"Res t'ensenya més que el reorganitzar-te després de cada fracàs i seguir avançant. Tot i així, la majoria de la gent és víctima de la por. Temen tant el fracàs que fracassen.".
Charles Bukowski.

I vaig pensar en tu

"L'amor té dents que mosseguen; i les ferides mai cicatritzen. Cap paraula, cap combinació de paraules pot curar aquestes mossegades de l'amor. Però també el contrari és cert, i aquesta és la ironia. Si aquestes ferides tanquen, les paraules es moren amb elles." Stephen King.

No pensava en res, només en que per unes hores ja no havia de pensar en la feina que ara deixava enrere amb les mans a les butxaques. Ja no plovia, però vaig cordar-me fins dalt la cremallera de l'anorac perquè sentia el fred del carrer com navalles. Trepitjava l'asfalt humit i exhalava bafarades calentes d'alè afeblit. Vaig torçar, com sempre, en direcció nord-oest amb el cap acotat. Era una matinada normal a aquella ciutat normal per un carrer normal pel que jo passava cada dia. Sempre m'hi trobava el mateix: lloms brillants de cotxes aparcats sota llums taronges, els contenidors blaus, grocs, verds i marrons tots alineats; dues papereres i cruixents estores de fulles seques del plàtans fetes ara tot de piles xopes. Les portes dels blocs de pisos eren plenes d'ombres i de racons foscos. Costava imaginar-se que rere cada timbre hi havia una vida, una mena de nou nucli, estranys mons dels que mai en sabria res.
I llavors m'hi vaig fixar: el carrer era molt fosc, massa fosc, més fosc que de costum. Tots els fanals eren estranyament apagats aquella matinada.
No em va ser difícil però de guiar-me per les intermitències dels semàfors. Vaig arribar fins on tenia aparcat el cotxe, enfilar-m'hi i deixar la motxilla al seient de l'acompanyant. Vaig arrencar. Un semàfor em va fer l'alto pocs metres més enllà i llavors vaig pensar en tu. Va ser automàtic. El parabrises recollia el color vermell i semblava, com vas dir, un cel estelat fet de gotes de pluja. Quan aquestes es van posar verdes vaig passar-hi el neteja-parabrises. Totes van desaparèixer, però ja vaig saber que et quedaries amb mi tot el camí de tornada.
Al següent semàfor vaig mirar al seient del costat. No hi eres. Només hi havia aquella motxilla plena de roba bruta, llibres, llibretes ocupant ara el teu lloc buit.
La carretera era negra, freda, humida; inacabable. Quilòmetres i quilòmetres de fosca i solitària carretera amb alguns trams d'alts fanals encesos. Tot el camí et vaig sentir al meu costat. El fum del teu cigarret sortia pels tres dits de la teva finestra oberta. No paraves, em parlaves de qui viuria sota aquell llum perdut a un turó intuït a la llunyania, entre fosca. Imaginaves com eren i què feien, a què es dedicaven i perquè havien decidit viure allunyats de tot i tothom allà dalt; si per casualitat tindrien un gos o dos gats o si només hi havia, penjat a la tanca, un cartell de “Gos perillós”. Sense gos.
“Un gos diu molt de l'amo qui el porta”, deies, i això ho lligaves amb la roba que duia, amb el cotxe que conduïa la gent també. Un golf o un a3 negre i amb les llandes grosses i platejades amb els antiboira endegats i a 140 o 150 pel tercer carril havia de ser, quasi forçosament, d'un noi jove amb molts pardals al cap. Li quedaven tres anys i mig de lletra encara. I aquell més petitó? “Un Arosa era? Doncs això, l'Arosa...”; doncs d'algú que no li donava més importància al volant que el de ser un medi de transport. Potser una noia jove, o un avi.
“O algú sense massa diners”.
“O algú sense massa diners...”.
Les línies contínues i discontínues blanques sota els fars i et vas adormir. Vaig mirar-te, sense vambes, les cames estirades sobre el tablier. Sentia el teu cos nu sota el jersei de llana i la bufanda, la teva olor, el teu gust encara als llavis.
Tot el camí sol et vaig dur amb mi. “Bona nit”, “Bona nit”... A la cabina del peatge hi havia una dona aquella nit. Vaig deixar els diners justos sobre el seu palmell i, amb la punta dels dits vaig notar la calor que desprenia. Vaig imaginar-me el torró que seria l'habitacle en aquella nit freda. Els va deixar caure sobre alguna superfície metàl·lica i els va comptar. Havia vist el seu anell a la mà esquerra, i havia vist també que era molt més gran que tu i que els seus cabells eren negres i llargs i que els duia recollits amb una pinça al darrere. No se t'assemblava en res, tret de en l'escalfor del palmell, que em va fer mirar altra vegada a un costat.
Vaig aparcar prop de casa. Gotetes d'aigua s'envalentien fins crear aquella cortina als carrers negres del poble. Vaig caminar sota els balcons i obrir el barri, la segona porta, la del pis i entrar a casa. Vaig desvestir-me i, en posar-me al llit, a defora ja sonava la cançó d'una empesta.
Un llit estret per a mi tan acompanyat de tu aquella nit.
Pluja, solitud, i tot i així no era cap moment trist; però tampoc pletòric. Simplement estava allà, bé, normal; no em planyia de res, no me n'alegrava de res. Tot era allà i era igual, demà seria un altre dia i jo, en res, m'adormiria.
Em va agradar però pensar en tu. Em va agradar anar-me'n amb tu al llit. Ja no hi eres, no eres meva, no sabia què feies ni amb qui eres ni per on feies. Durant uns segons se'm va passar pel cap quelcom funest, com abans, ja ho saps, una cosa com ara que res del que feia ara tenia sentit sense tu; que cap llibre ni cap llibreta ni cap motxilla ni cap somni que ara tingués eren res comparats amb el record que de tu tenia. Vaig recordar com ho solia fer anys enrere, perquè també tu vas passar, com van passar aquells temps en que semblaves ser el meu somni. I no es que tu el fossis, el meu somni, sinó que el present és cada dia i sovint ens agafa amb la guàrdia abaixada. Dies d'aquests en que tot passat imperfecte ens sembla molt millor que el present en moviment.
Quan de tan en tan te m'apareixes sense avisar, sense trucar, no puc sinó agafar-te i gaudir-ho. Pensar en tu és com reviure el vell somni que vaig tenir, una bella etapa ja morta. Ara podria estimar un nou somni tant com vaig estimar-te a tu llavors. El més difícil no és estimar, sinó tenir aquell somni en el que creure, l'objectiu, la direcció, la fi, i mantenir-lo viu. Un foc encès eternament, una llum llunyana que ens guia. Si això trontolla mai, una nit de Novembre qualsevol pot semblar molt més freda, de carrerons més estrets i funests, més foscos, amb un asfalt més humit i traïdor.
Hi penso ara i veig les fulles als racons i el que em dic és que són totes com piles de temps i pols que trepitjo diàriament. Piles de records dels que m'hauria d'oblidar. Però no puc; cada cert temps m'ajupo i m'he de dedicar a remenar-les. Ara no en tinc prou amb una vida, n'he de viure moltes. He d'estar alhora al present i al passat si vull pensar en el futur. Si mai l'escalfor d'una mà en rememora una altra aquesta condueix a un dit assenyalant gotes de pluja vermelles; ho he de reviure. Llavors, si imagino que t'adorms, tanco els tres dits de finestra. Va ser un llarg viatge el de l'altre nit, un vivint un altre somni, un de mort. Vaig pensar en tu, i alhora no em va costar adormir-me.

