Diumenge

Quan surto de casa hi ha
vint, potser trenta
coloms desesperant-se
per un grapat de molles xopes
de pa
que alguna velleta
segur que ha escampat
fa res
a la cantonada.

Travesso el semàfor
i fins dalt em tanco
la cremallera
i faig que s'obri
un paraigües més
sota el gris del diumenge.

Desenfilo
el carrer
tot sol,
trepitjo l'estora
de fulles grogues
tot sol,
veig com
les branques dels plàtans
i dels xiprers
són cada dia
una mica menys
espesses,
perquè es gronxen
i es gronxen i
es gronxen
i grinyolen
amb el vent de llevant.

S'humitegen
les puntes dels meus peus
a cada passa
que faig
i de les branques
ara el vent arrenca perles d'aigua
que cauen als bassals
que es fan
a les cicatrius d'asfalt.

M'espero entre altres
paraigües negres,
grisos i verds
a que els semàfors compleixin
la mecànica horària
i veig com creuen amb gossos
als que han vestit
amb impermeables a mida
i veig com els nens deixen anar mans
per provar les botes d'aigua
a cada toll o bassa que es troben
sota paraigües de mil colors.

I ara,
dels tendals de la terrassa
es fan filets d'aigua clara
i l'home del meu costat
fuma un puret,
i la seva amiga
duu botes altes
de mosqueter
i els cotxes per Travessera
fan renegar
l'asfalt xop
mentre es dirigeixen
a alguna mena
de port segur
en diumenge.

I mentrestant...
bé,
doncs aquí
mirant com cauen les fulles
amb el vent de llevant.



XXXXXXXX


Tinc gana. El mateix entrepà a la mateixa taula i a la mateixa terrassa. Avui però, res és gris. No plou, i el cel brilla blau de satisfacció entre façanes assolellades. Amb prou feines hi ha un espurneig continuu de fulletes verdes i grogues esclatant de les branques. El vent se n'ha anat i un operari de neteja amb el seu uniforme verd i groc radioactiu buida el seu cabàs ple de fulles i papers al contenidor del meu davant. Temperatura ideal mentre s'alça el sol segon a segon i la seva escombra ressona sobra la vorera. Sento una esgarrifança amb el so, com si fos un fregall d'acer damunt la pell. El taronja de semàfor, més enllà, encenent-se i apagant-se, encenent-se i apagant-se, encenent-se i...
Un busca-vides-de-contenidor. L'obre. El seu carro de dues rodes està preparat amb pops elàstics i bosses de plàstic que li pengen a banda i banda. En una banda hi duu el cartró, a l'altra l'acer. Veig tot de cable de coure i una aixeta rovellada traient el cap. Remena a l'interior i sento com remou les fulles i els papers. Xutada d'adrenalina al meu estómac. Altre cop la culpa, la maledicció i l'odi per mi mateix. En treu un paraigües de butxaca vell, i el deixa amb el cable i l'aixeta vella. Se'n va. Se'n va, se'n va, se'n va...
I l'entrepà té ara mal gust. El deixo, i demano cervesa.

Divisa

Mil anys després
per sort ja no recordo
ni una puta paraula
d'aquelles cent-
vint-i-una cartes
que vaig passar-li
sota la porta de
cals seus pares.

Mil anys després
per sort ja no recordo
res del que hi havia
en aquells cinc-cents-
-dotze sms's
udolats
seré o borratxo
al matí,
o a la tarda,
i ni tan sols
sé com carai
li vaig balbucejar
tanta feblesa,
ni bramar-li ingenu
la meva total dependència
amb aquell milió
de trucades
que ella aguantà
estoica.

Bé,
probablement,
exagero i
no fossin
cent-vint-i-una
les cartes,
ni cinc-cents-dotze
els missatges,
ni un milió
els udols
d'aquella bèstia ferida
que abans era;
però la sensació que
ara em queda
mil anys després
si la veig
rere la pantalla freda
és la d'haver malbaratat
el carregador del perdó
una mica molt
abans d'hora,
d'haver sobrepassat ja
els límits de
la persistència
haver creuat fa temps
la fina línia
que separa l'amor
d'obsessió.

Simplement
passa que
mil anys després
no
em sento
amb dret
de tornar-ho
a intentar,
encara i que
de cor
me'n pugui sobrar.

A cor obert

“Volverse invulnerable: ésa era su preocupación obsesiva. Al descubrirlo, mi compasión aumentó ilimitadamente. Fue casi como si hubiese descubierto que era una inválida.”.

