boletada

A Maria-Mercè Marçal:

“Gírgoles, Lleteroles, Rossinyols i Fredolics
Escarlets, Ous de reig, Pinetells i Rovellons
Palomes, Trompetes, els Surenys i els Camperols
Agulles, Camagrocs, Peus de rata i Mollerics”

Canta foll el boletaire, vers el bosc amb cistell buit...

Suro engrunat

Al fons del gorg me n'aniré
on ja he buscat d'altres vegades,
allà on desborda el rierol
que als ionquis corre per les venes.

Aquí amb ell i amb pas de temps
hi penso trobar els batecs
d'ànima que tu em prens,
uns que ara emmarco per a tu
als renglons de la llibreta.

Els teus ulls tirabuixons
que m'extreuen de l'ampolla,
un tap de suro que m'arrenques
dinamitant-me la defensa,
el teu record em fa bocins
i aquí flotant quedo engrunat
damunt lo cos d'ànima oberta.

I també els dies clars

Tinc tots els petons quan arribes
quan sota el paraigües se senten
les gotes de pluja estavellar-se
i abans no arribem aquí i
jo et dic que els trons
imiten ara els batecs
d'un cor desitjant-te
també els dies clars.

Els tinc per mi quan plou
quan desferma pluja a
defora i la tempesta
congela el món,
quan s'atura
el temps i
en pausa i a
les fosques esperem
la riera et deixi tornar.

I me'n fas un més quan amaina
o quan sona el telèfon o bé
el rial ja no va desbocat
i te'n vas.

Jo et dic que vull també petons els dies clars
de llavis que ara només tinc amb pluja,
i xirois perdo sempre quan
el sol brilla alt i daurat
quan les rieres són seques,
i els núvols blancs suren
en un maleït cel blau.

Vull els petons de vespres de tardor
quan la pluja me'ls porta i noto busquen
la tempesta que no troben els dies clars.


Si només per mi són els teus llavis,
ni el temps ni el cel els pot parar,
els petons que la riera ens deixa
són els que em roba en dies clars
fart a casa, trucant-te, esperant-te,
el bord aquell que en dius marit.

Pelis de tarda

El nen va arribar tot sol i va tornar-li la pel·lícula d'en Shin Shan i es va quedar quiet, mirant-lo un moment. La gent – fins i tot els nens -, solien esperar a que es passés el bolígraf per damunt la fitxa a la pel·lícula que retornaven.
I el dependent va tatxar la pel·lícula retornada a la fitxa i dir “Molt bé, noi! Ja està fet” amb un ampli somriure dibuixat als llavis. Però va preguntar-se també què li passava a aquell nen que semblava esperar alguna cosa allà quiet, que no se'n tornava a casa corrents després de l'encàrrec de la mare o el pare de retornar la pel·lícula, o perquè no se'n tornava a jugar amb els amics, o a fer els deures, o a enganxar-se a la consola, o al que fos que hagués de fer. Va preguntar-se què hi havia a aquella mirada que tot de cop i volta s'havia desviat al terra com esperant alguna cosa.
- Adéu – va fer al final tímid, callat, com decebut el nen.
- Adéu. Adéu noi.
I la porta de la botiga es va tancar.

Deu minuts més tard van entrar a la botiga una mare i el seu fill petit i el dependent va deixar els apunts a un costat del taulell i posar-se en guàrdia i atent per si li demanaven ajuda, per si necessitaven consell, per si... bé, per qualsevol cosa que haguessin de menester d'ell.
Una estona més tard, després de sentir alguns “vols dir que aquesta no l'has vista ja?”, “Ai, aquesta no fill, que no t'agradarà” i “a veure, deixa'm veure de què va aquesta...”, el nen i la mare van arribar a un acord i el nen va decidir-se i quedar-se amb una capsa a les mans i la mare va dir-li al seu fill:
Aquesta vols? Segur? En Mickey?
No era dels nens més convençuts que el dependent hagués vist mai. No perquè hagués estat buscant i buscant tota l'estona, sinó perquè se'l veia introspectiu i no havia dit res encara. Si l'hagués hagut de definir el dependent hagués dit “tranquil”, “callat”, “tímid” i, potser fins i tot – molt a l'extrem -, hagués dit “temerós”. Però tot i així segons després el nen va contestar-li a la mare – referent a la pregunta aquella de si estava segur amb en Mickey - que:
- ... sí...
I llavors mare i fill van acostar-se al taulell. La pel·lícula la duia el nen a les mans. Amb un petit esforç va aixecar la capsa per damunt del seu cap i desar-la davant del que a ell li semblava un dependent seriós i rar que mai fins aleshores havia vist allà al darrere abans. I el dependent va agafar-la, dir-li un “gràcies” acompanyat de nou d'un ampli somriure – per no mostrar excessiva serietat – a un nen que li semblava tímid, callat i potser – a l'extrem – temerós.