Amarat d'asfalt

"Espera, espera" – diu una mare que amarra al seu flanc al petit -. "T'has d'esperar a que es posi verd. Mira: ara s'hi posarà..."
El nen, que no en fa cas, mira a tot arreu menys endavant. Al cap de poc el semàfor es posa verd i jo creuo i els deixo enrere. Aleshores hi penso: “La gent de la ciutat ensenya als seus fills a prestar atenció al semàfor abans de creuar el carrer. Els de poble, en canvi, diuen als seus que mirin a banda i banda abans de fer-ho”. Trec la llibreta i ho apunto. Hi ha alguna cosa en tot això que em recorda a Bret Easton Ellis. No sé per què.
Vagarejo uns vint minuts amb les mans a les butxaques, sense rumb, ara ací, ara allà; què, a la dreta? Cap a la dreta, doncs. I cap a aquest carreró, què, què et sembla? Val, està bé, anem-hi. I ara què fem, esquerra o dreta? No ho sé, no t'atabalis, ja hi pensaràs quan hi siguis més a prop. De moment fes pel dret.
I així vaig, per la ciutat, deixant passar el temps, fent-me vell, més idiota per cada minut més de vida. A una de les vies principals m'aturo enfront un altre pas de vianants. Allà on mirs n'hi veus, i al davant hi ha els vianants emplenant-los o bé cotxes a ralentí esperant per superar-los.
Passa el tramvia. El conductor, tot i dur ulleres de sol, fa cara de fava i amaga un badall. Penso en aquest home, en la seva vida, la seva feina. Ja sabeu: jornades de vuit hores – dic jo -, en que cobreix el mateix servei sobre les mateixes vies i en el mateix trajecte una vegada rere l'altre, rere l'altra i rere l'altra; irremeïablement, sense poder fer res més per buscar-se les novetats en les cares de la gent que condueix. La repetició de certs patrons resulta sempre avorrida, però serveix també per a tenir constància dels detalls de les passades del fil.

