Tastet (3)

-Espai per a publicitat-

De nits, en tastar-lo
em deixo arrossegar
per onades de desesperació
i sento la desbocada combustió
d'una flama dins el cor
fins i tot noto els claus de tedi platejats
subjectant els meus vells óssos esclafats;
em fa ajupir el cap i saludar la ferida
que sota la pell amanyago
em descobreix la bomba
que a dins el meu pit habita
canalitzant una monstruosa energia
que es camuflava en la melangia.

A l'etiqueta hi he posat:
"Vida,
10 years old Blended",
i a l'anvers:
"Selecció de les millors
pinasses Maresmenques i
d'herbes verdes
de turonets biscaïns,
un o dos pensaments
d'ànima dels préssecs
i les peres de Lleida
que he macerat en aigua de Mar
de la platja de Malgrat;
potser, un polsim de verdet
que s'aferra a les soques dels plàtans
que hi ha aquí a la gran ciutat
però no em pregunti
si és llorer o no
l'ingredient secret
que jo això
no li ho diré."

Senzillament begui "Vida
10 years old Blended",
el verí dolç
que feliçment he destil·lat;
o de debò es perdran els seus llavis
el que se sent en emprendre
una fugida desesperada?
No vol saber com crema
gola avall la derrota
que és una flama engabiada?
Recuperi el valor
que en la covardia s'amaga!
Redescobreixi l'amor
que ha embolcallat dins l'odi!
Tingui fe en el renec salvatge
que tot i emmordassat
dins seu habita

Tasti ara "Vida
10 years old blended",
aquest verí dolç
que per vostè he destil·lat
però no em pregunti si és llorer
el que sempre he dut
a la butxaca
l'ingredient secret, clar que el sé
però no li ho diré.

Tastet (2)

Un dia, en una altra vida

Potser l'ocasió ens arribi
a la fi del camí
tot just unes línies abans
d'un bellíssim capítol final
quan asseguts al porxo vell
en un moment de pau
admirem escorar
un capvespre rogenc
i sentirem puny venós colpejar
a la porta de fusta cruixent
i ens en recordarem d'un passat
en que saltaven negres
verdes, brunes i blaves les espurnes
en el fons de les nostres mirades.

Potser el moment serà llavors
quan ja haguem renunciat
a conquistar cap horitzó anhelat
quan ja ni tan sols ens dediquem
a mirar els capvespres que se'n van
amb els nostres ullets fatigats i vermells
sabent que lentament s'ensorra, rere nostre
la imperfecta i acollidora llar
que per nosaltres vam alçar.

Potser l'ocasió ens arribi llavors,
quan tindrem aspecte de secs barrils
i de violoncels cadavèrics,
llavors, que haurem cremat tot l'orgull,
i ens recolzarem en malucs caiguts
i ens pesarà la panxa birrera,
quan ara i adés ens alegrem
de noves mirades anhelants
d'horitzons llunyans i plens,
les espurnes brunes, verdes i blaves
evitant els nostres rostres com mapes
ja plegats una i mil vegades.

Potser sí,
potser sí que
llavors serà el moment
quan no ens quedaran dents
amb les que queixalar aquesta vida,
quan haguem perdut somnis i anhels,
llavors, quan ja no ens aguantem drets
que serà quan ens aixequem
per a fer un darrer intent
i sentim un caminador
o un bastó fent cruixir la fusta
en el nostre porxo vell.

Llavors, sí, llavors
quan res no hi guipem
rere l'espiell
serà quan la porta obrirem
i ens convidarem a entrar
per altre cop encreuar les mans
que grises i velles ja no suaran.
Ens asseurem a mirar, plegats com se'n va
el darrer capvespre rogenc
amb aquests nostres vells ullets
ara tan fatigats,
ara tan vermells...

Potser, clar, qui sap
si no serà el moment demà
d'asseure'ns plegats al porxo vell
de tornar a riure una mica
i prometre'ns d'imaginar bogeries
que farem rere cataractes i
sis i nou diòptries.

