"La confusió crea l'art. Un excés de confusió produeix desequilibri". Anaïs Nin
No puc dormir. És una matinada calorosa de començaments d'Agost i el canguelo m'agafa desprevingut. M'aixeco del llit i surto al passadís per creuar de puntetes el menjador, on ronca el meu pare. Ja a la cuina obro la nevera, on veig que hi queda una cervesa. L'agafo i me l'enduc a l'habitació. L'obro. En faig un glop àvid i avar, i en abaixar-la i sostenir-la amb la mà m'adono que la mà dreta em tremola, talment com m'ho sol fer als migdies, quan vaig passadíssim de cafè. Deixo la llauna sobre la tauleta de niti, al costat dels currículums impresos, relligo un cigarret, l'encenc. Vaig bevent la cervesa, apago el llum i em torno a estirar, fumant entre la fosca, la finestra oberta.
Per intuïció, quan l'acabo, la llenço a la brossa tot apuntant entre la foscor. Sento com pica a la paret la llauna buida i cau sobre la moqueta. Apago el cigarret al cendrer i faig voltes a llit, moltes i moltes voltes. Finalment em decideixo per endegar la ràdio i passar emissores. A la primera notícies de vint-i-quatre hores que ja he sentit, a la segona programes-tertúlia repetits del migdia, a la tercera música clàssica i, a la quarta, sona un super-vendes català. A la darrera un paio parlant de la crisi. L'apago.
Segueixo fent voltes, Hi faig voltes, moltes voltes al llit. Endego la televisió, aviam què. Passo canals com qui remena sense interès una baralla de cartes. Em veig a mi mateix, un home aturat des de fa vuit mesos. Jordi allà, de matinada, amb la pantalla enfocant-lo acusadora, rient-se d'ell. No m'agrada sentir aquesta sensació, i m'aturo en els vídeos musicals i torno a donar-me la volta.
Una estona més tard segueixo sense dormir i sento una cançó nova. M'hi encaro i miro el videoclip. Quan acaba em poso boca-terrosa. Però boca-terrosa no hi estic bé i em torno a posar de panxa enlaire. Tinc calor, i em sembla increïble no haver-me'n adonat abans. A base de puntades de peu faig caure el llençol a terra.
Tanco els ulls per enèsima vegada aquesta nit, però la son segueix sense arribar perquè el meu cap no pot parar quiet. Fa voltes i voltes buscant una solució a tot el percal de la meva vida.
Com que evidentment, no apareix, torno a obrir els ulls, aviam què passa, però al sostre només hi ha la llum impresa i canviant dels vídeos musicals, i això em fa pensar en solitud, en depressió i en el món cruel.
Silencio la televisió i em poso de costat un altre cop, mirant cap a defora, a la finestra. Començo a pensar en tot el que hi ha al carrer aquest de ple estiu. Em pregunto per un moment si em vaig equivocar, si vaig decidir malament quan em vaig quedar sense feina fa vora vuit mesos.
Vuit mesos, ja? Faig comptes respecte a aquesta dada i m'adono que sí, que efectivament ja duc vuit mesos a l'atur, i que només me'n dos. És aterridor, la mort professional és aquí al costat i m'esgaripa tant la idea que sento altra vegada aquesta fulla glaçada i esmolada de la realitat que m'esventra les entranyes. Què he estat fent malament? He fet tot el que estava a les meves mans, no? Déu, penso: i què passarà un cop se m'hagin exhaurit aquests dos mesos, també? Què faré, com m'ho muntaré, quin serà el següent moviment a fer? Tindré opcions de fer tret de tirar-me a les vies?
2012, per Déu, Jordi, què has estat fent tot aquest temps?
No ho sé, merda.
La hòstia noi, on has estat?
No ho sé, ni puta idea, deixa'm en pau! Ni tan sols recordo el que vaig fer ahir...
¿I com és possible, noi?
No hi ha feina.
Com que no? Un home troba feina, si així ho vol.
Jo no n'he trobat.
Com? Per què, quan, qui, a on?
2012, el subconscient em tortura. La meva dignitat, abans un full de paper impol·lut i blanc on m'escrivia allò pel que estava disposat o no estava disposat a passar, imagino és ara com una bola de paper arrugada perduda a algun lloc. No me'n queda ni un bocí ja, de dignitat.
