Bojos

Boig. Tothom ho és, però ningú s'ho creu. Jo m'ho crec de mi mateix, però m'han hagut de tancar com per a fer-m'ho creure més: sí, aquí estic, i estic boig.
- Es pot saber què feies, corrents despullat per tot l'hospital? - és el que em pregunta l'altre boig.
I millor no contestar. Ara no em ve de gust pensar-hi, en tot això d'aquest matí. A més que no ho recordo massa bé perquè duia uns dies dormint poc i tal.
- Tenia calor - contesto.
- Et senties presoner o alguna cosa així? Per què corries?
El tio vol menjar-me el coco. Vol fer-me creure el que no és. Em sembla que sí, que llavors em sentia presoner, o estava ofegat o el que sigui; però la qüestió, el quid de tot això vaja, és que aquest altre boig del meu davant és el psiquiatra, i si és el psiquiatra per què cony em pregunta el perquè? No hauria d'obviar-ho això del matí per provar de treure-m'ho del cap, perquè no hi pensi més? No hauria de pelar-li això i tranquil·litzar-me, fer-me veure les coses d'una altra manera, algo així?
- Vaig deixar-me el gas endegat de casa.
- La mare de Déu... Marc, la mare de... La mare que et va...
S'ajup a l'escriptori. Apunta amb aquesta lletra seva de metge o de psiquiatra o de ves a saber de què. Una lletra horrible, tota plena de faltes, ben segur. Potser sap que a casa no tenim gas, que anem amb vitro de fa uns anys i això és el que apunta: bogeria total, pèrdua del nord, distanciament de la realitat. Deu ser molt greu aquesta sortida de tema que li he disparat com per posar-se a escriure així. Els científics, els metges del coco ja ho són ja, així. A més, que em sembla que ho apunta en castellà el tio. No m'estranya, en tindrà uns cinquanta passats. És de la generació del meu pare, generació La Vanguardia, generació convergent... Putos espanyolots... El tio té unes entrades que déu ni do. El poc cabell que li queda a banda i banda damunt les orelles aflora blanc dessota el tint. L'he vist aquest matí arribar a l'hospital. Ve amb un BMW de la hòstia, però fa uns anys el vaig veure arribar amb un Mercedes biplaça. No me'n refio d'un metge que es compra aquesta mena de cotxes. El d'ara, el quatre per quatre, és blanc; llandes, seients de pell, matrícula de fa poc més d'un any... El cotxe li va com un guant. Tots dos són la viva imatge del triomfador d'avui dia que ha estudiat una carrera i diu haver treballat per als altres però que només el veus anant a sopars de cent euros per plat i amb cotxes nous cada dos per tres i el cap de setmana se'n va a la tercera residència perquè ja se n'ha cansat de la segona. En fi, segur que a dins hi escolta música clàssica, a més. D'aquesta rotllo psicòpata del segle XXI. Cants gregorians.
El tio segueix escrivint, i no sé perquè ara em ve al cap una frase, d'alguna peli, no recordo quina: Qui és més boig, el boig o el boig que segueix al boig? Aquesta frase. Quina peli era? La puta, no me'n recordo. Les pastilles, sí, les pastilles. En fi, no sé. Quina era? Ja, ja em vindrà... Tard o d'hora em tornarà el títol aquí a recepció. Llavors para d'escriure
- Tu et vols curar o no? - em diu.
- Jo? I tu, et vols curar?
Em mira. És la segona vegada que em mira així.
- Jo, de què m'haig de curar, jo, Marc? Vols que vingui amb tu, a la casa okupa aquella?
Ma mare n'està enamorada d'aquest nou doctor i de la seva torre a Premià de dalt. Mira-te'l, mireu-vos-el com em mira. Com si jo fos una merda a la que cal jutjar i comparar amb aquest detall de la casa okupa. Com si jo fos més boig que ell i la seva colla de poca-penes. Es veu que ha escrit llibres, el tio. M'ho ha dit ma mare. No sé quins, no sé de què, però si aquest és el nivell de conversa al que m'he d'aclimatar deuen tractar de temes d'aquests dels problemes de la societat d'avui dia: dels joves dispersos, sense ganes de fer res de la generació Nintendo i les xarxes socials i pantalons estripats i jerseis a ratlles. Joves del s. XXI. Segur que d'aquí a la clínica en treu el material per escriure'ls amb tot l'agre que li permeten les entranyes, segur. Mireu-vos-el com apunta, apunta i apunta... Li calen culpables, li calen pacients, li cal que les coses no vagin bé a la resta per sentir-se útil. A mi m'agradaria dir-li que es fotés les pastilletes que no em deixen pensar pel cul i que em torni el meu pedaç de vida. Però això podria perjudicar-me. També podria parlar-li d'en Humpry, per fer-lo dubtar i que em tanquessin i tenir menjar calentet i un llit segur tota la vida tancat. En Humpry és el meu amic imaginari. Un que m'he inventat i que sóc plenament conscient que no existeix i que per suposat no veig ni existeix ni res. Només me'l vaig inventar perquè inventar-se una cosa així és el súmmum de la bogeria, el que ells volen. És com per fer més gran la bola per tocar-li els collons. A vegades m'agradaria que existís en Humpry. M'esperaria a defora, arrossegant amb el remolc la meva moto, 20.000 euros que hauria tret d'algun lloc i un passaport fals i una mica de roba i un pis franc a algun lloc perdut al bosc... Tot això que cal per començar una nova vida i que ni jo ni ningú té i que tothom voldria per allunyar-se d'aquest món.