I potser, clar, qui sap
si mai serà el moment
de jurar-nos plegats
el tornar-nos a buscar
un altre dia,
en una altra vida
potser jurar
el tornar-nos a equivocar
i altre cop somniar en aquesta follia
que va ser aquest intentar
que altre cop saltessin les guspires
d'entre les nostres potes de gall
en el fons del mes fons
dels nostres bells ullets
ara tan fatigats
tan vermells...

Tastet (1)

Tocar el fons

Les entrades del blog són ara
com llaunes de cervesa:
pura evasió que
sols calmen la tensió
embriaguesa momentània
que sols ofereixen la pau
que pots trobar als miratges.

Bé,
alliberar-se és jugar-se-la
a escopir a la cara del món
i tenir tu prou cara
per aguantar les vuit-
centes-trenta-una-mil escopinades
que hauràs de rebre
de tornada.
D'acord,
alliberar-se del terror
que se sent amb
els dos peus clavats
al fil d'un precipici
es fa saltant
i desitjant de volar
essent conscient de que
cauràs
i caus
i mentre vas caient
entreveus la impressionant hòstia
que et fotràs allà abaix
i tot i així plorar
de felicitat
pel simple fet
d'haver-te decidit
a saltar.
Val,
alliberar-se és cebar
una tona i mitja d'explosius
sota els teus fonaments;
i preguntar-se amb cara de crio inconscient
que per primera vegada col·loca
dins la totxana un petard
aviam...
aviam què coi
passarà...?
Ahà,
alliberar-se és esmolar els ganivets
i lligar-se a l'esquena el davantal blanc
tallar i filetejar
la teva pròpia carn,
colpejar i partir
cadascun dels teus óssos
per entregar-los a
l'afamada llopada
que udola la teva mort.


Les entrades del blog, sí,
són com llaunes de cervesa:
pura evasió que
sols calmen la tensió.
Ja em vaig mirar els peus
i he executat el salt,
m'estic menjant l'aire de l'abisme
estampant-se'm a la cara,
la mandíbula se'm desencaixa
imagino l'hòstia que em fotré
i em parteixo la caixa
segurament, clar, serà admirable
m'entrego als llops
i renunciaré al que era
el moll de l'ós, és això
tot el que em queda.

una promesa...

"Per cantar, de primer cal obrir la boca. Cal tenir un parell de pulmons i uns certs coneixements de música. No és necessari tenir ni un acordió ni una guitarra. L'essencial és voler cantar. Això doncs és una cançó. Estic cantant."
H.Miller

...

“Aun no he aprendido a vivir, lo sé, y me temo que no lo voy a hacer pronto. Me parece, no obstante, que a largo plazo las cosas corresponden a mi idea original, y que no corresponden en igual medida a ninguna otra cosa (...)” Thoreau


Aguanta!

Aquest mer fet
d'apagar el despertador
per comptes d'escanyar-lo
i estavellar-lo a
la puta paret
és la proesa més gran
de la que sóc capaç
ara per ara.

Això i
fer-me la vora
dels pantalons.

Digueu-me heroi.



Parèntesi

És un lloc tranquil
i públic, amb vistes
a mig camí del punt més alt
d'aquesta ciutat
on hi ha un cel de turons i terrats i balcons
aquí on es veu que algú va decidir
un dia de construir
una formosa paret que fa...
res; uns cinquanta o
seixanta metres de llarg
per cinc d'alçada
tot just un munt de pedres
i rocs amuntegats
l'un sobre l'altra
ben soldades
per fermíssim morter
pedres i còdols i més
pedres amb arestes,
o bé rodones
rugoses i
llises,
malgirbades pedres
al costat de les quals la penya
hi ha anat dibuixant
amb rotulador negre
i carabassa les vies
allà on tu has de col·locar
els dits i
les puntes dels peus.

És un bon lloc aquest
tan oblidat per tot déu que
amb prou feines hi passa mai ningú
tot just, de tan en tan
un corredor esbufegant
o potser un o dos
passejadors amb gossos
que treuen la llengua morada
als enamorats home-dona
o dona-dona i
home-home o
clar,
com la setmana passada
aquell parell de guiris perduts
preguntant-me,
posant a prova el meu anglès macarrònic
aviam, aviam que si van bé tot baixant
per trobar alguna parada
del metro o
el bus.

