Amarat d'asfalt

"Espera, espera" – diu una mare que amarra al seu flanc al petit -. "T'has d'esperar a que es posi verd. Mira: ara s'hi posarà..."
El nen, que no en fa cas, mira a tot arreu menys endavant. Al cap de poc el semàfor es posa verd i jo creuo i els deixo enrere. Aleshores hi penso: “La gent de la ciutat ensenya als seus fills a prestar atenció al semàfor abans de creuar el carrer. Els de poble, en canvi, diuen als seus que mirin a banda i banda abans de fer-ho”. Trec la llibreta i ho apunto. Hi ha alguna cosa en tot això que em recorda a Bret Easton Ellis. No sé per què.
Vagarejo uns vint minuts amb les mans a les butxaques, sense rumb, ara ací, ara allà; què, a la dreta? Cap a la dreta, doncs. I cap a aquest carreró, què, què et sembla? Val, està bé, anem-hi. I ara què fem, esquerra o dreta? No ho sé, no t'atabalis, ja hi pensaràs quan hi siguis més a prop. De moment fes pel dret.
I així vaig, per la ciutat, deixant passar el temps, fent-me vell, més idiota per cada minut més de vida. A una de les vies principals m'aturo enfront un altre pas de vianants. Allà on mirs n'hi veus, i al davant hi ha els vianants emplenant-los o bé cotxes a ralentí esperant per superar-los.
Passa el tramvia. El conductor, tot i dur ulleres de sol, fa cara de fava i amaga un badall. Penso en aquest home, en la seva vida, la seva feina. Ja sabeu: jornades de vuit hores – dic jo -, en que cobreix el mateix servei sobre les mateixes vies i en el mateix trajecte una vegada rere l'altre, rere l'altra i rere l'altra; irremeïablement, sense poder fer res més per buscar-se les novetats en les cares de la gent que condueix. La repetició de certs patrons resulta sempre avorrida, però serveix també per a tenir constància dels detalls de les passades del fil.

La gent desapareix al meu voltant. Creuo. Rere meu el semàfor barra el pas i la resta de semàfors a tocar dels passos de zebra badallen com el conductor d'autobús passant a verd, verd parpallejant, vermell, taronja per als cotxes que frenen i es queden expectants a revolucions baixes.
Pel centre mateix de l'ampla avinguda per on camino se'm creua un grup de cinc corredors. Són quatre homes i una dona, que va al mig amb vambes noves, ulleres de sol i els cabells curts i castanys lleugerament amarats de suor. Dos d'ells són esprimatxats del tipus-corredor-habitual i duen les sabatilles gastades de tanta tralla que se'ls hi ha donat. Patinadors en línia, bicicletes de l'ajuntament, bicicletes pròpies. Sense aturar-me em miro un grupet d'homes de negocis que devoren cigarrets a les portes d'un restaurant japonès. Jo en trec un del paquet. Vesteixen trajos i corbates, van afaitats totalment del cap, però a un se li segueix marcant la corona completament pelada dalt de tot, com una clapa a la pell. Duen barbes de tres/quatre dies estil Dr. House. Sense sentir-los els veig riure. Recorden seguríssims d'ells mateixos algun client d'aquell matí, un cap malparit, alguna anècdota que ara, a l'hora de dinar, sembla més desenfadada i menys important. Els divendres fan tots quatre jornada intensiva i van a dinar plegats. Cada vespre dos d'ells van al gimnàs i miren programes d'esports mentre es mengen una amanida lleugera sense sal i amb tofu d'oferta. El centre del passeig és exclusivament peatonal. A alguns trams, en groc, està marcat com a circuït esportiu, però hi ha de tot. A banda i banda d'aqusts hi ha els dos carrils per a bicicletes, i alhora, al costat d'aquestes, hi ha la gespa dels carrils del tramvia i, clar, més enllà del tramvia, els tres carrils per banda per als vehicles de motor d'explosió. Això fa que, cada vegada que hagis de creuar, per molt verd que estigui, hagis d'estar atent a tres fluxos de circulació.
Des de les cristalleres del centre comercial hi veig tot de gent dreta esperant a ser atesa, de braços plegats, mirant-se els cartells del menjar ràpid il·luminats amb fluorescents. L'olor de la ciutat és neutre, de no-res, d'asfalt, de ciment, de pintura blanca que es gasta, de fanals, de semàfors, de sòl que no respira. A vegades de fum i de benzina, a vegades de claveguera, després de ploure. Avui però, és neutre.
Hi ha un home i una dona ben abrigats rere una càmera de vídeo muntada en un trípode. Apunten al fons del llarguíssim carrer. La setmana passada hi havia més càmeres al costat d'un edifici de cristalleres immenses. Més endavant hi havia dos paios i una paia amb armilla groga llampant aturant els cotxes. Enregistraven ves a saber què i els cotxes molestaven. La dona que està ara rere la càmera mira rere l'objectiu i l'home fa el mateix dos polzades rere aquesta. No es diuen res més enllà que el que poden oferir tres moviments de llavis. Al pas de vianants que hi ha a la sortida del centre comercial són dones la majoria que el creuen. Botes altes marrons, abrics negres i mocadors al coll i bosses de cartró i paper amb conegudes marques de centre comercial al llom. També parelles, i homes, i joves, i un home que empeny un carretó de supermercat carregat de cartrons i trastos que passa de llarg. Motxilles Quetxua, bosses de mà de pell i “imitació-de”. Quan m'assec a un banc miro passar la gent, que camina amb cascs de música endollats a les orelles, o ho fa tot mirant una pantalla de mòbil de la que va passant pantalles o bé teclejant. Ara, m'he fixat, es duen els mòbils plans, llargs, de pantalla ample i multi-funció. Vull dir amb la interconnectivitat malaltissa aquesta, dels que fan de tot i no permeten que t'avorreixis. També es porten molt les pantalles de butxaca, he vist. Una cosa així com el que seria la meitat de la meva pantalla de portàtil de 13,3 polzades i que la penya duu a tot arreu per no perdre's la darrera notícia interessant del fòrum o xarxa social on l'individuu està inscrit. També es fa servir molt als restaurants, veig, per tenir als nanos quiets. Parelles de pares joves tenen el trasto com la seva salvació, i el nen o nena hi juga amb habilitat mentre que els adults xerren, mengen i no han de cridar l'atenció a ningú com passava abans, quan els petits estomacs dels petits s'omplien més ràpidament i es quedaven sense res més a fer que escoltar aquelles veus gruixudes i adultes tan pesades.
Pocs miren endavant. Abans un caminava abstret i si el veies t'havies de preguntar a quina lluna de valència es trobava, en què pensava, en què somniava, què el preocupava. Ara t'has de preguntar a què estarà connectat, què estarà mirant, què estarà escoltant... Mòbils, reproductors de música, pantalles... L'altre dia vaig veure una paia parada davant un semàfor amb el nas posat dins un llibre. Això feia anys que no ho veia. Quan va notar que la gent del voltant li marxava ella va alçar els ulls i va seguir-los amb la vista un moment, comprovar que tenia camp lliure per endavant i seguir caminant, passa a passa, mentre llegia.
Ara el viatge, el caminar per on sigui, anar on vagis, és un tràmit i prou. Es va a l'arrel de l'assumpte, al lloc en concret. El procediment, el camí, el viatge, l'aventura d'arribar a Ítaca no interessa. La ciutat, els carrers, els cotxes, els plàtans i edificis estan vistos i gastats. Tothom es busca de fer qualsevol altra cosa que no sigui mirar al seu voltant que se'ls hi fa monòton i tediós. Pots pensar, somniar, connectar-te, escoltar música, parlar, escriure, atabalar-te amb qualsevol cosa o fer càbales sobre les verdaderes intencions amb el que o amb la que ens estem escrivint de fa setmanes i tot això... El que sigui menys mirar al voltant.
I de sobte ho veig. Ningú se'l mira,k però destaca entre els altres tot i no ser alt, tot i no dur vambes cridaneres ni anar vestit de forma llampant. Un home corrent, avorrit fins i tot. El tio camina lent amb les mans a les butxaques pel centre del passeig. En tindrà quaranta-cinc o quaranta-nou. No m'atreviria a posar-n'hi més. Fa pinta de conductor de furgoneta que s'ha aturat a menjar alguna cosa i a fer una caminada després. El tint del cabell li està desapareixent ja dels flancs i del darrere. Duu unes sabates còmodes negres sense cordons i pantalons clàssics del mateix color. Les mans segueixen dins les butxaques. Les seves passes són esplaiades, segures, tranquil.les. Per guarir-se del fred, sobre la camisa marronosa, només una armilla blau-marí de llana. El nas el té de ganxo, les celles d'oliva, i la mirada de lleó després de dinar. La pell és colrada de sol i les ulleres per a protegir-se d'aquest, ara inexistent, penjades del coll amb un cordill i gafetes. Em fa l'efecte que aquest és un home diferent. No té pinta de pensar en res, no duu cascs de música, no mira cap pantalla, no duu motxilla ni les butxaques plenes de res. pensa, no escolta música, no mira cap pantalla, no té pressa, no duu bosses a les mans, no mira recelós als costats ni mira al terra. Simplement camina endavant, mirant amb parsimònia amb el pas tranquil pel bell mig de la rambla. Aquest home té tot el temps del món! Fins i tot, quan ja s'allunya, veig que s'atura i tot. Es queda mirant enlaire. Miro en la seva direcció. Podria ser el cel, uns balcons, un detall insignificant. Als balcons hi ha tests, una escala, una estelada al quart i alguna caixa de cartró i una bombona de butà. El cel és net, sens núvols ni sol ni avions.
I se'n va. Ara una passa, ara una altra, les mans a les butxaques i pel mig del passeig, sense pressa, quasi eixancarrat. No badalla, no té pressa. Només camina, simplement camina, mira, observa, escolta. El passejant fa tot allò que ja ens hem oblidat de fer els demés. Senzillament. En arribar al semàfor aquest és vermell. No passa cap cotxe, el carrer és desert. Mira a banda i banda i s'espera. Es treu les mans de les butxaques i les creua al seu darrere. Espera, no té pressa. Destaca entre els demés, i alhora, ningú el veu. Sembla a un altre món.