Tastet (1)

Tocar el fons

Les entrades del blog són ara
com llaunes de cervesa:
pura evasió que
sols calmen la tensió
embriaguesa momentània
que sols ofereixen la pau
que pots trobar als miratges.

Bé,
alliberar-se és jugar-se-la
a escopir a la cara del món
i tenir tu prou cara
per aguantar les vuit-
centes-trenta-una-mil escopinades
que hauràs de rebre
de tornada.
D'acord,
alliberar-se del terror
que se sent amb
els dos peus clavats
al fil d'un precipici
es fa saltant
i desitjant de volar
essent conscient de que
cauràs
i caus
i mentre vas caient
entreveus la impressionant hòstia
que et fotràs allà abaix
i tot i així plorar
de felicitat
pel simple fet
d'haver-te decidit
a saltar.
Val,
alliberar-se és cebar
una tona i mitja d'explosius
sota els teus fonaments;
i preguntar-se amb cara de crio inconscient
que per primera vegada col·loca
dins la totxana un petard
aviam...
aviam què coi
passarà...?
Ahà,
alliberar-se és esmolar els ganivets
i lligar-se a l'esquena el davantal blanc
tallar i filetejar
la teva pròpia carn,
colpejar i partir
cadascun dels teus óssos
per entregar-los a
l'afamada llopada
que udola la teva mort.


Les entrades del blog, sí,
són com llaunes de cervesa:
pura evasió que
sols calmen la tensió.
Ja em vaig mirar els peus
i he executat el salt,
m'estic menjant l'aire de l'abisme
estampant-se'm a la cara,
la mandíbula se'm desencaixa
imagino l'hòstia que em fotré
i em parteixo la caixa
segurament, clar, serà admirable
m'entrego als llops
i renunciaré al que era
el moll de l'ós, és això
tot el que em queda.