"Hi ha alguna cosa terrible i fascinant en la forma en que cau la nit al bosc, on l'arribada no queda mitigada pels llums de les cases ni dels cotxes ni dels carrers". Stephen King.

becaina

En obrir els ulls
em trobo un blau de setembre net
més enllà de la finestra oberta.
Un sol de vespres que s'encasta als edificis
allà on passeja la brisa que em desvetlla.

Les meves cames però,
no volen moure's
així que estiro el braç
que busca sempre la llibreta
dins la motxilla espatarrada al terra.

De seguida maula la gata,
que es lleva al meu costat
al capçal del sofà;
em mira amb ulls de llima
i l'escletxa d'iris negre
ara em pregunta:
"I ara què, és que no hi sóc jo, o què?"

No li contesto
i perquè no li contesto insisteix,
insisteix, insisteix i insisteix
com una dona, i ja no puc
sinó cedir al prec
i deixo el boli i
li allargo la mà
que rep cofoia
acluca els ulls
i somriu
satisfeta.

Al meu palmell roncs greus
i ella mou el cap a banda i banda
murri vol els meus dits arreu dels punts vitals
fins que se'n cansa,
quan jugant em clava les ungles,
i se'm treu del damunt
- senyal inequívoca
que ja en té prou -.

Dormita altra vegada la negra gata
i jo que me la miro i em dic:
què somniarà, la reina de l'esplanada de parquet,
aquesta reina de la casa?
Caçarà ratolins de cartró imaginaris
als racons foscos on m'aguaita de matinada?
O imaginarà potser que explora l'escala del bloc,
la que tant l'atreu com tem?

No ho sé,
no ho sabré,
però intueixo
que ja és feliç la tia
aquí tombada,
sense horaris
ni rellotge,
ni claus del pis
ni cotxe...

Per què complicar-ho?

Però a mi sí que em calen
unes claus per entrar i sortir,
i un xic d'empenta
per buscar el mòbil
i mirar el rellotge.

Qui és més llest doncs, la gata o jo?
Qui dels dos no simplifica
i es complica
quan veu el blau a defora,
un sol que s'apaga dolç,
i faria un altra cosa que no
mirar el rellotge?

...fffff... -m'alço -.

és el camí del buit...

"En este mundo hay quienes ven el vacío de forma errónea como la no distinción de las cosas entre sí. Pero esto no es el verdadero vacío. Aquel que piense así tiene un espíritu confundido".

"Un bushi ha de aprender con certeza su camino y practicar también las demás artes. Y, sin la oscuridad en su camino, sin un espíritu confundido, ha de pulir mente y alma, sus dos espíritus; afilar el kan y el ken, sus dos miradas, y cuando las nubes se alejen dejando despejado el cielo de la confusión, entonces habrá de saber que ése es el verdadero vacío."

"En el vacío sólo existe el bien y no el mal.
El saber es. La lógica es. El camino es.
Y el espíritu es vacío."

Miyamoto Musashi

Tot és un cercle

“Per a escriure cal estimar, i per a estimar cal comprendre”. John Fante.


"En ... verdad odio el cigarrillo.... en verdad ese maldito humo ... me hace llorar .." Nara Shikamaru

