:) Com me n'alegro...

"(...) d'aquell sol
funcionant a tot drap
allà enlaire i
caient
fins al fons
d'aquesta
fosca.”
Bukowski

però compte...

“«no és el mateix», vaig dir,
«superar-ho que simplement endurir-se»”.
Buk altre cop

I demà mes

Avui podríem anar-nos-en
a casa aviat.
Són les 22:52 i
el partit s'ha acabat
tal i com s'esperava
el Barça ha guanyat
i el PSG tornarà a casa
a reflexionar
i a esperar
la següent
temporada.

El vuitanta per cent
dels clients
s'han aixecat,
a l'acte:
han pagat i
marxat
amb un somriure
dibuixat
entre l'escuradents
i les dents
i jo sento
l'estranya sensació
de sempre aquesta
de que avui podríem anar-nos-en
a casa aviat.

A les 23:37
entra un passerell
amb cara de guilla maldestre
seguit d'un búfal lletós
que es frega les dents
frenèticament
amb el dit índex.
Observen com retiro
les últimes tapes
de la vitrina expositora
que en Fernando
va embolicant a la cuina
amb paper albal.

La pregunta és
obligada:
“Què
voldran
els senyors?”

I els senyors
-si se'ls hi pot dir així -
voldrien sopar,
és clar.
Que és possible,
sopar?

“Quin greu
que em sap!
La cuina
ja està
tancada”.

Avui podríem anar-nos-en
-encara-
a casa aviat
Són les 23:45 quan
els hi serveixo
dues mitjanes estrella
contra la seva voluntat
- ells volien l'estrella Galícia
que és la cervesa de moda -,
i són les 23:47 quan
els hi deixo
les dues preuades
bosses de patates xips
al costat
de dues safatetes
d'olives farcides i
la darrera tapa
d'amanida russa
que ens queda
amb dues
forquilletes
i quatre bocins
de pa
- un detall de
la casa -.

Anar a
una taula
on les mirades
dels clients
i els seus
moviments
en silenci mortal
sempre fa sentir-te
incòmode
si t'acabes de defensar
a capa i espasa
de l'acusació d'intrínseca maldat
i qüestionable moral
que segons ells tens
per no estar disposat
a dar-los de sopar
plats calentets
per “set minuts de merda”
que fa que la cuina
és tancada.

Avui podríem anar-nos-en
a casa aviat
però no és
fins les 00:41
que aconsegueixo
se'n vagin per allà
on han vingut
fa més d'una hora,
espai de temps
suficient
crec jo
per beure,
menjar
xisclar
sortir a defora
a fumar
cigarrets relligats
i permetre'ls
a cadascun d'ells
pel cap baix
tres viatges
a la tapa
del nostre lavabo
impecable.

El procediment normal
va per
etapes:
els hi atures
la televisió primer,
reculls les taules
i les cadires
de la terrassa
procurant obturar
estratègicament
el passadís
que condueix als lavabos
per acte seguit assetjar-los
amb l'escombra
i fins i tot els encercles
amb l'aigua sabonosa
Si mentrestant observes
que estan enganxats
al puto mòbil
sol haver-hi prou
amb desendollar
la seva comoditat
apagant el router.
I encara i així
t'has de negar
a vegades
a servir-los
dues mitjanes
i dues bosses
de patates
més
i esperes
esperes i
esperes
a que l'avorriment
de no tenir res més
a fer aquí
res més a
dir-se
els venci.

La teva arma
és estar ja
acostumat
a l'avorriment
ells no el poden
sofrir.


Avui podríem haver-nos-en
anat a casa aviat
em dic
a la 1:35
derrotat
al meu llit.
Però tan se val
això ara
si no pot ser
no pot ser
però sempre hi ha
un demà
per tornar-ho
a provar.