Agafo el despertador de la tauleta i observo que són dos quarts de tres de la matinada. Potser, si m'aixequés i fes alguna cosa, penso, m'agafaria la son. Vull anar a passar els darrers currículums demà. A la cartera em queden només vint euros. He de comprar tabac, un bitllet de tren i moure'm, no fos cas que demà fos EL dia.
Surto del llit i em poso dret una altra vegada. M'assec davant l'escriptori i obro la tapa del portàtil. Reviso el currículum una altra vegada. Ja no sé si ser sincer o mentir. Què vol, la gent que agafa currículums?
Obro un nou document i veig com parpelleja el punt on han de néixer les paraules. Teclejo el primer que em ve al cap i la frase pren forma sobre el blanc electrònic. Una frase barroera, de paraules desentrenades, idea difusa i que em recorda a quan solia emplenar fulls electrònics. Les frases que escrivim sempre brillen menys que les que imaginem un segon abans.
La rellegeixo amb atenció, la retoco d'aquí i l'escapço d'allà i l'allargo, l'escurço un xic, la torno a ampliar i li busco més claredat. Trobo un nom, i l'escric. Quan ho tinc fet recordo que ja havia escrit sobre aquest home mesos enrere.
De seguida em dóna la sensació que puc afegir-ne una segona, de frase, i així ho faig. Aquesta segona frase em fa pensar en una tercera de seguida, que també escric. La tercera em duu a una quarta i la quarta a la cinquena i, tot d'un plegat, quasi sense adonar-me'n, ja he premut l'enter i la barra torna a parpellejar demanant canya al segon paràgraf. M'animo i pico de mans sobre el meu cap. Potser el que em cal és buidar-me una mica.
Teclejo:
“Joan Escolà escrivia sempre sobre ell mateix tot i que s'auto-imposava per sanitat mental el no fer-ho gaire sovint. Això era així perquè inconscientment se n'adonava que no coneixia ningú prou profundament del que escriure, i també perquè de tota la gent que coneixia era molt millor no parlar-ne. Per això inventava altres persones que res tenien a veure amb el seu dia a dia. Podia fer-ho això, i a més així calia que ho fes. Hagués estat una tremenda vanitat - segons la seva opinió - el creure que podia escriure de la gent que coneixia així com així, perquè sabia ja molt bé que, per molt que creguis conèixer ningú, mai li arribaràs al molt de l'ós. Ni tan sols podem arribar al moll de l'ós de nosaltres mateixos.
Per fer-vos una idea del com era la seva vida diré que començava a escriure sempre a la tarda, i que sempre es saltava el sopar i que allargava el ritme del tecleig mentre que a fora el sol s'escorava fins desaparèixer rere els turons foscos de vesprada entrada. Arribava la nit i la matinada. Aquelles li semblaven a Joan Escolà les millors hores per escriure, hores en que el món s'apagava dolç i amb calma al seu voltant. En el mateix moment en que s'adonava que a fora el carrer els fanals ja eren encesos, ell premia l'interruptor de la làmpada que tenia sobre l'escriptori. La llum encesa era el senyal que havia arribat a la meitat de la jornada que s'havia auto-imposat vuit mesos enrere, el dia que va apuntar-se a l'atur i va saber que per molt que ho intentés no eren aquells temps per trobar una altra feina.
Però escrivís el que escrivís Joan escolà, l'escena sempre es repetia: acabava teclejant i divagant sobre sí mateix, sobre els seus dubtes existencials sobre el lloc que havia d'ocupar al món. Temes que en cert moment li semblaven interessants i que quan imprimia s'adonava no podien importar un rave a ningú i que acabava estripant i llençant a la brossa. Les hores se n'anaven, la fosca de nit s'accentuava fora, el vidre de la finestra reflectia la viva imatge d'en Joan il·luminat per la llum de la lampareta de nit, talment com passava al paper. Passaven els dies i les setmanes i, cada dia, a això de les dues d'hora fosca, gravava el document, tancava la tapa del portàtil i s'estirava al llit, badallant.