S'hi està bé aquí
t'hi pots estar prou temps seguit
callat i en silenci
sense que ningú t'emprenyi
assegut al terra i
sacsejant braços i mans,
bevent una mica d'aigua
i mirant-te el vespre escorant
rere una manta de turons rebregats
rere el que s'amaguen horitzons blaus.

Sovint la mirada se'm perd
en la roba estesa
que hi ha els teulats,
en les cadires de jardí,
i les caixes d'aire condicionat
que bé podrien ser
- em dic - fruits blancs
en aquest bosc de parabòliques
i de façanes sèpia i roses.

M'he fixat que, en general
hi ha certa inclinació
pels tendals verds
allà on esquitxos de pins i alzines,
i ametllers s'enfilen,
turó amunt fins arribar
aquí als meus peus.

Em mola l'ombra que fa
aquest garrofer sobre meu
tots dos tenim en comú
que els nostres fruits són tan verds
com la parella de lloros
que passen volant
pel meu davant
i que són increpats pels pardals locals
que es rebel·len a tothora cantant
contra la melodia de sofregit
que fa de fons aquesta ciutat.

“L'última”,
em dic aixecant-me
i espolsant-me.
“L'última”,
em repeteixo
tot encarant-me a la paret
amb les mans blanques.
“L'última”,
i així
forat a forat i
presa a presa
sento com passa la brisa
d'un any més,
l'última
que sofriré
arrapat a la vida
com un llimac
com el cargol que voldria
saltar aquesta paret
i desaparèixer
bosc enllà.


Tard o d'hora però
les forces fallen
i els músculs cremen
faig un mal pas i
caic
i sé que serà l'última i
m'assec a l'ombra
del garrofer
li dono l'esquena
a la condemnada paret;
un glopet d'aigua més
i un altre cigarret,
i altre cop m'he perdut
en els terrats vermells
i ja em veig saltant sobre tendals verds
es pot veure una càlida brisa
entre les branques de pins pinyoners
la mateixa que remou llunyana la palmera
traient al cap a un jardí llunyà
i res més,
res de res
es mou gens
sols un altre pardal aterrant
al capdamunt del garrofer
un altre que sento trinar
sobre el meu cap
i jo xumo i exhalo
permeto que el vent s'endugui
de mica en mica
una mica
d'aquest turment.

Reconquesta, reciclatge i reconstrucció

“El drama d'una vida sempre es pot expressar amb la metàfora de la pesantor. Diem que ens ha caigut un fardell damunt les espatlles. Portem aquest fardell, el suportem, o no el suportem, hi lluitem, perdem o guanyem. Però exactament, ¿què li havia passat, a la Sabina? (...) El seu drama no era pas el drama de la pesantor, sinó de la lleugeresa. El que li havia caigut al damunt, no era pas un fardell, sinó la insuportable lleugeresa de l'ésser. (...)
(...) sentia el buit al seu voltant. ¿I si aquest buit era precisament la fita de totes les seves traïcions?”.
M. Kundera

“El mayor temor del hombre reside en la expansión de la consciencia. Todo cuanto de espantoso, de horripilante, contiene la mitología, nace de ese miedo. «Vivamos en paz y armonía!», implora el hombre insignicante. Pero la ley del universo ordena que la paz y la armonía sólo pueden conquistarse mediante la lucha interior. El hombre insignificante se resiste a pagar el precio de esa clase de paz y armonía. La quiere lista para su uso, como un traje de confección.”
H. Miller


