Suplici

“Yo me tengo por ese oyente ideal. Absorbo todo lo que un individuo vomite de su garganta. Ello me granjea la simpatía de mucha gente, que me cree sinceramente interesado en lo que cuentan. Muchas veces no es así, pero yo sigo escuchando como si tal cosa”. H. Miller.


Suposo que hi ha moments a la vida en que t'has de preguntar certes coses. Vull dir coses d'aquestes com ara què fas un dia assegut a una cafeteria al costat d'una mena de boina verda al que li cau un filet de bava mentre ronca amb la cara impresa sobre el marbre de la taula. A les pelis i als llibres sempre hi ha alguna escena d'aquesta mena. Una conversa interessant, una persona que et crida l'atenció, un moment àlgid que fa que tot fins llavors encaixi d'alguna manera i li puguis posar una mena de punt i final imaginari... Alguna cosa que et canvia de dalt a baix.
La vida real però no et dóna facilitats per destriar aquestes escenes, ni tampoc hi ha massa gent que faciliti un introspectiu anàlisi sobre on ets, qui ets, com has arribat allà, què o qui t'hi ha portat o quan vas començar a ser arrossegat pel destí ni, clar, el perquè de res.
Així que allà estava jo ara, amb aquell paio. Es deia David, i l'havia conegut dies enrere. M'havia estat inflant el cap durant una hora i mitja amb la interessantíssima biografia de Fernando Alonso a la Fórmula 1. En David era aquell que s'havia despatxat elPeriódico i el Marca en cinc minuts, el que ara em confiava a mi - al que no coneixia de res encara -, la seva indecisió sobre el què faria amb el primer sou en cas que l'acabés cobrant. El dilema el tenia entre un cotxe de segona mà o en fer-se un tatuatge. Li vaig recomanar el tatuatge, doncs almenys amb un tatuatge només faria mal a la vista.
Sobre el tema de la fórmula 1 havia entès que el pilot asturià havia passat dos anys a Renault, un a Mc Laren i dos més a Ferrari. Molt bé, molt bé... però ara, em preguntava jo, perquè m'havia d'ocupar espai mental allò? En els meus bons temps, quan tot m'importava tres ous, simplement hagués deixat al pobre diable aquell allà plantat i m'hagués obert sense importar-me el que hagués pensat de mi. De debò, era un imant per a gent d'aquesta mena. El destí era cruel i em feia anar amb tots aquells amb els que res tenia a veure ni a compartir. I tots se m'enganxaven a mi, no me'ls podia treure del damunt. De fet, des que havíem sortit a dinar plegats, que l'única cosa que imaginava amb deliri era fugir. Fugir d'ell, fugir d'allà, fugir d'on fos i amagar-me a algun lloc fins l'hora de tornar a treballar. Ell em parlava de tatuatges, de cotxes, cilindrades, karts, entrepans, gimnasos i de tot allò que era per a mi com la música de fons que no escoltava del meu somni ideal, quan m'aixecava armat de valor i li deia:
- David, company, encantat de treballar amb tu i tot això, i que sàpigues que no et vull ofendre; però t'he de dir que no m'interessa una merda el que m'estàs dient. Me'n vaig.
I llavors hagués caminat cap a la barra, hagués pagat el meu entrepà i la meva cervesa i m'hagués buscat alguna cosa cent-cinquanta-mil-vegades més interessant per fer, ni que fos passejar amb les mans a les butxaques, asseure'm a un banc a llegir el Miller que duia a la motxilla i m'implorava silenciós que l'obrís. El que de debò tenia ganes de fer llavors era sortir a defora i passejar sense nord ni sud ni direcció concreta. Conèixer-me el terreny, mirar-me els caps de cigró dels coloms buscant-se la vida entre els peus de la gent.
Però ai las!, ja no podia fer res de tot això, perquè era aquella tan mala època i anava ja tant fotut de calés que m'havia hagut de menjar l'orgull i tornar al meravellós món de la hostaleria, que com tothom sap era ple de genis i de persones de conversa fascinant. Però no puc queixar-me. En realitat tota la culpa era meva. Que després de tants anys no fos capaç de desfer-me d'aquella mena de feines, no podia ser culpa del destí, ni tampoc d'en David.
Amb el noi aquell calia ser just, perquè en realitat no era del tot mal xaval. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, diuen, i sense saber perquè jo mateix m'havia dut d'era en era tota la vida. Havia intentat sortir-ne, però potser no ho havia fet amb prou ganes.
No crec que a en David se'l pogués descriure millor que com ho va fer la nit abans un client, quan vaig sentir que el cridava tot dient-li:
- Eh tu, boina verda!
Una descripció rodona de debò. El boina-verda aquell ara dormia sobre la taula, i duia una samarreta imperi de bàsquet dels cèltics per lluir els tatuatges, una samarreta verda i blanca. Els cabells eren negres i gruixuts, molt curts dels flancs. Al capdamunt de tot, com de rotllo quinqui passat de moda, tot ell era una maranya de tres dits d'alçada com una corona, com una boina. En general tenia aspecte de boina verda, ja sabeu: d'u vuitanta-cinc o així, tatuatges a tots dos braços, una cara rectangular de línies rectes com un totxo, les espatlles molt amples... Imaginava que els C.O.E's de Cornellà serien així, i que així mateix dormien sobre el marbre fresc. Un homenot de vint-i-dos anys que el segon dia ja m'havia proposat de compartir pis i jo li havia que sí quan en realitat volia dir “Ni parlar-ne!”.
Era el meu quart dia allà, un dissabte a la tarda, i just aquell migdia m'havien demanat el DNI per fer-me el contracte. Ja no hi havia volta enrere, ja no hi havia res més per triar, cap altre camí, cap altra sortida.