La gent desapareix al meu voltant. Creuo. Rere meu el semàfor barra el pas i la resta de semàfors a tocar dels passos de zebra badallen com el conductor d'autobús passant a verd, verd parpallejant, vermell, taronja per als cotxes que frenen i es queden expectants a revolucions baixes.
Pel centre mateix de l'ampla avinguda per on camino se'm creua un grup de cinc corredors. Són quatre homes i una dona, que va al mig amb vambes noves, ulleres de sol i els cabells curts i castanys lleugerament amarats de suor. Dos d'ells són esprimatxats del tipus-corredor-habitual i duen les sabatilles gastades de tanta tralla que se'ls hi ha donat. Patinadors en línia, bicicletes de l'ajuntament, bicicletes pròpies. Sense aturar-me em miro un grupet d'homes de negocis que devoren cigarrets a les portes d'un restaurant japonès. Jo en trec un del paquet. Vesteixen trajos i corbates, van afaitats totalment del cap, però a un se li segueix marcant la corona completament pelada dalt de tot, com una clapa a la pell. Duen barbes de tres/quatre dies estil Dr. House. Sense sentir-los els veig riure. Recorden seguríssims d'ells mateixos algun client d'aquell matí, un cap malparit, alguna anècdota que ara, a l'hora de dinar, sembla més desenfadada i menys important. Els divendres fan tots quatre jornada intensiva i van a dinar plegats. Cada vespre dos d'ells van al gimnàs i miren programes d'esports mentre es mengen una amanida lleugera sense sal i amb tofu d'oferta. El centre del passeig és exclusivament peatonal. A alguns trams, en groc, està marcat com a circuït esportiu, però hi ha de tot. A banda i banda d'aqusts hi ha els dos carrils per a bicicletes, i alhora, al costat d'aquestes, hi ha la gespa dels carrils del tramvia i, clar, més enllà del tramvia, els tres carrils per banda per als vehicles de motor d'explosió. Això fa que, cada vegada que hagis de creuar, per molt verd que estigui, hagis d'estar atent a tres fluxos de circulació.
Des de les cristalleres del centre comercial hi veig tot de gent dreta esperant a ser atesa, de braços plegats, mirant-se els cartells del menjar ràpid il·luminats amb fluorescents. L'olor de la ciutat és neutre, de no-res, d'asfalt, de ciment, de pintura blanca que es gasta, de fanals, de semàfors, de sòl que no respira. A vegades de fum i de benzina, a vegades de claveguera, després de ploure. Avui però, és neutre.
Hi ha un home i una dona ben abrigats rere una càmera de vídeo muntada en un trípode. Apunten al fons del llarguíssim carrer. La setmana passada hi havia més càmeres al costat d'un edifici de cristalleres immenses. Més endavant hi havia dos paios i una paia amb armilla groga llampant aturant els cotxes. Enregistraven ves a saber què i els cotxes molestaven. La dona que està ara rere la càmera mira rere l'objectiu i l'home fa el mateix dos polzades rere aquesta. No es diuen res més enllà que el que poden oferir tres moviments de llavis. Al pas de vianants que hi ha a la sortida del centre comercial són dones la majoria que el creuen. Botes altes marrons, abrics negres i mocadors al coll i bosses de cartró i paper amb conegudes marques de centre comercial al llom. També parelles, i homes, i joves, i un home que empeny un carretó de supermercat carregat de cartrons i trastos que passa de llarg. Motxilles Quetxua, bosses de mà de pell i “imitació-de”. Quan m'assec a un banc miro passar la gent, que camina amb cascs de música endollats a les orelles, o ho fa tot mirant una pantalla de mòbil de la que va passant pantalles o bé teclejant. Ara, m'he fixat, es duen els mòbils plans, llargs, de pantalla ample i multi-funció. Vull dir amb la interconnectivitat malaltissa aquesta, dels que fan de tot i no permeten que t'avorreixis. També es porten molt les pantalles de butxaca, he vist. Una cosa així com el que seria la meitat de la meva pantalla de portàtil de 13,3 polzades i que la penya duu a tot arreu per no perdre's la darrera notícia interessant del fòrum o xarxa social on l'individuu està inscrit. També es fa servir molt als restaurants, veig, per tenir als nanos quiets. Parelles de pares joves tenen el trasto com la seva salvació, i el nen o nena hi juga amb habilitat mentre que els adults xerren, mengen i no han de cridar l'atenció a ningú com passava abans, quan els petits estomacs dels petits s'omplien més ràpidament i es quedaven sense res més a fer que escoltar aquelles veus gruixudes i adultes tan pesades.
Pocs miren endavant. Abans un caminava abstret i si el veies t'havies de preguntar a quina lluna de valència es trobava, en què pensava, en què somniava, què el preocupava. Ara t'has de preguntar a què estarà connectat, què estarà mirant, què estarà escoltant... Mòbils, reproductors de música, pantalles... L'altre dia vaig veure una paia parada davant un semàfor amb el nas posat dins un llibre. Això feia anys que no ho veia. Quan va notar que la gent del voltant li marxava ella va alçar els ulls i va seguir-los amb la vista un moment, comprovar que tenia camp lliure per endavant i seguir caminant, passa a passa, mentre llegia.
Ara el viatge, el caminar per on sigui, anar on vagis, és un tràmit i prou. Es va a l'arrel de l'assumpte, al lloc en concret. El procediment, el camí, el viatge, l'aventura d'arribar a Ítaca no interessa. La ciutat, els carrers, els cotxes, els plàtans i edificis estan vistos i gastats. Tothom es busca de fer qualsevol altra cosa que no sigui mirar al seu voltant que se'ls hi fa monòton i tediós. Pots pensar, somniar, connectar-te, escoltar música, parlar, escriure, atabalar-te amb qualsevol cosa o fer càbales sobre les verdaderes intencions amb el que o amb la que ens estem escrivint de fa setmanes i tot això... El que sigui menys mirar al voltant.
I de sobte ho veig. Ningú se'l mira,k però destaca entre els altres tot i no ser alt, tot i no dur vambes cridaneres ni anar vestit de forma llampant. Un home corrent, avorrit fins i tot. El tio camina lent amb les mans a les butxaques pel centre del passeig. En tindrà quaranta-cinc o quaranta-nou. No m'atreviria a posar-n'hi més. Fa pinta de conductor de furgoneta que s'ha aturat a menjar alguna cosa i a fer una caminada després. El tint del cabell li està desapareixent ja dels flancs i del darrere. Duu unes sabates còmodes negres sense cordons i pantalons clàssics del mateix color. Les mans segueixen dins les butxaques. Les seves passes són esplaiades, segures, tranquil.les. Per guarir-se del fred, sobre la camisa marronosa, només una armilla blau-marí de llana. El nas el té de ganxo, les celles d'oliva, i la mirada de lleó després de dinar. La pell és colrada de sol i les ulleres per a protegir-se d'aquest, ara inexistent, penjades del coll amb un cordill i gafetes. Em fa l'efecte que aquest és un home diferent. No té pinta de pensar en res, no duu cascs de música, no mira cap pantalla, no duu motxilla ni les butxaques plenes de res. pensa, no escolta música, no mira cap pantalla, no té pressa, no duu bosses a les mans, no mira recelós als costats ni mira al terra. Simplement camina endavant, mirant amb parsimònia amb el pas tranquil pel bell mig de la rambla. Aquest home té tot el temps del món! Fins i tot, quan ja s'allunya, veig que s'atura i tot. Es queda mirant enlaire. Miro en la seva direcció. Podria ser el cel, uns balcons, un detall insignificant. Als balcons hi ha tests, una escala, una estelada al quart i alguna caixa de cartró i una bombona de butà. El cel és net, sens núvols ni sol ni avions.
I se'n va. Ara una passa, ara una altra, les mans a les butxaques i pel mig del passeig, sense pressa, quasi eixancarrat. No badalla, no té pressa. Només camina, simplement camina, mira, observa, escolta. El passejant fa tot allò que ja ens hem oblidat de fer els demés. Senzillament. En arribar al semàfor aquest és vermell. No passa cap cotxe, el carrer és desert. Mira a banda i banda i s'espera. Es treu les mans de les butxaques i les creua al seu darrere. Espera, no té pressa. Destaca entre els demés, i alhora, ningú el veu. Sembla a un altre món.