Ai senyor... I de què t'ha servit tanta guerra sinó per afiançar una nova posició des de la que seguir avançant? Sí, val: has trobat forces de flaquesa; sí, has demostrat valor baixant fins al fons de les tenebres i te n'has sortit. Sí noi/a, que ets fort i decidida... Sí-sí-sí, ja ho saps tu que vals el teu pes en or. Però, de debò et pensaves que no t'hi deixaries res, en aquesta empresa? Que et seria gratis, això d'anar espasa en mà acabant amb tot el que t'angoixava? Tant t'has s embriagat amb el cony de lluita que, en caure l'últim enemic, en rebentar l'últim edifici, t'has quedat esperpènticament glaçat. Te n'has adonat. Has mirat al teu voltant i t'has preguntat: Cony... Però... I ARA QUÈ? Ahaha-hà! Ho notes oi? Aquí està, el buit assolant-te.
I trobes a faltar... el què?
Més enemics a abatre?
Un refugi on amagar-te?
Cims més alts que conquistar?
Aquells boscos, les grans i il·luminades avingudes nocturnes dins teu per les que solies perdre't i meravellar-te?
No rei/na, no; tot això s'ha acabat. Ja mai serà el mateix. T'ho has carregat tot, de dalt a baix. Sols en queden runes de tot allò. Ara i aquí, tot sol i astorat de tu mateix embriagat de dubte et corre per l'esquena una esgarrifança. Ai sí, sí... i les llàgrimes. També n'hi ha, de llàgrimes. Té: aquí estan, rajant pels teus pòmuls ploriquejant. És la pèrdua això, saps? La destrucció de tot el que t'estimaves i el saber-te tu el culpable de la seva desaparició. Vas caure en el buit i vas decidir enfrontar-t'hi. Però, i què t'esperaves? Que així com així et cauria la gran resposta del cel? Que discerniries entre les runes un altre estel distant que perseguir en un horitzó llunyà? La resposta – és dur adonar-se'n - sempre ha estat amb tu, sota clau, ben amagada. Tan encegat estaves, tan meravellat per tot el que t'estimaves i tot el que eres que no has estat capaç de trobar-la fins que no has ensorrat tot el que et molestava a la vista i t'has adonat que, més enllà, no hi ha res.
I aquí estàs, sense més recompensa que aquest inhalar i exhalar sense entrebancs. Ai no, ai no! Què dius, que no hi ha pedra filosofal? Ni tan sols LA resposta? Cagum-Déu!
Bé, i ara, què et queda sinó la possibilitat de crear la TEVA resposta? Sols la teva resposta, ja ho saps, sí; la teva entre set-mil milions i pico de respostes més d'aquest recony de planeta. Crea-la. Fes un punt i a part. Passa pàgina. Capítol vint-i-novè: L'hora de la Reconstrucció.

