Vaig respirar el blau del cel
a peus d'aquells cims impertèrrits
vaig sentir els batecs de la vida quieta
ara que ho deixava tot enrere.
Despullat d'artificis,
sens mòbil ni horaris,
vaig enfilar-me a la roca
tal com ho fan les cabres.
Per la pell em penetrà
l'alè de romaní
d'aquella vella terra,
brises que removien
espurnes blanques
dels ametllers en flor.
Tornaré a tu
amb la nova saba
m'oblidaré de ser més persona
per esdevenir, tan sols, un home
el que sigui capaç d'invocar en tu
aquell amor tan salvatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada