Cel de tardor

"Quizá, por encontrarme allí arriba entre las dos orillas, suspendido por encima del trafico, por encima de la vida y de la muerte, con las altas tumbas a cada lado, tumbas que resplandecían con la moribunda luz del ocaso, y el río corriendo indiferente, corriendo como el tipo mismo, quizá cada vez que pasaba por allí arriba algo tiraba de mi, me instaba a asimilarlo, a darme a conocer, el caso es que cada vez que pasaba por allí arriba estaba verdaderamente solo… y siempre que ocurría eso empezaba a escribir el libro, gritando las cosas que nunca había revelado, los pensamientos que nunca había expresado, las conversaciones que nunca había sostenido, las esperanzas, los sueños, las ilusiones que nunca había confesado". H. Miller.

Era tardor i vaig tancar la porta del cotxe, girar la clau i endegar-lo. Vaig sortir per la nacional, i rodant i rodant sobre l'asfalt vaig fixar-m'hi de seguida: al davant i sobre meu hi havia aquelles traces blau cel entre tot aquell gris que s'esfilagarsava. Un cel com un quadre.
Aquell mateix matí també havia plogut; ho havia fet dos dies seguits, i encara ara el cel es debatia entre tornar-hi o no. Rodava per la carretera resseguint la costa. Vaig endegar un cigarret i passar dues pistes del reproductor. Enfilant el turonet vaig quedar en un punt prou elevat com per veure'l en tota la seva immensitat: l'horitzó.
De mil colors i tonalitats diferents; així era. Al fons de tot, Montjuïc ressaltava rere el taronja càlid d'un sol escorant-se a l'oest. Hi havia grans estols de núvols immensos, com illes grises i negres que es tacaven ara de vermell sang al llarg de la costa. Tota la platja fins Barcelona era una boirina salada surant en l'aire. La mar i la terra es fregaven entre sí i s'eriçaven plegades els sentits exhalant passió sota aquell cel canviant. El port d'Arenys em va semblar de joguina. L'aigua sota les barques i els iots quiets refulgia com oli i semblava enganyosament calenta.
Abans d'arribar a Caldetes vaig endegar un cigarret. Per la finestra oberta vaig veure aquell pedaç de platja i olorar-ne la sal. El mar es removia sobri i les onades d'aquest hi arribaven contínues i sense pressa esplaiades, llargues com si fossin corrons d'escuma grisa que desapareixien tan bon punt arribaven a la llera.
I el cel? El era aquell quadre viu on s'hi havien pintat tots els grisos i negres i blaus i porpres i vermells intensos de sang viva. Els núvols eren com immenses illes escumoses de color plom que s'enrojolaven tot solcant la fi del dia, cantant a la fi de la pluja, al fred que arribaria de matinada, a la tardor d'un nou any.
Amb l'intermitent vaig girar direcció oest per prendre l'autopista. I per què, em vaig preguntar, resultava tan meravellós allò? Es que no anava pel mateix asfalt de sempre, perfilant els mateixos turons arrebossats de pins, envoltant les mateixes ciutats i pobles amb rials plens de mates de canyars esvalotant-se al pas dels cotxes? No anava a fi de comptes per aquella odiosa pista de tres carrils que em portava entre burriac i Mataró, per allà on em trobava cartells blaus d'autopista i, al final, les advertències de peatge i el peatge mateix? Perquè sentia que fos tan meravellós aquell dia prémer el gas quan la música inundava la cabina del decrèpit auto sense la itv? Per què em semblava tot tan nou, tan acolorit, l'aire tan fresc i radiant com si a la fi jo respirés després de segles de no fer-ho?
Eera el cel.
Conduïa, i rere aquest, hi havia perfilats centenars de fanals i desenes de posts de corrent i fils de telèfon. Rere l'horitzó brillant de mil colors el vespre avançant, la tarda minvant, el dia acabant. Benzineres, pins, turons, palmeres, urbanitzacions, casetes, blocs de pisos i radars... Ho havia vist tota la vida allò, i de cop i volta se'm presentava nou davant els ulls? Oh senyor, fins i tot desafinava amb la mùsica. Cantava i xumava un nou cigarre.,Em sentia ben ple d'alguna cosa tot i anar a buidar-me a la feina.
Era el cel, i alhora, no l'era. Potser era jo. Era jo el que bategava com les ones de la mar fins a tocar la llera. Sí, era jo i la meva ànima i el seu contacte amb el món exterior la boirina salada, i probablement era també la meva sang vermella que sentia corrent per cada artèria, tota la cafeïna i nicotina enganxada als globuls vermells impulsats per un cor que no es veia funcionant a mil dins el meu pit. Jo era aquell cel que es tapava i es destapava després de la tempesta. Jo era un home que feia sortir el sol dins seu i que es tapava i cridava a tempesta per fora. Era un home com tants altres homes i dones; cels de tardor després de les tempestes. Els homes érem paletes de colors brillants quan a dins ens bufaven tamborinades que tot ho arrassaven.

En arribar a la ciutat vaig veure el riu ple baixant. Els pilots vermells dels cotxes em sobrepassaven i em sentia a prop de tot i lluny de tothom alhora. Sentia la melangia i l'alegria rossegant-me a dins. Tots els temps passats i el que estava encara per arribar estaven allà amb mi. Els meus somnis volaven a aquell cel que deixava enrere mentre els edificis m'engolien. La nit arribava amb la llum dels semàfors i a dins meu bufava una dolça brisa més freda que la que entrava per la finestra. Jo era un home inassequible, em vaig dir, sense saber del tot perquè m'ho deia. Crec que perquè d'alguna manera em vaig sentir formant part de tota aquell sidral sense sentit, de tot aquell món sota el cel que canviava com nosaltres i al que mai ens emmirallàvem. Crec que m'ho vaig dir perquè en formava part i perquè, alhora, sabia d'alguna manera que no hi tenia res a veure. Crec que vaig sentir que dins meu brillava poderós un ocàs taronja del final d'una etapa, allò que tenyia de roig intens els núvols plomosos que dins meu voleiaven. Crec que vaig sentir el primer senyal de que alguna cosa canviava dins meu.
Vaig posar l'intermitent, fer marxa enrere, posar primera, prémer un xic el gas i clavar el fre de mà. Vaig apagar el motor.