Allà estirat, abans d'adormir-se, s'adonava tot d'una que tenia gana, i pensava en els sopars als estómacs de la gent que ja s'havien acabat feia molta estona, quan s'havien reunit tots a taula i no s'havien dit res de res mentre que miraven les televisions endegades que a vegades ell mateix veia filtrant-se entre les finestres del carrer. Pensava en els cotxes dormint i reposant a tocar de vorera. Podia imaginar-se tot allò molt bé des d'allà el llit, i per confirmar les seves visions només li hagués calgut d'aixecar-se i fer-hi una ullada. Però no ho feia, doncs aquell era el millor moment del dia per a ell: quan amb els ulls tancats i amb la ment s'escrivia la seva pròpia història abans d'adormir-se, amb la ciutat terriblement callada a l'altra banda de la finestra, quan podia imaginar-se els veïns dormint al seu llit i mentalment escrivia sobre ells. S'imaginava frases i paràgrafs que lliguessin i quedessin bé per descriure'ls, i que es deia faria servir l'endemà d'inspiració. A partir d'aquestes frases arribaria a descobrir els seus somnis, les seves ambicions i els seus fracassos i minsos èxits per així dar profunditat a les històries que provava de parir. Amb els ulls tancats, moltes vegades, fins i tot n'escrivia les perversions. Pervertia amb la ment la caixera del supermercat, la cambrera, la que despatxava al forn...
I s'adormia. L'endemà seria un altre dia.
Tot i que de debò ho desitjava, Bernat Loiola no era Joan Escolà, perquè a en Joan Escolà l'havia creat el mateix Bernat Loiola. Joan Escolà era el seu doble, un alter ego del que hagués volgut esdevenir ell mateix. Joan Escolà era un home arrauxat, decidit, animós i amb prou consciència del seu talent com per ser confiat i no dubtar de sí mateix. Joan Escolà era l'home que Bernat Loiola sempre hagués desitjar ser.
I ben mirat, encara i que compartissin algunes coses que els fessin gairebé idèntics – com la seva afició a la lectura o l'escriptura, a les cames llargues de les noies a l'estiu o a la cervesa doble malta sense pressa o als cigarrets de matinada -, no s'hi assemblaven gens ni mica. Treballaven tots dos a les mateixes hores, però a diferència d'en Bernat, Joan escurava fins a l'últim minut amb una confiança inusitada. Tots dos s'aturaven únicament per fer cafè, dinar i sortir a passejar. A partir de les sis de la tarda, el tecleig d'en Joan era l'únic tecleig constant i sonant que no parava mai. A diferència de Bernat Loiola, a en Joan no li feia pas por de prostituir la seva pròpia ànima sense contemplacions ni dubtes, no li feia por obrir-se al món. Bernat Loiola en canvi, sempre tenia por al “què diran”.
Bernat Loiola era irregular i temerós perquè temia que tot allò que escrivia fos massa semblant a sí mateix. No li agradava escriure sobre res seu, i contínuament s'aixecava de la cadira maleint la seva sort. Havia estat dotat clarament de geni amb les lletres, constància i cabuderia com el seu doble, i com ell sentia les paraules a dins seu bullint i desitjant de sortir, però mai li sortien amb l'enginy i la imaginació com les escrivia Joan Escolà. Bernat era un ésser massa moral, un ésser encallat, covard.
A Joan Escolà en canvi, no li importava gens ni mica deixar les coses clares i prostituir-se ell mateix. És més, era divertit, li agradava trobar-se sota l'atenta mirada de tothom. A Joan Escolà li agradaven tant la claredat com les giragonses en literatura, i era conscient que un escriptor havia de passar per força moltes hores sol amb sí mateix i que, per tan, mai viuria com viuria tant com una persona que mai s'assegués a contar històries. Les hores davant la pantalla li restaven vida, però no es torturava. Sabia el que volia i per això, quan anava faltat de material, buscava sempre en sí mateix. Havia de fer més amb menys, aquella era la clau. D'on se suposava que havia de treure el material, sinó?
A Bernat Loiola, en canvi, treure a passejar els fantasmes que li havien quedat a dins l'aterria més que els propis fantasmes.
Tots dos escriptors s'aturaven sovint per fer sonar la pedra de l'encenedor i continuar amb un cigarret penjant dels llavis. Bernat Loiola se'l fumava dret, passejant d'un costat i un altre de l'habitació, rumiant com encarar-ho. Havia de deixar de ser ell mateix, si de debò volia escriure.
Joan Escolà se'l fumava assegut, teclejant i tirant endavant el que tingués entre mans. La cendra li queia sobre el teclat perquè no podia parar i xumava i xumava sense ajudar-se ni tan sols dels dits, ocupats. No podia aturar el flux de les idees arribant al seu cap. Bernat Loiola xumava dret, se n'encenia un altre i de seguida pensava en càncer de pulmó, en arteries atrofiades i atacs de cor. Joan Escolà havia pensat alguna vegada en tot allò, però quan escrivia no hi pensava. No era el moment.