El nen s'aferrava amb les dues mans al taulell posant-se de puntetes i traient només mig cap, mirant-lo treballar d'esquitllentes amb ulls dòcils i tranquils. Mirant què feia aquell home nou que mai fins aleshores havia vist ni allà ni enlloc.
Només tres vegades la mirarem? .- preguntà la mare al nen, evidentment fruït de la conversa anterior que havien tingut als prestatge de la secció infantil.
- ...sí... - va dir el nen -.
Mira noi – li digué al dependent la mare, per parlar d'alguna cosa i com fent-li entendre què li tocaria a ella també veure-la tres vegades -. Què et sembla? Només tres vegades la mirarem la pel·lícula del Mickey abans de tornar-la.
I el dependent nou va tornar a somriure per afegir:
Ah molt bé! Tingues-te-la ben apresa abans de tornar-la, eh? Aprofita-la!
I tant si ens l'aprendrem, eh Jordi?
- ... - va fer o deixar de fer el nen -.
El dependent li hagués preguntat com es deia, al nen, per trencar el gel si no fos perquè la mare ho havia endegat a rodar avançant-se-li. Però no li va donar més voltes a l'assumpte i simplement el dependent va continuar fent allò que havia de fer i ja sabia fer d'altres vegades que havia substituït a sa mare a la botiga. El dependent va preguntar el nom a la dona, treure la fitxa de client, apuntar el número de registre de la capsa a la fitxa, agafar-ne la còpia del seu darrere enfundada en plàstic transparent i deixar-ne l'original al capdamunt d'una de les columnes de rere el mostrador – la de les llogades -, entre aquell batibull immens de columnes de fundes de DVD. Amb la funda de plàstic transparent a les mans va guaitar que veritablement era la còpia correcta de “Amb vostès Mickey” que el noiet havia triat i un cop fet li va allargar al nen i li va dir “Aquí la tens, Jordi”, somrient-lo altra vegada.
I el nen la va agafar amb les dues mans però ni tan sols va comprovar que era la pel·lícula que ell havia triat sinó que va mirar-se el dependent. La mare remenava llavors el moneder i va preguntar que:
- Quan era? - ja amb algunes monedes preparades a la mà -. Dos amb vint?
- No, dos amb deu; dos dies.
- Ai, sí. “Amb deu...” Es que amb el menjador d'escola que el pico és vint, i el diari i... - va afegir alguna cosa més acabada “amb vint” -, doncs ja em pensava que era dos amb vint, com a arreu, saps? Ara ja em sembla que tot és “amb vint”...
I el dependent va parar la mà, obrir el calaix, posar-hi els dos euros i tornar-li a la mare el canvi de la moneda de cinquanta cèntims que aquesta va guardar al moneder. Mare i dependent s'anaven donant gràcies mútuament pel simple servei de llogar una peli al videoclub.
- Au què? Anem a casa, Jordi? I la mirem abans de sopar i abans no arribi el pare?