“El hombre que busca seguridad, aunque sea mental, es com un hombre que se cortara las piernas para tener otras artificiales que no le provocasen dolor ni trastornos”. H. Miller.



Decideixes
no construir defenses,
i acceptar a cor obert
totes les conseqüències
que et deixa estimar,
el témer, doldre't...
... i odiar.

Ni destriaràs
ni arxivaràs
ni construiràs
ni aïllaràs,
res del que et cremi
ho desaràs
a un puto calaix.


I tu decideixes
preparar les defenses
abrillantar una cuirassa,
per defensar-te a cada passa
del que comporta estimar
témer, doldre't...
i odiar...

En faràs màximes
filosòfiques,
o potser taules
religioses,
i per cada assumpte
que et toqui
obriràs una nova carpeta
amb el pla de batalla
que empraràs per enfrontar-te
a tot això que és la vida
i que encara et peta.

a mort amor

Pietat?
Sent pietat la guerra
quan arriba i arrasa?
O en sent l'amor
quan torna i et dispara?

Tan bé que t'hi estaves
aquí al refugi
i vas treure el cap
i seguir la bala perduda
descrivint ziga-zagues
salvant les trinxeres
amb el teu nom gravat.

El cor t'ensartà
sense pietat
quina hauries de sentir ara
soldat?

D'entre els dits torna
a brollar la sang
però t'assecaràs defensant
el poc que te'n quedi
d'aquests camps erms,
del refugi entre les runes
on fort et feres supervivent
amb ungles i dents.

******


La més meravellosa mel
que en reviure tastaria
fora l'amor forassenyat
que per l'estel llunyà sentia;
a mi, que de prop que el vaig viure
em va arribar a irradiar
ara lluny ja no sabia
que en la fosca el contemplava.

I el malson és
del somni ara un revés:
haver de patir, sofrir i morir
perquè ella s'apagués
i que de tan lluny que érem
no hi comptés
que ningú més, de lluny
la plorés.

Agh...

“¡Ay, si fuera sólo por pereza por lo que no hago nada! ¡Santo dios, cuanto me respetaria entonces a mí mismo!”
Dostoievski

“Des de Pascal no ha canviat res: l'home continua fugint de la seva angoixa a través de la diversió. I la diversió s'ha fet tan omnipresent que ha substituït Déu. Com fugir de la diversió? Enfrontant-se amb l'angoixa.”.
Beigbedder.

“¿Cuándo debemos lanzarnos a la acción? ¿Qué constituye un acto? ¿Y no podría ser que a veces no actuar constituya una forma superior de acción?”
H. Miller.

Agh...!

Notes

Quina sana, sana enveja! I dic sana perquè em fa sentir massa coses a la vegada, alguna cosa per la que no conec la paraula exacta, una mescla d'admiració, respecte, amor, i estranya melangia... Quina sana enveja, dic que em produeixen les lletres d'aquest home! Duc trenta-sis pàgines i tres vegades que m'he hagut d'aturar, amb el dit de la mà dreta fent de punt, i deixant que el polze i l'índex de l'esquerra corri sota les ulleres de sol per eixugar-me els ulls. Se'm rebel.la l'estómac en llegir-lo i l'aire que m'empasso sembla que no tingui gens d'oxigen. Al cor el mateix regust d'angoixa que et deixen els morts que trobes a faltar. El sento igual com algú de casa, com si fos el germà gran que mai vaig tenir, aquell que volies emular petés qui petés, per adonar-te'n, un dia, no només que no li arribaràs ni a la sola de les sabates, sinó que sols viu ara en pàgines impreses...

*****

"Els pensaments marquen les èpoques de les nostres vides: tota la resta és el diari dels vents que bufaven mentre que hi érem". Thoreau.

*****

(...) En canvi X és un supervivent. S'adapta a allò que es troba. Si avui és dia de poca feina, es relaxarà, farà bromes, s'oblidarà de fer coses i seguirà les conyes de tot i tothom aviam qui serà que la fot més grossa. Si toca rigor i serietat, serà però la màquina de l'eficiència personificada. Si vol vacances, no les demanarà directament, sinó que primer temptejarà el terreny amb preguntes indirectes. Segons la resposta de cada pregunta indirecta sap per on apunten els trets per saber si cal ajustar o no els cargols. I té gràcia, a més. Si mai hagués de fer-se passar per un seguidor ultra del Madrid amb un client important que vingui a dinar o a sopar, li fotria, però ho faria bé. Sabria aplicar tots els seus recursos i coneixements extrets del diari esportiu per sortir-se'n de la prova de tal manera que, ben probablement, al final de la vetllada el client li encaixaria la mà i li diria que un amic d'un amic seu li pot facilitat entrades de tribuna pel Santiago Bernabeu... Clar, si es que mai es decideix a passar-hi uns dies -ja l'ha convidat de fa estona -.
Tempteja la situació abans de llançar-se de bomba a la piscina, però un cop que sap que hi ha aigua, que no hi ha més perill que el d'un tall de digestió, es converteix en una bomba de rellotgeria.
Un camaleó sempre ha de tenir coneixements del medi que l'envolta.