Cel de tardor

"Quizá, por encontrarme allí arriba entre las dos orillas, suspendido por encima del trafico, por encima de la vida y de la muerte, con las altas tumbas a cada lado, tumbas que resplandecían con la moribunda luz del ocaso, y el río corriendo indiferente, corriendo como el tipo mismo, quizá cada vez que pasaba por allí arriba algo tiraba de mi, me instaba a asimilarlo, a darme a conocer, el caso es que cada vez que pasaba por allí arriba estaba verdaderamente solo… y siempre que ocurría eso empezaba a escribir el libro, gritando las cosas que nunca había revelado, los pensamientos que nunca había expresado, las conversaciones que nunca había sostenido, las esperanzas, los sueños, las ilusiones que nunca había confesado". H. Miller.

Era tardor i vaig tancar la porta del cotxe, girar la clau i endegar-lo. Vaig sortir per la nacional, i rodant i rodant sobre l'asfalt vaig fixar-m'hi de seguida: al davant i sobre meu hi havia aquelles traces blau cel entre tot aquell gris que s'esfilagarsava. Un cel com un quadre.
Aquell mateix matí també havia plogut; ho havia fet dos dies seguits, i encara ara el cel es debatia entre tornar-hi o no. Rodava per la carretera resseguint la costa. Vaig endegar un cigarret i passar dues pistes del reproductor. Enfilant el turonet vaig quedar en un punt prou elevat com per veure'l en tota la seva immensitat: l'horitzó.
De mil colors i tonalitats diferents; així era. Al fons de tot, Montjuïc ressaltava rere el taronja càlid d'un sol escorant-se a l'oest. Hi havia grans estols de núvols immensos, com illes grises i negres que es tacaven ara de vermell sang al llarg de la costa. Tota la platja fins Barcelona era una boirina salada surant en l'aire. La mar i la terra es fregaven entre sí i s'eriçaven plegades els sentits exhalant passió sota aquell cel canviant. El port d'Arenys em va semblar de joguina. L'aigua sota les barques i els iots quiets refulgia com oli i semblava enganyosament calenta.
Abans d'arribar a Caldetes vaig endegar un cigarret. Per la finestra oberta vaig veure aquell pedaç de platja i olorar-ne la sal. El mar es removia sobri i les onades d'aquest hi arribaven contínues i sense pressa esplaiades, llargues com si fossin corrons d'escuma grisa que desapareixien tan bon punt arribaven a la llera.
I el cel? El era aquell quadre viu on s'hi havien pintat tots els grisos i negres i blaus i porpres i vermells intensos de sang viva. Els núvols eren com immenses illes escumoses de color plom que s'enrojolaven tot solcant la fi del dia, cantant a la fi de la pluja, al fred que arribaria de matinada, a la tardor d'un nou any.
Amb l'intermitent vaig girar direcció oest per prendre l'autopista. I per què, em vaig preguntar, resultava tan meravellós allò? Es que no anava pel mateix asfalt de sempre, perfilant els mateixos turons arrebossats de pins, envoltant les mateixes ciutats i pobles amb rials plens de mates de canyars esvalotant-se al pas dels cotxes? No anava a fi de comptes per aquella odiosa pista de tres carrils que em portava entre burriac i Mataró, per allà on em trobava cartells blaus d'autopista i, al final, les advertències de peatge i el peatge mateix? Perquè sentia que fos tan meravellós aquell dia prémer el gas quan la música inundava la cabina del decrèpit auto sense la itv? Per què em semblava tot tan nou, tan acolorit, l'aire tan fresc i radiant com si a la fi jo respirés després de segles de no fer-ho?
Eera el cel.
Conduïa, i rere aquest, hi havia perfilats centenars de fanals i desenes de posts de corrent i fils de telèfon. Rere l'horitzó brillant de mil colors el vespre avançant, la tarda minvant, el dia acabant. Benzineres, pins, turons, palmeres, urbanitzacions, casetes, blocs de pisos i radars... Ho havia vist tota la vida allò, i de cop i volta se'm presentava nou davant els ulls? Oh senyor, fins i tot desafinava amb la mùsica. Cantava i xumava un nou cigarre.,Em sentia ben ple d'alguna cosa tot i anar a buidar-me a la feina.
Era el cel, i alhora, no l'era. Potser era jo. Era jo el que bategava com les ones de la mar fins a tocar la llera. Sí, era jo i la meva ànima i el seu contacte amb el món exterior la boirina salada, i probablement era també la meva sang vermella que sentia corrent per cada artèria, tota la cafeïna i nicotina enganxada als globuls vermells impulsats per un cor que no es veia funcionant a mil dins el meu pit. Jo era aquell cel que es tapava i es destapava després de la tempesta. Jo era un home que feia sortir el sol dins seu i que es tapava i cridava a tempesta per fora. Era un home com tants altres homes i dones; cels de tardor després de les tempestes. Els homes érem paletes de colors brillants quan a dins ens bufaven tamborinades que tot ho arrassaven.