El nen però no es mirava la mare, tampoc es mirava la pel·lícula que seria seva durant 48 hores. El dependent no sabia massa coses, però sí sabia – perquè ho havia vist altres vegades – que quan els nens tenien la pel·lícula a les mans els hi faltaven cames per sortir corrents a posar-la al DVD. I aquell nen però no semblava pensar en la pel·lícula ni en casa ni en el DVD. És més, el nen l'havia estat mirant a ell – el dependent que li semblava estrany i seriós i rar i que no havia vist mai – i, quan el dependent va adonar-se'n, el més petit de tots dos va tornar a desviar la mirada a algun indret del terra, talment com el primer nen de minuts abans que havia tornat la d'en Shin Shan. Era com si cap dels dos no s'atrevís a preguntar-li on era la senyora de sempre potser, o què hi feia ell allà, o si la senyora aquella ja no hi seria més, o que qui era ell i si hi tornaria a ser quan tornessin les pel·lícules, o a saber què... El dependent s'estava muntant ja la peli de la tarda: què estranys s'estaven tornant els nens avui dia!
“Callats”, “tímids”... “potser temerosos”, es deia el dependent per a sí, desitjant de tornar a quedar-se sol amb els apunts de la universitat al taulell. L'incomodava la situació, i la mare callava i no li deia res al nen i el nen mirava al terra i no deia res a ningú i no semblava tenir cap mena d'intenció de marxar ni la mare cap intenció d'arrossegar-lo amb ella. Era com si li faltés alguna cosa. El dependent s'hagués preguntat “Què passa, què m'he oblidat de dir o de fer? Què he fet res malament?” si no fos perquè el temps mort aquell va durar tot just tres, quatre segons; el temps just per sentir-te incòmode però no prou temps com per a arribar a formular-se la pregunta interiorment.
El nen no es movia. La mare no es movia i només que es mirava el seu fill sense dir res. El dependent anava fent ullades al paraigüer buit de l'entrada i a una vitrina amb pel·lícules de segona mà a la venda per cinc euros - per mirar a alguna altra banda – per no incomodar ni incomodar-se enfront al nen callat i quiet i sentir-se ell mateix actuant amb aquella naturalitat auto-imposada de dependent rere un mostrador rere el qual ja quasi mai parava.
- I el SUGUS? - va dir finalment el nen, sortint-li de dins l'ànima.
No va caler pensar-hi, ni tampoc preguntar-s'ho, ni tampoc haguessin fet falta les explicacions de la mare perquè el dependent ho entengués tot de cop i volta. La mare però explicava:
- Ai, ai... Es que, ta mare... - li deia al dependent -. És ta mare oi? Li dóna un sugus cada vegada que...
No, no calia. Al dependent no li hagués fet falta que li digués perquè ja ho entenia tot ara. S'havia oblidat d'una cosa ben natural per al nen i el dependent va entrar al quarto aquell que servia com d'oficina de la botiga, agafar un tub gegant de sugus que hi havia allà i tornar a defora. Va ajupir-se a l'alçada del nen sostenint-li el tub amb les mans i li va dir: “Tu mateix”. El nen no s'ho va pensar, va agafar-ne un de vermell. Cap més. Ara sí, va somriure-li, mirar-lo i dir “gràcieees”, agafar-se de la mà de la mare que se'l va endur mentre el nano ja es mirava la pel·lícula que havia llogat.
“Adéu”, van dir. Sí: “Adéu, adéu... Fins a una altra”.

