Reflexió de merda

Fa dues setmanes vaig anar a un restaurant d'un poblet de les rodalies al que jo pensava seria una entrevista com d'altres. La propietària d'aquest li havia dit a un familiar meu que anava buscant un ajudant de cuina eficient, i el meu familiar va dir-li que – ve't-ho aquí – n'hi havia un, d'ajudant de cuina disponible i a l'atur, a casa, pensant en ser eficient.
Hi vaig anar doncs un dilluns a les set del vespre, em sembla recordar, doncs vaig haver de posar diners a la màquina de zona blava on vaig deixar aparcat el cotxe. Vaig acostar-me al restaurant abans de l'hora acordada, però ella no hi era. Vaig asseure'm al banc de dessota un plàtan i just quan començava a caure una fina pluja com d'aigua neu enganyosa de Novembre sobre el banc vaig guardar el Whitman de la biblioteca a la motxilla per amagar-me dessota un balcó. Llavors vaig veure que algú es movia rere la cristallera. Vaig picar la porta i ella ja hi era. A tres quarts d'onze tornaria a casa i el meu pare em preguntaria: “Què, que hi has anat?”, i jo li diria que sí, que “Ara en vinc”, i ell contestaria amb cara de ser molt lluny del món d'avui dia: “Què, ARA? Ara en vens?”, “Sí, ARA”, contestaria.
Ell es miraria el rellotge. “Dues hores i tres quarts!?”. faria ell, perplex. Sí, dues hores i tres quarts llevat dels cinc minuts de tornar-me'n i trobar aparcament just davant de casa.

I es que vam parlar de tot i de molt i de res. No sé de què, ara que m'ho paro a pensar. Vam començar parlant dels mal temps i la crisi, que és un tema molt actual amb el que encetar una conversa i saber que ens trobem al 2011. Era una dona ja gran, baixeta, morena, passats els seixanta i molt viva i atenta a tot i funcionant amb 98 octans com a mínim sinó amb querosè. El peixater a qui vaig suposar jo li comprava la va trucar mitja hora després d'arribar jo i sense haver sortir nosaltres encara de les presentacions i dels bolets que ens podríem trobar ara que feia dies que plovia. Compartíem l'afició d'anar a buscar bolets. Ella li va estar donant llargues, al peixater. Hi va estar bregant-hi més de deu minuts per desfer-se'n. Jo mirava mentrestant el restaurant: els mantells, les copes, els plats ovalats i quadrats de disseny, a la cristalleria parada i la barra nova i a les mil nyinyeries que ella m'havia dit li havia costat un ronyó i part de l'altre, allò que els cambrers li havien dit i recomanat calia comprar per estar al dia i aconseguir que tot fos “de disseny”. Al final abans no pengés vaig quedar-me eclipsat en una fotografia antiga al costat d'una furgoneta blanca, una C-15 rere un home a un prestatge entre les ampolles de cinc o sis varietats de vi negre exposades.
Ella va enviar al peixater i a la seva caixa d'orades “salvatges” frescament a passejar, doncs com va dir-me ella després de penjar “em volia col·locar el peix el dilluns, quan jo sempre li compro el dijous. No deu saber què fer-ne”. Després vaig saber que abans d'instal·lar-se allà amb el restaurant s'havia dedicat a assabentar-se curosament de quins eren i què oferien exactament els restaurants de la zona amb els que competiria. Se la veia segura del que parlava perquè podia explicar-te fins quins eren i què feien els cosins llunyans de la darrera ajudant de barra dels llocs on s'havia dedicat a fer espionatge industrial. Se'n sabia els menús, la qualitat o la no-qualitat del que oferien i les bones o males mans de fins al darrer cambrer que hi havia treballant. S'ho havia mirat tot amb lupa i afirmava clarament respecte del seu restaurant que, a ella “no li anava gens malament” ara per ara, doncs feia menys d'un any que havia obert i els números li sortien.
“Això ja és molt”, vaig dir-li jo.