*****

Seré just vida meva
i me n'estaré de triar les paraules
que desitjava de fer-te arribar;
seré senzill, vida meva
i sols em perdré al llibre en blanc
aquell que en néixer
els nens van heretar.

*****

El que és imperfecte és humà, i el que és humà és interessant, just el que necessitem dir i sentir. Si alguna cosa acaba essent massa perfecte, perd l'interès. No m'interessa, per exemple, la seva suposada perfecció. M'interessa però la imperfecció que amaga sota la màscara, la feblesa que oculta rere les fortaleses, les trinxeres i els canons muntats cara al món exterior. Sols m'interessa afegir ingredients a un plat, a una persona, si això serveix perquè me n'afegeixin d'altres a mi. Quina necessitat tindrien dos éssers perfectes de companyia, sinó? O es que se suposa que la perfecció d'un ésser inclou la capacitat d'acompanyar i ser acompanyat perquè sí?

*****

No, jo no em derroto;
m'entrebanco i caic
o bé m'empenyen al terra
i m'esclafa la sola de la bota
la cara sobre el fang.

Però no, jo no em derroto;
escupo algunes dents
i m'empasso la sang,
m'espolso i brut camino
esgarrinxat, baldat, caigut
un cop més, hi torno
però no, jo no em derroto.

*****

El silenci al restaurant és criminal. És l'ambient adient que es fa al cementiri abans d'enterrar el cadàver. Els seus fidels treballadors -nosaltres-, vestim de negre, fem ulleres, som calbs, grassos, idiotes, tenim ressaca, clapes sense pèl al clatell, estem cansats i oxidats per l'excés dels morts en vida que ens visiten...
I tot i així, els zombis regalen un somriure d'orella a orella a la família del mort.

*****

Dracs, llibres i un cavaller que fa volar els pètals vermells nascuts de la punta d'una espasa... El rei, que és vell i arrugat, demana el compte al cambrer i envia un altre wat's-up al mòbil del príncep. “Què collons feu, que no veniu?”.
El drac buida la bosseta de sucre dins el cigaló de Rom pujol. Fa ulleres i badalla. Es grata la barba de tres dies. Ja remena amb la cullera quan Sant Jordi, a la fi, contesta:
“Aneu tirant, que he de llogar un cavall!”
“Què t'empatolles ara!” - contesta el rei - “On està en Bandarra?”
“Se n'ha anat. M'han deixat. Tots dos... Han fugit aquesta nit al galop...”.
El drac es fot el cigaló d'un glop.
“T'ho vaig dir, que no feia per ella...”
“Tu calla, borratxo!”

*****

No en volia una altra
que no encaixés al buit
la volia a ella
i als seus defectes;
els crits, rampells i piradures
i fins les pors insegures,
la volia a ella
i a la rialla que esclatava,
el retorn del somrís sensual
de la ment insaciable,
els ulls de trapassera infatigable.
A ella volia
dins el buit que el consumia,
a ella, a qui li va regalar
la part que ara anhelava.

*****


Remata'm amor
i no et facis enrere!
Permet que de tu em dessagni
i sigues de mà àgil,
tingues el cor de roca
per atacar-me punyent.

Doncs si em vas estimar;
alçaràs el braç i
el cor em travessaràs
per l'esquena.

Traeix-me amor
i deixa'm que jo mateix em traeixi
si et demano que cremis els castells
que monstruosos deixàvem en l'aire.

*****

No mirar-te
no escoltar-te
no tocar-te
ni mai més desitjar buscar-te.

Així, estimant-te,
que més hauria de fer jo
per seguir deshonrant-te?