Descompressió

A la fonda tenebrosa
palpo les restes del naufragi
en l'última immersió
i ressegueixo amb la mà
els mateixos contorns
que tant de temps ja he explorat.
Fa temps que no espero de trobar-hi
cap altra ampolla de bon rom
de la meva etapa pirata,
ni cap altra moneda d'or
de valor incalculable.
Crec que
el que passa és
que em costa
em costa horrors acomiadar-me
amb una carícia de l'acer rovellat
d'aquesta bombarda
que he decidit deixar
per sempre més aquí abaix.
Sí,
el que passa és
que em costa un munt de fer
les tres tirades de corda
que m'hissaran a superfície
amb el vell mascaró de proa.

Però sé
que
sols em queda
deixar ara
els morts
en pau.
Sé que
sols
em queda tornar
a respirar aire
no-embotellat.


I ja a coberta
sento la campana
que ordena llevar
l'àncora,
i veig el capità
de mans plegades
a l'esquena
que em demana
un informe
que sols puc dar-li
ara en vers.
Li dic
que vaig ser viu
en cada instant
que vaig naufragar
que vaig ser viu
en cada braçada
que em va esgotar
per creuar l'oceà
viu fins i tot
en cada crit desesperat
i viu en cada alè salat
que em vaig empassar,
prou viu ara
com per sentir la pau
que sols s'assoleix
tornant al lloc dels fets;
més que viu que mai
emergint del fons de mi mateix.

Canet-Barcelona-Àmsterdam-Quito

Alguna cosa tocaria ben fons de ma mare quan la Martina i la Sofia se n'anaren al quiosc de l'aeroport, doncs els seus ulls clavats en la seva néta es van començar a emplenar de llàgrimes i sols uns segons després ja somicava.
- Ei, va-va... – li vaig dir, tota agafant-li la mà.
- Ostres mare... Això no.. -va fer en Robert, encongint-se.
El meu pare havia fet petar la llengua, desviat instintivament la mirada i va clavar el got de coca-cola sobre la taula del bar.
- Collons Maria! - va dir, amb aquest to agre que agafa quan ha esgotat la paciència -. No et sembla que ja n'hi ha prou?
Des del Nadal que no estàvem tots quatre junts, i no li havíem vist vessar ni una llàgrima a ma mare, en tot aquell temps, ni tan sols en saber que en Robert se n'anava. Però estàvem errats; el meu pare m'ho explicaria uns dies després:
«No, si mentre el teu germà era a Canet ella estava la mar de contenta, o ho semblava... Estava com quan ve la Martina, que perd el cul. El tractava com si tornés a tenir quatre anys: Que necessites res, rei? Què vols que faci demà per dinar? Ja has anat a veure a Tal o Pasqual? Vaig a comprar, que vols que et porti...No m'ho creia, t'ho ben juro. I cada dia venia amb una o altra història del fill d'un o de l'altre que també eren a l'altra punta del món. Londres, Berlín,Brasil, la Xina... Ja em diràs què se'ls hi perd allà! Però vaja, el que et dic, que a la que en Robert se'n torna a Barcelona la setmana passada, ja la vam tenir. Al matí, després d'esmorzar, em diu que no ve al taller, que no es troba bé. Què et passa?, li pregunto. Res en concret, que no es trobava bé. Aiaiai, jo ja me la temia. I què et penses? Encertada de ple tu, doncs quan torno al migdia me la trobo al sofà, amb els ulls com tomàquets i amb ganes de desfogar-se amb algú. I tu qui creus que va ser aquest algú? De què rius? Sí, a tu et fa molta gràcia, però qui et penses que rep ara que no hi sou cap dels dos? Doncs això, que em va deixar anar la cavalleria: Que com era que el deixava marxar, em diu. Què et sembla? Em vaig quedar de pedra. I continua: Que són set anys, Joan, set anys! I això si no canvien les lleis! Això si es que torna! I si no el veiem mai més? I si, i si, i si...
Que vagi a parlar amb els del banc. Va estar-hi dos dies seguits, amb això. Que poséssim a la venda el pàrquing, o que hipotequéssim la casa... Què et sembla? I després, clar que sí, més brams. Cada dia, a la mínima oportunitat. I l'especialitat de ta mare també, ja ho saps: Que què havia fet malament ella? Que en què s'havia equivocat... Em va preguntar que si era mala mare. Que no, collons, que no! Però no escoltava. No m'he tornat boig de miracle, entre el teu germà i ella! I suposo... Suposo que no me'n tindràs pas alguna de guardada tu ara, no?».
Se'm va escapar mig somriure. Li vaig jurar que no, que no en tenia cap de preparada... No encara, almenys...
I ell em va mirar, desitjant-me quelcom prou fotut que et pugui desitjar un pare sense fer-lo sentir massa culpable.

