no seré sol

Mai seria un sol
si això et fes ombra
abans, seria espurneta
flama de llumí humil
que per tu ara
- i sempre - crema.

Potser l'estel t'ha fet maleta
i a les fosques creus que et quedes
però junts trencarem la fosca
convertint-nos en bombetes.

poca feina

Dilluns gris

Ara plou
ara no
ara plou
ara no plou...
ara hi torna
i ara ja no...

Aquest cel de plom
que s'emprenya i
es calma quan li rota,
em fa pensar en tu,
i en quan no trobavem via més segura
que la d'anar arrambats a les façanes
sota les línies dels balcons.

Faré cap al refugi
que és la parada d'autobús,
i a la porta del bar, de nit
s'acabarà aquesta aventura
d'un dilluns gris.


* * * * * * *

Ho sento

El problema és
que sento,
sento massa
i si l'alegria m'omple
em brilla un sol al pit
que t'enlluerna.
Però si mai m'engoleix el dolor
són com crues agulles que
se'm claven endins,
amb un verí que escupo
a un esparadrap.


Ho sento, sí,
sento massa
fins i tot
- maleïda estampa -
el que no hauria de sentir,
oh,
sí...
ja ho sé...

"Ho sento.".


* * * * * * *

Verd i dolç

Quin plaer és aquest
que em donen els fruïts verds
del meu arbre imperfecte?

És el dolç de l'àcid
que encara avui mimo i rego,
el petit i xiroi matollet
que protegeixo de pedregades i
de gebrades i
de tempestes desfermades!

Però per a mi, ara,
què dolços!, que dolços
em semblen els seus fruïts!!
Sí, malgrat no poder vendre's,
sí, tot i no ser dolços per ningú més
que per mi mateix.


* * * * * * *

Lluna

A la vorera del xamfrà
m'enverino de nits
de fum i llum de lluna
Li pregunto per què,
per què t'hi assembles tant.

Rere meu els dits a un piano
invoca les notes mesclant-se
amb gemecs i cloqueigs
dels clients satisfets.
Aquests gripaus que amaguen els rots
mentre que piquen de mans.

I com pots ser tan lluny, cel?
Què deus fer ara?
Com et va?
A on et veuré,
una altra vegada?
I el pitjor:
A qui o què duràs de la mà?

Per què,
per què tan present
tan distant i
tant brillant?
Per què tant
com la lluna?


* * * * * * *

Al sostre
de la ciutat
no hi veig mai
ni un cony d'estel.
Sols aquest que
algú va clavar
algun dia a la teulada
d'una fàbrica de cervesa.

Però tu no ho seràs pas
un estel fugaç.

Brillaràs en cels de tardor
que ens guardem a dins els homes
amb pany i clau passats.

Si t'han tocat i anhelat
escridassat o sofert,
si t'han guarit o malferit o
adorat o – el millor -
estimat; encara ara
ho han de fer.

I ho fan,ho fan,
carai si ho fan;
d'amagat però ho fan.
- jo ho faig-.

S'ho conten per ells
en secret, s'encongeixen al llit
quan temen la nit i
et busquen al sostre
ara que pesen les mantes;
hi ha aquell estel llunyà
a algun lloc,
el que els tornava xics
als vells-nens aquests
que sols tu sabies fer brillar.

Cor poruc

L'escalfor que sentia era
la d'aquest cor que hibernava
al meu llitet de cendres.

Aquesta nit l'he remogut
“Tapa'm, tapa'm ximplet”,
m'ha dit, com sempre en veure'm
“No em despertis encara, ruc;
no si no hi és ella
i arriba amb fusta nova!
No si no veniu plegats
i m'alimenteu d'aquests versots
als que tu en dius poema!

I s'ha girat i
consumit un xic més;
emprenyat s'arraulia altre cop
als llençols grisos
aclucava els ullets i
desdenyava els meus somnis.

Però avui en tenia prou:
L'he destapat i
li he fotut una coça!
i després, d'un revés de la meva mà oberta
ha rodat fins a un racó de la llar.

L'he esbroncat com un boig:
“Surt d'aquí
Covard!
Surt d'aquí ara i lleva't,
cony de bandarra!”.

I a una cantonada, plorant estava
el meu cor despullat
es tapava les vergonyes
i he vist que els ulls
els tenia plens de lleganyes.

Primera porta

"Els errors són sempre inicials".
"Per què ens és desagradable un escriptor nou? Perquè no sabem evocar encara al seu voltant tot el quadre contemplatiu d'una societat a la que abandonar-nos confiats". Pavese