En arribar a la ciutat vaig veure el riu ple baixant. Els pilots vermells dels cotxes em sobrepassaven i em sentia a prop de tot i lluny de tothom alhora. Sentia la melangia i l'alegria rossegant-me a dins. Tots els temps passats i el que estava encara per arribar estaven allà amb mi. Els meus somnis volaven a aquell cel que deixava enrere mentre els edificis m'engolien. La nit arribava amb la llum dels semàfors i a dins meu bufava una dolça brisa més freda que la que entrava per la finestra. Jo era un home inassequible, em vaig dir, sense saber del tot perquè m'ho deia. Crec que perquè d'alguna manera em vaig sentir formant part de tota aquell sidral sense sentit, de tot aquell món sota el cel que canviava com nosaltres i al que mai ens emmirallàvem. Crec que m'ho vaig dir perquè en formava part i perquè, alhora, sabia d'alguna manera que no hi tenia res a veure. Crec que vaig sentir que dins meu brillava poderós un ocàs taronja del final d'una etapa, allò que tenyia de roig intens els núvols plomosos que dins meu voleiaven. Crec que vaig sentir el primer senyal de que alguna cosa canviava dins meu.
Vaig posar l'intermitent, fer marxa enrere, posar primera, prémer un xic el gas i clavar el fre de mà. Vaig apagar el motor.

Segon torn

- El que ara faria – diu tot mirant per sobre meu a la pantalla de televisió -, és una becaina. Però no tinc on anar. Passo de tornar a dormir al bar com l'altre dia.
Gràcies al que sigui! Només d'imaginar-me el quadre de la setmana passada ja em venen esgarrifances. Altra vegada allà assegut, mirant-lo dormir com qui acompanya el col.lega passat d'alcohol i mancat de son un diumenge al matí abans de dur-lo a casa. Cal? No, no gràcies.
Segueix:
- Es que són tres hores, saps? Una; una i mitja potser, dius doncs mira, encara, perquè entre que dines, prens el cafè, fulleges el diari i tal, ja passa ràpid. Però tres!!
- Clar, t'entenc.
I és veritat, clar que l'entenc. No tothom té la capacitat d'entretenir-se sol, i en David no s'entreté tot sol. És d'aquests que els silencis l'incomoden. Quan estàs sol amb ell treu qualsevol tema, i ho fa sense catalitzador, pels descosits, a tota metxa. Agafa embranzida i garla, garla i garla de tot i més fent-te un tractat avançat sobre hostaleria, companys de feina, filosofia pràctica de carrer, propines, pluja, vent, mantells, col·locació de copes.... Si avui no s'adorm o desapareix per una estona m'espera un autèntic tractat sobre tot i res. És un magnífic company de feina ell. Un home d'aquests que t'ajuda en el que calgui i que et pregunta si et pot ajudar en res quan es troba sense res a fer. Un tio dels fets a l'antiga que ue va i torna i que no para de moure's fins al punt que sembla que li manqui feina. Per comptes de sang hi deu tenir cinc litres i mig de red-bull corrent per les venes. Sembla mentida que acotant el cap uns graus pugui adormir-se com aquell qui res després de més de quatre hores i mitja de córrer amb safata i obridor a la butxaca.
- Em sembla que en Duque dorm al vestuari – em diu en David, tornant al Mundo Deportivo -. Potser hi vaig i li pregunto per quedar-me amb ell.
- Home, jo – faig, sense ni adonar-me del que començo a dir -, si vols et deixo la...
Em ve al cap en Duque, el nostre encarregat. Un home petitó, de passats els cinquanta i més sec que un fideu del tres. Duu ulleres velles a la punta d'un nas prominent apuntant cap abaix. Em fa pensar en una afable àliga calba de cabell escàs i trencadís amb arrels blanques. És l'autèntica antítesi d'en Jordi. Sempre el veig amb un paquet de camel, i tot i que enlloc del restaurant es pot fumar, i tampoc et deixen anar a fer-ho a defora mentre és l'hora de treballar, d'en Duque pots flairar l'escapada que fa a algun lloc desconegut per la resta del nou personal quan la feina s'allarga i es comença a ratllar. Va sempre a la idea, i si mai li preguntes res no perd ni un segon per contestar-te i sovint ni tan sols et mira, tal i com ho fan els bons cambrers de carrera de ciutat. Si vols que et contesti has de preguntar-li directament l'acció a emprendre, de forma que l'obliguis a contestar amb un monosíl·lab que acompanya d'una mirada fugissera fosca que amaga en menys d'un quart de segon. Mira a tot arreu, però mai als ulls. Per a respostes més elaborades fa servir ordres directes de tres o quatre paraules, sense complicacions: “Fes-me aquí”, “Fes-me allà”, “Recull la deu”, “Passa't per la dotze”, “Porta begudes”, “Pregunta postres”. El més elaborat que li he sentit a comentar ha estat aquest mateix migdia, quan m'ha fet una mostra del que seria un telegrama dels antics: “Mira si estan. STOP. Si estan recull els plats. STOP. Llavors marca els segons. STOP. Cadascú duu el seu plat. STOP. No, no comparteixen.” Fi del comunicat.
- ... si vols et deixo la clau del cotxe.
Apa, ja està fet. I em sobta a mi mateix haver dit això. La clau del cotxe a un paio que amb prou feines conec de fa uns dies? Per què li he dit? Per què li he ofert? Tantes ganes tinc, de no tenir-lo a prop? Tan simpàtic vull caure o bé seria preferible que se n'anés i així no veure'l mai més? Faria qualsevol cosa per tal de prendre'm el cafè i fer la meva durant les dues hores i quart lliures que em quedaran?
- On el tens? - diu, naturalment -. El tens tan lluny com ahir?
En David no és de caminar. Això ho he descobert les nits que pleguem a quarts de dotze o d'una, quan per cortesia l'acompanyava a ell i a un altre fins a Glòries perquè agafessin el metro. Deixo cada dia el cotxe a un carreró en obres amb una llarga tanca metàl.lica. Sempre hi ha un o dos llocs, i em queda a poc més de cinc minuts de la feina a peu, tranquil.lament amb l'mp3 a les orelles. Totes dues vegades que l'he dut m'ha dit el mateix: “Però on aparques tu?” La meva resposta era clara: “Tu no camines massa, oi?”. “Quan tenia cotxe...”, diu ell, “fins per anar a fer la birra amb els col.legues a la cantonada l'agafava...”.
- Si fa no fa al mateix lloc. Això sí, si te'l deixo tanca bé després, eh!
- Ostres, doncs em salves la vida! De debò me'l deixes?
- Sí home, clar.
- I tu què faràs?
- Aniré a la terrasseta aquella i llegiré.
Trec la clau negra, vella i grossa del meu clauer i la deixo sobre la taula del bar. M'aixeco, em poso l'armilla i ens acomiadem i quedem al bar un quart d'hora abans d'entrar per al segon torn.