1

- Te'n recordes quan vaig sortir la primera vegada? Estava cagat de por, no ho havia fet mai, i jo... - agafa aire – Bueno, no en sabia, i per això et vaig demanar que vinguessis amb mi, la primera vegada, perquè et necessitava.... I després va venir el teu germà també, eh. Moltes vegades va venir en Robert. Te'n recordes, de quan hi anàvem, Robert?
I ell assenteix en silenci. Se'n recorda, clar que se'n recorda. I jo també me'n recordo, d'aquella primera vegada. El meu pare, la cara del meu pare sense guia que ara sortia al món a demanar una oportunitat i sols que rebia no's i no's sense pietat. El meu pare, el meu heroi petit i senzill i nerviüt, cada dia més vell obligat a sortir per matar el gegant tot sol.
- ... crec que necessitava suport per començar... Suposo... I el que em sap greu és que no us puc tornar el favor ara. Jo no te puc dir – em diu a mi - si és bo o no és bo, això que fas, perquè d'això no en sé gens jo. Però mira, a mi m'han dit que sí, i si de debò ho vols fer només et falta l'última empenteta, saps? Has d'anar a picar portes. Com jo vaig fer. Anar i picar portes, picar moltes i moltes portes que et clavaran als nassos. Saps què vull dir? Molts, molts i molts de no's, te n'enduràs....
Calla, silenci; pensa, recorda cada moment. I estic segur que se li apareixen a dins cada porta trucada, cada no rebut, cada dia tornant a casa amb els seus i amb l'única cosa que oferir-los que “Demà anirà millor”. I quan et dediques a recordar allò que una vegada vas sentir, ho tornes a sentir, i plores. A mi em passa sovint.
Però el meu pare no plora, no pot fer-ho davant nostre. Tot i que l'emoció és més forta que el control i en Robert i jo veiem com se li humitegen els ulls, tots tres del mateix color bru, i a mi de cop i volta em semblen els ulls més meravellosos que mai hagi vist a la vida, i jo no puc permetre que caps ulls meravellosos plorin, o no puc permetre almenys que aquests plorin sols, perquè són uns ulls que van plens d'empenta, de fortalesa, d'aquesta voluntat d'acer que és el llegat que ens quedarà a tots dos germans quan un dia s'acluquin definitivament i estiguem sols al món, quan ja no podem escrutar-los per veure'n-s'hi reflectits.
- No li ho digueu a la mare. No li ho digueu, però... Fins i tot... Fíns i tot vaig pensar en fer una bogeria. Vaig pensar en tirar-me al (...).
Li agafo la mà, som tots tres a la terrassa, després de dinar. La mare no hi és, ha anat a fer no sé què. Si hi fos ni tan sols ens hagués parlat de tot això. Ara el meu germà s'aixeca i l'ha abraçat per les espatlles. Jo reacciono i també m'aixeco, i amb l'altre braç lliure els faig meus a tots dos: al més petit i al més gran de la casa. Els meus dos herois lluitant en solitari la seva particular guerra al seu interior. El meu heroi gran que potser, sense voler, he fet pensar que l'havia substituït per algun mort el nom del qual ha estat escrit a la solapa d'un maleït llibre i que em sembla un heroi perfecte. Però tots dos som fills seus, sang de la seva sang, i si ens coneix de veritat sap que sols hi ha un heroi per nosaltres, i crec que per això plora: perquè ho sap. Perquè tenim molts guies a la vida als que anomenem herois, però d'herois de debò només tenim els imperfectes, els que ens fan mal, els que no ens comprenen – o ens comprenen massa bé -. Tres vaixells solitaris capejant la tempesta en una mar salvatge que és la vida, que es revolta sense avisar i t'estripa les veles que has trigat mitja vida a teixir. Tres pals majors que han cruixit i cruixen encara ara per la virulència d'aquesta tempesta que és la vida i que tots emprenem en solitari.

- Bé, és igual això ara – fa, estona després. I ara es dirigeix a mi -. El que vull dir és que sortia cada dia, i que cada dia em deien que no, que no i que no... No saps com arribava a casa cada dia de... de desfet. Però has d'anar a picar portes ja tu també. Has de ser valent, i quan et diguin que no, picar una altra porta, i després una altra més. Fins que arribi el sí.”

2


Ho recordo, ho recordo bé aquest diumenge mentre que desenfilo la creu de tornada al poble. En fa anys ja, d'això: Eren dos homes, un pare i un fill enfilats al cotxe un matí gris direcció Girona, aparcant als afores del mercat d'un poblet a cinquanta quilòmetres de Canet. No ho sabia aleshores, però jo li estava fent de pare aquell dia, perquè ell era llavors el fill espantat sense el seu pare. El meu heroi buscant-se el dret a tirar endavant al costat d'algú que en silenci – perquè no sabia dir les coses - li estava dient:
“Jo et recolzo, jo t'estimo, encara i que estem en camins oposats. Jo t'estimo perquè sé el què sents, jo et recolzo perquè sé també que no és agradable. Sé que és dolorós, i perquè sé que és dolorós prefereixo mil vegades sentir el teu dolor amb tu, pare. Prefereixo patir jo, també, per arribar a ser tu un dia. Però no puc estar sempre al teu costat, encara i que et dolgui. El meu camí també és una tortura diària, encara i que sembli fàcil com fàcil em semblava el teu...”
Una lluita, un taller, un negoci fet aigües que ja va endegar el seu mateix pare, el seu propi heroi imperfecte renascut d'una fàbrica carbonitzada. L'única persona que va fer plorar el nostre pare mentre ens aferrava a tots dos aquell matí de Maig. El meu avi, el seu pare, el seu heroi imperfecte. L'home que amb un somriure als llavis, devorat pel càncer, se n'anà ara fa ja més de vint anys i, tot i així, al llit va dir:
“L'unica cosa que em sap greu és que us deixo a la ruïna”.
Però si ho hagués deixat tot fet al meu pare, tot lligat, l'estimaria més o menys? L'estimaria més, si no li hagués donat la oportunitat de ser un lluitador com va ser ell?