Tants anys després, aquí va: el/la nostre/a prota havia tornat a casa fent fora tots els virus i troians que se l'havien fet seva. Però a costa de què? Doncs de reduir-ho tot a cendres. Tot, absolutament tot, havia desaparegut. Sí que havia guanyat la batalla, però aquí seguia l'etern miratge del passat sense el consol de poder-lo palpar. Sols un record. No havia recobrat ni recobraria mai la seva llar tal i com la recordava. Ara ho sabia. Molts anys abans havia estat assaltada, i ell s'havia exiliat i havia promès tornar per restablir l'ordre en el caos. Quina mena d'home seria de no haver complert la promesa? I quina mena d'home era ara que sentia tornar-se ben amarg aquell dolç de la venjança que tan havia anhelat? Què en quedava doncs ara, del que havia estat la seva llar? Quina mena de pau inquieta i angoixant era aquella que ara respirava?
Aquests i molts altres pensaments funests feien caure el/la nostre/a prota en una greu crisi existencial de tres parells d'ous. Què recony havia de fer ara que tot ho havia arrasat? Què li quedava ara en adonar-se de les monstruositats de les que havia estat capaç? Què havia de fer, fugir? Ai... i a on? Buscar-se noves aventures? Ai, i per què? Acceptar allò en que s'havia convertit i vendre les seves habilitats i fer-se mercenari a preu fet? Ai, quin esgarip... Fins i tot se li va passar pel cap – perquè no -, d'escriure'n una epopeia ben tràgica i així vagarejar eternament, eternament, eternament cantant-la mentre parava la mà a canvi d'aigua i pa.
Collons, què complicat tot plegat!, pensava el/la prota. Bé valia la pena de parar-s'ho a pensar un momentet, tot això mentre que es recobrava de la batalla tot fent una cervesa.
Així que feu saltar la xapa a l'ampolla amb l'espasa, va embeinar-la i va deixar que l'armadura es desprengués del seu cos ple de cicatrius. Es va asseure al terra i va beure.
Bevia. Bé, la cosa estava xunga, però què cony, no era allò a fi de comptes casa seva? Un altre glop. No era aquell espai buit i erm que ara en quedava la seva única llar? Va beure més. Altra vegada va caure en l'error de pensar en la monstruositat dels seus actes. Va gemegar una mica i tot en fer-ho, en mirar-se les seves mans grosses i fortes,tan ben entrenades i tacades de la sang negra d'aquella plaga ara vençuda. Els anys d'entrenament i els viatges les havien emplenat de durícies. Havia vençut, però la seva idea de restablir el perdut era senzillament, una quimera. Ai tu, cruel destí!, es va dir. Sí, havia estat capaç d'eradicar aquella plaga, però a quin preu!
Però no es va deixar-se endur per la desesperació. Gràcies a Baccus o qui sap a què, la contemplació d'aquelles dues mans feien gravitar ara un altre pensament ben diferent a la pena i l'auto-complaença dins seu:
I es que... No serien capaces aquelles mateixes mans de reconstruir-la? És a dir, la seva llar, el seu refugi. Per què no? Fet i fet, qui podia prohibir-li d'establir-s'hi de nou? Qui podia oposar-se al seu legítim dret de reconquesta? Qui podia negar-li ser amo i senyor de si mateix? Què més quedava a fer sinó?
Va fer un darrer glop a l'ampolla i va eructar. La va deixar dreta a terra, va alçar-se, va espolsar-se i va fer un cop d'ull al seu voltant. El que abans li havia semblat desesperant i irritant buit se li va aparèixer ara com una nova oportunitat, un nou i impol·lut full blanc sobre el que escriure. Sí senyor, decidit: aquí es quedava. Ai-ai-ai però, va pensar, quina feinada! Bé xaval, que no t'agafi mandra ara. Capítol vint-i-novè, havíem quedat: reconstrucció. I per fer-ho més emocionant, clar, vindran misèries i enganxades als dits, sequeres i pedregades i sempre sempre sempre sota l'amenaça d'una nova plaga. Però aviam, i què? On fou escrit, que el mal descansi? Que vinguin, sí, que vinguessin tots els mals. Se'ls va imaginar tots, i en imaginar-s'ho va treure de nou l'espasa i va cagar-se en sa puta mare alhora que segava el coll de l'ampolla.
Té, apa!


Què emocionant la idea de que entre set-mil milions de respostes sols n'hi hagi una de vàlida: la pròpia, la de cadascú, la teva. El que desespera una mica, és clar, és que un cop la tens sigui com un full blanc amb res escrit. El camí fàcil és – sí, perquè negar-ho? -, agafar-ne una de prestada. Però desdenyar d'una presa fermament aferrada a la roca és com no aprofitar les vies que d'altres han obert abans. Eentre cella i cella hi tens el teu cim, així que tu tranqui, que no et quedaràs enganxat de qualsevol pedra. Amb folla persistència aniràs fent, miqueta a miqueta i passeta a passeta. Amb tanta penya al teu voltant, carai, ja ho saps que és força improbable obrir noves i espectaculars vies cada dia en aquest teu camí. No desesperis, alguna n'obriràs, però aferrar-te'n a un altra, ara per ara, no treu mèrit a la teva ascensió, a la teva construcció. La teva resposta, qui sap, potser mai arribi, però l'hauràs buscat. Ja li estàs cantant a la vida, l'estàs xiulant mentre piques pedra i subjectes travesses i veus els brots dels garrofers com neixen al teu jardí. Vas donar el teu SÍ a la vida ara fa molt de temps, sense adonar-te'n. La resposta d'un mateix és com l'infinit, és intuïda però indemostrable a ulls dels altres. Més val que no trobis mai l'última paraula. Creu-me. I qui sóc jo doncs per dir-li al de més abaix, al de més amunt, al que escala en la cara oposada de la muntanya o al que rega el jardí del costat com ha d'escalar, com ha de construir-se? Mira: per tu farà, xaval, nena, que jo tinc prou feina.
“Però cal certa destrucció...”, es veu que va dir Rimbaud. Sí, val. Però per què no se'n va sortir? Per què es va quedar aquí? Per què no passar al següent capítol? Per què no va reconstruir? Per què en abaixar l'espasa i la mirada no veié res més en els seus palmells? Per què no entregar-se, en cos i ànima? Per què no dir SÍ, senzillament? Sí, sempre, a pesar de i magrat tot. Sí, sí, sí...

