Segon torn

- El que ara faria – diu tot mirant per sobre meu a la pantalla de televisió -, és una becaina. Però no tinc on anar. Passo de tornar a dormir al bar com l'altre dia.
Gràcies al que sigui! Només d'imaginar-me el quadre de la setmana passada ja em venen esgarrifances. Altra vegada allà assegut, mirant-lo dormir com qui acompanya el col.lega passat d'alcohol i mancat de son un diumenge al matí abans de dur-lo a casa. Cal? No, no gràcies.
Segueix:
- Es que són tres hores, saps? Una; una i mitja potser, dius doncs mira, encara, perquè entre que dines, prens el cafè, fulleges el diari i tal, ja passa ràpid. Però tres!!
- Clar, t'entenc.
I és veritat, clar que l'entenc. No tothom té la capacitat d'entretenir-se sol, i en David no s'entreté tot sol. És d'aquests que els silencis l'incomoden. Quan estàs sol amb ell treu qualsevol tema, i ho fa sense catalitzador, pels descosits, a tota metxa. Agafa embranzida i garla, garla i garla de tot i més fent-te un tractat avançat sobre hostaleria, companys de feina, filosofia pràctica de carrer, propines, pluja, vent, mantells, col·locació de copes.... Si avui no s'adorm o desapareix per una estona m'espera un autèntic tractat sobre tot i res. És un magnífic company de feina ell. Un home d'aquests que t'ajuda en el que calgui i que et pregunta si et pot ajudar en res quan es troba sense res a fer. Un tio dels fets a l'antiga que ue va i torna i que no para de moure's fins al punt que sembla que li manqui feina. Per comptes de sang hi deu tenir cinc litres i mig de red-bull corrent per les venes. Sembla mentida que acotant el cap uns graus pugui adormir-se com aquell qui res després de més de quatre hores i mitja de córrer amb safata i obridor a la butxaca.
- Em sembla que en Duque dorm al vestuari – em diu en David, tornant al Mundo Deportivo -. Potser hi vaig i li pregunto per quedar-me amb ell.
- Home, jo – faig, sense ni adonar-me del que començo a dir -, si vols et deixo la...
Em ve al cap en Duque, el nostre encarregat. Un home petitó, de passats els cinquanta i més sec que un fideu del tres. Duu ulleres velles a la punta d'un nas prominent apuntant cap abaix. Em fa pensar en una afable àliga calba de cabell escàs i trencadís amb arrels blanques. És l'autèntica antítesi d'en Jordi. Sempre el veig amb un paquet de camel, i tot i que enlloc del restaurant es pot fumar, i tampoc et deixen anar a fer-ho a defora mentre és l'hora de treballar, d'en Duque pots flairar l'escapada que fa a algun lloc desconegut per la resta del nou personal quan la feina s'allarga i es comença a ratllar. Va sempre a la idea, i si mai li preguntes res no perd ni un segon per contestar-te i sovint ni tan sols et mira, tal i com ho fan els bons cambrers de carrera de ciutat. Si vols que et contesti has de preguntar-li directament l'acció a emprendre, de forma que l'obliguis a contestar amb un monosíl·lab que acompanya d'una mirada fugissera fosca que amaga en menys d'un quart de segon. Mira a tot arreu, però mai als ulls. Per a respostes més elaborades fa servir ordres directes de tres o quatre paraules, sense complicacions: “Fes-me aquí”, “Fes-me allà”, “Recull la deu”, “Passa't per la dotze”, “Porta begudes”, “Pregunta postres”. El més elaborat que li he sentit a comentar ha estat aquest mateix migdia, quan m'ha fet una mostra del que seria un telegrama dels antics: “Mira si estan. STOP. Si estan recull els plats. STOP. Llavors marca els segons. STOP. Cadascú duu el seu plat. STOP. No, no comparteixen.” Fi del comunicat.
- ... si vols et deixo la clau del cotxe.
Apa, ja està fet. I em sobta a mi mateix haver dit això. La clau del cotxe a un paio que amb prou feines conec de fa uns dies? Per què li he dit? Per què li he ofert? Tantes ganes tinc, de no tenir-lo a prop? Tan simpàtic vull caure o bé seria preferible que se n'anés i així no veure'l mai més? Faria qualsevol cosa per tal de prendre'm el cafè i fer la meva durant les dues hores i quart lliures que em quedaran?
- On el tens? - diu, naturalment -. El tens tan lluny com ahir?
En David no és de caminar. Això ho he descobert les nits que pleguem a quarts de dotze o d'una, quan per cortesia l'acompanyava a ell i a un altre fins a Glòries perquè agafessin el metro. Deixo cada dia el cotxe a un carreró en obres amb una llarga tanca metàl.lica. Sempre hi ha un o dos llocs, i em queda a poc més de cinc minuts de la feina a peu, tranquil.lament amb l'mp3 a les orelles. Totes dues vegades que l'he dut m'ha dit el mateix: “Però on aparques tu?” La meva resposta era clara: “Tu no camines massa, oi?”. “Quan tenia cotxe...”, diu ell, “fins per anar a fer la birra amb els col.legues a la cantonada l'agafava...”.
- Si fa no fa al mateix lloc. Això sí, si te'l deixo tanca bé després, eh!
- Ostres, doncs em salves la vida! De debò me'l deixes?
- Sí home, clar.
- I tu què faràs?
- Aniré a la terrasseta aquella i llegiré.
Trec la clau negra, vella i grossa del meu clauer i la deixo sobre la taula del bar. M'aixeco, em poso l'armilla i ens acomiadem i quedem al bar un quart d'hora abans d'entrar per al segon torn.

No llegeixo en tota l'estona. Només miro, callo, escolto música. Miro a les copes de les palmeres i a les branques dels plàtans torts esvalotant-se sota el cel gris, a aquesta dansa que de tan en tan fan les fulles seques giravoltant sobre la vorera pels remolins de vent que criden a tempesta, a les bicicletes que van i venen i a dues dones aturades al costat d'un semàfor que xerren durant tres-quarts d'hora sobre els talons. Mira a la tarda que s'apaga i als conductors dels cotxes amb els fars que tot de cop i volta m'adono ja són encesos. Pilots vermells,patinadores sortejant-los, passejants amb paraigües llargs la punta dels quals es recolza al terra. La música m'allunya del tot i imprimeix mentalment un ritme a aquest capil·lar de la capital de flux constant mentre que m'espero el segon torn. En cert moment sento la cafeïna que m'arriba al cervell, l'aplaco devorant cigarrets i imagino en David dormint i deixant al seient un reguerol de baba. En David entretenint-se.
No penso, no raono, no hi sóc. A certa hora s'encenen uns fanals de llum blanca i freda sobre les taules de la terrassa. Les dones segueixen xerrant sobre els talons quan miro el rellotge i em trobo amb que falten només cinc minuts per l'hora maleïda. M'alço de la cadira i em peto l'esquena. Les cames són entumides, el meu cervell s'ha reiniciat i els diners de la cartera tornen a baixar. Passo un parell de pistes del reproductor portàtil m'encamino al segon torn. Altes façanes a banda i banda em copen a mi, una cèl.lula més de entre totes, tan indiferent, tant sola, tan lliure unes hores.