Dues passes

Com més temps passa més enrere vaig deixant a la família, amics, coneguts i saludats. Probablement segueixi veient-los tant com abans, o fins i tot més, però d'alguna manera me'n vaig allunyant irremeiablement. No és res voluntari, sinó que ho faig sense adonar-me'n. Un dia qualsevol, per exemple, apareix qualsevol d'aquests que dic i treu a la palestra qualsevol tema o conversa del que parlàvem dies enrere, i m'adono que ara els escolto per escoltar només. Sé quin serà el seu argument final, sé què pensarà i sé quin punt de vista o consell meu rebutjarà i quin vol escoltar en realitat. Són com llegir-se el mateix llibre una vegada rere l'altra. El mateix fil, el mateix final, els mateixos girs argumentals... He canviat molt aquests darrers anys. He absorbit noves filosofies, noves inclinacions, nous tarannàs, nous arguments, nous capítols, nous diàlegs interiors; però en canvi, al meu voltant, tothom queda igual.
I tot això, m'adono ara, em fa evitar-los involuntàriament. Me n'allunyo i em tanco a l'habitació, m'assec a l'escriptori, bordo amb la punta dels dits a la pantalla, m'assec durant hores a la taula d'un bar enfront una tassa de cafè buïda observant cares noves, apuntant gestos, talons de sabates gastats, mirades fugisseres o clavades, perdudes; una mà que fa de pinta del cabell llarg tenyit, el títol del llibre que llegeix el del costat, l'article de diari amb el que s'ha quedat clavada la dona de l'altra taula, les vibracions del cambrer o cambrera aquest matí...
Aquesta setmana he rellegit alguna cosa de Thoreau, i també dos cèntims de Bukowski. Bukowski diu, si fa no fa, que “D'alguna manera em sentia més net estant sol. Jo era un home que s'alimentava de solitud, doncs cada instant sense solitud em debilitava”.
Abans no era així. No ho he estat mai, així, però ara em sento com ell. No puc estar-ne orgullós d'això, però ara ha esdevingut fet. La ment se m'absenta de l'entorn animat i conegut del meu voltant perquè ara he d'esperar a que s'esdevinguin canvis en aquest. El contacte continuat i sense pausa amb un entorn esgota qualsevol percepció de canvi.
Per molt que els aprecii, per molt que els respecti, per infinit que sigui el meu amor i la meva defensa a ultrança de tots i cadascuna de les persones del meu entorn, ara requereixo allunyar-me'n dues passes. Ara necessito viatjar i nodrir-me de coses noves. Ara necessito el meu espai mental, el meu escriptori, el meu llit i la meva biblioteca. Viatjar sense diners, trobar coses noves, posar punts i finals a temes que encara tinc encetats.
No crec que sigui res per estar-ne orgullós, però així és. El cos m'ho demana, com quan agafes la grip. Millor no anar a treballar i fotre's dins el llit, descansar, allunyar-te'n. Tot i que en el meu cas és una malaltia a vida o mort. O ho faig o rebento.