Tan Joan Escolà com Bernat Loiola revisaven les lletres que havien teixit sempre pels matins, quan respiraven aire nou i el cervell s'havia reiniciat. Joan Escolà sabia on xerricaven les paraules i les frases mal col·locades i les guixava i tatxava sense pietat. Bernat Loiola no sabia mai que calia suprimir de tot el que havia escrit ni què s'havia de conservar. Joan Escolà esborrava arxius de l'ordinador i omplia la brossa fins dalt. Bernat Loiola conservava tot el que feia per si qualsevol altre dia ho veia més clar.
Tots dos s'alçaven descalços de la cadira quan escrivien a plena matinada per anar a buscar beguda a la nevera. Joan Escolà ho feia sobre les rajoles fredes o sobre el parquet neutre d'un apartament barat – Bernat Loiola no havia decidit encara quin seria el terra que li instal·laria, a l'apartament d'en Joan, només sabia que a diferència d'ell en Joan vivia sol.
Bernat Loiola sempre posava els peus sobre la moqueta de la vella casa dels seus pares. Bernat Loiola s'havia quedat a casa per no haver de témer la fam, la misèria o la solitud.
Joan Escolà podia escriure de casa seva perquè se n'havia allunyat prou com per a fer-ho i se sentia lliure per fer-ho; Bernat Loiola no hi havia manera que trobés la manera d'escriure de la casa o de la família de la que formava part. Hi estava massa a prop encara.
Quan tots dos per la seva banda, tornaven a l'habitació després de visitar la nevera, amb l'esforç d'un dit els hi feia un estrèpit la llauna en obrir-se. Xarrupaven l'escuma en la silenciosa matinada i tots dos se la bevien sencera a l'escriptori mateix, aturant-se cinc o deu minuts abans de tornar-s'hi a posar. Només un d'ells no havia hagut de creuar el passadís de puntetes ni passar rere el sofà d'esquitllentes procurant no despertar son pare. Només un d'ells havia dat més importància vuit mesos enrere a la independència que a la seguretat. Tots dos tornaven a fumar mirant per la finestra. Quan ho feien, Bernat era l'únic que hi veia el carrer que havia vist tota la vida. Joan mirava per la finestra i veia un món nou que li excitava la imaginació.
Tots dos estaven en crisi, tots dos estaven a l'atur, però tan sols un dels dos sentia cada dia en les hores de sol, l'acusadora mirada de la família en la ruïna caient sobre seu demanant-li resultats immediats. Bernat Loiola esmorzava i dinava molt bé cada dia i ben acompanyat per aquells que creia en secret no l'entenien. Joan Escolà en canvi, semblava un pedant amargat. Sempre estava sol i havia trobat una granja prop de casa on els entrepans els deixaven a un euro. Feia vida a la granja, i per dinar es feia arròs bullit sense res més, sopa o fideus instantanis o bé es menjava peces de fruita per no perdre temps cuinant.
Tan Bernat com Joan esperaven que tothom estigués cansat de treballar abans de posar-s'hi ells mateixos. Escoltaven el carrer i imaginaven a tots els altres tornant a casa exhausts de treballar o desesperats de buscar una feina. Els veien talment a la pàgina emplenant-se, amb els nens agafats de la mà, amb les bosses carregades tornant del supermercat o amb la barra de pa per compartir amb la parella o fer entrepans als fills l'endemà. Hi havia mares, pares, àvis i àvies i nens i nenes. Tots dos sabien que hi havia mil possibilitats dins de cada llar, que alguns llegien el diari o un llibre, que d'altres jugaven a escacs o a les videoconsoles, que alguns es socialitzaven contant-se les coses que els hi havien passat, que d'altres es consolaven o se n'alegraven del que fos, que s'escridassaven, que se n'anaven a estendre la roba, que miraven la tele o navegaven per Internet, que avançaven el dinar de l'endemà o acabaven o ajudaven a fer els deures.
Quan per la immensa majoria arribava el punt i final del dia, començava el dia per a Joan i Bernat, asseguts a l'escriptori i pensant d'una forma o d'altra perquè tots ells eren com eren i perquè feien el que feien.