Però també es queixava. Es queixava de que l'estiu era molt curt i que ja no hi havia tant de moviment com llavors. Això li va donar ales per lamentar-se també del típic cambrer que li robava calés de la caixa mesos enrere, d'algun ajudant que no li havia anat bé i que s'escaquejava de tot el que podia i també d'un treballador que per un tema familiar no havia pogut treballar finalment allà amb ella, un que coneixia de tota la vida i que sempre havia treballat per a ella. En fi, ara la seva principal preocupació era la d'obrir totes les hores possibles, també obrir a les nits per les que tenia un pla però que no sabia què tal aniria. Havia invertit molts diners en aquell lloc i calia buscar-li sortides, “esprémer-lo”. En sabia un niu de cuina, però també de números i de dirigir negoci. Es veia d'hora lluny per tot el que deia. Ella estava disposat a treballar més del que li aguantés el cos. Tenia aquella idea entre mans, o aquella còpia d'idea. Una cosa que havia sentit s'estava posant de moda a Barcelona i aprofitant que tenia clients d'alt poder adquisitiu que no li acostumava a fallar passo de dir perquè llavors se sabria el lloc. Vaja, total, que li calia algú que s'ocupés de la cuina a les nits mentre el restaurant es transformava per unes hores en una mena de bar de copes.
Però jo no tenia ni puta idea de fer el que ella em deia que calia fer si hi anava. I li ho vaig dir.

La darrera hora doncs vam estar parlant de temes més socials. Li vaig fer com de confident i psicòleg. Vaig sorprendre'm a mi mateix. Vaig saber que no dormia més de quatre hores i que per fer-ho s'ajudava de pastilles, que anava més estressada que la pipa d'un indi i que no somniava en res, que el seu marit - el de la foto de la furgoneta C15 - criava malves de feia més de deu anys i que se'n sentia molt de la soledat i demés coses que no estaria bé dir. Jo vaig anar lligant caps. Si estava tan enganxada a la feina i si com deia li parlava "al seu marit mort!!" cada nit quan se n'anava a dormir i també li deia “bon dia” al no-res o al seu esperit quan es llevava i es passava totes les hores lliures al restaurant, era perquè, simplement, no tenia res més i allò l'ajudava a “no pensar”.
Quan em va dir això li vaig comentar alguna cosa sobre el que havia llegit en algun moment en algun diari dies enrere, a la columna d'en Monzó em sembla recordar sobre el pare del pilot de GP1 mort darrerament. Una petició de “fer molta remor” en memòria del seu fill per recordar-lo. El que ho escrivia, fos o no en Monzó, venia a dir que per a ell/a era més aviat un mitjà per “no pensar-hi”. Ella va donar-li la volta al meu raonament per venir-me a dir que necessitem de fer alguna cosa per no pensar en les coses que ens fan mal. Jo li vaig contestar que si no hi penses quan toca sempre hi ha un dia que t'agafen de sorpresa. Ella va seguir cabuda amb la seva manera de veure-ho i allà es va acabar la cosa més o menys.

Total, que entre pitos i flautes vaig sortir d'allà com dic dues hores i tres quarts més tard, havent descobert més de la seva vida personal i de la meva que del que tractava del tot la feina o del que volia jo o el que necessitava ella. No vam parlar de sous, ni d'horaris, ni de responsabilitats, ni de res en concret llevat de dir-me els plats que feia i que jo evidentment no havia fet mai. Li vaig dir quatre veritats meves: que aprenia ràpid, que m'esforçava, que era complidor i que no m'escaquejava. Res més a banda del meu minso currículum de cuina. Es veia d'hora lluny que tot i demanar-me el número de telèfon i de preguntar-me si tenia transport i disponibilitat i tal el percentatge de possibilitats entre anar-hi o no a treballar rondaria el 10/90. Ho feia per compromís, i si mai em trucava molt probablement jo m'ho hauria pensat millor i li diria llavors que tenia altres coses a fer i que preferia cascar-me-la lentament a casa pensant en palles mentals i quan em preguntés el “què” li diria una mentida per no contar-li el que de debò pensava seria la meva sortida, perquè tampoc m'agradava que em prenguessin per més boig del que ja sabia que era.


