que sempre s'hi troba alguna cosa. Callo i m'hi trobo, al fons, en el fons, escoltant la música d'Eol que interpeta com l'aigua regalima des del capdamunt d'un rocall imaginari.