L'anunci d'un altre vol la va fer reaccionar. Va mirar-nos i li vam dir que no, que no era el vol d'en Robert. L'atac de sanglots s'havia acabat i els plors s'apagaven. La seva mà, que fins llavors havia notat inerta entre la meva va deslliurar-se per agafar un mocador del paquet que el meu pare li allargava.
- Què, ja? Ja hem muntat el numeret? - li va dir el meu pare -.
- Tu calla - li vaig etzibar jo -.
Ma mare va buscar les mans d'en Robert. Les hi va agafar i vaig veure que les estrenyia amb força. Els ulls vells i cansats de ma mare miraven el meu germà. El meu pare era callat com una tomba ara. Ella va estirar els mocs cap amunt i dir:
- Vosaltres – i aleshores va agafar la meva mà també - sou l'únic que m'estimo al món...
Vaig mirar el meu pare, amb la mirada cota i resseguint amb l'índex els nusos d'imitació de fusta de la taula. Per uns segons ja no marit, ja no pare, sinó convidat de pedra, espectador no inclòs en el sac del que més s'estimava ma mare. Suposo que trenta-sis anys de matrimoni deuen d'acabar sempre una mica així: sense necessitar de mostrar o rebre constantment afirmacions d'amor o d'afecte. Encara i que ella ens parlava en plural, a tots dos, els seus ulls eren ara clavats en en Robert. Les seves paraules eren també les del meu pare silenciós. Tots dos ho sabíem. Eren diferents, actuaven diferent, i es desfogaven diferent, però en el fons sentien el mateix. El meu pare s'emprenya sempre com una mona i et mostra el costat més crític per tot. Orgullós, és capaç de no parlar-te durant setmanes o mesos. S'aparta del teu camí, sí, però des de l'altra punta del món a les teves esquenes pots sentir-ne els renecs. Ma mare no. Ma mare no deixa anar. És de la mena de mares que ofeguen els seus fills per excés d'abraçades i atenció. Si per ella fos sempre tindríem cinc anys, com la Martina. Sentida i amb llàgrima fàcil implora als sentiments històrics sense saber-ho. Et demana que sobretot, te l'escoltis doncs és la teva mare, la que et va parir, cuidar i alimentar i treure't la caca del cul quan eres nadó. I tot plegat acaba essent massa tragicòmic. Ja et canvies els calçotets cada dia? Si. Ja et rentes les dents? Collons, clar. I ja menges bé? Que síííí... I al final, després d'interminables hores així, te'n vas, plantant-la, o li penges el telèfon fart d'ella. Després et sents miserable i insensible, una deixalla humana. I és per això que el procés sempre s'acaba repetint, caient a la seva xarxa.
Ara ella provava de fer-li prometre a en Robert que s'ho arreglés per tornar abans si tot li anava bé. Ell feia que sí, que sí, que sí... La mà li suava i les llàgrimes tornaven a estar presents. El meu pare, resignat, sols va introduir un prec al meu germà: «Seny. Sobretot seny Robert. Sigues conscient... Que és un altre país. Que no és com aquí...». Llavors va callar, fent-li un lleuger cop de colze a ma mare perquè havia sentit els crits de la Martina ressonant ara per mig aeroport. Vaig girar-me i veure-la, corrent cap on érem tot brandant alguna mena de llibret rosa a les mans. La Sofia li anava al darrere, tot xino-xano.
- Aviam reina - va dir la meva mare, amagant els mocadors i canviant el to -, que t'ha comprat la mare? A veure, ensenya-m'ho. Ohhhh! Què és això? Que és L'Snoopy? Joan, mira, no és l'Snoopy aquest? Ensenya-li a l'avi, Martina, ensenya-li!
- Ohhh, què maco! - va dir ell, melindrós.
Me'l va ensenyar a mi també. Era un còmic de Peanuts.
- Ahà, ahà – vaig fer jo -. Peanuts, sí. Molt bé...
- Que no! Que és l'Snoopy!

