Què cansat n'estic ja...
No fa gaires setmanes en alguna mena d'informe o d'enquesta – no em pregunteu quin era exactament -, s'assegurava que la societat catalana favorable a la independència fregava ja un xic més de la meitat. Els diaris ho van esmentar, les ràdios i fins alguna televisió tot de biaix. Durant dies al matí ens llevàvem i llegíem els articles d'alguns columnistes que prenien aquesta dada com a axioma per tal de deixar anar després el seu propi punt de vista, ja fos en essència aquest favorable o no favorable, això tan és. Crec que tothom hauria de dir-hi la seva en aquest tema, ser clar, dir sí o no i exposar els raonaments sense amagar-se sempre i quan aquests siguin raonables.
Aquest matí, m'he llevat i un diari ha aparegut entre les meves mans. N'he passat un parell de fulls i he trobat això:
“Artur Mas demana el suport de la societat civil al Pacte fiscal”.
Era molt d'hora, tot just m'acabava de prendre el cafè i aquest no m'havia fet cap efecte. He hagut de fer un parell de glopades més d'oxigen i tornar-m'ho a llegir:
“Artur Mas demana el suport de la societat civil al Pacte fiscal”.
Flipava colors.
Que Espanya – o la idea fantasmal d'Espanya - en el seu plantejament més progressista o arcaic – els de la flor vermella o els de la gavina carronyaire – és un mal negoci per Catalunya, ho sap tothom d'aquí ja. Que Espanya, quan són vaques grasses malbarata recursos i té la visió progressista i de desenvolupament a l'ull del cul, ho diem aquí i ho diuen a Europa i a l'altra banda de l'atlàntic, arreu. Que en vaques magres Espanya és metafòricament parlant com una sangonera que no surt ni amb aigua calenta de les poques mamelles de les que xuma, i que en època de vaques grasses és una instal·lació d'aigua ineficient que té fuites per tot arreu, també és prou visible. Que si Espanya fos un tren els amos d'aquest tren es dediquen a posar oli a la maquinària clavada i que deixen sense el lubricant essencial a la maquinària clau que la impulsa i l'ha fet avançar durant centenars d'anys, crec que és una bon paral·lelisme sobre les inversions i els recursos que aquí falten i l'abandonament que sofrim.
Espanya és mal negoci econòmic, polític i perjudica exasperadament la salut del qui s'hi vol fer entendre. Torna boig Espanya, això està clar. Se n'ha fet apologia per un tub i de raons per entendre això no ens en falten a l'estúpid ciutadà – parlo per mi – de a peu, aquell que intueix però no coneix el que en realitat succeeix entre bastidors de les altes esferes.
Però no puc evitar, amb els temps que corren, quedar-me atònit llegint aquest titular:
“Artur Mas demana el suport de la societat civil al Pacte fiscal”.
No sé com qualificar-lo. És una súplica? Una exigència? És una petició de suport social pel lider votat que està al capdavant de tots nosaltres defensant – teòricament – els nostres interessos? És hipocresia?
Per a mi, tal i com està el pati, és com un insult.
No dubto de la importància dels calés en aquest món d'avui dia. Els detesto sí, perquè negar-ho? Detesto aquest món que balla al voltant dels maleïts calés. És possible un món sense diners? Oh, deixem aquest tema per un altre dia. El cas és que cada dia els odio una mica més profundament, els refotuts diners, però no puc negar que ara per ara les bases d'aquest món en el que visc els calés són pedra angular, el nucli essencial, i que el panorama actual no fa massa pinta de que tot hagi de canviar a curt termini. Mitja Europa i mig món està tenallat per la omnipotència del món econòmic. Els estats creats per garantir els drets comuns dels mateixos homes que els van fundar estan ara fent figa a l'economia global; ja no són ells qui manen, sinó una altra cosa, un poder fantasma dels mercats. Si estem com estem és pot dir sense embuts que és per culpa de la economia.