27s

“Seguro que hay un camino que aún no
hemos imaginado.

¿quién puso este cerebro dentro de mí?

Grita
reclama
dice que hay una posibilidad.

No dirá
«no».”
Bukowski, "El amor es un perro del infierno."


“Qui va al desert és, sobretot, un resistent. El coratge que li cal no és pas per expandir-se, sinó per recollir-se i, així, poder resistir la duresa de les condicions exteriors. El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre's ell mateix i també, d'una manera molt especial, servir els altres. Que en cap cas es confongui amb la protesta fàcil i tòpica; la resistència sol ser discreta”.

"(...) On podia anar després d'haver pujat a la muntanya? Sabem molt bé que després d'haver fet els cims més alts no hi ha res com tornar a casa (al refugi). Però ¿i si no se'n té, de casa (o de refugi)? Haver estat allà dalt, amb el fred que cala fins al moll dels ossos i amb la cara tallada pel vent gèlid com si fos un seguit de navalles d'acer, i després... no tenir l'aixopluc i l'escalfor de la llar, a tot estirar un succedani. (...)"
Josep Mª Esquirol, "La resistència íntima".

Al revés

25-06-2015

In extremis

Avui un borratxo
al que no vull conèixer
li ha salvat la vida
a un client decent
un al que diem
Barret de palla;
ha estat a això de 3/4 de dues
de la tarda
jo anava de camí
a una taula
amb un gaspatxo a la dreta
i un arròs mariner
a l'esquerra
quan he vist barret de palla
que s'havia aixecat
estava molt més blanc
del que és habitual
i he hagut de deixar els plats a la barra
en veure com li brillava
la barbeta i la papada
era el reflex de baba vomitada
duia els ulls molt oberts
i no parlava
s'assenyalava el coll
i amb dificultat de vell
les mans agitava.

I el borratxo li ha preguntat:
“Ei, què li passa?”
“ei, que estàs bé?”
“Escolta, que...
que...
que t'ofegues?”

Els dos cops de cap
fent que sí
han estat suficients
perquè el borratxo l'engrapés
per l'esquena
jo he notat com amb els dits
li resseguia les costelles;
el borratxo sabia bé
com es feia:
ha calculat la distància
de dos dits
sota el punt d'unió
de les costelles
i hi ha col·locat
el puny esquerre
i al damunt hi ha tancat
la seva mà dreta, ben ferma
i per uns moments ha fet
com si se l'estigués tirant
pel darrere
ha empentat
una vegada
sec
i una altra
més fort
més sec
i una altra
i una altra més
i una altra
i ja he perdut el compte
de quantes vegades
ho ha fet
fins que Barret de palla
ha fet “ahggghhh!”
i a la fi ha
respirat.

El borratxo l'agafava ara
per sota l'aixella
i se l'ha
mirat
i a la cara
li ha preguntat:
“Sí?
Sí?
N'estàs segur?
Sí?
Sí?
Creus que
ja ha
sortit?”

“Sí...!”
-cof-
“...Sí crec
que sí...”
-cof...
cof...
cof... -
feia
Barret de palla
visiblement alleujat
i fins i tot jo
he tornat a
respirar.

Un borratxo ha salvat avui
barret de palla.
Jo mateix he estat
qui li ha servit
dos cigalons de rom
i la canya
a dos quarts d'una
del matí.

Un borratxo ha salvat avui
barret de palla
i a mi m'ha tocat
d'endur-me'n a la cuina el plat
i al lluç la basca
sobre la salsa blanca
he vist la història de l'eventual
tragèdia de Barret de palla:
he vist les taques porpres
del vi negre que ha escopit
quan inútilment deu haver intentat
de tirar l'embús avall.

