Sargir, sargir...

"Llar. Un cor." Anaïs Nin

"Hi ha dies en que el retorn a la vida és penós i angoixant. Abandones el regne dels somnis contra la teva voluntat. Res ha succeït, tret de comprendre que la realitat més profunda i autèntica pertany al món de l'inconscient.” H. Miller.

(...) Quan sento el gargall, escupo realitat. Quan em tallo, sagno quotidianitat. Dormo, menjo, cago i em llevo cada dia ofegat en aquesta pròspera rutina que em permet sobreviure i que, alhora, em mata la capacitat de crear altra vegada, de tornar a asseure'm a somniar... Hi estic massa hores exposat. Somniar, ara que tinc diners, m'és un luxe que no puc pagar-me. Em sento morir quan m'hi poso i de seguida sona l'alarma que he preparat per no perdre el metro i tornar al món real. Sobrevisc, però no sóc viu. Sols els vius somnien, però com omplen l'estómac? No sóc prou intel.ligent com per a aconseguir diners sense vendre el meu temps de vida, així que ara sóc un robot, un robot venut. Carrego amb els diners la meva bateria de carbohidrats, fibra i greixos i pago les factures del garatge on m'allotjo. Com una màquina compleixo el meu programa i compro T'10's que em serveixen de punts pels llibres que em fan oblidar-me d'allò en que m'he convertit. De tan en tan penso en canviar una o dues coses de la meva vida perquè no tot em sembli tan rutinari. Potser un pis amb uns enormes finestrals on encarar-hi l'escriptori, potser un ciclomotor per esgarrapar uns minuts al matí i al vespre i – per què no? - la televisió gegant-que-t'hi-cagues que a la setmana i mitja hauria perdut tot interès per mi. Diners: la imperiosa necessitat real on busquem la vida perduda cercant-los. Ja sols em falten els raïls sota els peus perquè tot el que em desagrada em resulti més fàcil de fer i així poder repetir, repetir i repetir fins a l'infinit, fins a supurar pur verí. Abans, crec recordar, l'ànima m'acompanyava allà on anava. Ara ja no. Després de mesos de dur-la arrossegant amb mi amunt i avall, ara la deixo sempre a casa penjada amb la camisa i els calçotets humits. Que reposi, que descansi sense ingerències! Que sols la meva carn pateixi el desagnant tragineig diari. A mort, sí, a mort, però no em toqueu el cor!
En tornar a l'habitació, ja de matinada, quan penso de posar-me-la altra vegada - l'ànima -, la trobo feta un nyap. “L'hauria de sargir”, em dic, però estic massa cansat com per dedicar-me a apedaçar-la quan no em noto ni les cames. Així que preparo l'alarma i carrego el mòbil i em foto tot jo al sobre per carregar-me també. Demà és sant-tornem-hi...