I ara...

Europa, Rajoy,
podeu seguir fent amb nosaltres
el que us vingui
de gust
(mai heu deixat de
fer-ho)
però un cop més
REAFIRMEM
la nostra voluntat
de ser i
reeixir
de respirar;
aquest caríssim
puto dret nostre
a existir.

sort

“En todo esto había mucho que yo no comprendía y que, en cierto sentido, incluso no me gustaba, pero reconocí de inmediato la existencia de un estado de cosas por las que valía la pena luchar”.

George Orwell. 

 "Ya era hora de que tuviese un poco de suerte, no mucha, un poquito bastaba."

Charles Bukowski

 

el vent tallant

Pous negres

Per als feeder

Em desvetllo amb el segon toc de mòbil. L'hora que és, ni m'ha donat temps a enlleganyar-me. Tenim merder al Casi's, el restaurant de Travessera, em diu el Capo per telèfon. M'explica que el pou està vessant i al soterrani estan, literalment parlant, coberts de merda.

“I l'altra bomba?”

“No s'endega. Cap de les dues!”

Des dels cinquanta quilòmetres de distància que em separen del dissabte que passo a cals pares i amb les ganes a anys llum d'anar-hi se m'escapa un sospir resignat, tan propi de mi. Li dic que val, que d'acord, que ara em vesteixo i que me n'hi vaig.

Però no, perquè tinc un Cap que és un maleït sol:

“No home, saps què és o no? Ja hi estic parlant jo.”

“Sí, mira... és... pot ser... de fet només pot ser...”

La boia. La puta boia, la que mana a les altres dues, que s'encalla. Li has de donar un copet, perquè pugi amb el pal que tinc per allà. Ja ens ho va fer fa dues... no. Tres setmanes. No t'ho vaig dir? S'ha de ressituar, perquè no s'encalli. Perquè a vegades s'entortolliga entre els tubs que pugen i...

“Cagada pastoreta”

“Exacte”

“I és fàcil de fer, no? No han de fer res més?”

“Res més!”

“Vale, doncs ara el truco. ”

“Hi ha molt de merder?”

“En Marc diu que encara està traient cubells d'aigua”

“La puta que em va parir!”

* * *

Em quedo despert, no per si les mosques, que també, sinó perquè tampoc podria dormir sabent com està tot el percal. Cinquanta quilòmetres, la promesa que ells se n'ocupen però al meu caparró sols gravita ara la imatge d'un pou negre de restaurant rebutjant l'aigua i la merda pels vorals del registre que no pot enviar a la claveguera. Veig en Marc fregant, i sento l'angoixa a dins, la que ha nascut fa uns pocs minuts a la boca del meu estomac imaginant-me l'escena, una angoixa que bombolleja ara dins meu i puja i puja com l'escuma, fins que s'abraça ja al cor i als pulmons que exhalen neguitosos aquest baf invisible en la freda nit a aquesta vella habitació, com una olla a pressió.

Trucada:

“S'ha buidat! S'ha buidat quasi un pam em diu en Marc!”

“Ho està fent en Marc?”

“Sí, però de cop i volta s'ha parat!”

Em penja. Em truca en Marc:

“Com és la boia?”

Provo de descriure-li. És negra. Quadrada, semi-ovalada. On és exactament la boia? La veus? Mira, no toquis res més. Ara vinc. Uns copets, uns copets és el que han de fer només, fins que aquesta pugi per si mateixa amb el buit salvador al seu interior i s'endegui i es buidi una mica més.

“No cal, no cal. Ja ho faig jo. Tu descansa!”

Pengem.

* * *

Endego el llum de la tauleta de nit i provo de recuperar Benedetti: “(...) aprender es un rito una costumbre/ no le hace mal a nadie ni se olvida/ aprende quien asciende hasta la cresta/ pero también quien busca entre las ruinas (...)”.

Tinc tantes ganes de Benedetti ara com de fotre'm un tret al peu. Remeno el mòbil; remeno Internet, esperant, esperant a que arribin notícies, a que m'arribin més fotos per wat's-up. Passo per dues pàgines, per tres blogs. Però no hi ha res a Internet que ofegui ara la necessitat de saber si el tema està solucionat o no. Per uns instants em barallo amb l'eterna disjuntiva d'aquesta humana necessitat d'eternitat contraposada amb els llums vermells de l'emergència de l'ara; però no tinc gens de ganes de trencar-me el cap amb tot això ara, i necessitat de notícies sóc jo, qui truca.