L'encarregat del restaurant
és qui s'ha emportat
visiblement avergonyit
altre cop a taula
Barret de palla
i els clients més propers
l'animaven:
“Au home que ja ha passat”
“Va home que no ha estat res”
“Podria passar-li a qualsevol això.”.
L'encarregat li ha preguntat
si de debò es trobava bé
si no volia que algú truqués
o si encara volia gelat
per fer tirar el mal tràngol avall
“Convida la casa”.

I Barret de palla li ha dit
“Que sí
i que no
i que moltes gràcies
cof, cof, cof...
per tot
de debò...”.


“No”,
ha dit l'encarregat
“si ja el tenim
per això a aquest noi aquí
perquè de cambrer
no val res, però
t'arregla els fluorescents
o l'aire condicionat
i de tan en tan
li ve la vena i
va i li salva la vida
a algú...”

Barret de palla
a la fi reia
i estossegava
reia i
estossegava
mentre l'encarregat se n'anava
i a mi m'ha dit:
“Ai noi,
que ja m'hi
veia...
Gràcies,
gràcies per tot
el que heu fet...”

“No si..
no he fet res.
Vaja, res que
qualsevol altre no...”

Una taula
em cridava
i tenia més postres
per fer
i després Barret de palla
m'ha convidat
i seguia estossegant
quan s'ha empassat el whisky
de quinze anys gola avall
i jo me l'he empassat
perquè sí
perquè sí
perquè sí
potser per la bella i vella tradició aquella
de brindar amb whisky per celebrar
que he trencat unes costelles
a un cos al que el cor
se li havia aturat,
brindar-li al sol
a maniobres de desembossament
el nom de la quals ja no recordo .

Un borratxo ha salvat avui
la vida d'un home decent.
I quan barret de palla ha sortit
he vist com li allargava un bitllet de cinc
“té noi,
no en tinc més
però pren-te'n un altre després”
i el borratxo li ha jurat que “sí, clar...”
però a tres quarts de cinc de la tarda
quan ja els clients havien rotat
i ens n'havíem oblidat una mica
de tot plegat
he sortir a defora
abans de servir-me el dinar
i rere el quiosc m'he trobat al borratxo fumant
i no ens hem dit res
sota el cel blau
torrant-nos sota el sol
sols admiràvem els cotxes
que seguien passant
i m'ha semblat bé
quan de la butxaca se n'ha tret
un bitllet de cinc arrugat
i amb l'encenedor
l'ha cremat.

No vull conèixer aquest home
no vull saber res del borratxo
que avui ha salvat la vida
d'un home decent
però crec que
alguna cosa
d'ell n'he après.



11-5-2015

Barret de palla

Veig Barret de palla
avançar en direcció contrària a la meva
per damunt la vorera.
Barret de palla és
un home que rondarà els setanta-cinc
amb la característica dificultat
dels d'aquesta edat per a moure's
amb certa gracilitat.

A Barret de palla li agraden
les amanides, les faves i els pèsols
i no li fa escarafalls a les
mongetes ni als cigrons amb
espinacs;
se sol demanar de primer
els dijous
la paella marinera
i un plat de fideuà sense all-i-oli
els dimarts.
De segons plats Barret de palla
es decanta pel peix fresc
- sigui quin sigui -
que haguem portat
li perd però
el frincandó els diumenges
i els calamarsons
amb all i julivert
que fa la mestressa
els divendres.

El noranta per cent dels dies
Barret de palla et demana gelat
de vainilla
tot i que de vegades se'n cansa
i et demana:
“què més hi ha?”
i és el moment en que
et tria un flam o
un iogurt o
una fruita
-preferiblement
maduixes -
A barret de palla li encanten
les maduixes
amb nata, suc de taronja o
soles.

Barret de palla té poques arrugues
i sempre arriba amb la Vanguàrdia
sota el braç
Barret de palla té
una mirada que una companya
va definir com a “trista i
apagada,
pobret...”
Jo crec que no
jo crec que és una mirada
d'aquelles que simplement li agrada
d'apartar-se més que
d'amagar-se
la mirada que fan
certs homes i dones
pels que el temps ja no passa.