No llegeixo en tota l'estona. Només miro, callo, escolto música. Miro a les copes de les palmeres i a les branques dels plàtans torts esvalotant-se sota el cel gris, a aquesta dansa que de tan en tan fan les fulles seques giravoltant sobre la vorera pels remolins de vent que criden a tempesta, a les bicicletes que van i venen i a dues dones aturades al costat d'un semàfor que xerren durant tres-quarts d'hora sobre els talons. Mira a la tarda que s'apaga i als conductors dels cotxes amb els fars que tot de cop i volta m'adono ja són encesos. Pilots vermells,patinadores sortejant-los, passejants amb paraigües llargs la punta dels quals es recolza al terra. La música m'allunya del tot i imprimeix mentalment un ritme a aquest capil·lar de la capital de flux constant mentre que m'espero el segon torn. En cert moment sento la cafeïna que m'arriba al cervell, l'aplaco devorant cigarrets i imagino en David dormint i deixant al seient un reguerol de baba. En David entretenint-se.
No penso, no raono, no hi sóc. A certa hora s'encenen uns fanals de llum blanca i freda sobre les taules de la terrassa. Les dones segueixen xerrant sobre els talons quan miro el rellotge i em trobo amb que falten només cinc minuts per l'hora maleïda. M'alço de la cadira i em peto l'esquena. Les cames són entumides, el meu cervell s'ha reiniciat i els diners de la cartera tornen a baixar. Passo un parell de pistes del reproductor portàtil m'encamino al segon torn. Altes façanes a banda i banda em copen a mi, una cèl.lula més de entre totes, tan indiferent, tant sola, tan lliure unes hores.

Dues passes

Com més temps passa més enrere vaig deixant a la família, amics, coneguts i saludats. Probablement segueixi veient-los tant com abans, o fins i tot més, però d'alguna manera me'n vaig allunyant irremeiablement. No és res voluntari, sinó que ho faig sense adonar-me'n. Un dia qualsevol, per exemple, apareix qualsevol d'aquests que dic i treu a la palestra qualsevol tema o conversa del que parlàvem dies enrere, i m'adono que ara els escolto per escoltar només. Sé quin serà el seu argument final, sé què pensarà i sé quin punt de vista o consell meu rebutjarà i quin vol escoltar en realitat. Són com llegir-se el mateix llibre una vegada rere l'altra. El mateix fil, el mateix final, els mateixos girs argumentals... He canviat molt aquests darrers anys. He absorbit noves filosofies, noves inclinacions, nous tarannàs, nous arguments, nous capítols, nous diàlegs interiors; però en canvi, al meu voltant, tothom queda igual.
I tot això, m'adono ara, em fa evitar-los involuntàriament. Me n'allunyo i em tanco a l'habitació, m'assec a l'escriptori, bordo amb la punta dels dits a la pantalla, m'assec durant hores a la taula d'un bar enfront una tassa de cafè buïda observant cares noves, apuntant gestos, talons de sabates gastats, mirades fugisseres o clavades, perdudes; una mà que fa de pinta del cabell llarg tenyit, el títol del llibre que llegeix el del costat, l'article de diari amb el que s'ha quedat clavada la dona de l'altra taula, les vibracions del cambrer o cambrera aquest matí...
Aquesta setmana he rellegit alguna cosa de Thoreau, i també dos cèntims de Bukowski. Bukowski diu, si fa no fa, que “D'alguna manera em sentia més net estant sol. Jo era un home que s'alimentava de solitud, doncs cada instant sense solitud em debilitava”.
Abans no era així. No ho he estat mai, així, però ara em sento com ell. No puc estar-ne orgullós d'això, però ara ha esdevingut fet. La ment se m'absenta de l'entorn animat i conegut del meu voltant perquè ara he d'esperar a que s'esdevinguin canvis en aquest. El contacte continuat i sense pausa amb un entorn esgota qualsevol percepció de canvi.
Per molt que els aprecii, per molt que els respecti, per infinit que sigui el meu amor i la meva defensa a ultrança de tots i cadascuna de les persones del meu entorn, ara requereixo allunyar-me'n dues passes. Ara necessito viatjar i nodrir-me de coses noves. Ara necessito el meu espai mental, el meu escriptori, el meu llit i la meva biblioteca. Viatjar sense diners, trobar coses noves, posar punts i finals a temes que encara tinc encetats.
No crec que sigui res per estar-ne orgullós, però així és. El cos m'ho demana, com quan agafes la grip. Millor no anar a treballar i fotre's dins el llit, descansar, allunyar-te'n. Tot i que en el meu cas és una malaltia a vida o mort. O ho faig o rebento.