“Què, com va?”

“S'ha buidat un metre. Però fa una remor rara.”

“Una remor?”

“Sí, un ca-cata-clac. Clac-clac-clac...”

“Això és el relé. Senyal que l'esteu tocant bé. Està travada en algun lloc. S'ha de recuperar i treure-la a la superfície. Hi ha tres cables...”

“Sí, els he vist. Tres cables negres”

“Això mateix. Però no toqueu res més. Ara vinc.”

“Que no home! Ja ho fem nosaltres...”

* * *

Ni cinc minuts després em truquen altra vegada.

“Bernat...”

“Què?”

“...alguna cosa... alguna cosa ha fet PUM!”

“QUÈ!”

“Que alguna cosa ha fet...”

“Puta merda. Es que ho sabia!”

Què podria sortir malament? M'he ofert a venir. He descrit al Cap, pas per pas, com fer-ho per desencallar-la. Ho he parlat amb en Marc, però fins les feines més brutes necessiten a vegades de mà esquerra, dels coneixements i de la cura d'un cirurgià.

Jo sóc aquesta mena de cirurgià brut. En el silenci de l'habitació de cals pares m'he imaginat el pou negre buidant-se. He imaginat en Marc, el cambrer, aconseguint-ho notablement, momentàniament. He vist el pou ple fins dalt, el pou buidat tot just un pam, un metre. M'he vist tombat al llit altra vegada, descansat sota les mantes imaginant-me que tot va genial i que deixen d'estar coberts de merda; però per alguna rebolicada raó ara, tot això, ja és passat i el present ara és un “PUM” que ha fet saltar el diferencial i ha inhabilitat tota possibilitat de que segueixi quedant-me al llit. Mentre em vesteixo puc imaginar-me l'escena:

“Segur?”

“Segur, que ho diu en Bernat. Tu tira del cable!”

Un cable trabat de tres, un de tres. Jo sé quin cable és, ells sols podien refiar-se de les meves indicacions. Fallada. Cagada pastoreta elevada al quadrat.

Repte no superat, segons m'explica el Capo han estirat amb tantes ganes que el cable ha sortit disparat cap amunt alhora que petava tot. M'envia fotos ara d'un cable-manguera pelat, perquè el PUM ja és i jo li penjo, secretament enfurrunyat, li dic que no passa res i li prometo que estic allà en mitja hora com a molt. Que ningú vagi als lavabos. Que no utilitzin aigua, que no s'empleni més el pou.

* * *

Ja dins la granota em poso l'armilla i sospiro llargament, desesperadament aquesta vegada. Cartera, tabac i un cafè soluble entre pit i esquena. A dos d'una de la matinada agafo el fred del joc de claus a les mans i sento el del carrer a la cara i als meus llavis tallats. M'enfilo al cotxe i surto, pensant ara sí en l'eterna disjuntiva que enfronta qualsevol eternitat contra l'emergència més immediata. Feeder sona màgicament pels altaveus i en la fosca de l'autopista em veig enrere, en el passat, als meus trenta-tres. Busco el meu punt guardar en la memòria, com si això fos un joc de rol que solia dirigir. Sóc un pallasso en la fosca i un respectable home en la llum. Sóc un crio indecís ara traient-se carnets d'instal·lador de gas i d'aigua a Calella, un home de bé a Arenys a per més títols, un estudiant d'electricitat a Badalona mentre llegeixo Tolkien i R.A Salvatore sota els pupitres. Sento el meu pare com una veu errant d'ultratomba: “Si tens un ofici la feina no et faltarà mai”.

Ara arriba la crisi, i ell i jo, homes d'ofici, no patim per la feina, sinó que ens desesperem. No hi ha respostes a la equació que falla. Trampegem en les nits fosques, en les autopistes fredes. Cinquanta, Cent, cent-quaranta, cent-cinquanta quilòmetres. Frena aquí, Bernat, que hi ha un radar. Frena allà, que hi ha un altre radar. Ja hi sóc, ja hi sóc amics. Ja vinc, ja ve el cirurgià de la merda. Emergència sota les estrelles. Sona el mòbil. Han de tancar el restaurant. Han de fer piques, han de fregar. Quan trigaràs? Emergència, emergència! Estic de camí. Llums vermelles rotatives dins el meu cotxe. Un submarí a l'autopista. Les clavegueres els hi ha de buidar algú. Feina que ningú vol fer. Hi atanso les mans. El cor em surt per la boca, però m'agrada la muntanya russa. Com això. Com ara. Aquí. Veus?