Fa cosa d'un mes, un dissabte, el meu pare se'n va en dur en Robert a fer el vermut. Havia posat en venda el pàrquing, li va dir. Potser no ho tindria enllestit aviat, però el seu fill no se n'aniria amb una mà al davant i l'altra al darrere. Des del Nadal que sabia que se n'anaven, i havia provat de dissuadir-lo, és clar, però no se n'havia sortit. Per part d'en Robert estava més que meditat i decidit. Sols en mancava l'execució. El que no sabia el meu pare i descobriria aquell dissabte és que no se n'anaven amb una mà al davant i l'altra al darrere precisament...
«(...)És molt fàcil. Per començar no has de tenir cap problema amb hisenda, i jo ja no en tinc cap. Després sols els hi has d'ensenyar la nòmina. Miren l'antiguitat i tot això, que estiguis al dia... Ells no saben que el mes següent plegaràs, clar, així que sols comproven que no tinguis comptes pendents enlloc i ja està: t'ho donen. Fins a tres-mil euros per compres. Nonono, no ho treus tot de cop, sinó poc a poc. En dos mesos o així, ho hem anat fent. Hem obert un compte a un banc d'Equador i ja ho tenim tot allà. Els quatre estalvis nostres i tot el que n'hem tret...».
El meu pare va esclatar aquell dia.
«Però què m'estàs dient Robert? Tu? Precisament tu, que ja ho has passat, que ja ho has patit, que ja saps com acaben tots aquests merders amb els bancs? Es que ens vols matar a disgustos? Te n'acabes de sortir, com aquell qui diu, i ara t'hi tornes a emmerdar? Collons noi!»
No va anar a millor la cosa quan en Robert li va dir que no passava res, que no n'hi havia per tant, que s'havia informat bé. Com que Informat? Sí, si no passes de certa quantitat, li va dir el meu germà, sols s'ha d'esperar. La llei diu que són set anys, i llavors el deute venç. Si tornes abans, doncs sí, miau, et poden enganxar, però entre tots dos no hem passat d'aquesta quantitat, sols ens hem fet tres targetes cadascun, a tres bancs diferents.
El meu pare, o l'ànima pobre però honrada del meu pare va udolar a la mort. Tres targetes cadascun!! Divuit-mil euros!!! Ni tan sols quan en Robert havia tornat, al dos-mil-deu, divorciat i amb un deute de vuit-cents-mil i pico euros per aquella torre de Sant Pol se les van tenir tan fortament. Segurament perquè amb tot allò encara va ser fàcil que ell hi trobés culpables, ja fos en la crisi o en la seva ex-dona. Qui ho sabia, que et podia passar? Qui ho podia controlar? Ningú. Però noi, això que heu fet és robar! Això és.. Com n'hi diuen? Premeditació... No! Prevaricació! O és igual... Ets un delinqüent Robert! Delinqüent!
Resultat: no es van parlar en dues setmanes, temps que ma mare va dedicar a fer canviar lenta però irremeiablement el punt de vista del meu pare. Li ho va fer veure: els bitllets estaven pagats, la decisió estava presa. Podia enrabiar-se, fotre totes les coces que volgués a la porta del cotxe, que se n'anirien igualment. I podia acomiadar-se'n serrant les dents i sense dir-li ni mitja paraula al seu fill o bé fent-li una abraçada tot creuant els dits. I per sort això darrer va decidir, abans no s'enfilessin tots tres a l'avió.