Uns metres abans de trobar-nos
el veig dubtar en enfrontar-se
a la meva cara
així que sóc jo qui
el saludo:
“Ei, què tal
com va la
passejada?”

I ara sí Barret de palla
no en té cap dubte
i s'atura
i es treu el barret
i es passa la mà
per la rosada calva
tota tacada:
“Ep noi,
no t'havia conegut.
Que es que vas
a fer marxa?”

I jo em miro
d'una llambregada:
com sol passar
moltes vegades
ni tan sols Barret de palla
espera de trobar-se
professionals al seu servei
en pantalons curts, samarreta i
vambes blanques.
Com sol passar tothom et té posat
dins el quadre prefixat
de la seva vida.

“No
-li dic-
me'n vaig a esmorzar
perquè amb aquest solet que fa...”

I un cop mort
el tema “el temps
i la calor que fa”
Barret de palla em diu
que se'n va a veure
una amiga de la seva dona
que va caure
el marit mort
i viu tota sola a casa
i quan ja disparo l'alarma
em frena
em diu que no, que no, que està bé
però que no pot allargar el braç esquerre
i que li costa molt de posar-se dreta
el més petit dels seus fills
va anar-la a veure
abans d'ahir a la tarda
i ahir al matí
però dels altres dos
amb prou feines
els hi queda temps
per a ells.

Veig que barret de palla
busca amb dificultat
sota la màniga llarga
un rellotge platejat
i de fons blanc
de busques que sí em semblen
velles i cansades.
I jo veig que són dos quarts i cinc
de dotze al meu mòbil
quan ja me n'allunyo
el veuré d'aquí a hora i mitja
si fa no fa
Barret de palla entrarà al meu torn
amb la Vanguàrdia sota el braç
i com sempre no haurà reservat
i com sempre jo li hauré guardat
la sis, la cinc o la u.
Barret de palla duu fins a l'estiu
una americana grisa o ocre
i el veig afable, tranquil i amigable
i és dels pocs tios o ties
que de debò em fan dubtar
-a vegades-
d'allunyar-me de la feina que faig
doncs ara fa un any
em va dir
els mossos van entrar-li a casa
els veïns havien trucat
als mossos alarmats
olorant-se maltracte
es van presentar
a la seva porta
interrogant-lo sobre
les trencadisses i els cops
les malediccions i
folls crits d'ella.

A mi Barret de palla
sempre m'ha semblat
un tio afable, correcte
i amb qui es pot parlar
del temps que no passa.
Però passa,
passen els dies i els mesos
i abans d'ahir vaig saber
que el company amb el que
a vegades s'asseia a dinar
i amb qui tant xerrava
-Cabells platejats -
ja està mort i enterrat.

Sé que Barret de palla
es fa ell mateix l'esmorzar
la rentadora i el sopar.
Sovint arriba amb una bosseta de plàstic blanc
on es transparenten navalles, pasta de dents i sabó Magno
Barret de palla sempre m'ha semblat
més un conegut,
un amic que ve a dinar
que un client al que li has
de donar de jalar.

“Després de 40 anys
vivint allà mateix...”
-em va dir amb ullets brillants Barret de Palla -
t'adones que ningú et coneix
realment
i que ni tan sols ho volen
fer. No saben el que és
conviure amb l'alzheimer.
Ja fa nou mesos que hi és
i encara no em sento amb cor
d'anar-la a veure...”

Abans d'asseure'm
a esmorzar
m'adono que realment
no el conec
però que admiro alguna cosa
de com porta tot l'assumpte Barret de palla
tota aquesta mescla de desesperació
i estoïcisme
no puc creure que sigui trista
ni apagada la seva mirada,
sinó quelcom semblant a
que per a ell ara
el temps no passa.

Sempre em demana gasosa
i vi negre Barret de palla,
de postres, si o sí, un gelat
però avui se li il·luminat la cara
quan no li he dit res
i s'ha trobat
les maduixes amb nata.