El dependent va deixar el tub dels caramels allà on l'havia trobat, agafar-ne un per a ell – un altre de vermell -, desembolicar-lo i posar-se'l a la boca. Al mostrador hi havia els apunts i mentre mastegava el caramel que es transformava en pasta de maduixa omplint-li la boca va recordar-se del primer nen mirant al terra indecís com el segon. Ara sabia perfectament què s'havia oblidat de dar-li amb el servei de sempre. Ja no se n'oblidaria més, i ni tan sols caldria demanar explicacions a sa mare quan tornés.
I va passar pàgina als apunts, tot mastegant.

"Només ara començo a adonar-me que és important tenir una cosa que funcioni en algun lloc, a casa o a la feina, que sinó l'únic que fas és vegetar". Nick Hornby

Terra rosada

No ploris tu
fill de la verda brisa
quan ses paraules s'esmunyin
i als núvols empenyin,
quan s'apagui la tarda
i de tu s'acomiadi
quan solqui el cel
i a la fi parteixi.

Filla de verda terra,
no planyis estimada
quan dalt d'un turó
la vegis sortir arrissada,
quan sentis el petó
de la brisa al marxar
la que eriça la pell del mar
i a tu et va deixar marcada.

Fill de la terra vella
que ara dorms al ras,
en el gronxar de les branques
de son somni un pedaç:
gronxant-se amb les fulles
les engrunes de núvols
records de viatge amarat
amb records de mar.

I dansant cabró
de la brancada
un darrer acord:
el dels seus llavis
petó de rosada
amarant-se'm de record.

un lloc al fons

Ens va dir que esperéssim, però no ho vam fer i aquí ens trobem ara, sortejant una cullera de plàstic transparent, llaunes abonyegades, ampolles de vidre, un bidó - ¡!, vell i de color marró rovell-, taps i bosses i embolcalls de plàstic mig soterrats, una tauleta de nit de premsat de fusta abandonada i una cadira de despatx i més d'un i de dos papers d'estany fets bola. Elements propis de muntanya a cinc quilòmetres del radi d'acció dels vilatans del poble, però cap rastre de bolets. Amb prou feines si n'hi ha de dolents, i els que hi ha són massa petits i joves i creixen entre fulles de tardor d'alzina damunt la terra negra, i això a ell li fa pensar el que sempre diu l'àvia, i ho diu: “Massa aviat encara, ni tan sols n'han sortit de dolents”. I tenen raó tots dos, l'un per sentir-ho dir i l'altra de saber-ho realment. Falten uns dies encara, una setmana potser per recollir alguna cosa, quatre trompetes per fer una truita, tres grapats de rossinyols ancorats als desnivells o algun bolet de porc, potser surenys o ous de reig o fredolics perduts de la mà de déu. De rovellons fa ANYS que no ens fotem les botes recollint-ne. No en guardo cap esperança.
I ell se'n va, perquè té feina i altres coses a fer. Jo li dic que em quedo doncs ni tinc feina ni res més a fer avui. “No trobaràs res”, em contesta referint-se als bolets. “Alguna cosa hi trobaré”, li dic jo conscient que ja no busco bolets. I ens acomiadem i jo surto a buscar-la.

A la motxilla el dinar, una navalla ínfima i vella i una ampolla d'aigua i la llibreta. A mà dreta el bastó i sostenint-lo de la nansa amb l'esquerra el meu cistell que seguirà buit. Descendeixo per un camí sorrós per on es marquen les roderes dels cotxes convertits en tolls d'aigua marronosa. Miro a banda i banda sense trobar-hi cap rastre de bolets primerencs. Tot just uns pets de monja o de lleó – ara no sé com n'hi diuen -, però massa joves com per fer-los petar amb la punta del bastó. Quan veig el primer racó – una desenfilada d'alzines velles i garrofers que s'enfila turó amunt i fa ombra intensa – sento bords i xiulets propers. M'aturo. Al meu davant i del camí serpentejant rere els arbres n'apareixen dos gossos. Un de mida mitjana i blanc, grisós, traient la llengua morada amb parsimònia. L'altre IMMENS i de color gos petaner típic, jove i amb collar vermell, esvelt i musculós i bord poderós, un desconfiat. Bordegen i salten els llots de davant meu i el desconfiat i jove se m'acosta a metre i mig i em borda, s'ajup un xic de les extremitats posteriors i es posa en postura amenaçadora. Li ensenyo la mà, per mostrar-li confiança, però no s'ho empassa i em borda més intensament. Llavors li dic: “Ta puta mare malparit”, sense moure'm gens ni mica.
De seguida, d'allà on han sortit apareix una noia de pantalons texans estripats i foradats i amb una dessuadora rotllo borrokilla. Diu un nom de dues síl·labes que no recordo – evidentment el nom del gos desconfiat-. Al blanc no cal cridar-lo, doncs tranquil·lament ensuma a una altra banda, a la seva bola.
- Tranquil. No mossega – diu la noia -. No ha mossegat mai a ningú.
És el mínim que espero dels gossos amb amo que se m'acosten: que no em mosseguin.
- Això diuen de tots...
- I si et mossega... - fa una pausa -. Fot-li bastonada.
- Déu me'n lliuri de provar-ho.
I res més. Ella l'agafa del collar i se l'endú. El gos se'm mira mentre ella se l'endú sense problemes. Obeeix i no torno a mirar enrere i entro a la desenfilada sense trobar-hi res més que petites motes taronges damunt la molsa i els grocs i marrons castanya i negre de l'estora de fulles mortes del sòl. Són els indicis dels bolets dolents que comencen a florir. “Una setmana”, em dic i quan m'assec amb la idea de dinar sento de parlar lluny però clar i desisteixo de la idea de fer-ho allà. Surto, tornant al camí per buscar el senderol que se'n va al sot aquell on sempre hi ha quelcom.