Baixo la muntanya de tornada al poble. La baixàvem amb el meu avi quan jo tenia sis o set anys, la baixàvem amb ma mare, amb el meu pare, i l'hem baixat amb el meu germà també. Primer pujàvem, després baixàvem. El meu avi encenia una petita foguera amb quatre branquillons de pi – doncs llavors encara se'n podia fer, de foc al bosc -. I ara em pregunto: De què parlàvem quan hi anàvem tots dos? De què somniàvem, quines històries em contava ell, què va alimentar-me d'ell que encara perdura en mi i en el meu pare, ara que no hi és? Quin sentit té per mi tot això quan la meva àvia me'n parla, de com era, del que feia, de com reaccionava a la vida? Quina empremta m'han deixat totes les persones que m'he trobat al llarg de la meva vida? Sols trobo una resposta: jo. Sóc el que sóc pel que he rebut de tots. Jo sóc aquest home feble, eternament temerós i alhora enamorat del mar brau que solca, amb el meu pal major cruixint a cada espetec d'onades i cada ràfega de vent endimoniada. Teixeixo noves veles sota la llum dels llampecs, calat fins als óssos sota l'aigua freda que el món em regala.
El cementiri és obert, i jo duc una campaneta blava que he arrencat del rial que desenfilàvem quan jo era xic. Miro el nínxol del meu avi, al seu costat el seu germà mort en un accident de la vida. Jo duc el nom del seu germà mort, i entre tots dos un espai buit que hauria d'haver ocupat en Martí – segurament, hem dit sempre, en alguna fosa comuna allà a l'Ebre o vés a saber on -. Mai va tornar, mai més se'n va saber res més. Ploro, ploro perquè feia molt que no venia aquí i no sé perquè ho he de fer. Ho prometo allà mateix: seré com ell, seré com el meu pare, en el meu propi camí, en el meu propi destí.
I després me'n vaig, i em sento alliberat. Tinc feina a fer – ho diu el meu pare -, i crec que tant bé com jo, sap que és fer-vos justícia a tots. He de tornar a Barcelona, a la meva creu. La ciutat em devora, però del primer a l'últim, amb temps, amb valor, sota la pluja, sol o acompanyat, trobaré la manera de fer-ho.



Dedicat a tu, Pep, i al teu pare.

amor

"Tots són així de valents. Però més tard comencen a parlar sols. I això no és dolent, el pitjor és quan comences a contestar-te". Kerouac

"Res t'ensenya més que el reorganitzar-te després de cada fracàs i seguir avançant. Tot i així, la majoria de la gent és víctima de la por. Temen tant el fracàs que fracassen.".
Charles Bukowski.

I vaig pensar en tu

"L'amor té dents que mosseguen; i les ferides mai cicatritzen. Cap paraula, cap combinació de paraules pot curar aquestes mossegades de l'amor. Però també el contrari és cert, i aquesta és la ironia. Si aquestes ferides tanquen, les paraules es moren amb elles." Stephen King.