Jo vaig saber del seu pla molt abans que els meus pares. No sé perquè, es va pensar que a mi m'agradaria la idea. Va demanar-me'n què en pensava i què impotent amb les paraules vaig sentir-me aquell dia, doncs no vaig saber què dir-li. Quin tip de riure que es va fer! Era massa contradictori. Em sentia cabrejat i preocupat alhora que orgullós per aquella mostra de foll coratge. Ell no era Enric Duran, el Robin dels bancs, estava clar, però tampoc cap psicòpata sense escrúpols. No era Nietzche, ni Rosseau, Fromm, Kant ni Thoreau... I de res servia ara tot això. Simplificar sempre és temptador, i sovint inexacte. I per això em pregunto ara: pot ser de dolor i felicitat alhora la llàgrima que sentim córrer endins quan qui t'estimes és lliure però ja no hi és?


Dedicat a l'Edu i l'Albert, germans malgrat tot.

No-res

Emocionat va obrir la motxilla i treure'n un paper imprès i grapat. Era la poesia que m'havia mencionat dies abans per telèfon. Me'l va allargar alhora que s'alçava i s'espolsava les molles de pa.
- Vaig al lavabo, i així t'ho llegeixes de tranquis.
Se'n va anar a dins el restaurant, jo me la vaig mirar. Poc més d'una pàgina. Vaig fer un glop més del rom i el gel va dringar. Vaig cardar-li un cigarret del paquet d'en Pedro i vaig començar de mala gana.


A l'ombra de l'estel

Si no fos aquesta
l'era de la tela d'aranya
ni aquest el segle
de les distàncies escurçades
en ferm podria assegurar
que la vaig retrobar
a la porta del costat
i que gens ni mica
m'ho vaig pensar
per allargar la mà
doncs vaig trucar i esperar
al seu llindar.

Esperar
esperar i
esperar
i fins tres vegades més
tornar a colpejar
a les escletxes de llum
entre la porta
esperar,
esperar i
esperar...

Sentir l'espiell
obrir-se i
tancar-se
saber
què és el pitjor
que la mort
si no serà
aquesta espera en va
saber-la a ella
a l'altra banda manxar
dins un globus
la mescla feta
d'indiferència i silenci,
pitjor que la mort,
o que és sinó
l'eterna espera
enfront un llindar?
la negació en vida
de la meva existència.