Amb gran cura per no despertar-lo i haver-lo de sofrir de nou vaig aixecar-me de la cadira i baixar la dotzena d'escalons per sortir a defora. Allà vaig treure el paquet de la butxaca i estirar-ne un cigarret que vaig encaixonar-me als llavis. Hi havia moviment a aquella hora a la rambla, que era un llarg passeig de palmeres, bancs i plàtans torts i esprimatxats per on s'anaven intercanviant el pas els cotxes, motos, bicicletes i patinets i patins de línia, les parelles empenyent cotxets indistintament segons desig dels semàfors. La terrassa de la cafeteria i l'altra, la del bar, a pocs metres, eren plenes a vessar de genteta amb ulleres de sol, tota arreglada i estofada ella en la nova col·lecció de roba de tardor del Corte Inglés. Converses disteses i diverses que no arribava a desxifrar. Persones amb les cames creuades, tasses que fumejaven i dos parells de mans agafades sobre la taula i tot. Unes de dona, les altres d'home. Sense anells.
Gent xumant de cigarrets relligats els sostenia després amb els canells doblegats que queien. Una tarda de dissabte, encara blava i lluminosa, humida, a mig camí de la tardor.
I jo vaig xumar també del meu cigarret i exhalar una gran fumarada que se'n va anar amb un filet de vent. Llavors vaig mirar a dins i veure la cara d'en David, que ja era aixecada i que em mirava interrogant. Què feia allà abaix?, semblava dir. Bona pregunta David, molt bona. Què feia allà amb ell? Molt millor noi, vas millorant...
Vaig fer-li cara “d'ara vinc”, sospirar i llavors va passar el que dic: que vaig preguntar-me jo mateix què carai estava fent allà. De debò no hi havia enlloc cap ruïna lliure d'impostos, cap cova humida i oculta, cap pis franc ple de paper de vàter, cap forat, cap cabana a un arbre on pogués amagar-me de tot allò durant vint o trenta anys més fins recuperar totes les forces que el món m'havia estat xuclat en tan poc temps de vida?
Vaig apagar el cigarret al cendrer de l'entrada. Vaig pujar els escalons i seure. Vaig estar a punt de dir alguna cosa, però no se'm va acudir el què. Qualsevol cosa que pensava em semblava massa elaborada per al boina verda. Ho va fer ell al final, després d'apuntar una evidència: “Fumant, eh?”.
- Sí.
Tenia facilitat de paraula en David. Sempre sabia què dir.
- Joder, i encara falta una hora i quart! M'estic avorriiint...
Exacte. Un suplici, un autèntic suplici per a tots dos. Estona abans havia provat de treure el llibre, però m'havia estat impossible llegir res amb ell al costat.
- Escolta – va dir, mirant a defora -, imagina't...
Ai...
- Imagina't – va continuar -, que et donessin un milió d'euros per carregar la nevera... No ho sé. D'aquí a Sant Cugat. Ho faries?
- Com vols dir?
Entre tots dos havíem estat carregant una nevera de coca-cola aquell matí. De l'entrada del restaurant al magatzem, la vam haver de traginar. Uns trenta metres plans i vint-i-cinc o vint-i-sis escalons de pujada. Havíem acabat fets pols, almenys jo, que m'havia tocat la part del motor.
- Vull dir – va insistir - imagina't que et diuen: “Ei, heu de dur la nevera aquesta d'aquí a Sant Cugat. Us dono un milió d'euros si ho feu.
- A peu vols dir?
- Sí, a peu.
- Però hi ha temps, o quina trampa hi ha?
- NO, nononono! Tu tens tot el temps del món per portar-la. Com si vols trigar un any, si vols.
Vaig rumiar aquella rucada de proposta tres segons. Eren les típiques preguntes que em feia jo mateix quan tenia deu anys... Quimeres utòpiques de sort increïble.
- Entre tots dos?
- Sí.
M'ho vaig pensar. Quina murga! La nevera i escoltar-lo a ell cada dos per tres... Però era un milió d'euros!
- Bé, suposo que sí que ho faria. Seria una murga, però sí.
Va quedar-se'm mirant molt profundament.
- Jo també tio. Jo també ho faria, saps?
Ja està, ja era un dels seus.
- Vaig a demanar una cervesa – vaig dir -.
- Val.
Vaig baixar les escales i preguntar-me què carai hi estava fent allà, quina una n'havia estat fent a la meva vida anterior per patir aquestes fuetades kàrmiques. Era un malson, ho havia de ser, un malson molt i molt real.