I, en fi, que no sé perquè m'ha vingut aquest matí això. Potser perquè fa temps que no miro ni un puto diari per no amargar-me i hi he pensat fa una estona aquest matí quan nb'he vist tota la pila allà sobre el prestatge de la cafeteria, he pensat en quan i què fou el darrer que vaig parar-me a llegir i el perquè. M'ha sortit aquest article com el més fresc. Fresc de fa setmanes. Avui és un d'aquests estranys dies en que m'he fotut davant la pantalla sense saber ben bé on portaria el que escriuria i això és el que n'està sortint. La necessitat de la meva ment per nodrir-se ara de realitat pura i dura és completament nul·la. Demà hi ha eleccions al país veí i me n'he allunyat tant com n'ha estat possible. Em sembla que demà tornaré a posar alguna bretolada dins un sobre perquè aquest es transformi en vot nul. No sé què encara, no sé perquè ho faré tampoc. Simplement ja no m'interessa aquest circ d'avui dia que es diu política. Abans m'agradava merderjar per Internet i llegir-me opinions i diaris de tota mena per contrastar la diversitat d'opinions i saber – saber per saber de què queixar-me, és clar –. Saber de què i com i amb quina quantitat de merda està parit el món en el que visc. Ara ja no, perquè ja ho sé, o sóc tant idiota que em sembla que ja ho sé o perquè ja no m'interessa provar de saber-ne més. La informació se't va acumulant una damunt l'altra, i si tot el que tens són mals presagis i males notícies, no és gens sa. No ho sé, vaja. La situació política i econòmica m'interessa ara tant com que em treguin un queixal. De fet em sembla que m'interessaria més que em traguessin aquest queixal que em dóna pel sac de fa dies si no fos perquè la meva situació econòmica és lamentable i passo de deure-li al dentista. Sí, preferiria que m'arrenquessin un queixal, sí. Amb tots els rebots d'interferències informatives que m'arriben ara de tan en tan ja en tinc prou.
Per exemple - i deixant ara de banda el meu particular món per un moment -, ahir al vespre: Vaig anar a prendre un quinto al bar per passar l'estona després de fer de dependent substitut dues hores a una botigueta del meu barri. Hi havia més gent allà, però els únics que cridaven l'atenció eren un home amb el posat i les cames i la ment a mig camí de sortida que intercanviava opinions amb un altre d'amagat a un racó de taula rere una pantalla. Davant el segon n'hi havia un tercer, d'home; un que treia i organitzava pel·lícules pirata que el de la pantalla - entenia jo - tenia previst de comprar. Tots dos xerraven del món econòmic més a tocar, el d'aquí, de barri, el dels que toquem amb els peus a terra i a vegades veus passejant pel barri, prenent cervesa o cafès amb llet o pujant amb les bosses del supermercat a les mans o darreament baixant de la muntanya amb mig cistell de rovellons perquè no tenim res més a fer. El que estava assegut – de quaranta llargs i amb pinta de saber-ho tot - li deia al segon que duia ja tres anys sense feina, que calia prendre-s'ho bé i no obsessionar-s'hi doncs el segon li havia estat parlant de centenars de currículums que havia estat repartint durant més de tres mesos molt neguitós i apressat. A través dels meus cascs de música el sentia aconsellar-lo – al segon – de que s'ho prengués bé, amb calma, que s'hi esperés assegut i no es ratllés més, que tot estava perdut. El segon però li deia al primer que sense moure's no en trobaria mai de feina. Era una conversa d'aquestes. El tercer, mentrestant seguia organitzant pel·lícules, aliè a tot i al seu rotllo.
Excuses del segon: Que ja ho ha provat tot, que no troba res perquè no hi ha res. No deixa de tenir part de veritat. Mesos enrere quan jo entrava a infojobs i a infofeina n'hi havia algunes, de coses, però també hi havia pel cap baix cent candidats per fer d'ajudant de cambrer. Alguns filòlegs, economistes, amb la carrera d'empresarials i molts advocats. A mi em van trucar d'una de Lleida. Em va sortir el tret per la culata, però això és un altra història que ara no ve al cas.