Clar que no n'entenia jo, de poesia, però sonava bé. La vaig entendre, o em va semblar que l'entenia perquè em sabia la puta història d'en Pedro de dalt a baix. La història d'un home al que se li haurien de retallar els moments en que va veure pelis Dísney. Però no em semblava del tot malament. Vull dir que si se la llegís qualsevol altre que no el conegués, probablement podria apreciar-la sense necessitat de jutjar-la, o de jutjar d'on s'alimentava, de quina font bevia. Els amics són els pitjors crítics literaris precisament per això, perquè són amics i coneixen més bé o més malament la nostra història.
No em desagradava la forma, però. No semblava haver abusat de dobles significats o com se digui d'això que sols entenen els propis poetes. Tampoc semblava haver-la forçat massa perquè rimés a cada vers fins fer-la repetitiva i pesada. Mantenia una certa mala llet. La mala llet a mi m'agradava. El final em va recordar força a l'home del subsòl, aquell que s'encaparra a decidir una vegada rere l'altra allò que sap que no li serà beneficiós però que per diverses raons és l'únic que prova la seva existència. En fi, aquí teníem l'amic Pedro una vegada més clavant-se cops de cap contra la mateixa porta tancada durant anys seguits conscient que era per a no-res. Això estava bé. Alguna cosa havia après. Jo ho sabia i ell ho intuïa a la fi.
Va tornar i asseure's.
- Està molt bé – li vaig dir, allargant-li els fulls -. M'agrada.
- Oi que sí? No-no – va dir ell, alhora que negava amb la mà oberta -. Queda-te'l.
- Val. I aviam, què t'anava a dir – vaig fer, plegant-lo en dues meitats i guardant-me'l -... És el del puto final ja, aquest? Vull dir, ja ho has acabat?
Perquè sí, perquè li ho havia de preguntar. N'havia escrit trenta, quaranta, cinquanta potser, de poemes... I jo era l'única persona que se'ls havia llegit tots i cadascun. El mateix tema una vegada rere l'altra, el mateix amor, els mateixos escenaris, la mateixa dona, el mateix odi, la mateixa impotència, melangia i patetisme humà. Els poetes estaven fatal del terrat. Qui sinó un foll sense dos dits de seny despulla la seva ànima a ple segle XXI?
- No ho crec -va contestar -. El del final l'escriuré quan sàpiga.... No ho sé. Quan en sàpiga alguna cosa...
Joder. I duro amb això! Això era el millor de tot plegat. Deia que era una espina que s'havia de treure, però jo li deia que la puta espina aquella era l'excusa per mantenir-se al mateix lloc per sempre, al puto carreró sense sortida al que s'havia acostumat a estar-se. Oh sí, estava cansat, molt i molt cansat ja, de la puta història de l'espina d'en Pedro supurant. M'havia jurat que un cop acabés el llibret passaria a coses noves, però també deia que no podia escriure el final fins a parlar-hi una altra vegada. No ho entenia. Era fàcil:
Inventa-te'l collons! Ja t'ho vaig dir. Acaba ja!
Podria... Sí, podria inventar-me'l. Però...
Però què? Jo sabia perfectament com acabaria la cosa: no se l'inventaria. Esperaria, esperaria i esperaria eternament fins a marcir-se definitivament, fins a tornar-se un zombi en vida. Es que no hi havia prou vides llençades a la brossa en aquest puto món? El cubell estava ple a rebentar, ja vessava per tots costats...
- Ah, però... – vaig fer, clavant els colzes a la taula i subjectant-me la barbeta -. I si no et contesta mai? Perquè a mi em sembla que no està pas esperant el moment oportú per dir-te res. Ella NO VOL dir-te RES. O sí que vol dir-t'ho, si ho entenc bé. Et diu que et MORIS. Que no existeixes!
Ja. Ja ho sé. Però entén-me...
S'hi va esforçar. M'ho va explicar. S'hi va esforçar molt. Eren les mateixes raons de sempre, amb exemples nous. Parlava des del cor, però no, no ho vaig entendre, o no ho podia entendre. Ja no. Hagués necessitat no haver mort la meva part emocional per entendre-ho. Sols ell ho entenia ara, el que deia, i no trigaria gaire a odiar-se per haver-ho entès durant tant i tant de temps. Un dia no massa llunyà veuria la llum, miraria enrere i serraria les dents contemplant tot el temps i esforços en va. Jo l'entenia a ella, perquè també estava a l'altra banda de la porta, però no s'hi escolava ja cap llum entre les escletxes de la meva.

Estoics

1

Són a Berlín,
a Sydney i al Japó,
se'n van a Londres
a servir copes
i a fer llits
agafen de la mà
aquestes mirades que s'apaguen
a llits d'hospital.

N'hi ha fins i tot
aquí
a Barcelona
o a Bilbao
o a Madrid
servint menús
a les planes
i a les valls
recollint el prèssec i
els tomàquets
plantant les cols i
enciams
i maduixots.

Nens i nenes
del poble
i de ciutat
de tots indrets i
colors
del món
buscant-se la vida
ara aquí i
ara allà
amb un màster en
supervivència
sota el braç
dient-se
“Estic preparat
però no puc
esperar que
el món
es prepari
per a mi”.