*****

I aquí estic, a la parada del bus, un dijous més, un matí més sota el sol brillant de primavera tot ensumant en el vent el preludi de la propera estació acostant-se una mica més cada dia, una mica més, una mica més, sí...
Miro a la burilla dessagnant-se de fum entre els dits marrons i vells de l'home que s'asseu al banc. Miro rere les seves ulleres de fina muntura de jubilat, als seus ulls com escletxes entre un mar de pell arrugada. A on miren? Miren al terra, als seus peus dins les sabates negres i gastades, miren a la marquesina de la vorera. Potser miren a l'ombra de les fulles en dansa que hi ha impreses sobre aquesta. Potser no miren enlloc. Potser només veuen.
Repeteixo l'última cançó. Deixo que la música em corri per dins, que m'encaixi, que se m'adapti. O no seré jo, en realitat, el que s'hi adapta? Vull dir, amb l'humor d'aquest matí, amb l'energia amb la que em llevo, amb el meu propi ritme, el meu propi rotllo, vaja... No seré jo qui, sense voler - i això és el que temo -, tria cada dia la cançó que l'acompanya fins la feina? La que vesso sobre la llibreta?

"(...) caminar per a asserenar l'esperit, caminar per comptes de plorar, caminar amb la vana i desesperada esperança de trobar una cara amiga, caminar, caminar, caminar... però, ¿per què entrar en els detalls? Deixem-ho amb l'etiqueta de "paranoia ambulatòria"". Henry Miller.

"Em sento massa bé, estúpidament, aquests dies per escriure-li. La meva vida és quasi completament exterior, tot closca, sense llavor, de forma que em sembla que el relat que d'aquesta pogués enviar-li sols seria una ametlla que, un cop esberlada, res li li quedaria l'interior per endur-se a la boca."

"No és que estimem estar sols, sinó que desitgem arribar molt amunt, i quan ho fem, la companyia es torna cada cop més escassa, fins que desapareix". Thoreau.

Taxi

*****

Aquestes hores de nit
caigudes en morta inèrcia...
oh cel meu, mai seré jo
si preguntes
quan vesteixo una camisa
sols ara que barrino
tot sol de matinada
mort de cos però ple de vida.

*******

Oh Déu meu
en qui no crec,
i en qui penso
en carrerons sense sortida;
quina missió és aquesta
què em vas guardar
de sentir tant dur,
d'estimar tant
la dona en llunyania?

“Caducada” em deia
“sols un passat”, en teoria,
però quina missió, quina-missió és aquesta,
que em fas sentir que em crema
per ella endins la roja espina?

"Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat
així tornava jo al lloc de l'amor."

Maria Mercè Marçal

un altre any

No t'enyoro poble

Ara somiejo
a la vella ciutat
i sols que evoco engrunes de passat,
ulls de poll que resisteixen
al mudar de pell.

Avui he trucat a casa
per saber com bullia l'olla
i tranquil a la parada, me n'he adonat
que m'havia deixat el mòbil
a tocar del capçal.

Un dia més drets
ens hem quedat Thoreau i jo
al mig de l'autobús
i a l'orella m'ha xiuxiuejat
coses sobre el jove aquell que se'l va llegir
per primer cop ara fa sis o set anys;
¿i per què m'he sentit un vell feixuc i queixós?
¿i per què m'he sentit calçant sabates massa grosses
pels peus que travessaven aquell asfalt pantanós?

Amb temps
m'he assegut a una terrassa
i amb ulleres de sol he pres cafè
i admirat les cames creuades
d'una dona que duia mitges esgarrinxades
i no sé perquè he pensat en Papasseit
i en aquella follia d'amor
d'un esquelet de trenta anys sota terra...
quan se m'ha esgaripat el cau de l'estómac
- diria que era adrenalina -
pel sòl tremolant sota els meus peus
i que era el metro al passar.

He escoltat els piulets d'un ocell electrònic
i voldria amb el peu haver-lo esclafat
junt amb el seu amo.

He observat els vells dels bancs
que deixaven córrer un temps
que vestia de pana i llana
i m'ha semblat que tenien
tot d'històries amagades
entre els plecs d'arrugues
de ses cares enyorades.

He absorbit el sol enlleganyat
d'un cel de núvols esfilagarsats
i llavors és quan m'ha passat:
que he imaginat que tornava a casa
i que la gossa saltava com un cérvol
en adonar-se que jo duia a la mà la cadeneta
que fem servir per anar-nos-en muntanya amunt.

I ens hem tombat tots dos
a un matalàs de pinassa seca
que hi ha sempre a tocar d'aquella carena
on hi he retrobat un cel familiar
i la gossa tancava els ulls
i pots comptar que deuria somniar...

Jo he pensat en ella un instant,
callat i en pau
sota un núvol
que pots comptar on anava

I he tancat els ulls
i llavors, sí,
m'he deixat morir.

primavera

Ai amic!

que vols saber de mi,
et confesso que sóc aquí
allà on mil vegades et vaig jurar
mai hi aniria a petar.