Sobre economia Thoreau deia a Walden:
“L'economia és un tema que pot tractar-se amb lleugeresa, però que no podem oblidar”. De fet així mateix comença el primer capítol del llibre: “Economia”. No dubto en cap moment que el Sr Mas, tan diferent ideològicament a Thoreau, coneix també de la importància que tenen els diners. Deu saber tan bé com altres com canviarien les coses en cas de tenir la clau de la caixa a Catalunya, el com anirien de millor les coses en cas de decidir nosaltres sobre els nostres propis recursos, com es guanyaria en autonomia i com se'n beneficiaria l'economia d'estar dedicada única i exclusivament al desenvolupament i recolzament de les nostres necessitats i eventualitats, que són completament diferents a les de qualsevol altra zona de l'estat del que ara formem part. D'això ja se n'ha parlat molt.
Deixant de banda si aquest món econòmic tal i com és ara m'agrada o no – que no -, jo també entenc la demanda de la clau de la caixa doncs. Que Catalunya, com eterna nació amb aspiracions a esdevenir alguna cosa més que un poble i una cultura lligada amb cadenes a la idea d'una Espanya que s'entesta a ser uniforme i a negar la multiculturalitat que la forma hauria d'aspirar, sempre, a anar més enllà en tots els fronts possibles, hi estic d'acord jo també.
Que Catalunya ha d'evitar i sortejar tots els complots, bombardejos i atemptats d'aquest estat central enfollit i encarnat en una mena de terrorista que es carrega llengües, lleis i tot el que no consideri la seva idea “nacional”, crec que ho ha de fer.
Per això no entenc aquest titular.
Ni entenc això:
“El president de la Generalitat, Artur Mas, ha demanat a la societat catalana "pronunciaments explícits" a favor del pacte fiscal per deixar ben clar a Madrid que el nou model de finançament és una "petició de país".
El país reclama la caixa, senyor Mas, no es pot negar això, però també una altra cosa està demanant ara el país, una altra cosa que no sé si vostè per vanitat, interessos foscos i secrets, per cabuderia, per estupidesa, per bogeria, perquè és vostè un soca o un talp cec que no hi veu o que no vol veure. De debò m'està, ens està dient, que a fi de comptes només li interessa a vostè i a la seva formació que els diners siguin aquí i que tota la resta no importa? Només li interessa el pacte fiscal, a vostè? No aspira a res més, de debò?
El pacte fiscal no li donaran, Sr Mas. De fet ja s'ha dit a l'oest que ni ho somnii. Què fas quan no et retornen una cosa i que és el teu legítim dret el tenir-la? Què fas quan per molt que expliquis i t'armis de paciència t'adones que t'enfrontes amb algú que no et vol escoltar ni t'escoltarà mai? Amb algú que et fot una bufetada o una punyalada quan et gires d'esquena?
Doncs te'n vas. Per sanitat mental. Està en joc la meva supervivència.
"No hi ha més sord que el que no vol escoltar".
Els números a Internet, als diaris, a la televisió, a programes i àgores, no donen possibilitat de dubtar-ne: Catalunya ha sortit perdent MOLT amb el seu tracte de favor amb Espanya. No surten els números, és mal negoci, pagues, ho dones tot, i quan arriba l'amo a casa a sobre et fot una pallissa que et deixa mort o no et deixa parlar amb el cosinet de la Franja, València o Menorca perquè ja li han tallat la comunicació directa o no recorda el codi en el que us comunicaveu.
Hi ha vegades en que allò que sembla una bogeria, una demència – agafar els trastos i fotre el camp -, és el que HAS de fer. Hi ha vegades en que no fer-ho, és l'autèntica bogeria, la demència, la ceguesa, l'estupidesa, la cabuderia, la vanitat.
Hi ha qui està completament en contra. Val, s'ha de respectar, tenen l'ideari clar i no se'ls pot fer entrar en raó o costarà molt més. Quan es busca la grandesa sense oposició, quina gràcia té assolir-la?