I no sé perquè ara penso en la dona aquesta i en el diari que un dia més no he agafat del prestatge de la cafeteria per no saber res. Un diari li ha caigut fa un moment a terra a una dona i una noia de bon veure li ha recollit. He aprofitat per mirar sota el mocador del coll però no hi ha hagut premi. Torno a la pantalla i penso en la dona aquella que suposadament m'havia de contractar l'altre dia, la que també em deia que més li hagués valgut jubilar-se i “invertir els diners que tenia en un pis per llogar o en eurobons”. Solemne bajanada... Bé, no dubto que la dona em passa la mà per la cara en hostaleria i en empresarials, però per descomptat ha perdut el mon de vista. Dubto que hi hagi ara mateix cap idiota que compri eurobons o inverteixi diners altra vegada en totxo com algun conegut que tinc que quan els llogaters txapen la botiga al local que els hi ha llogat o se li en van els inquilins dels pisos se'ls hi cau el món al damunt i no paren de queixar-se “d'on anirem a parar”. En fi, si hi ha cap home o dona que tingui dos dits de seny avui dia i que amb aquests dos dits hagi aconseguit conservar i guardar calés a ple 2011, dubto molt que es dediqui ara a invertir-los en unions monetàries o en bons d'estats de cap mena. Si jo tingués diners i no tingués ni seny ni vergonya del món en el que visc,ara invertiria en mercats després de treure'm el queixal, cosa que no sé si es pot fer. Invertiria en empreses de sanitat i d'educació ara que és palpable que s'han de carregar els pilars bàsics de la societat per alliberar-los i sortir del pas. Ara i a tothora la urgència és a Grècia, Itàlia, Portugal, Espanya i Irlanda escanyats pels mercats oberts d'Europa. Si es que s'ha d'invertir, més val ser realista: Quan el mercat falla són els estats qui el salven, i quan els bancs i les caixes peten per actuar inconscientment tot i els avisos d'alarma dels il·luminats de llavors, també són els estats qui les rescaten, a ells i als seus patètics directors i dirigents. Quan peten homes, dones o famílies o barriades o ciutats o països sencers de qualsevol estat o unió d'estats, a aquests no els salva ni déu ni sa mare. És clar que no invertiria en eurobons ni en lletres de l'estat ni tresor ni hòsties d'aquestes qui tingui diners i dos dits de seny i previsió de futur. Si algú té ara diners i fos un poca-vergonya fet i refet amb visió de futur, invertiria en mercats. No sortiria al carrer a queixar-se i manifestar-se de tota la merda que hi ha sota l'estora. Invertiria, però no en estats, sinó en mercat. Són els mercats els que tenen enganxats pels ous els estats que pensen que alliberant se'n sortiran. El futur, o el no-futur? Els mercats. Ras i curt.
Si demà - com tothom va dient - torna a sortir la dreta reaccionaria aquesta que a més ens donarà particularment pel cul aquí, encara més sector públic avançarà de nou cap a més retallades i cap a més privatització d'aquest mercat que tot ho pot i tot ho mana, fins que l'estat ja no s'ocupi de res més que de semblar ser-ho, ser una figura inútil enfront els ciutadans com ho és un monarca que no fa rres quan tot el pes del món d'avui dia – economia i mercats – recaigui altra vegada en persones a títol individual. I aquí s'acaba el conte. Perquè tot això ni tan sols que he escrit avui ni tan sols té sentit. És un merder de nassos per a un paperina com jo. Primer m'he d'ocupar de mi mateix, trobar feina, o inventar-me'n una potser, què sé jo...
Prou feina tinc ara no tenint-ne cap, de feina, com per posar-me a pensar al que pertoca pensar als altres i que tampoc poden o no deu voler solucionar. Qui mana aquí?, em pregunto jo. Per on s'ha d'agafar el timó de les coses? N'hi ha cap de timó? I si n'hi ha, qui el té agafat abans que els polítics diguin que l'agafaran quan ja sabem que no el poden agafar? I si de debò l'agafen, a qui donarà per cul tot això?
Ves quina reflexió de merda... Més m'hagués valgut anar-me'n altra vegada a buscar bolets.