No t'imploro respecte
quan t'apunto que al darrere hi ha una història
sols que provis d'entendre, amic,
que la vida se m'endugué de la mà
lluny de tot allò que sols puc estimar;
i que privat d'uns pins que flairen a mar
en somnis sospiro de tornar als vorals del rial
allà on bri de vent fa sempre dansar un canyar.

Ai amic, i si de debò vols saber
que sento ara que no ens veiem...
confesso que en realitat mai no vaig marxar
i que si d'ànima sols una espurneta me'n quedés
jo la deixaria penjada allí al bell mig d'un pinar,
i que si a tots un tros de cor a tots ja us vaig regalar
de la part que em quedà, a casa, ja la vaig enterrar.

Per ningú més

Serà per tu
i per ningú més
l'anhel d'amor
que em donà el teu bes.

Viuré fins morir
o bé en braços d'altra
m'aixoplugaré marcit.

I si al final de tu m'ha de quedar
d'amor sols l'etern anhel
m'apartaré i t'enviaré un batec,
el repic que et desitja a la vida
que en tastis totes les mels.

desigs

Avui desitjava escriure't
un conte bonic
regalar-te una història prou digna
que et poguessis endur al llit.

Però ai noia, ai musa!
als dits no m'hi queda sinó aquest òxid
i aquest boli on hi creix verdet.
¿Com no estossegar jornades febrils
si sempre em vens a pleret?

Tractant-me amb píndoles de vida
m'he fet un alegre malalt
i el front em bull per tal d'esbrinar
perquè per tu - encara - el cor m'ha de cremar.

lluny muntanyes, lluny...

Vaig respirar el blau del cel
a peus d'aquells cims impertèrrits
vaig sentir els batecs de la vida quieta
ara que ho deixava tot enrere.

Despullat d'artificis,
sens mòbil ni horaris,
vaig enfilar-me a la roca
tal com ho fan les cabres.

Per la pell em penetrà
l'alè de romaní
d'aquella vella terra,
brises que removien
espurnes blanques
dels ametllers en flor.

Tornaré a tu
amb la nova saba
m'oblidaré de ser més persona
per esdevenir, tan sols, un home
el que sigui capaç d'invocar en tu
aquell amor tan salvatge.

:)

"Se me acaba el tiempo y
hay que ceder el sitio.
Así es la cosa.
Ver que la vida te desliza límpiamente
hacia su lado más extremo.
A un rimo lento o rápido.
Según convenga,
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos.
Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida y
al ritmo justo que da
compás a los sueños.
Así es la cosa. Así de simple
hay que comenzar a hacer
el equipaje: el viejo tren espera,
siempre espera."
Pepe Rubianes.

temps per pensar

"I tu allà, fingint que ets mort i crucificat, amb la teva terrible història de calamitatis, ¿per què no la revius amb l'esperit del joc? Per què no te l'expliques una altra vegada i en treus una mica de música? Són reals les teves ferides? Són encara vives, fresques? O són esmalt literari?"
H. Miller. "Nexus".



Sí, clar... Hi pensaré, hi pensaré - segurament - allà dalt... Ja ho deies tu mateix, carai, que és un luxe això de pensar; que cal temps per a fer-ho. I aquell altre què deia? També hi tocava, sí. Deia que potser, en realitat, pensem massa. Sí, cal pensar menys, sentir més...

Notes

Arribo a la feina encara sentint l'aigua calenta de fa mitja hora. La cafeïna em rega les artèries i noto les cames lleugeres, els braços reposats, el cap molt i molt clar. No en queda ni gota ja, de l'esgotament i el dolor al turmell...
A dins però, just després del “bon dia”, una imatge: una noia. La noia acapara la taula 11 regada pel sol del migdia entrant pel finestral. Si no dugués els cabells castanys i llargs recollits en una cua li caurien endavant, i la llum del migdia sobre les llibretes, a tres o quatre paperets arrencats, a un llibre obert de bat a bat i a un portàtil Hp tancat, els faria brillar. Evidentment que no és el que em sembla de bones a primeres tot això, sinó només una estudiant d'edat passada que aprofita les hores prenent un cafè amb llet i amb restes de croissant a un plat. Però, “perquè no puc fer-ho jo, això?” és el primer que em pregunto mentre baixo les escales direcció al vestuari. La resposta és clara mentre que ja m'he desfet dels texans i despenjo la camisa: “Perquè ja ets vell. Perquè t'has de pagar la vida. Perquè ara esta al bell mig de l'espiral del viure-per-treballar. Ara serà molt més difícil, estimat imbècil!
I llavors em cordo les sabates negres i em penjo el tirabuixó de la butxaca. El bolígraf negre i el bloc de notes de cambrer, al pit, a tocar del cor.

