un altre any

No t'enyoro poble

Ara somiejo
a la vella ciutat
i sols que evoco engrunes de passat,
ulls de poll que resisteixen
al mudar de pell.

Avui he trucat a casa
per saber com bullia l'olla
i tranquil a la parada, me n'he adonat
que m'havia deixat el mòbil
a tocar del capçal.

Un dia més drets
ens hem quedat Thoreau i jo
al mig de l'autobús
i a l'orella m'ha xiuxiuejat
coses sobre el jove aquell que se'l va llegir
per primer cop ara fa sis o set anys;
¿i per què m'he sentit un vell feixuc i queixós?
¿i per què m'he sentit calçant sabates massa grosses
pels peus que travessaven aquell asfalt pantanós?

Amb temps
m'he assegut a una terrassa
i amb ulleres de sol he pres cafè
i admirat les cames creuades
d'una dona que duia mitges esgarrinxades
i no sé perquè he pensat en Papasseit
i en aquella follia d'amor
d'un esquelet de trenta anys sota terra...
quan se m'ha esgaripat el cau de l'estómac
- diria que era adrenalina -
pel sòl tremolant sota els meus peus
i que era el metro al passar.

He escoltat els piulets d'un ocell electrònic
i voldria amb el peu haver-lo esclafat
junt amb el seu amo.

He observat els vells dels bancs
que deixaven córrer un temps
que vestia de pana i llana
i m'ha semblat que tenien
tot d'històries amagades
entre els plecs d'arrugues
de ses cares enyorades.

He absorbit el sol enlleganyat
d'un cel de núvols esfilagarsats
i llavors és quan m'ha passat:
que he imaginat que tornava a casa
i que la gossa saltava com un cérvol
en adonar-se que jo duia a la mà la cadeneta
que fem servir per anar-nos-en muntanya amunt.

I ens hem tombat tots dos
a un matalàs de pinassa seca
que hi ha sempre a tocar d'aquella carena
on hi he retrobat un cel familiar
i la gossa tancava els ulls
i pots comptar que deuria somniar...

Jo he pensat en ella un instant,
callat i en pau
sota un núvol
que pots comptar on anava

I he tancat els ulls
i llavors, sí,
m'he deixat morir.