No ho semblava, però era una feina dura aquella d'escriure. Sembla fàcil sempre i quan només llegeixis el que d'altres han escrit, així havien començat tots dos. Però resulta que un món ben diferent es presentava quan erets tu qui s'asseia a escriure. Un bon lector no té perquè ser un bon escriptor, ni, clar, un bon escriptor un bon lector. Això ho sabien tots dos.
Tan en Joan com en Bernat sabien per experiència pròpia que moltes vegades escriure era, alhora que una necessitat, un malson pitjor que qualsevol feina estúpida de la que haguessin treballat abans. Això era així perquè escriure els hi importava, i aquelles feines ja eren tema mort. La mateixa inèrcia d'escriure t'atrapava, s'apoderava de tu i et feia sentir durant dies com si les forces et comencessin a fallar, com si estiguessis retenint amb els braços la mandíbula assedegada i tancant-se d'un monstre que se't volia cruspir viu. Això era ser escriptor. Ho odiaves i ho anhelaves alhora. Una droga.
I mentre que Joan Escolà no se'n penedia pas gens de la decisió que havia pres vuit mesos enrere, Bernat Loiola havia dubtat des del primer dia en el merder que s'havia fotut. Mentre que Joan Escolà confiava en ell mateix i estava segur que l'esforç per arriscar-se i fer-ho bé havia de tenir premi al final, Bernat es maltractava cada dia pensant en que havia estat perdent tots vuit mesos mirant en la direcció equivocada quan podria haver estat buscant feina. Tots dos escriptors havien pres una decisió important i crucial vuit mesos enrere. Les decisions eren les mateixes, però com que tots dos éren diferents, s'ho havien pres amb ànims també diferents i per això escrivien diferent.
Tots dos havien perdut la feina i havien dit de jugar-s'ho tot a una carta, però mentre que Joan teclejava cada dia agraint el temps que encara li quedava per obtenir el resultat esperat, Bernat Loiola treballava maleint tot el temps que havia passat sense estar mai segur de si havia trobat o no la tan somniada veta d'or que tots dos perseguien.
Bernat i Joan, tots dos havien nascut el mateix dia a la mateixa hora, al mateix hospital i de la mateixa mare. Tots dos dinaven al mateix carrer els diumenges a casa els pares i tots dos havien dormit a la mateixa habitació mitja vida, al mateix llit i s'asseien al mateix escriptori en la mateixa posició de sis a dues de la matinada, fumaven el mateix tabac i bevien la mateixa marca de cervesa. Però eren ben diferents.
Una altra diferència substancial entre ells dos era que, d'alguna manera, Bernat havia creat a en Joan. Joan era el seu doble, una invenció, una mentida, un somni, un desig tan poderós de ser com ell que havia necessitat de crear-lo.
Un patia perquè sabia que tota nit portava un demà sense esperança, l'altre era feliç de saber que tot demà podia ser un nou avui per tornar-s'hi a posar i seguir creient.
I així era, més o menys, com eren de semblants i diferents alhora, Joan Escolà i Bernat Loiola”.
Després de tot això badallo, desfet, cansat. Em sembla més del mateix del que sempre escric, i de fet ho és. La brega contínua amb el mateix personatge dut a dos extrems diferents. Encara i que no ho vulgui, sempre surten els mateixos personatges: el cabró d'en Joan Escolà, rabiosament optimista i lliure i el tarat d'en Bernat, l'escriptor més pusil·lànime i mesell mai abans creat. Cap dels dos m'agrada.
Premo el símbol del disquet de la part alta i el processador em demana un nom. Hi poso “Els dobles” i tanco la tapa de l'ordinador. Me'n torno al llit, apago el llum i miro enlaire.
Al sostre hi veig ara el reflex dels fanals del carrer, i d'allà estant sento clar el xiuxiueig d'una televisió llunyana, una que algú s'ha deixat endegada per enèsima vegada. Irromp en la matinada el so d'un motor llunyà que s'acosta i acaba per inundar el barri al complet. És el so d'un cotxe que roda per la riera, a uns sis o set carrers de distància, calculo. Ara a cinc, ara a quatre, ara a tres...
El so rebota per les files de façanes de les cases i arriba fins on sóc. Se'n tornar a allunyar. És a un carrer, a dos, a tres... Se'n va. El sento fonent-se i mentrestant tanco els ulls i provo d'imaginar-me la marca del vehicle, el model, el dibuix dels pneumàtics lliscant sobre l'asfalt i si té o no té la itv passada. Haurà pagat l'impost de circulació?, em pregunto. Parlarà pel mòbil? Quina música durà posada? Estarà escoltant tertúlies o no duu res de res endegat?