****

No m'espanta el cansament físic, m'espanta el cansament mental. Quan fresc com una rosa entro a treballar i estona després és el cervell, el cor, l'ànima, el que sigui que habita dins meu i clama per un repòs, unes vacances, un any sabàtic i... - molt i molt preocupant- llibertat!Això és el preocupant. Que dins meu encara imperi aquella idea de falsa llibertat dels temps de l'atur, quan l'ànima, el cor, el cervell i tot jo voleiàvem lliures i rèiem i badàvem i ballàvem i cantàvem No deixa de ser miserable pensar així, tal i com va el món i el país. Però vaja, no ho recordes com uan meravella? Per què serà?

****

Música... Detonant, iniciador per excel·lència de la lletra dins meu... Necessito la música.

****

Veure't,
veure't per recordar-te
per sentir-te
i tornar a creure,
tenir fe en estimar-te
o bé suplantar-te
ara tan lluny.

Necessito veure't
per estar-ne segur
del que em vaig perdre
o del que vaig guanyar oblidant-te.

Veure't
per seguir estimant-te
o matar-te
al meu interior.

****

Com en l'afer que vaig tenir amb en X, qualsevol personatge d'avui dia “que tingui raó” i pugui demostrar-la parlant, serà el culpable del problema. Per què? Perquè avui dia ningú deixa parlar a ningú. Tothom vol tenir raó, i quan dues persones queden per “anem a parlar i solucionar-ho”, l'imbècil aprofita l'oportunitat davant dels demés per CRIDAR i i fer CALLAR al que necessita de uns segons per argumentar. Aleshores, surt per la porta i tothom es queda mirant la part “culpable” o “miserable” que ni tan sols ha pogut contestar als crits. La part feble doncs, queda amb raó, i la part raonada, silenciada.
Llei de vida, entre imbècils. I jo entre ells, al meu lloc.

****

Abraça'm, abraça'm un altre cop! Deixa'm sentir-te a prop, a tocar un cos aferrat de l'altre. Pell amb pell, batec amb batec. Fem-nos un darrer comiat abans no em posi a cantar. Perquè sí, perquè cantaré per tu un cançó d'amor i de desamor, de desig i d'il·lusió, de fe, de distància, de temps... Cantaré a la nit i al dia i a la fosca i a la llum, al vent, la llar en flames. Cantaré a la bellesa i a la lletjor, i també als tentacles verinosos que els homes construïm per destruir-nos mútuament. Una cançó de veritat, on hi sigui tot. Sols això pot valer. Un t'estimo no val per a res – això ja ho saps, i odio repetir-me -. Malgrat dubtis que aquest és per a tu, ara t'ho confirmo: sóc massa fidel per oblidar, per deixar de tenir fe, per deixar d'estimar-te. Deixa'm abraçar-te ara, aire! Algun dia, en algun moment, ella et va respirar!

****

La ciutat: rutina, tomba, mort en vida... I tot i així, sols cal posar-li música – algun tipus de ritme, acció o història -, i aquesta s'alça altra vegada i pren vida màgicament. Cada cotxe de la rierada d'un carrer qualsevol, sembla seguir una història, cada botiga tenir un ritme propi, cada persona una acció que el condueix a una fi concreta... La música és la que invoca el somieig. Dóna noves interpretacions per tedioses i vulgars que puguin semblar quan sols anem equipats amb la nostra part racional...

****

La feina i escriptura.... Joder! Aquesta última, que requereix imaginació, volar, es topa amb el mur de la realitat quotidiana. No podem estar a dos llocs alhora – ja pot dir missa la quàntica! -. Si ets als núvols, perds la concentració en el més immediat, perds la capacitat de ser efectiu i vàlid per muntar dins el cervell cadenes de comandes. El pitjor és que se't nota, que no hi ets. Llavors et criden l'atenció.
A l'inrevés però, que és quan estàs contínuament en contacte amb el que HAS DE FER, això et mata la imaginació. I com que la feina no t'omple, sorgeix el buit al teu interior. La pregunta neix: “Perquè estic perdent el temps així només per quatre duros?”.
I què som les persones, sense imaginació?
Cony quina por! Què horrible!!

****

seré pacient
per esguardar-te
com un àngel sense ales
al que no veuràs
t'escoltarà els batecs
i les paraules aquestes
que et dibuixen el somriure
admiraré les carícies que t'exciten
i els tresors que desenterres
al cor d'un home
quan ets feliç.

Et brillen els ulls reina,
i ja ho sé, sí,
sóc a quilòmetres,
i no et veig
però sento vides senceres
d'aquí estant, tancat.