No pensava en res, només en que per unes hores ja no havia de pensar en la feina que ara deixava enrere amb les mans a les butxaques. Ja no plovia, però vaig cordar-me fins dalt la cremallera de l'anorac perquè sentia el fred del carrer com navalles. Trepitjava l'asfalt humit i exhalava bafarades calentes d'alè afeblit. Vaig torçar, com sempre, en direcció nord-oest amb el cap acotat. Era una matinada normal a aquella ciutat normal per un carrer normal pel que jo passava cada dia. Sempre m'hi trobava el mateix: lloms brillants de cotxes aparcats sota llums taronges, els contenidors blaus, grocs, verds i marrons tots alineats; dues papereres i cruixents estores de fulles seques del plàtans fetes ara tot de piles xopes. Les portes dels blocs de pisos eren plenes d'ombres i de racons foscos. Costava imaginar-se que rere cada timbre hi havia una vida, una mena de nou nucli, estranys mons dels que mai en sabria res.
I llavors m'hi vaig fixar: el carrer era molt fosc, massa fosc, més fosc que de costum. Tots els fanals eren estranyament apagats aquella matinada.
No em va ser difícil però de guiar-me per les intermitències dels semàfors. Vaig arribar fins on tenia aparcat el cotxe, enfilar-m'hi i deixar la motxilla al seient de l'acompanyant. Vaig arrencar. Un semàfor em va fer l'alto pocs metres més enllà i llavors vaig pensar en tu. Va ser automàtic. El parabrises recollia el color vermell i semblava, com vas dir, un cel estelat fet de gotes de pluja. Quan aquestes es van posar verdes vaig passar-hi el neteja-parabrises. Totes van desaparèixer, però ja vaig saber que et quedaries amb mi tot el camí de tornada.
Al següent semàfor vaig mirar al seient del costat. No hi eres. Només hi havia aquella motxilla plena de roba bruta, llibres, llibretes ocupant ara el teu lloc buit.
La carretera era negra, freda, humida; inacabable. Quilòmetres i quilòmetres de fosca i solitària carretera amb alguns trams d'alts fanals encesos. Tot el camí et vaig sentir al meu costat. El fum del teu cigarret sortia pels tres dits de la teva finestra oberta. No paraves, em parlaves de qui viuria sota aquell llum perdut a un turó intuït a la llunyania, entre fosca. Imaginaves com eren i què feien, a què es dedicaven i perquè havien decidit viure allunyats de tot i tothom allà dalt; si per casualitat tindrien un gos o dos gats o si només hi havia, penjat a la tanca, un cartell de “Gos perillós”. Sense gos.
“Un gos diu molt de l'amo qui el porta”, deies, i això ho lligaves amb la roba que duia, amb el cotxe que conduïa la gent també. Un golf o un a3 negre i amb les llandes grosses i platejades amb els antiboira endegats i a 140 o 150 pel tercer carril havia de ser, quasi forçosament, d'un noi jove amb molts pardals al cap. Li quedaven tres anys i mig de lletra encara. I aquell més petitó? “Un Arosa era? Doncs això, l'Arosa...”; doncs d'algú que no li donava més importància al volant que el de ser un medi de transport. Potser una noia jove, o un avi.
“O algú sense massa diners”.
“O algú sense massa diners...”.
Les línies contínues i discontínues blanques sota els fars i et vas adormir. Vaig mirar-te, sense vambes, les cames estirades sobre el tablier. Sentia el teu cos nu sota el jersei de llana i la bufanda, la teva olor, el teu gust encara als llavis.
Tot el camí sol et vaig dur amb mi. “Bona nit”, “Bona nit”... A la cabina del peatge hi havia una dona aquella nit. Vaig deixar els diners justos sobre el seu palmell i, amb la punta dels dits vaig notar la calor que desprenia. Vaig imaginar-me el torró que seria l'habitacle en aquella nit freda. Els va deixar caure sobre alguna superfície metàl·lica i els va comptar. Havia vist el seu anell a la mà esquerra, i havia vist també que era molt més gran que tu i que els seus cabells eren negres i llargs i que els duia recollits amb una pinça al darrere. No se t'assemblava en res, tret de en l'escalfor del palmell, que em va fer mirar altra vegada a un costat.
Vaig aparcar prop de casa. Gotetes d'aigua s'envalentien fins crear aquella cortina als carrers negres del poble. Vaig caminar sota els balcons i obrir el barri, la segona porta, la del pis i entrar a casa. Vaig desvestir-me i, en posar-me al llit, a defora ja sonava la cançó d'una empesta.
Un llit estret per a mi tan acompanyat de tu aquella nit.
Pluja, solitud, i tot i així no era cap moment trist; però tampoc pletòric. Simplement estava allà, bé, normal; no em planyia de res, no me n'alegrava de res. Tot era allà i era igual, demà seria un altre dia i jo, en res, m'adormiria.
Em va agradar però pensar en tu. Em va agradar anar-me'n amb tu al llit. Ja no hi eres, no eres meva, no sabia què feies ni amb qui eres ni per on feies. Durant uns segons se'm va passar pel cap quelcom funest, com abans, ja ho saps, una cosa com ara que res del que feia ara tenia sentit sense tu; que cap llibre ni cap llibreta ni cap motxilla ni cap somni que ara tingués eren res comparats amb el record que de tu tenia. Vaig recordar com ho solia fer anys enrere, perquè també tu vas passar, com van passar aquells temps en que semblaves ser el meu somni. I no es que tu el fossis, el meu somni, sinó que el present és cada dia i sovint ens agafa amb la guàrdia abaixada. Dies d'aquests en que tot passat imperfecte ens sembla molt millor que el present en moviment.
Quan de tan en tan te m'apareixes sense avisar, sense trucar, no puc sinó agafar-te i gaudir-ho. Pensar en tu és com reviure el vell somni que vaig tenir, una bella etapa ja morta. Ara podria estimar un nou somni tant com vaig estimar-te a tu llavors. El més difícil no és estimar, sinó tenir aquell somni en el que creure, l'objectiu, la direcció, la fi, i mantenir-lo viu. Un foc encès eternament, una llum llunyana que ens guia. Si això trontolla mai, una nit de Novembre qualsevol pot semblar molt més freda, de carrerons més estrets i funests, més foscos, amb un asfalt més humit i traïdor.
Hi penso ara i veig les fulles als racons i el que em dic és que són totes com piles de temps i pols que trepitjo diàriament. Piles de records dels que m'hauria d'oblidar. Però no puc; cada cert temps m'ajupo i m'he de dedicar a remenar-les. Ara no en tinc prou amb una vida, n'he de viure moltes. He d'estar alhora al present i al passat si vull pensar en el futur. Si mai l'escalfor d'una mà en rememora una altra aquesta condueix a un dit assenyalant gotes de pluja vermelles; ho he de reviure. Llavors, si imagino que t'adorms, tanco els tres dits de finestra. Va ser un llarg viatge el de l'altre nit, un vivint un altre somni, un de mort. Vaig pensar en tu, i alhora no em va costar adormir-me.