De debò...

 DE DEBÒ?

que ara toca presó

TAMBÉ

al color 

groc?

Collons nen

ara sí que

estic per

tornar a beure

ara sí que estic

per comprar-me

el vestidet de

Kill Bill.

Vull dir

no us sembla que

algun camell

se'ls està rifant?

Vull dir,

no us agradaria saber

quina mena de

trolemaster

els aconsella

a tots aquests?

"La indecisión es el preludio del fracaso". Akali, LoL

Comptes pendents

Per a en Paco...

El teu llibre estava

tan atrotinat i

destrossat que

abans d'acabar el segon capítol

ja se'm desfeia

a les mans.

D'això en fa prop 

d'un any i

no em perdono encara

aquest matí

sentir de tu a la ràdio

i tenir-te abandonat

a la sort d'un prestatge

just uns dies després

de retrobar-te

i creure't sols com a

papers grogosos amb

pega inútil encartonant-se

i trencant-se

en aquest passatge

de Barcelona.

Recupero un documental

que feien a la dos

parlen de tu

del nostre Bandini

de la lluita diària

pel ser

i esdevenir

aquesta lluita eterna

que trobo en els vagarejos incessants

entre llibreries de vell

de segona mà a Gràcia,

a carrer Londres

a carrer Mallorca i

Calàbria,

on lletraferits busquem

descatalogats Hemingways com

“París era una fiesta”

o els diaris complets de

l'Anaïs Nin,

algun Spinoza

i potser, uns quants Orwell's

i unes joies més

que – em dic ara -

caldria reeditar ja

de Sala.

Aquí estic jo

amb els

Julios

i els Gabi,s, 

les Maries,

i les Jennys,

Washingtons i en

Farooq,

en Cristianne,

Phillipe,

Johnny,

Manuels...

El món sencer

passant al meu davant

per la cuina d'un

restaurant;
i jo, cec, amics

companys de l'ànima, ja ho sabeu

us dec la vida

per netejar calamarsons

i fer bullir l'olla

i saltejant colze amb colze
ara aquí i ara allà

esbandint les restes dels plats i

trepitjant escarabats

digueu-me, siplau avui:

quan tindré jo l'habilitat

o el valor 

o la cara prou girada

per fer-vos poètica la justícia
que us mereixeu?

Em doneu permís,

per fer aparèixer els plats bruts

una nit més a l'ombra?

Seguim cagant-nos en

aquests pressumptuosos clients,

en el desdeny de les aparences

i bufant a l'amenaça del

“conozco a tu jefe?”

Digueu-me, amics:

sóc jo, conscient de la meva ceguesa

qui es mereix parlar per vosaltres?

Justícies poètiques

apart,

m'he perdut entre llunyans

cants de sirena.

Llibres que venen

i que se'n van de casa

per trobar-se a l'ara

entre les ombres de memòries perdudes

que injust pels oblidats!

-Mecagumdéu-

on podria ser aquesta

una oda?

L'oda dels abandonats a la cuneta 

d'una pedregosa carretera?

Per què tothom

adora

la puta novetat?,

em pregunto avui.

Per què ningú

sap dar-li el pes

que es mereix

al nostre passat?

Per què la por

a fallar per tu mateix

no t'atabala 

però sí la por a fallar-los

et petrifica al dits? 

Enamorat de tu em quedo, Paco

ja no promesa

sinó fet, bon Bandini

de durícies fetes

a base de dur teclat, oh ànima tossuda

on ens busquem i

alguns ens trobem 

els que guardem la tendresa 

que cal entortolligar amb la ràbia

del dia a dia

resistents repartin llets i

trets des del darrere

de trinxeres alçades

amb llibres i

llibretes.

Les teves paraules

se m'aferren al prestatge

l'únic refugi

que val a la llarga

per tu, Paco, mestre,

seria l'ombra d'aquesta nova

Barcelona.

Els nostres pecats, em preguntes,

sí, potser els hem anat polint

una micona

però l'ombra sempre hi és

febril, intensa i fosca

com la nit que ens amanyaga

i en la que ens abandonem

mai prou intensa serà la meva flama
sense tu,

no ho serà per la senzillesa del teu vers

pelat, amarg i dolç

com la mort salada

dolça metzina que se'ns fa a dins

de tant estimar,
de tant d'odiar

com voldria fer-me digne jo

de tu,
com dedicar-te una oda
que no resultés en fracàs?