****

- Cómo está el melón? Está bueno? Porque español, no debe de ser, no? - deixa la copa i mira al seu company, després a mi - En esta época no puede ser español, verdad? Será de Brasil, o de...
- No, no es español – interrompo -. És d'Alacant...
- Què... eh? Dalakant? Dónde es eso?

****

Hi ha dues formes d'actuar enfront aquest amor platònic que et persegueix. La primera és retenir-te, no buscar-lo més, no veure'l mai ni preguntar-te per aquest. Així, alimentat del somni i de la poca informació que n'obtens, la il·lusió que un dia s'esdevingui per sí mateix, per casualitat, es pot viure, es pot aguantar fent el dia a dia mentre beus d'un filet d'esperança
La segona és, clar, la clàssica: anar a buscar-lo. Perseguir-lo, assetjar-lo com el depredador que a fi de comptes, ets. Ella és la presa, i a una presa se l'acorrala fins que o bé et pren per un boig insistent o bé la devores sortint-ne vencedor contra tot pronòstic.
Però ja vaig donar una passa, i aquesta es va esfondrar en el buit i el més absolut silenci. Punt i a part.

****

Li comento al meu pare per telèfon que ja tinc data per la setmana de vacances.
“Nono, dues setmanes no, només me'n donen una. Pel que es veu dues setmanes seguides és massa temps per al meu cap, i tothom en fa una i prou. El que faré serà...”
Abans no acabo de dir-li ell ja ha fet tots els plans. “Bé, menys és res. Com a mínim ens veure'm durant uns dies”. “Podràs reposar a casa, i menjar bé...”, “Ta mare estarà contenta, i l'altre dia va venir X preguntant per tu, aviam què feies...”, “... i em podràs acompanyar als matins. Bé, si ho vols...”.
S'ha embalat ell tot sol, i ho he de tallar. Li dic “Ei, ei espera. Vindré el cap de setmana, però ja tinc plans. De fet, abans d'ahir – li dic -, vaig agafar una oferta a YY. Vull estar sol uns dies.
“Com, tot sol? I què faràs a YY, tot sol? Si allà no hi ha res!
“M'enduc un parell de llibres, i el portàtil. Vull...
“La puta mania aquesta d'anar tot sol! Que no hi estàs ja, tot sol?”.

Es dóna per vençut minuts més tard amb la frase “Bé, bé... Mira, fes el que vulguis. Ja ens veurem el cap de setmana aquell, doncs.”
I penja, i jo també penjo. Abans de trucar-li no em sentia culpable d'anar-me'n de vacances. Ara sí. Una mica almenys. Com se suposa que ho has de fer, per dir-li a algú: “t'estimo, però ara vull estar sol”? Com li expliques que encara i que ara dormi tot sol i ells no hi siguin, que res ni ningú em lligui, em sento saturat de sociabilitat nou i deu hores diàries? Com li expliques a aquest home, a aquella dona, que el contacte continuïtat amb els que t'estimes t'ofega, t'afecta negativament? Com dir-los que necessites temps per a tu sense que soni més egoista del que és en realitat?

****

Aquest fred d'avui
no em deixa cantar-te
ni desitjar-te
sols fumar,
plànyer-me
de que no hi siguis
de no ser-hi – allà -
puta auto-compassió meva aquesta,
per no ser home agosarat
ni per tu ésser enyorat.

****

A la tarda, prenent notes de l'últim volum de la crucifixió rosa a una terrassa, esperant l'hora de reentrada, salta una de les noies de la taula del costat:
- El meu mòbil? - pregunta a les amigues -. Eh, el meu mòbil! - s'adona, crida -. Fill-de-puta, m'ha-robat-el-mòbil -s'aixeca tot esparverada -. Però-què...FILL DE PUTA!
Un home barbut i prim ha passat, fa cosa de vint minuts, amb fulls de paper escrits i els deixava de taula en taula esperant gratar algun euro. Pel que es veu, amb el full de paper, s'ha endut també el mòbil. La noia i les seves dues amigues corren passeig avall.
-. Joder! Però fa molta estona ja, que ha marxat! Aquest pots comptar on és ara!
- El meu mòbil!

I si esperava una trucada?
I si hi tenia apuntat un número de telèfon MOLT important?
I si, simplement, és només un mòbil nou-i-bonic-i-car?

Sota el seu paper, a la meva taula, hi havia dues llibretes i un paquet de tabac. No s'ha endut res de la meva taula, l'home. El mòbil, en cas de ser-hi, és d'aquests que no t'endús perquè no en trauria res de res. Va endarrerit als temps moderns. Cosa de tres o quatre o cinc anys...