Surt a
buscar-ho
surt a
buscar-te
enfonsant les mans
en la pila de merda;
comprova què és
el que d'altres s'hi han
deixat
mentre cantes:
“què serà,
serà...
això que ningú vol
ni
tocar...?”

Les rates
torcen el cap
encuriosides
em miren buscar
què és el que per mi
n'ha quedat.

Llença-t'hi
de cap
sur-te'n
reforçat
No temis,
no temis
doncs tu seràs
l'immortal
afrontant l'herència
del que ens ha tocat
i no hi haurà res com
anar tirant
i mirar uns instants
enrere
i saber perquè
vas encara
amb el cap ben alt
quan vas créixer
a la instrucció de:
“una guerra
hauries
de passar”.

Qui sap
potser un dia
seràs com ells
i al teu fill li diràs:
“Una crisi
hauries
de passar”...


*******





2


No dic que no hagis viscut
un MALSON personal
sota aquesta merda
de temporal,
i no dic que
no t'hagin dat pel cul
professors i amos
de qui no t'imagines
cap tendra infància,
que no trobis lloc al món
lliure d'encarregats com
escarabats
que s'arrapen
a les estelles del poder,
i no dic, és clar,
que no et dolgui infinitament més
la idiosincràsia d'una companya de l'ànima,
o la traïció del millor amic
o la punta de l'espasa d'un pare
empenyent-te als taurons
des del tauló del seu bot,
o que no et destrossi sentir
la trencadissa en mil bocins
de l'abraçada de la vella mare
en tornar a casa,
que no acariciïs cada nit
la cicatriu de la traveta
d'aquell adorable cabró
que anomenes encara
germà gran.

Probablement, ja t'ho dic
no pugui establir
un autèntic punt de comparació
entre el meu infern
i el teu INFERN
perquè jo no sóc
tu
i tu no ets
jo
però tothom,
si és humà
ha patit
o està patint ara
lo seu.

El que vull dir
suposo
és que no em resulta suficient
que em diguis que has patit
o que pateixes encara
el MALSON de L'INFERN
aferrant-t'hi com
a essencial argument
per quedar-te tombat
a casa
derrotat i
abatut
doncs també jo
i ell
i ella i
el de més
enllà
ha sentit
la desesperació
sota el llit
i li han enrogit
els ulls
per la ràbia d'un pes
excessiu de tot un món
sobre les espatlles.

Jo que tu
ho tornaria
a provar,
jo que tu
em tornaria
a alçar,
jo que tu
ho tornaria a intentar.
Doncs per tu
precisament
va
el pollastre
i sóc també
dels que pensen
que en GRAN mesura
també
el pollastre
depèn
de tu.

Sigues tu
el lluitador entre
la boira
sigues tu el navegant
que les ones
va trencant
no esperis el guia
que t'obri pas
en la fosca
sigues tu l'espurna
que avui reneix
de les ombres.

(...)
siquiera, sin embargo, en ese garito ebrio
te gustaría
entregarle el corazón
y decir
tócalo
pero luego,
me lo devuelves.
(...)

Bukowski

Cada dia hi ha un combat

No
t'equivoquis
amb mi,
no t'equivoquis
amb l'ombra
de la meva nit
doncs cada dia
la repto
amb un puny en alt
i cada dia la venço
sens rebre
ja cap mal.

Si temps ençà
em vencia
i si temps ençà
em perseguia,
jo sóc ara l'amo,
que guarda la seva fugida
jo sóc el seu
carreró sense sortida.

La vaig invocar ahir
i la torno a cridar avui,
i demà, en tenir-la al davant
de nou m'inclinaré en reverència
per les vegades que m'ha tombat
per tot el que m'ha ensenyat
tan noble rival en combat.

La miraré en pau
i la beina xisclarà
tallarà el silenci l'espasa
que per vèncer-la he forjat.