Filla,

et busco i t'escric perquè la facis tornar. Estic en un frenètic i malaltís estat d'angoixa. A una passa de la bogeria, sí, doncs encara ets al seu ventre i per tu pateixo. Ella se n'ha anat. Oh, esclar, sí, ja ho sé: dones!! Però es que aquesta dona és diferent: aquesta dona és capriciosa i fugissera. L'odio tant com l'estimo i desitjo. Per merèixer-me-la a ella i merèixer-te a tu tard o d'hora visc jo. Però arriba, se'n va, torna a venir, se'n torna anar; arriba, se'n va i torna a arribar. Cony, que jo en seré part també de tu! No tinc alguna mena de dret de pare, ni que sigui el de deixar de patir?
I l'estimo i molt en el fons crec que ella també a mi. Tu naixeràs un dia, i t'asseguro que no només a tu et doldran els entrebancs que a la vida t'esperen. Com els moments feliços, també els sotracs és millor passar-los acompanyats.

Però així és ta mare: capriciosa. Vull que ho sàpigues. Jo voldria tenir-te ara aquí i no lluny. Vull veure't créixer ara que encara no et conec. Vull tornar a sentir els teus copets al seu ventre quan plegats t'imaginem. Vull que torni i me'ls deixi escoltar. Vull que quan trenqui aigües es quedi per sempre, que ara torni i un dia puguis sortir de la impressora forta, feliç i preparada. Vull que tots dos anem a la copisteria per mudar-te i fer-te enquadernar. Oh filla!, obra mestra de ta mare inspiració: jo també en sóc part. Digues-li que torni! Vull fer-te de pare ara. Et vull veure créixer al seu ventre lentament i esperar que un dia, sola, t'escapis per enfrontar-te al món cruel, plorant jo com a pare i home que ha parit.