Suplici

“Yo me tengo por ese oyente ideal. Absorbo todo lo que un individuo vomite de su garganta. Ello me granjea la simpatía de mucha gente, que me cree sinceramente interesado en lo que cuentan. Muchas veces no es así, pero yo sigo escuchando como si tal cosa”. H. Miller.


Suposo que hi ha moments a la vida en que t'has de preguntar certes coses. Vull dir coses d'aquestes com ara què fas un dia assegut a una cafeteria al costat d'una mena de boina verda al que li cau un filet de bava mentre ronca amb la cara impresa sobre el marbre de la taula. A les pelis i als llibres sempre hi ha alguna escena d'aquesta mena. Una conversa interessant, una persona que et crida l'atenció, un moment àlgid que fa que tot fins llavors encaixi d'alguna manera i li puguis posar una mena de punt i final imaginari... Alguna cosa que et canvia de dalt a baix.
La vida real però no et dóna facilitats per destriar aquestes escenes, ni tampoc hi ha massa gent que faciliti un introspectiu anàlisi sobre on ets, qui ets, com has arribat allà, què o qui t'hi ha portat o quan vas començar a ser arrossegat pel destí ni, clar, el perquè de res.
Així que allà estava jo ara, amb aquell paio. Es deia David, i l'havia conegut dies enrere. M'havia estat inflant el cap durant una hora i mitja amb la interessantíssima biografia de Fernando Alonso a la Fórmula 1. En David era aquell que s'havia despatxat elPeriódico i el Marca en cinc minuts, el que ara em confiava a mi - al que no coneixia de res encara -, la seva indecisió sobre el què faria amb el primer sou en cas que l'acabés cobrant. El dilema el tenia entre un cotxe de segona mà o en fer-se un tatuatge. Li vaig recomanar el tatuatge, doncs almenys amb un tatuatge només faria mal a la vista.
Sobre el tema de la fórmula 1 havia entès que el pilot asturià havia passat dos anys a Renault, un a Mc Laren i dos més a Ferrari. Molt bé, molt bé... però ara, em preguntava jo, perquè m'havia d'ocupar espai mental allò? En els meus bons temps, quan tot m'importava tres ous, simplement hagués deixat al pobre diable aquell allà plantat i m'hagués obert sense importar-me el que hagués pensat de mi. De debò, era un imant per a gent d'aquesta mena. El destí era cruel i em feia anar amb tots aquells amb els que res tenia a veure ni a compartir. I tots se m'enganxaven a mi, no me'ls podia treure del damunt. De fet, des que havíem sortit a dinar plegats, que l'única cosa que imaginava amb deliri era fugir. Fugir d'ell, fugir d'allà, fugir d'on fos i amagar-me a algun lloc fins l'hora de tornar a treballar. Ell em parlava de tatuatges, de cotxes, cilindrades, karts, entrepans, gimnasos i de tot allò que era per a mi com la música de fons que no escoltava del meu somni ideal, quan m'aixecava armat de valor i li deia:
- David, company, encantat de treballar amb tu i tot això, i que sàpigues que no et vull ofendre; però t'he de dir que no m'interessa una merda el que m'estàs dient. Me'n vaig.
I llavors hagués caminat cap a la barra, hagués pagat el meu entrepà i la meva cervesa i m'hagués buscat alguna cosa cent-cinquanta-mil-vegades més interessant per fer, ni que fos passejar amb les mans a les butxaques, asseure'm a un banc a llegir el Miller que duia a la motxilla i m'implorava silenciós que l'obrís. El que de debò tenia ganes de fer llavors era sortir a defora i passejar sense nord ni sud ni direcció concreta. Conèixer-me el terreny, mirar-me els caps de cigró dels coloms buscant-se la vida entre els peus de la gent.
Però ai las!, ja no podia fer res de tot això, perquè era aquella tan mala època i anava ja tant fotut de calés que m'havia hagut de menjar l'orgull i tornar al meravellós món de la hostaleria, que com tothom sap era ple de genis i de persones de conversa fascinant. Però no puc queixar-me. En realitat tota la culpa era meva. Que després de tants anys no fos capaç de desfer-me d'aquella mena de feines, no podia ser culpa del destí, ni tampoc d'en David.
Amb el noi aquell calia ser just, perquè en realitat no era del tot mal xaval. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, diuen, i sense saber perquè jo mateix m'havia dut d'era en era tota la vida. Havia intentat sortir-ne, però potser no ho havia fet amb prou ganes.
No crec que a en David se'l pogués descriure millor que com ho va fer la nit abans un client, quan vaig sentir que el cridava tot dient-li:
- Eh tu, boina verda!
Una descripció rodona de debò. El boina-verda aquell ara dormia sobre la taula, i duia una samarreta imperi de bàsquet dels cèltics per lluir els tatuatges, una samarreta verda i blanca. Els cabells eren negres i gruixuts, molt curts dels flancs. Al capdamunt de tot, com de rotllo quinqui passat de moda, tot ell era una maranya de tres dits d'alçada com una corona, com una boina. En general tenia aspecte de boina verda, ja sabeu: d'u vuitanta-cinc o així, tatuatges a tots dos braços, una cara rectangular de línies rectes com un totxo, les espatlles molt amples... Imaginava que els C.O.E's de Cornellà serien així, i que així mateix dormien sobre el marbre fresc. Un homenot de vint-i-dos anys que el segon dia ja m'havia proposat de compartir pis i jo li havia que sí quan en realitat volia dir “Ni parlar-ne!”.
Era el meu quart dia allà, un dissabte a la tarda, i just aquell migdia m'havien demanat el DNI per fer-me el contracte. Ja no hi havia volta enrere, ja no hi havia res més per triar, cap altre camí, cap altra sortida.