Amarat d'asfalt

"Espera, espera" – diu una mare que amarra al seu flanc al petit -. "T'has d'esperar a que es posi verd. Mira: ara s'hi posarà..."
El nen, que no en fa cas, mira a tot arreu menys endavant. Al cap de poc el semàfor es posa verd i jo creuo i els deixo enrere. Aleshores hi penso: “La gent de la ciutat ensenya als seus fills a prestar atenció al semàfor abans de creuar el carrer. Els de poble, en canvi, diuen als seus que mirin a banda i banda abans de fer-ho”. Trec la llibreta i ho apunto. Hi ha alguna cosa en tot això que em recorda a Bret Easton Ellis. No sé per què.
Vagarejo uns vint minuts amb les mans a les butxaques, sense rumb, ara ací, ara allà; què, a la dreta? Cap a la dreta, doncs. I cap a aquest carreró, què, què et sembla? Val, està bé, anem-hi. I ara què fem, esquerra o dreta? No ho sé, no t'atabalis, ja hi pensaràs quan hi siguis més a prop. De moment fes pel dret.
I així vaig, per la ciutat, deixant passar el temps, fent-me vell, més idiota per cada minut més de vida. A una de les vies principals m'aturo enfront un altre pas de vianants. Allà on mirs n'hi veus, i al davant hi ha els vianants emplenant-los o bé cotxes a ralentí esperant per superar-los.
Passa el tramvia. El conductor, tot i dur ulleres de sol, fa cara de fava i amaga un badall. Penso en aquest home, en la seva vida, la seva feina. Ja sabeu: jornades de vuit hores – dic jo -, en que cobreix el mateix servei sobre les mateixes vies i en el mateix trajecte una vegada rere l'altre, rere l'altra i rere l'altra; irremeïablement, sense poder fer res més per buscar-se les novetats en les cares de la gent que condueix. La repetició de certs patrons resulta sempre avorrida, però serveix també per a tenir constància dels detalls de les passades del fil.