Era meravellós! Precisament el que necessitava: ser refusat. I a la fi ho tenia! Allà estava, oh sí!, brillant enfront els meus ulls oberts de bat a bat a la pantalla del portàtil: una nota de refús; un correu electrònic informant-me amb gran tacte i timidesa del no-encaix d'aquells 23 relats amb la seva línia editorial. Anys enrere m'hagués ensorrat i tancat a l'habitació i begut 12 cerveses seguides i fumat dos paquets seguits de Lucky Strike i maleït el món i desitjar sortir-me'n. Ara ja no. Havia picat a la porta i aquesta m'havia anat a parar als nassos, però jo esperaria al replà. El rotllo auto-destructiu ja no anava amb mi. No em desesperaria, que es desesperessin ells en veure'm somriure sota el nas, en sentir el meu cor bombar alegria pels carrers de la ciutat i la meva veu tronant rialles. Quin miracle, quin miracle el correu d'aquell dia! I arribava, a més, en el millor moment. Em carregava tant d'energia que el que vaig fer a continuació va ser sortir a comprar pa i una ampolla de Te gelat. En asseure'm altra vegada a l'escriptori, tramant ja una llarguíssima carta per la Laia, la vaig tornar a llegir i, amb la boca plena i en un atac de rauxa, se'm va acudir: li vaig passar el punter del ratolí pel damunt i copiar-la, vaig enganxar-la a l'editor de texts i llavors vaig imprimir-la. Fet això, amb quatre xinxetes la vaig clavar a la paret de l'habitació. La vaig observar sota la impertèrrita cara del bon Henry David, la vaig tornar a llegir una vegada més. Hi pintava molt i molt bé allà, la noteta. Era la dosi justa de combustible que em faltava per mantenir viva l'empenta dins meu. Necessitava el refús, la indiferència, el menyspreu... Era meravellós, acollonant, fantàstic! Havia fet un altre pas de gegant!

sant tornem-hi

"Així i tot, tal i com passa amb la majoria de les tasques difícils, el pitjor és començar. A un motor tan li és si l'endegues amb una clau o si has de donar-li voltes a la maneta; una vegada que ha arrencat, funcionarà igual d'una forma o d'altra. Això és el que em va passar ahir. Al començament les paraules van sortir entretallades, després en frases completes, i finalment com un autèntic torrent". Stephen King.




"(...) Ara tornava a gaudir d'aquells moments d'èxtasi que ja sabia que habitaven a algun racó del meu interior. El meu altre jo, aquell que havia estat coneixent durant tants anys i al que temia tant com admirava volia sortir altra vegada a jugar. Duia una gorra de capità i es barallava amb mi pel control del timó. Ja el sentia llevar-se al meu costat al matí i accentuar-se per qualsevol fotesa del dia. Parlava sol, escrivia un llibre a l'aire i es deixava anar.
“Hola, hola cafè soluble!”, deia. “Com estàs aquest matí? Al punt, ja ho veig. Si entres de bé a primera hora, en baixar per la gola!
“Ei tu, gata, gatota! Què fas gratant-me a la porta tan d'hora? Que no veus que visc una altra vegada? Que no sents com repica el teclat i ric tot sol? Però no, no sóc cap cabró. Passa passa, per favor. Et faré lloc. Hi ha lloc per a tu també a la meva habitació si sols et dediques a gratar capses de cartró i no a reclamar la meva mà. Ja arribarà la mà... En el seu moment.”
L'amanida del migdia: una meravella. El got de vi: manà dels déus. La dependenta del pa del matí ja m'ho veia a la cara. De feia dies em saludava dient: “Bon dia, què posem avui, xato/guapo/maco?”. Semblava no recordar que sempre demanava el mateix, i per això jo li somreia d'orella a orella i contestava:
"Res, mira: el de sempre."
Però ah!, i per dins meu el capità aquell, intoxicat, afamat de vida, romàntic i salvatge embravit per les onades que em manava li digués una altra cosa. Coses com ara:
“Espera, espera i ja veuràs, reina. Ara no puc, que tinc feina, però espera que d'aquí uns dies tornaré i et faré baixar la persiana. Escriurem un cartellet que resarà que aquell dia toca de fer inventari de barres i rodons de pa i croissantets i tot això... La gent no ho entendrà, i ja els tindrem picant a la persiana, i a la tonada dels seus punys sobre el metall posarem remei a la caldera bullent que ha de ser el teu entrecuix. Riu-te'n del forn! Espera, espera... Ja tornaré, ja tornaré, sí, en el seu moment... Però ara tinc feina!"
En fi, totes aquelles anades d'olla. Puntuals brots d'alegria que podien esdevenir-se a qualsevol lloc i a qualsevol moment. Tots els esdeveniments de la meva vida encaixaven ara a la perfecció: les fredes i les calentes a l'hora, la pròpia tebior de la vida. No hagués pogut matar aquell instint com no pots matar les ereccions matineres. Ja sabeu: cap entès sobre el tema et recomanarà d'ofegar-les a no ser que el teu objectiu sigui que et petin els ous i cantar amb veu de falset la resta dels teus dies. Si quan arriba la inspiració no t'hi poses, tot plegat acaba essent un mal de ventre existencial que arrossegues de per vida en el teu carretó de les decepcions. Però si cantes a l'alegria en aquest món gris i somicaire, deshumanitzat i estadista mentre que alhora carreteges les teves pròpies misèries, tot plegat esdevé d'una lluminositat boja, estranya i viva. No poden odiar-te, no ho entenen.
"Mireu-vos-el, guaiteu-lo, com va per la vida aquest carreter! Sentiu-lo com cantan entre tanta plana grisa i pessimistes! Sin n'és de feliç aquest pobre boig! És quasi entranyable... Com a mínim ens entreté, no? (...)”.