Stan Seba (música)

i per a la Maria i la Carmen, amb gran i tímid amor

...

"(...) Lo que vea un hombre desde determinada cumbre, será tan diferente de lo que vea otro como lo son ambos entre sí." H.D. Thoreau









Atlas, Coldplay

-  disconnected -

Europa? Hola?

“Si en esta jungla de intereses que es la tierra decís que hay algo bueno, que serían los entusiasmos por el ideal, yo pregunto: ¿qué ideales? Porquè luego sois los primeros en romperle la cabeza y tratar de delincuente a quien no tiene vuestro ideal”. C. Pavese

Ja fa anys que vaig començar a perdre aquest saníssim interès en tot això del procés independentista, en la política en general. Sé molt bé com va anar tot plegat: un dia em vaig llevar pensant en que potser m'estava passant, que m'estava preocupant en excés del que em rodejava oblidant-me del que jo era, del que hi havia en el més immediat al meu voltant. Per a què podia servir o fins on podia arribar a servir un paio com jo, no ho tenia massa clar, però em va semblar una bona pregunta, tan bàsica, tan crucial, tan a la vista, que senzillament feu trontollar els ciments sobre els que m'havia alçat durant trenta-tres anys. La penya com jo, sabeu, sempre està llesta per saltar a la jugular de qualsevol greuge rebut. Som com molles. Si anys enrere creia haver equivocat la professió, ara ja no ho creia. Estava on havia d'estar: jo era el pallasso genial, ella era la que me n''havia fet adonar, d'això. La majoria de la gent frisa per sortir de casa a la mínima oportunitat. Jo no. Jo estava fet per estar per casa, per sortir a passejar en ratllar-me, per ocupar-me dels mínims comuns múltiples del dia a dia i establir cert ordre entre tot el caos en favor de tercers.

Què passa amb això? Que al començament, et sembla que no t'omple. Jo formava part d'aquella tribu de gent sentida però alhora perduda. Un perdut, un penjat, un home entre dos mons, un home trepitjant amb els peus dos mons, amb la línia que els separava sota les pilotes. Jo era un idiota que es mirava al mirall i no veia res més que dubtes. Costa de fer-se'n a la idea d'aquestes coses, però què cony, també costa un imperi assaltar amb igualtat de justícia els nostres propis errors, ja siguin aquests reals o imaginaris, ja siguin en pretèrit imperfecte o en pressent continuu.

Ara però, vull matisar totes aquestes afirmacions inicials, tan xungues a priori en boca d'algú que va votar el que va votar i encara ara es considera a si mateix prou independentista com per anar-se'n a dormir al seu col·legi electoral la nit abans de l'1 d'Octubre. Tot i que més que dormir, el que vaig fer allà va ser maldormir i xerrar animadament amb tot de representants de velles i noves generacions que van endur-se la màrfega i el sac de dormir per uns principis que m'agradaria elogiar.

I ara, benvinguda sigui la solitud! La gaudeixo quasi tant com el segon cafè a la taula del menjador, amb la finestra oberta de bat a bat. I quin sol! Mireu: el primer que faig és pensar en què collons faré avui i precisament així és com recordo que el peixater de més abaix tenia les truites bé de preu i penso en comprar-n'hi tres. Tinc encara una mica de pernil a la nevera i encara queda crema de verdures, que agrada a tothom. Puré de patates? També, també en faré.

A la cua del peix, amb la música a les orelles, espero la tanda. Avui faré truites de riu amb all i pernil. Els auriculars bateguen sobre les meves orelles i no sé perquè ara em ve al cap una formula de temps passats: V= R*I. Sigui com sigui els auriculars nous que em van regalar són fenomenals, i entre el carquinyoli d'anit i els roncs que es veu que he fet aquesta nit, m'he alçat tan nou que el peu em va sol a la cua, i ja de tornada a casa taral·lejo la música que li poso al carrer avui. El meu dia a dia, siguem sincers, no sembla massa emocionant, però no el canviaria per res del món. La casa és buida, i quan a la fi la casa és buida és també quan em retrobo jo mateix. “

Faig els plats d'ahir, passo l'escombra pel menjador i recullo la roba bruta, però no en tinc prou com per a posar una rentadora. Potser a la tarda, potser demà. Qui sap? A quarts d'onze ho he acabat i em llenço al sofà, a escoltar la ràdio. La tertúlia però, no m'interessa, així que l'apago i esmorzo, m'assec al tron a ginyar i la cadena s'ho endú tot. Sota la dutxa torno a sentir-me buit, net, i em dic que sóc com qualsevol altre humà. Abans de votant, abans de ciutadà, permeteu-me considerar-me el més imperfecte dels humans sobre la clapa de la terra. Agraït d'això, Thoreau.