A partir de totes aquestes dades podria fer-me una vaga idea de les particularitats del misteriós conductor rodant a aquestes intempestives hores. Em pregunto si a ell o a ella també li assalten tot sovint totes aquesta mena de preguntes de dement total quan no pot dormir a plena matinada o, si bé si ja les va tenir fa temps i les va acabar solucionant i posant-els-hi punt i final. Em pregunto si és una persona que ja s'ha llaurat un camp a la vida i ara recull o bé si és algú que tot just ha trobat ara el seu camí per anar al seu camp, si el va trobar fa res i tot just ara està sembrant. Em pregunto totes aquestes mandangues i també on collons anirà ara, de què va conduint a aquelles hores com un dement.
No sé perquè decideixo contestar-me que el cotxe és un Fiat de tres portes i vermell, ben igual que el meu. Em dic que el model és també un Punto, i a partir d'aquí ja és fàcil imaginar-se que deu tenir els pneumàtics tan o més desgastats que jo, i que no ha pagat ni l'assegurança ni la itv ni l'impost de circulació ni hòsties perquè no pot fer-ho. Com jo, no pot pagar res de res. És un home a l'atur, acabat, això està clar. A qui sinó a un home amb un punto vermell i pneumàtics gastats li agafa tot de sobte la imperiosa necessitat de sortir a fer un volt de nit? Bona explicació, em meravello del meu enginy. Jo també hi aniria, si tingués diners. També jo necessito evadir-me, com aquest, que aquesta matinada ha tingut que sortir perquè no podia més. Ha de tenir raons potents, no, per necessitar escampar la boira? Quines són aquestes raons? És clar que les condicions del cotxe no són les més adients. I si l'atura la policia què?
Ei, i si és en Joan Escolà? Sí, probablement sigui aquest tarambana. Té la meva mateixa edat, fuma el mateix que jo, beu la mateixa marca que jo però ell va tirar pel dret, el molt cabró. Vam néixer el mateix dia a la mateixa hora de la mateixa mare. Ha sortit aquesta nit amb el cotxe perquè li cal d'espolsar-se tota aquesta emoció que no el deixa dormir. Emoció? Per què emoció? Això està clar: avui s'ha quedat treballant fins més tard el tio. L'home va tenir una idea per escriure vuit mesos enrere. És un home vàlid, com en Miller, un home que al no ser destruït no n'hi va quedar una altra que confiar en sí mateix. Està escrivint i desenvolupant una idea i aposta fort trobant de cop i volta el gir final sensacional que li calia. Està tan satisfet que ell ha estat el primer d'agafar els darrers vint euros de la cartera i sortir a fer un volt. De debò, com l'odio, al fill de puta d'en Joan!
I mentre que penso això sento un altre motor, i claríssimament m'adono que és un altre fiat vermell que passa per la riera, de la mateixa cilindrada però conduït més lentament. El so creix i decreix progressivament fins que pren el seu punt màxim davant de casa i llavors, torna a allunyar-se, com ja ha fet el cotxe d'en Joan. Obro els ulls aterrit. Bernat? Ets tu, Bernat? Tu també has sortit de matinada? On collons vas? Què fas tu, ratllat de la puta vida?
Ara sí que no puc dormir. Endego el llum i m'assec al llit. Penso que podria fer com tots dos i anar a fer un volt. Com en Joan i en Bernat, vull dir, que no són res més que invencions meves en les que ara ja no puc deixar de pensar. Les meves pures invencions que em devoren ara. No podria jo ara agafar les claus del meu cotxe com han fet ells i anar-me'n a fer un volt nocturn? Ei, m'aniria molt bé. Jo també tinc un fiat Punto vermell i tampoc he pagat la itv ni l'assegurança i amb prou feines em queden pneumàtics. Tenim coses en comú tots tres. Per què no puc fer com ells dos? A mi també em van despatxar com ells, també estic lluitant, a la meva manera, i per això els currículums, doncs duc vuit mesos buscant feina per tot arreu.