Amb gran cura per no despertar-lo i haver-lo de sofrir de nou vaig aixecar-me de la cadira i baixar la dotzena d'escalons per sortir a defora. Allà vaig treure el paquet de la butxaca i estirar-ne un cigarret que vaig encaixonar-me als llavis. Hi havia moviment a aquella hora a la rambla, que era un llarg passeig de palmeres, bancs i plàtans torts i esprimatxats per on s'anaven intercanviant el pas els cotxes, motos, bicicletes i patinets i patins de línia, les parelles empenyent cotxets indistintament segons desig dels semàfors. La terrassa de la cafeteria i l'altra, la del bar, a pocs metres, eren plenes a vessar de genteta amb ulleres de sol, tota arreglada i estofada ella en la nova col·lecció de roba de tardor del Corte Inglés. Converses disteses i diverses que no arribava a desxifrar. Persones amb les cames creuades, tasses que fumejaven i dos parells de mans agafades sobre la taula i tot. Unes de dona, les altres d'home. Sense anells.
Gent xumant de cigarrets relligats els sostenia després amb els canells doblegats que queien. Una tarda de dissabte, encara blava i lluminosa, humida, a mig camí de la tardor.
I jo vaig xumar també del meu cigarret i exhalar una gran fumarada que se'n va anar amb un filet de vent. Llavors vaig mirar a dins i veure la cara d'en David, que ja era aixecada i que em mirava interrogant. Què feia allà abaix?, semblava dir. Bona pregunta David, molt bona. Què feia allà amb ell? Molt millor noi, vas millorant...
Vaig fer-li cara “d'ara vinc”, sospirar i llavors va passar el que dic: que vaig preguntar-me jo mateix què carai estava fent allà. De debò no hi havia enlloc cap ruïna lliure d'impostos, cap cova humida i oculta, cap pis franc ple de paper de vàter, cap forat, cap cabana a un arbre on pogués amagar-me de tot allò durant vint o trenta anys més fins recuperar totes les forces que el món m'havia estat xuclat en tan poc temps de vida?
Vaig apagar el cigarret al cendrer de l'entrada. Vaig pujar els escalons i seure. Vaig estar a punt de dir alguna cosa, però no se'm va acudir el què. Qualsevol cosa que pensava em semblava massa elaborada per al boina verda. Ho va fer ell al final, després d'apuntar una evidència: “Fumant, eh?”.
- Sí.
Tenia facilitat de paraula en David. Sempre sabia què dir.
- Joder, i encara falta una hora i quart! M'estic avorriiint...
Exacte. Un suplici, un autèntic suplici per a tots dos. Estona abans havia provat de treure el llibre, però m'havia estat impossible llegir res amb ell al costat.
- Escolta – va dir, mirant a defora -, imagina't...
Ai...
- Imagina't – va continuar -, que et donessin un milió d'euros per carregar la nevera... No ho sé. D'aquí a Sant Cugat. Ho faries?
- Com vols dir?
Entre tots dos havíem estat carregant una nevera de coca-cola aquell matí. De l'entrada del restaurant al magatzem, la vam haver de traginar. Uns trenta metres plans i vint-i-cinc o vint-i-sis escalons de pujada. Havíem acabat fets pols, almenys jo, que m'havia tocat la part del motor.
- Vull dir – va insistir - imagina't que et diuen: “Ei, heu de dur la nevera aquesta d'aquí a Sant Cugat. Us dono un milió d'euros si ho feu.
- A peu vols dir?
- Sí, a peu.
- Però hi ha temps, o quina trampa hi ha?
- NO, nononono! Tu tens tot el temps del món per portar-la. Com si vols trigar un any, si vols.
Vaig rumiar aquella rucada de proposta tres segons. Eren les típiques preguntes que em feia jo mateix quan tenia deu anys... Quimeres utòpiques de sort increïble.
- Entre tots dos?
- Sí.
M'ho vaig pensar. Quina murga! La nevera i escoltar-lo a ell cada dos per tres... Però era un milió d'euros!
- Bé, suposo que sí que ho faria. Seria una murga, però sí.
Va quedar-se'm mirant molt profundament.
- Jo també tio. Jo també ho faria, saps?
Ja està, ja era un dels seus.
- Vaig a demanar una cervesa – vaig dir -.
- Val.
Vaig baixar les escales i preguntar-me què carai hi estava fent allà, quina una n'havia estat fent a la meva vida anterior per patir aquestes fuetades kàrmiques. Era un malson, ho havia de ser, un malson molt i molt real.

1714

"Que segueixi l'avanç, que davant meu ningú no es retira: morir o vèncer és el que ens pertoca." Villaroel