Terra rosada

No ploris tu
fill de la verda brisa
quan ses paraules s'esmunyin
i als núvols empenyin,
quan s'apagui la tarda
i de tu s'acomiadi
quan solqui el cel
i a la fi parteixi.

Filla de verda terra,
no planyis estimada
quan dalt d'un turó
la vegis sortir arrissada,
quan sentis el petó
de la brisa al marxar
la que eriça la pell del mar
i a tu et va deixar marcada.

Fill de la terra vella
que ara dorms al ras,
en el gronxar de les branques
de son somni un pedaç:
gronxant-se amb les fulles
les engrunes de núvols
records de viatge amarat
amb records de mar.

I dansant cabró
de la brancada
un darrer acord:
el dels seus llavis
petó de rosada
amarant-se'm de record.