Em torno a estirar. Tinc un cotxe com ell, però no hi tinc pas benzina al cotxe. Tinc el diposit ple, ple de teranyines. Encara em falten uns quants dies per cobrar l'atur i així potser tornar-n'hi a posar i poder així tornar a sortir a buscar feina, a passar més i més currículums que no fan més que malbaratar la tinta de la impressora que ells utilitzen per treure'n palles mentals. És dia quatre, o dia cinc ja, doncs és plena matinada. Com collons s'ho han fet tots dos, penso, en Joan i en Bernat - invencions meves - per carregar de benzina el cotxe? D'on han tret calés per la benzina els molt malparits? Què faran la resta de la setmana?
M'amago sota el coixí, frustrat, pensant. Faig pressió amb aquest i amb les mans sobre el cap, com si me l'hagués d'esprémer. Rumio sobre què serà el que a mi se m'escapa, què els hi ha passat que ara se m'escapa. Perquè s'ha gastat els calés en Joan? Com pot en Bernat, el pessimista Bernat i sempre covar, fer el mateix? Ei, a mi també m'agradaria fer-ho, nois, però no teniu seny o què?
Sé que tinc vint euros a la cartera, els meus darrers vint euros. Si jo tinc vint euros ells tenen també vint euros. És així i no hi puc fer res més. Cadascú se'ls gasta com vol, però cada mes comencem tots tres amb els mateixos calés, fent el que sigui que fem cadascun. Jo, el que faré demà, serà comprar tabac, pagar-me un bitllet de tren per passar uns quants currículums més i no quedar-me aturat sense fer res de res. Ells dos, en Bernat i en Joan, no passen mai currículums. Un viu alegrement com si no hi hagués d'haver mai demà i s'ho rebenta tot d'un dia per l'altre, i el segon es consumeix en el passat que el devora i el futur que l'espera, patint fins per cada cigarret que es fuma. D'aquí a uns dies, quan cobri, hauré de comprar tinta per la impressora també, però per imprimir més currículums. És la via més directa per aconseguir algun dia passar la itv, pagar l'assegurança, comprar fulls blancs i tornar a intentar-ho, anar-se'n d'una vegada per totes de casa i començar a viure. Diners, diners, diners... sempre el coi de diners.
De cop me n'adono de tot. Merda. Surto de sota el coixí. Obro els ulls. Ja sé què ha passat, fills de puta, maleïts traïdors! Tots dos heu acabat d'escriure alguna cosa, oi? Oh, sí, oh sí sí sí! Heu acabat un llibre cadascú, oi, malparits? Tots dos us heu dedicat a escriure durant vuit mesos i us ha sortit bé. Cadascú dels dos ha escrit del que li faltava a l'altre. Un ha escrit de l'alegria de viure, de les oportunitats que se'ns presenten únicament una vegada a la vida, de la confiança, de l'esperança i de l'autoestima. L'altre cabró ha escrit sobre la por que ens fa viure, de les oportunitats que deixem córrer, dels dubtes de les persones, de la mancança d'esperances del món, de la inexistent autoestima que es torna una mort en vida quan no afrontem cada dia com una persona nova. Cadascun s'ha creat a l'altre!
Així que han escrit, els traïdors! Estan pletòrics, han acabat alguna cosa, un llibre?
Jo no he escrit, jo només he escrit currículums. Tots dos han escrit alguna cosa i han sortit ara amb els darrers vint euros a rebentar-se'ls, a celebrar-ho. Són feliços tots dos. Ja no pensen en demà, són feliços, feliços. Se n'han acabat sortint i ara ho celebren, els molt cabrons!
I jo? Doncs Jo aquí, vuit mesos després, sense haver escrit res més que currículums i aquest resum de les meves invencions passades. Els he sentit a tots dos clarament passar amb el cotxe i jo no he trobat cap feina. No n'hi ha pas, de feina. No faig res, no he fet res de res, he perdut el temps vuit mesos i ells, cadascú a la seva manera, l'han aprofitat. No vaig voler fer cas ni a en Joan ni a en Bernat. Tots dos dins meu em demanaven d'agafar ja el toro per les banyes, atrevir-me afer alguna cosa ja per comptes d'estar ben acomodat abans d'emprendre-la.
Ara tots dos s'allunyen de mi. Han agafat volada pròpia. Se'n van, se'ls empassa la nit, se m'escapen de les mans. Un i altre han emprès la seva vida després de mesos d'insistència. Avui és la seva nit. Aquí em deixen ara, sol i arruïnat, incapaç. Oh, jo us he creat, nanos! Per favor, torneu. Torneu a mi, cabrons!!