Deu minuts més tard arribo al fons del gorg humit, intensament verd a diferència de la resta del bosc. Aquí cada any hi trobo trompetes. Dels esbarzers veig una teranyina amb perles d'aigua preses que brillen amb la llum del dia i que tremolen centellejant. A tocar una altra, i al costat de les meves botes hi trobo trebols joves. M'ajupo i me'ls miro. Sempre que trobo trebols miro si n'hi ha un de quatre fulles, però mai n'he trobat cap. Si en trobés un me'l guardaria confiant que no s'assequés o es fes malbé. No ho sé, me'l guardaria d'alguna manera.
I al costat dels trebols dos bolets no-comestibles de barret grisós i tronc prim i negre. Cap rastre de bons i comestibles. Hi allargo la mà i entre les males herbes alguna cosa es mou tot de sobte sense deixar-se veure i calla de seguida. Un conill, una bestiola, el que sigui. Llevat d'això tot és tranquil com sempre aquí al fons. S'alça un au fosca que no discerneixo a uns metres d'on sóc i empren el vol i després m'assec, perquè no sento cap branca caure al fons ni partir-se res al pas de cap boletaire massa primerenc com jo ni cap conversa acostant-se, cap tret del camp de tir proper, cap moto de muntanya ni cap quad ni crits de cap mena i ni tan sols el típic avió creuant el cel i que sempre apareix en aquests moments. Silenci. Trec l'entrepà i clavo la vista a algun lloc que no recordo. Callo i penso que m'agradaria conèixer totes i cadascuna de les espècies verdes que tinc per aquí envoltant-me, descriure'n els colors i anomenar-les entre aquest silenci. Una aranya penja al meu davant d'algun lloc misteriós i s'enfila pel fil invisible.
D'algun lloc – potser a trenta o quaranta metres – s'hi posa un altre instrument: el vent silenciós que acarona centenars de fulles que dansen, recordant-me el silenci, recordant-me que aquí s'hi està bé, que sempre s'hi troba alguna cosa. Callo i m'hi trobo, al fons, en el fons, escoltant la música d'Eol que interpeta com l'aigua regalima des del capdamunt d'un rocall imaginari.

"Integritat! Vaig fotre'm a riure. I un ou, la integritat. Jo no era res, un zero. A la porra tot". Fante.


(...)
- Tu tens un problema – li vaig dir -. Ja sé que no estàs emprenyat ni que et fa ja el mateix mal que abans. Ja ho sé això. Però encara la idolatres, encara la tens en un pedestal, i el mar és ple de peixos. Te n'has de buscar una altra, i no te la busques, i AQUEST és el problema.
- Collons nano! Què em véns a dir? Tu et menjaves els mocs cada cap de setmana i jo sempre triomfava. N'he tingut tres vegades més que tu!
- Ja, però no vull dir això, sinó que el rotllet de cap de setmana i tal, val, està bé com a entreteniment, però per a res més. El que vull dir és que et falta tornar a comprometre't d'alguna manera... Entens? Amb qui més t'has estat temps, i quan dic temps vull dir TEMPS, sortint, compartint-ho tot, parlant, coneixent, deixant-te conèixer?
- Ja, però es que les altres... Cap d'elles és ELLA, entens?
- Esclar, i aquest és l'error en que molts cauen. Que encara la busques a ella en les altres, i això no és sa ni recomanable. Aquest és el refotut problema.
- Ja, i què faig sinó?
- De moment oblidar-te'n una estona i gaudir de la tarda, canviar de xip. Per aquí es comença, no per pensar-hi i pensar-hi i pensar-hi a totes hores, amagar-te la vida tu i amargar-la de passada als demés.
(...)