****

T'equivoques. No és una falta de sociabilitat. Ets sociable, però acabes, simplement, saturat de tanta sociabilitat. L'hostaleria ja ho té això. Companys, viatjants, clients... Tens massa contactes diaris i un acaba fart de persones. Acabes desitjant qualsevol cosa que t'allunyi d'aquestes, marcar tu el teu propi ritme. Vols silenci, vols preguntar-te on ets tu mateix. Durant el dia ets un bufó, un mentider, un servent, un esclau, un simpàtic-servidor-de-cafès, però on ets tu? Busques un refugi, un racó on amagar-te i refugiar-te.

distància

"«Recuerda que ya no soy tu mujer!»
Le encantaba soltarme eso, sabiendo que me incitaría a renovar mis esfuerzos, sabiendo que haría que mi mente y mis deseos se centrasen en el objeto prohibido: ella." Miller.



Sí, és una d'aquestes nits...
i QUÈ?

com un gos

Al teu costat romandria
alegre i pacient,
em diria a mi mateix
que sóc l'àngel fidel
esguardant-te sense ales...

"Com ara un gos?"

Bé...Si no hi ha més remei, sí,
com un gos...

"I què faries?"

Admiraria els besos que et robessin altres homes
- i que de ben segur, tu també robaries -
de matinada en matinada
al teu costat exhalaria el baf
i trauria la llengua morada
i per moure satisfet la cua
en tindria prou
amb una moxaina,
i sentir de nou al teu pit,
d'amor càlids batecs que em fascinen...

"Oh, què bonic!"

Sí però...
bé,
he de dir que
si per tu sols sóc un gos
a qualsevol altre jo,
el mossegaria.

Sargir, sargir...

"Llar. Un cor." Anaïs Nin

"Hi ha dies en que el retorn a la vida és penós i angoixant. Abandones el regne dels somnis contra la teva voluntat. Res ha succeït, tret de comprendre que la realitat més profunda i autèntica pertany al món de l'inconscient.” H. Miller.

(...) Quan sento el gargall, escupo realitat. Quan em tallo, sagno quotidianitat. Dormo, menjo, cago i em llevo cada dia ofegat en aquesta pròspera rutina que em permet sobreviure i que, alhora, em mata la capacitat de crear altra vegada, de tornar a asseure'm a somniar... Hi estic massa hores exposat. Somniar, ara que tinc diners, m'és un luxe que no puc pagar-me. Em sento morir quan m'hi poso i de seguida sona l'alarma que he preparat per no perdre el metro i tornar al món real. Sobrevisc, però no sóc viu. Sols els vius somnien, però com omplen l'estómac? No sóc prou intel.ligent com per a aconseguir diners sense vendre el meu temps de vida, així que ara sóc un robot, un robot venut. Carrego amb els diners la meva bateria de carbohidrats, fibra i greixos i pago les factures del garatge on m'allotjo. Com una màquina compleixo el meu programa i compro T'10's que em serveixen de punts pels llibres que em fan oblidar-me d'allò en que m'he convertit. De tan en tan penso en canviar una o dues coses de la meva vida perquè no tot em sembli tan rutinari. Potser un pis amb uns enormes finestrals on encarar-hi l'escriptori, potser un ciclomotor per esgarrapar uns minuts al matí i al vespre i – per què no? - la televisió gegant-que-t'hi-cagues que a la setmana i mitja hauria perdut tot interès per mi. Diners: la imperiosa necessitat real on busquem la vida perduda cercant-los. Ja sols em falten els raïls sota els peus perquè tot el que em desagrada em resulti més fàcil de fer i així poder repetir, repetir i repetir fins a l'infinit, fins a supurar pur verí. Abans, crec recordar, l'ànima m'acompanyava allà on anava. Ara ja no. Després de mesos de dur-la arrossegant amb mi amunt i avall, ara la deixo sempre a casa penjada amb la camisa i els calçotets humits. Que reposi, que descansi sense ingerències! Que sols la meva carn pateixi el desagnant tragineig diari. A mort, sí, a mort, però no em toqueu el cor!
En tornar a l'habitació, ja de matinada, quan penso de posar-me-la altra vegada - l'ànima -, la trobo feta un nyap. “L'hauria de sargir”, em dic, però estic massa cansat com per dedicar-me a apedaçar-la quan no em noto ni les cames. Així que preparo l'alarma i carrego el mòbil i em foto tot jo al sobre per carregar-me també. Demà és sant-tornem-hi...