Obro les tres truites, els hi trec l'espinada i saltejo amb oli i pernil el suquet, que reservo. El portàtil riu sobre l'escriptori que tinc a l'habitació dels trastos. Tot sembla tan senzill, avui, ara, que em costa horrors d'asseure-m'hi. És cert que el procés és un corcó, una carrera de resistència per la que cal a vegades una fe cega. Fa l'efecte que ens compliquem la vida innecessàriament. Menjar, refugi, escalfor, alguna vestidura per cobrir-se les vergonyes i alguna cosa a fer. Però som nosaltres o no, els que ens ho compliquem?

Un humà imperfecte, un cor assegut al vàter, un cor i un cervellet espatllat assegut ara a l'escriptori. Imperfecció: gràcies per la confiança. I ara, sí, com a votant, què collons sóc? Perquè si hem de fer cas al que diu el govern central de Madrid, jo, la meva companya, els meus amics, família, coneguts, saludats i desconeguts som bitxos desconeguts. Potser pirates, potser corsaris, enemics a abatre, penya non-grata, un parell i mig de milions d'incomprensibles singularitats que no s'atenen a les fórmules empíriques de l'espai-temps constitucional, catalans “de mal”.

Val, molt bé senyors. Està molt bé tot això. Han dit la seva, han repartit desdeny i hòsties a tort i a dret, però ara ens toca a nosaltres, de posar-nos l'armilla d'artificiers i revisar una per una les pedres i mines que alguns escampen pel camí fresat. N'hi ha per triar i on remenar. No sé ni per on començar. “Is very difficult... Todo esto”, que diria el geni. Hi estic d'acord, plenament d'acord.

Els últims dies he sentit a dir fins i tot que ja no som ni bitxos, sinó rates, “ratitas”, o alguna cosa per l'estil. I qui collons ho ha dit això? Mireu, no vull ni saber-ho. M'aixeco de l'escriptori i m'arribo al bany. Sóc una rata? Aviam, no m'ho sembla pas. No en faig cara. Si algú pot dir-me això és ella, o ell. I si ho fos, no tindria igualment dret a existir, per molt rata que sigui?

No sé perquè recordo ara una alemanya, o era polaca? O, bé, una militant d'esquerres europea en una manifestació anti-feixista. D'això ja en fa temps. Es veu que a Europa, a França, a Alemanya, Polònia, etc, etc, el feixisme està berenant-se dia sí i dia també espai democràtic. La penya està preocupada, però la militant, en una entrevista venia a dir alguna cosa semblant a la arxi-famosa frase mal atribuïda a Voltaire:

“No estic d'acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”.

I ho coronava amb un raonament ben collonut que venia a dir que defensava el seu dret a existir però que s'exigia a si mateixa la responsabilitat de contestar-los amb arguments.

Un breu sobrevol per la xarxa em condueix a una militant sueca enfrontada tota sola a 300 militants feixistes. No sé si serà la mateixa, però s'entén ja per on vaig, no?

ENLLAÇ

Pebrots. Com amb el Barça, però aquí, ara. Això cal.

A la ràdio, no fa ni dos dies, si mal no recordo, es preguntava el locutor o bé un dels tertulians – no ho recordo exactament - com podia ser que aquí, a Espanya, no hagués prosperat el feixisme com sí ho ha anat fent a la resta d'Europa. La resposta d'un altre tertulià em feu agafar feredat: “Es que aquí, aquest votant, ja el capitalitza el PP!”

I aquí va quedar la cosa. Mare de déu! ¿No dóna que pensar, que els mateixos que t'acusen a tu de nazi – i alguns ens ho hem sentit a dir a la cara -, capitalitzi part o la totalitat d'aquest vot? Ve't-ho aquí potser, la resposta a la pregunta de “Per què els segueixen votant?”

