Divisa

Mil anys després
per sort ja no recordo
ni una puta paraula
d'aquelles cent-
vint-i-una cartes
que vaig passar-li
sota la porta de
cals seus pares.

Mil anys després
per sort ja no recordo
res del que hi havia
en aquells cinc-cents-
-dotze sms's
udolats
seré o borratxo
al matí,
o a la tarda,
i ni tan sols
sé com carai
li vaig balbucejar
tanta feblesa,
ni bramar-li ingenu
la meva total dependència
amb aquell milió
de trucades
que ella aguantà
estoica.

Bé,
probablement,
exagero i
no fossin
cent-vint-i-una
les cartes,
ni cinc-cents-dotze
els missatges,
ni un milió
els udols
d'aquella bèstia ferida
que abans era;
però la sensació que
ara em queda
mil anys després
si la veig
rere la pantalla freda
és la d'haver malbaratat
el carregador del perdó
una mica molt
abans d'hora,
d'haver sobrepassat ja
els límits de
la persistència
haver creuat fa temps
la fina línia
que separa l'amor
d'obsessió.

Simplement
passa que
mil anys després
no
em sento
amb dret
de tornar-ho
a intentar,
encara i que
de cor
me'n pugui sobrar.