La gent desapareix al meu voltant. Creuo. Rere meu el semàfor barra el pas i la resta de semàfors a tocar dels passos de zebra badallen com el conductor d'autobús passant a verd, verd parpallejant, vermell, taronja per als cotxes que frenen i es queden expectants a revolucions baixes.
Pel centre mateix de l'ampla avinguda per on camino se'm creua un grup de cinc corredors. Són quatre homes i una dona, que va al mig amb vambes noves, ulleres de sol i els cabells curts i castanys lleugerament amarats de suor. Dos d'ells són esprimatxats del tipus-corredor-habitual i duen les sabatilles gastades de tanta tralla que se'ls hi ha donat. Patinadors en línia, bicicletes de l'ajuntament, bicicletes pròpies. Sense aturar-me em miro un grupet d'homes de negocis que devoren cigarrets a les portes d'un restaurant japonès. Jo en trec un del paquet. Vesteixen trajos i corbates, van afaitats totalment del cap, però a un se li segueix marcant la corona completament pelada dalt de tot, com una clapa a la pell. Duen barbes de tres/quatre dies estil Dr. House. Sense sentir-los els veig riure. Recorden seguríssims d'ells mateixos algun client d'aquell matí, un cap malparit, alguna anècdota que ara, a l'hora de dinar, sembla més desenfadada i menys important. Els divendres fan tots quatre jornada intensiva i van a dinar plegats. Cada vespre dos d'ells van al gimnàs i miren programes d'esports mentre es mengen una amanida lleugera sense sal i amb tofu d'oferta. El centre del passeig és exclusivament peatonal. A alguns trams, en groc, està marcat com a circuït esportiu, però hi ha de tot. A banda i banda d'aqusts hi ha els dos carrils per a bicicletes, i alhora, al costat d'aquestes, hi ha la gespa dels carrils del tramvia i, clar, més enllà del tramvia, els tres carrils per banda per als vehicles de motor d'explosió. Això fa que, cada vegada que hagis de creuar, per molt verd que estigui, hagis d'estar atent a tres fluxos de circulació.
Des de les cristalleres del centre comercial hi veig tot de gent dreta esperant a ser atesa, de braços plegats, mirant-se els cartells del menjar ràpid il·luminats amb fluorescents. L'olor de la ciutat és neutre, de no-res, d'asfalt, de ciment, de pintura blanca que es gasta, de fanals, de semàfors, de sòl que no respira. A vegades de fum i de benzina, a vegades de claveguera, després de ploure. Avui però, és neutre.
Hi ha un home i una dona ben abrigats rere una càmera de vídeo muntada en un trípode. Apunten al fons del llarguíssim carrer. La setmana passada hi havia més càmeres al costat d'un edifici de cristalleres immenses. Més endavant hi havia dos paios i una paia amb armilla groga llampant aturant els cotxes. Enregistraven ves a saber què i els cotxes molestaven. La dona que està ara rere la càmera mira rere l'objectiu i l'home fa el mateix dos polzades rere aquesta. No es diuen res més enllà que el que poden oferir tres moviments de llavis. Al pas de vianants que hi ha a la sortida del centre comercial són dones la majoria que el creuen. Botes altes marrons, abrics negres i mocadors al coll i bosses de cartró i paper amb conegudes marques de centre comercial al llom. També parelles, i homes, i joves, i un home que empeny un carretó de supermercat carregat de cartrons i trastos que passa de llarg. Motxilles Quetxua, bosses de mà de pell i “imitació-de”. Quan m'assec a un banc miro passar la gent, que camina amb cascs de música endollats a les orelles, o ho fa tot mirant una pantalla de mòbil de la que va passant pantalles o bé teclejant. Ara, m'he fixat, es duen els mòbils plans, llargs, de pantalla ample i multi-funció. Vull dir amb la interconnectivitat malaltissa aquesta, dels que fan de tot i no permeten que t'avorreixis. També es porten molt les pantalles de butxaca, he vist. Una cosa així com el que seria la meitat de la meva pantalla de portàtil de 13,3 polzades i que la penya duu a tot arreu per no perdre's la darrera notícia interessant del fòrum o xarxa social on l'individuu està inscrit. També es fa servir molt als restaurants, veig, per tenir als nanos quiets. Parelles de pares joves tenen el trasto com la seva salvació, i el nen o nena hi juga amb habilitat mentre que els adults xerren, mengen i no han de cridar l'atenció a ningú com passava abans, quan els petits estomacs dels petits s'omplien més ràpidament i es quedaven sense res més a fer que escoltar aquelles veus gruixudes i adultes tan pesades.