Però vostè i els altres vostès als qui representa, són en realitat pitjors que els que estan en contra del lliure exercici de decidir dels catalans. No té convicció de res, vostè, és calculador. Quin és el seu ideari? Les mitges tintes? Au i al carai! Vol saber perquè són vostès pitjors? Perquè vostè és conscient del mal tracte i el menyspreu al que estem sotmesos però encara surten amb coloms del capell cada dos per tres. Distreuen al personal perquè no estan decidits a fer res de res, i els indecisos, sap, no poden capitanejar res de res. És un suicidi dar-li el timó de res a un indecís, un capità que dubta de tot o treu sempre mitges solucions per por a prendre la decisió i que vol quedar bé amb tothom. Senyor, decidir significa prendre partit en una direcció o altra, i està clar que si s'avança en un camí l'altre no l'agafaràs. O vas cap a un costat o cap a l'altra, no es pot tenir tot alhora. Un capità no ha de dubtar, senyor Mas. Quan vostè buscava la cadira de la generalitat es fotia a la boca frases senceres i discursos que feien pensar que vostè seria l'indicat per a dur a Catalunya a bon port. Eren totes per la cadira, només? Per carregar-se l'anterior govern i prou? Com es pot un transmutar tan sovint en una cosa o altra segons bufa el vent?
De quina manera vol quedar a la història vostè, sr Mas? Un messell més?
Té un poble al darrere, sr Mas, sí, els que el van votar i els que no em vam votar. És lícit que li demani recolzament, però per a què? Per a això? Per a la caixa i prou?
A nosaltres i a vostè ens falten al respecte a Espanya, però vostè li falta al respecte al poble del seu darrere, al que vostè ES DEU. I si la societat civil li demana ja via directa, i que es deixi de marejar el cony de perdiu que ja està vomitant, que faci vostè una refotuda cosa d'una vegada, un referèndum, una proclama, trencar relacions – el que sigui -, és una falta de respecte IMMENS no escoltar-lo. Com espera que el poble sencer li doni recolzament per una idea política de mitges tintes - altra vegada - de la seva formació? Vostè, tots els polítics, s'han d'adaptar a les demandes del poble, escoltar-les, interessar-se'n i temptejar quin recolzament real hi ha per aquestes i no fer un anàlisi frívol com ara “tot està molt verd”. No és al revès, senyor, no senyor.
Vostè és el que està verd i qui ja ens té fregits.
Quin món més estrany aquest. Vostè demanant a la societat civil que li recolzin els seus fulls de ruta mentre retalla i retalla a la societat civil per dictamens Espanyols que vostè acata sense moure una cella. Per favor! Vostè ara demana? Atengui primer les demandes dels de sota, i després veurem. Vostè es deu a nosaltres, sr Mas, no nosaltres a vostè. El titular, Sr Mas, hauria de ser que vostè recolza tot moviment popular de majoria favorable al procés d'independència on - clar - ja va la nostra caixa comuna inclosa. És un insult per tota aquesta gent, per tots nosaltres i ara sí, majoria, que vostè només demani la caixa i no la dignitat en la manifestació de l'onze de setembre que reclamarà totes dues coses, per exemple. Que vostè demani ara només una minsa part del que els seus ciutadans demanen, del total, és un insult molt greu. I amb els respectes per als senyors dels diaris, que els en hi guardo i molt -, això d'avui és malbaratar paper.
Com a ciutadà no estic aquí per a atendre els seus interessos o aspiracions polítiques, sóc - som - aquí perquè vostè atengui les nostres aspiracions i interessos polítiques, nacionals, humanes i de dignitat i llibertat; perquè hem treballat dur, hem complert amb els nostres deures i obligacions tota la vida o provem de seguir complint-los dia a dia, perquè ens fem grans i evolucionem i esperem que els polítics també ho facin. No esperem rebre d'ells doble bufetada - la de l'oest i la d'aquí -.
Faci el favor d'evolucionar. Vostè i els seus professionals marejadors de perdiu em cansen, m'esgoten, m'inflen els collons més i tot que els de l'oest, perquè els tinc més a prop, i els que em fan mal de veritat són aquells que tinc més a prop de casa.