Sigui com sigui el món, i deixant de banda aquest vol rasant per Europa amb la idea d'extreure'n respostes, accepto no ser el més adequat per jutjar-ho perquè, senzillament, he viscut desconnectat de la realitat massa temps. Mai m'han mancat les oportunitats ni les ganes per fer-me un carnet de militant qualsevol per llevar-me del deure de pensar per mi mateix. És més que probable que el que jo digui no siguin més que bajanades, però són les meves bajanades per bé o per mal, i cal acceptar que el més valuosos carnets que guardo a la cartera ara per ara no són sinó el de la biblioteca i el de manipulador d'aliments.

I ara digueu-me boig si voleu, per declarar-me anti-sistema i enemic del progrés si es que el progrés s'entén sempre com a un creixement indefinit que va de bracet amb un liberalisme econòmicament inhumà i insostenible a llarg plaç. Digueu-me boig també si afirmo que em sembla hipòcrita aquesta Unió Europea cada dia més i més allunyada dels seus ciutadans, que ens vol a tots bons minyons i calladets, mentre les grans esferes critiquen la manca de drets humans de la Xina, per exemple, o que atribueix a problemes interns el procés català o es rescaten bancs amb calés dels ciutadans quan s'havia promès no fer-ho, mentre es grava el sol, mentre ens preguntem ja no si nosaltres tindrem pensió, sinó si els nostres pares la tindran, la pensió. També em pregunto la clàssica: quan trigaran a cobrar-nos l'aire contaminat que respirem? És clar que ho heu sentit mil vegades, tot això, i que ja sembla redundant. També a mi m'ho sembla, redundant, però es que se'ns ha fet tan normal la injustícia diària que ja uns quants -no pocs- donen per fet que això és el que hi ha, que aixi són les coses i que provar de canviar-les sols que ens condueix a estimbar-nos contra la paret.

També jo he vist cargols que poc a poc, sense pressa, han escalat la paret i ara són a l'altra banda. També jo crec en els ideals nobles, però, “Quins ideals? Ve't-ho aquí on estem, nosaltres i Europa sencereta. Just el que tenim ara per ara, a grans traces, no és això?

Com recobrar la confiança en la política? Com tornar a dotar-nos, a nosaltres, homes i dones primer, ciutadans després, l'oportunitat de creure que els miracles neixen de la fe i no al revés, per dir-ho a la manera de Dostoievski? Com ho hem de fer, per fer-los entendre que tot comença amb el més immediat i d'aquí en amunt? Les coses poden canviar, o de debò estem atrapats? Treballem i callem com a bons ciutadans o posem el tema sobre la taula per anar endavant? Què som? Com de llarga volem la cadena i com d'ample el morrió?

El timbre. Merda. He d'obrir. M'he sortit del món per unes hores. Ara però, no tinc més temps. Obro. L'olla bull i s'ha de fer el puré. Quarts de dues. Sort que el crio ja torna sol... 

 música

cel

“Hubo un tiempo en que pensé que me habían herido como a ningún hombre del mundo. Por sentirme así, prometí escribir este libro, pero, mucho antes de que comenzara el libro, la herida había curado. Como había jurado cumplir mi misión, volví a abrir la horrible herida. Permitidme decirlo de otro modo… Tal vez al abrir la herida, mi propia herida, cerré otras heridas, las de otras personas (...)“

H. Miller.  

Catàstrofe ultraviolada

tallafocs

Albert, Inés, Mariano...
i tota la resta de
penjats i piròmans;
de debò o
"en serio"
- com vulgueu -
pagueu la coca
que és l'últim
avís.  

"Aquellos que no construyen, deben quemar".
Ray Bradbury

aquí, a casa, sols hi ha un rei

“No pienses, varón singular, que hemos de pintar los ojos tan hermosamente que no parezcan ojos, ni tampoco las otras partes del cuerpo; fíjate solo en si, dando a cada parte lo que les es propio, hacemos hermoso el conjunto. Y así, no me obligues a poner en los guardianes tal felicidad que haga de ellos cualquier cosa antes que guardianes.”.

Plató. 

my way

Bé, en realitat en tenim uns quants... milions. De reis i reines, de déus i alojes. Ja se sap.

Buit

"Freedom is taking control of the rudder of your life"
 Yukito kishiro


El que sols s'intueix
no pot comptar
com a estratègia.

desvelat el dubte
de l'ombra adversaria
ara sí, els poetes
desembeinen.