Pocs miren endavant. Abans un caminava abstret i si el veies t'havies de preguntar a quina lluna de valència es trobava, en què pensava, en què somniava, què el preocupava. Ara t'has de preguntar a què estarà connectat, què estarà mirant, què estarà escoltant... Mòbils, reproductors de música, pantalles... L'altre dia vaig veure una paia parada davant un semàfor amb el nas posat dins un llibre. Això feia anys que no ho veia. Quan va notar que la gent del voltant li marxava ella va alçar els ulls i va seguir-los amb la vista un moment, comprovar que tenia camp lliure per endavant i seguir caminant, passa a passa, mentre llegia.
Ara el viatge, el caminar per on sigui, anar on vagis, és un tràmit i prou. Es va a l'arrel de l'assumpte, al lloc en concret. El procediment, el camí, el viatge, l'aventura d'arribar a Ítaca no interessa. La ciutat, els carrers, els cotxes, els plàtans i edificis estan vistos i gastats. Tothom es busca de fer qualsevol altra cosa que no sigui mirar al seu voltant que se'ls hi fa monòton i tediós. Pots pensar, somniar, connectar-te, escoltar música, parlar, escriure, atabalar-te amb qualsevol cosa o fer càbales sobre les verdaderes intencions amb el que o amb la que ens estem escrivint de fa setmanes i tot això... El que sigui menys mirar al voltant.
I de sobte ho veig. Ningú se'l mira,k però destaca entre els altres tot i no ser alt, tot i no dur vambes cridaneres ni anar vestit de forma llampant. Un home corrent, avorrit fins i tot. El tio camina lent amb les mans a les butxaques pel centre del passeig. En tindrà quaranta-cinc o quaranta-nou. No m'atreviria a posar-n'hi més. Fa pinta de conductor de furgoneta que s'ha aturat a menjar alguna cosa i a fer una caminada després. El tint del cabell li està desapareixent ja dels flancs i del darrere. Duu unes sabates còmodes negres sense cordons i pantalons clàssics del mateix color. Les mans segueixen dins les butxaques. Les seves passes són esplaiades, segures, tranquil.les. Per guarir-se del fred, sobre la camisa marronosa, només una armilla blau-marí de llana. El nas el té de ganxo, les celles d'oliva, i la mirada de lleó després de dinar. La pell és colrada de sol i les ulleres per a protegir-se d'aquest, ara inexistent, penjades del coll amb un cordill i gafetes. Em fa l'efecte que aquest és un home diferent. No té pinta de pensar en res, no duu cascs de música, no mira cap pantalla, no duu motxilla ni les butxaques plenes de res. pensa, no escolta música, no mira cap pantalla, no té pressa, no duu bosses a les mans, no mira recelós als costats ni mira al terra. Simplement camina endavant, mirant amb parsimònia amb el pas tranquil pel bell mig de la rambla. Aquest home té tot el temps del món! Fins i tot, quan ja s'allunya, veig que s'atura i tot. Es queda mirant enlaire. Miro en la seva direcció. Podria ser el cel, uns balcons, un detall insignificant. Als balcons hi ha tests, una escala, una estelada al quart i alguna caixa de cartró i una bombona de butà. El cel és net, sens núvols ni sol ni avions.
I se'n va. Ara una passa, ara una altra, les mans a les butxaques i pel mig del passeig, sense pressa, quasi eixancarrat. No badalla, no té pressa. Només camina, simplement camina, mira, observa, escolta. El passejant fa tot allò que ja ens hem oblidat de fer els demés. Senzillament. En arribar al semàfor aquest és vermell. No passa cap cotxe, el carrer és desert. Mira a banda i banda i s'espera. Es treu les mans de les butxaques i les creua al seu darrere. Espera, no té pressa. Destaca entre els demés, i alhora, ningú el veu. Sembla a un altre món.