La primera vegada em va parlar de bipolaritat, d'esquizofrènia, de depressió i dels porros... Em pregunta quan de temps porto sense feina. No li sé dir. En tinc vint-i-quatre i ara ni tan sols recordo si he treballat mai. Totes les malalties mentals, crec jo, les ha portat el mateix món malalt en el que vivim. Per això ni els avis ni els besavis ni ningú de generacions anteriors patia coses semblants. És la tele les que les provoca, la merda de la tele i la merda de la política, els videojocs que et fan necessitar premis i noves armes a tothora, el facebook, els twitter's i els anuncis d'allarga-penis o infla-pits i solucions màgiques de reducció de pes a plena matinada. És el món en sí mateix el que et fa enfollir, perquè a ningú li agrada. Probablement jo sigui boig, però no més que ell que l'accepta. El món, tal i com està muntat, és el que ens duu a enfollir. No hi vaig venir pas de sèrie així amb problemes al món, jo. Us ho ben juro. És un procés que et desvia de la infància normal. Vaig tenir pares normals que no encara no s'han separat i que s'han enganyat mútuament, crisis passatgeres de diners, he tingut avies, avis i regals de nadal. Van estovar-me per ensenyar-me què no havia de fer i com no m'havia de comportar i van castigar-me a la meva habitació per després mirar cine de barrio els dissabtes a la tarda, el futbol, els programes del cor... Una vida, una família normal, vaja.
- M'ho dius o què, de què m'haig de curar?
Millor no dir-li-ho. Si li dius que el món està malalt és com negar-li que tu ho estàs i ell és qui decideix qui està malalt o no. No acusis mai de boig a qui t'acusa des ser-ho i té la força per fer-t'ho veure. Et durà de pet als problemes. Així que no, no li dic de què s'ha de curar. Que es curi ell solet, que és el llest i el savi.
- Explica'm què t'ha passat pel cap aquest matí, va. Parlem-ne. Què t'has imaginat?
A aquesta mena de prepotents els hi encanta escoltar a individuus com ara jo, perquè això els hi atorga certa superioritat moral amb el seu propi estatus. Es senten collonuts, però no els hi ho diguis pas això, no els hi facis creure que ells són el càncer que et devora.
Ens hi hem d'estar massa estona així, o què, Marc?
- No sóc perillós – dic finalment, no sé per què -. No faig mal a ningú. No cremo contenidors ni assalto res ni apallisso ningú ni robo... Res. Només vull que em deixeu en pau, a la meva bola. Plantaré naps, cols i pastanagues, i això no és dolent. N'hi ha que ho necessiten més això d'estar tancats.
I me'l miro i somric, i recordo que em fa mal el llavi i me'l toco. Quan m'escapava, aquest matí, el guàrdia de la porta m'ha colpejat.
- No, això no està malament. És ben digne. Però vull saber el per què t'atreu i el més important: què penses fer, on pensaves anar?
- M'havia quedat sense tabac i...
Cara de disgust altra vegada. No li agraden les bromes. Professional 100%.
- Tsk, tsk, tsk...
Sant-tornem-hi amb el boli i la llibreteta. En fi, d'aquí no en sortirem pas si no passo una mica pel tub. Millor fer el xai, el ximplet, el foll.... Mentre escriu va dient:
- Ets incapaç de trobar una feina, incapaç de mantenir-ne una quan la tens, incapaç d'actuar com un adult i de complir amb les obligacions, d'adaptar-te al món que t'envolta... No continues res, tot ho comences, res acabes... Tsk, tsk, tsk...
Modus operandi: Li diré de forma superflua coses que em preocupen sense apuntar ningú en concret. Li parlaré de la falta de comunicació a casa, de la falta de realització, em queixaré del món fent-me la víctima sense apuntar ni a especuladors ni a polítics ni a l'economia ni a la societat malalta. Li diré que vull tornar a estudiar. Psicologia, per exemple, que li molarà de sentir-ho. Li diré que vull tota la merda que ell té i que jo refuso sense qualificar-la literalment de “merda”. En fi, el malalt sóc jo, la víctima sóc jo, no? Si vull sortir d'aquí i sortir-me'n hauré de passar les dues o tres setmanes de rigor i anant a veure el psiquiatra dos o tres anys seguits aparentant una il·lusió desbordant per devorar vida i incorporar-me a la societat. Sí, això li diré. Li diré que ningú em comprèn, que m'he sentit sol molt de temps. Faré com que m'esfondro, deixaré caure alguna llàgrima per tota la misèria que ens envolta i li parlaré d'alguna xicota que em va deixar i que per a mi era molt important i mai vaig superar, de la falta de perspectiva dels joves d'avui dia i de com de fatal està tot això... Bla, bla, bla... Aparentar feblesa.
- Es que... - començo.
Em mira, i sap que preparo la meva defensa per les acusacions aquestes...
- Es que tot està fatal, saps? Tinc por, tinc molta por.
- Ara va, digues Marc, ànims... Ningú et dirà que serà fàcil, però arribarem al fons de tot...
- De tot?
- De tot.
Així que bé, començo a inventar-me el discurs dels bojos, el que ell vol sentir.