"(...) y cuando las nubes se alejen despejando el cielo de la confusión, entonces habrá de saber que ése es el verdadero vacío."
Miyamoto Musashi


Gunnm

*Edi: afegits versos i una altra cita.

Un diable pel celobert

"Y ya que debo vivir por una sola vez en esta tierra, prefiero conocerla simúltaneamente como infierno, purgatorio y paraíso".
H. Miller

"También en ti hay oscuridad. Has vivido esta negra noche?"
Thin red line 
  ....

 

Un diable pel celobert

M'assec a taula

amb la Mort,

Satanàs i

el seu fill petit

una mena de diable

de Tasmània

que ja m'ha rossegat

el poc que quedava

d'aquest pobre

sofà.

Mentre el diablet aquest

em tira els llibres pel

balcó jo repico els dits

però, és clar,

no apareixen pas

dos pingüins

amb les safates plenes

de nachos, birra i tequila,

així que sóc jo mateix

qui s'aixeca i

els hi ho

serveix.

“Mori la intel·ligència...”

diu Satanàs

encenent-se un

cigarro pudent

i obrint la

Xibeca

“... i que

visqui la mort!”

el secunda ella

abans de beure

ai, tan pagada

ai, tan segura de si

mateixa.

“Mori la intel.ligència

visca la mort! Ha-ha-hà!

Ha-ha-ha-ha-hà!

Diu ara el diable

perseguint la gossa

amb un bidó de

benzina.

Tanco la gossa

tremolant

al meu

quarto.

Val, és possible

odiar

val, és possible

no sofrir certs crios

però se suposa que

estic aquí, jo, el prota de

casa meva

per fer d'Unamuno,

o algo així

treure'm de la màniga

un solemne discurs,

tan magníficament raonat,

tan collonudament rodó

que, com a mínim

hauria d'aparèixer

a la Wikipèdia

i que tothom

aplaudiria.

“Mori la intel.ligència

visca la mort! Ha-ha-hà!

Ha-ha-ha-ha-hà!

fa el diable

mentre fa palanca

amb un ganivet de serra

a la porta de la meva

habitació.

No és molt llest

encara, el mamó

però jo sí

que ho estic

de llest

perquè tinc un pla:

beure i xerrar

fer-los entendre que

així, per aquesta vida

mai ningú no

els voldrà.

Estic llest

estem llestos:

vosaltres feu

jo tallaré llimona

i els passaré el saler

i sé molt bé

que aguantaré

que per això viag néixer.

Aguantar

i tombar

és així

com es fa:

beure, aguantar

i tombar

així es fa

i així s'ha fet

per llençar un diable

pel celobert. 

editat el 25/11/2017; 

s'afegeixen "versos"

sense títol

 "Castilla ha hecho España y Castilla la ha desecho"
O. Gasset

"Quizá le entrara en la cabeza por primera vez que la posesión no es nada, si no puedes entregarte".
H.Miller.










pardals?



editat el 18 de Novembre

1-O

En fi....
punt i
apart.


 i ara?
 ;)

Sí!

Fem l'escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l'escamot dels qui trenquen les reixes
 i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:
el primer bes que se'ns doni als primers."

Papasseit

*


"(...) estamos aquí
para reirnos del destino
y vivir tan bien nuestra vida
que la muerte temblará
al recibirnos"
 H.C. Bukowski

"(...) la verdad es que estamos comiendo panecillos con mantequilla junto al fuego y no queremos que se nos moleste." Patrick O'Brian. "La fragata Surprise".



* edi: l,entrada correspon al dv 29. El diabòlic telefon hi té a veure.
*edi2: afegida una cita a posteriori, el 16/11/2017 .

una setmana...

aquesta remor que se sent...
 
 "Si alguien hubiese entrado y echado un vistazo, si alguien hubiera visto a todos esos hombres mirando un televisor apagado y una mujer cincuentona gritando y chillando a sus espaldas algo referente a la disciplina y el orden y las recriminaciones, habría pensado que todos estábamos más locos que un rebaño de cabras."
Ken Kesey
 
 
- Cuál es su estilo?
- Mi estilo? Yo diría que es el arte de luchar... sin luchar.

- No entiendo eso de luchar sin luchar... Muéstramelo

- Luego..."

 Operación Dragón

...toca'm

sense títol

"Mentre un hom forma part integral d'aquest món i és inconscient de les possibilitats i les responsabilitats de l'acció individual, no hi ha raó per a sentir-ne temor. Quan un home esdevé un individu, aleshores resta sol i s'encara amb el món en tots els seus aspectes perillosos i aclaparadors".
E. Fromm


"Cómo puede estar satisfecho un hombre por el mero hecho de tener una opinión y quedarse tranquilo con ella?  Puede haber alguna tranquilidad en ello si lo que opina es que está ofendido? Thoreau


"Después de todo, este Dios no ha pensado en todo. Pensad:es el dueño absoluto, el tirano, el todo; el hombre es una mierda, una nada, y sin embargo el hombre tiene esta posibilidad de irritarle y disgustarle y echarle a perder un instante de su beata existencia." Pavese


"(...) me repetiran una y otra vez que un hombre culto y en su pleno desarrollo, en una palabra, un hombre como será el hombre futuro, no puede querer a sabiendas lo que no es bueno para él, y eso es una certidumbre matemática. Estoy completamente de acuerdo. (...) Pero les repito por centésima vez que hay aquí un caso, y solo uno, en que un hombre puede desear, deliberada y conscientemente, algo perjudicial, estúpido, hasta súmamente estúpido, a saber: tener derecho a desear por sí mismo hasta lo sumamente estúpido y no estar obligado a desear sólo lo sensato Porque ese deseo sumamente estúpido, señores, ese capricho nuestro puede ser más precioso para nosotros que cualquier otra cosa en el mundo; sobre todo en ciertas circunstancias. Y en particular puede ser más valioso que cualquier otra ventaja incluso cuando a todas luces es perjudicial para nosotros y contradice las más sólidas conclusiones de nuestra razón sobre lo que más nos conviene, porque en todo caso salvaguarda lo más precioso e importante para nosotros, a saber, nuestra personalidad e individualidad." Dostoievski


"Si el poeta no puede ya hablar en nombre de la sociedad, sino sólo en el suyo propio es que hemos quemado el último cartucho". H. Miller.


"Pero silbar en la oscuridad no trae la luz"
E. Fromm

"No, no soy Camus, pero, queridos, me fastidia ver que los miserables se aprovechan de la tragedia". Bukowski

El dit que apuntava a la lluna

 "No temas fallar. No es fallar, sino apuntar muy bajo el error. Con grandes aspiraciones es grandioso incluso fallar." Bruce Lee

*

*

* 

“Quien bien establece no desarraiga

quien bien abraza no suelta”.

Tao Te King

 

“El que jo dic és que mentre la premsa et trobi sexe i drogues a la mà esquerra, a la dreta hi pots tenir 10 portaavions i ni se n'adonaran!”.

La guerra de Charlie Wilson

Pròrroga

"Passaran coses"
vaig sentir a dir
ahir
a una col.lega...

I el que passa avui és que
a la ràdio,
tot tot plegat pren
cert regust de pressa,
i d'ànsia,
i l,emoció d'uns
es camufla
amb el canguelo
dels altres...

Se m'està fent
un nus a la gola
en plena pròrroga
de la męs esperada
de les finals
la final
de
finals.

Aquí estan
mirant-se als ulls
els que defensen el títol
i els que aspiren a
coronar-se amos
de si
mateixos;

 Cni,s, parlaments,
constitucionals, exèrcits, assamblees,
talps, traïdors i operacions encobertes...
Flipo que encara hi hagi penya
que necessiti encara
Joc de trons
amb el sidrals que
tots plegats
som capaços de muntar.

"NO VA MÁS!"
sento que s'ha cridat
al fons de
la sala.

I les ruletes giren i
i tots el daus fan ara
salts i
tombarelles
a TOT o
res
a tot
o...

És veritat que
ja no TOT està
per fer,
com és veritat
que encara ens queda
tela per
nedar.
Que lluny sembla ser ara
d'on vam començar
a caminar
i amb quin anhel més intacte
esperem l'última traca
la que hem sentit
que es farà a Itaca.


https://m.youtube.com/watch?v=GM-znjDGubE

Ones Paral.leles

"«A cuantos ri se encontrará aquel cerezo silvestre del mundo mundano?»
(Furumaru)
«Nube blanca, ahora mismo estoy aquí preguntándoselo a la flor.»
(Kisui)"
Hagakure


“Así es como hay que encararlo. No puedes abandonar la función sin más. El espectáculo debe continuar”. Irvine Welsh